Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

Estiu rere estiu, milers de persones arriben a Ponent amb l’esperança i la necessitat urgent d’aconseguir una feina temporal que els permeti continuar subsistint. Venen a collir la fruita que després s’exportarà arreu d’Europa: préssecs, nectarines, peres i pomes que omplen les prestatgeries dels supermercats del continent sense que ningú es pregunti, gairebé mai, qui les ha collides ni en quines condicions.

En el moment àlgid de la campanya, prop de 30.000 treballadors i treballadores fan possible una de les principals activitats econòmiques del territori. Un sector que forma part de l’imaginari col·lectiu rural i es presenta com idíl·lic, però que se sosté, en gran mesura, sobre l’explotació sistemàtica de persones migrants, moltes d’elles en situació administrativa irregular o amb permisos de treball temporals que les deixen exposades a tota mena d’abusos.

No es tracta de pràctiques aïllades ni d’abusos puntuals. El racisme estructural opera de manera transversal, com una maquinària invisible però precisa, que ordena qui treballa i en quines condicions, que restringeix l’accés a drets fonamentals i cronifica la precarietat. La campanya de la fruita n’és l’exemple paradigmàtic: una expressió nítida del capitalisme racial que busca garantir, de manera permanent, una mà d’obra precaritzada, disciplinada i amb escassa capacitat de resistència.

L’acumulació d’aquesta mà d’obra temporal, abundant i fàcilment reemplaçable no és una conseqüència inevitable del calendari agrícola. És una peça deliberadament construïda i mantinguda del model productiu que sustenta la fruita d’exportació i l’actual model agroalimentari.

La possibilitat de substituir ràpidament qualsevol treballador que protesti, emmalalteixi o reclami drets actua com un mecanisme de control permanent i eficaç, que manté salaris baixos, jornades excessives i incompliments reiterats del conveni laboral. La situació administrativa precària de moltes d’aquestes persones, sumada a les traves per empadronar-se, accedir a un habitatge digne o denunciar abusos, reforça aquesta dependència i converteix la por en una eina quotidiana de gestió laboral.

Un dels mecanismes centrals del racisme en la campanya de la fruita —i en l’actual sistema econòmic occidental en general— és la jerarquització racial del treball. Les empreses assignen feines, condicions i salaris diferents segons l’origen de les persones, reproduint estereotips culturals i racials que no responen a cap criteri objectiu. Les tasques més dures i més mal pagades recauen sistemàticament sobre les persones migrades i racialitzades, i això es justifica amb arguments que fan semblar natural el que és, en realitat, una decisió de poder.

La temporalitat, l’aïllament i la competició ferotge per accedir a una feina, amb la qual simplement sobreviure, dificulten enormement l’organització col·lectiva. Aconsegueixen que la vulneració de drets es normalitzi fins al punt de semblar inevitable, gairebé natural. Alçar la veu implica arriscar-se a perdre la feina, i amb ella, la possibilitat de subsistir i tenir un sostre. El silenci, en aquest context, no és passivitat: és una estratègia de supervivència imposada per un sistema que castiga qui reclama el que li pertoca.

Aquesta lògica no només impacta sobre els temporers, sinó que pressiona a la baixa el conjunt de les condicions laborals dels treballadors i treballadores del sector, reforçant un model econòmic basat en la precarietat estructural com a norma i no com a excepció.

Els casos que atenem cada estiu des de Fruita amb Justícia Social ho demostren amb cruesa. Cada campanya es repeteixen les mateixes pràctiques il·legals i abusives: acomiadaments improcedents, treballadors fixos discontinus als quals no se’ls torna a cridar de forma irregular i arbitrària, jornades que superen àmpliament les deu hores sense el pagament d’hores extres, salaris per sota del conveni, nòmines que no reflecteixen les hores realment treballades, accidents laborals que no són atesos ni reconeguts per les empreses i una absència recurrent de mesures de seguretat i salut laboral. Any rere any. Sense excepció. 

Només durant la darrera campanya, vam documentar com una empresa va obligar una treballadora embarassada de set mesos a signar un document en què declarava falsament que no estava embarassada com a condició per ser contractada, negant-li qualsevol adaptació del lloc de treball i obstaculitzant-li -posteriorment- l’accés a una baixa mèdica.

En un altre cas, un treballador va patir un cop de calor mentre treballava en plena onada de temperatures extremes. L’endemà, quan encara no es trobava en condicions de reprendre la feina, va ser acomiadat i expulsat de l’allotjament facilitat per l’empresari, sense cap possibilitat de recuperar les seves pertinences.

També hem documentat casos de persones contractades per només un o pocs dies, que no van arribar a cobrar mai les jornades realitzades, sota el càlcul empresarial deliberat que la complexitat i el cost d’un procediment judicial per unes quantitats reduïdes, els faria desistir. I és que darrere de cada cas hi ha la mateixa lògica: una empresa que sap que pot fer això, perquè el cost de denunciar és massa alt per a qui no té cap alternativa millor.

El cost més irreversible, però, és el de les vides perdudes. La campanya passada, almenys tres treballadors van morir en accident laboral, dos d’ells treballant sota temperatures que els protocols i la normativa vigent prohibeixen expressament, sense que ningú aturés les jornades ni els atengués adequadament. La impunitat és la norma. La por i l’absència de mecanismes institucionals de protecció efectius fan que denunciar aquestes situacions i defensar els drets propis esdevingui, per a moltes persones, una opció pràcticament impossible.

Però el racisme estructural no s’atura al camp ni s’esgota en les relacions laborals. També nega l’accés a drets bàsics com l’habitatge digne, el padró municipal o una atenció sanitària adequada. La segregació residencial i els laberints burocràtics dificulten l’arrelament al territori, bloquegen els processos de regularització administrativa i condemnen moltes persones a viure en una precarietat permanent que s’allarga molt més enllà de la campanya.

La manca de polítiques públiques eficaces en matèria d’habitatge, empadronament, inspecció laboral i drets socials no és una casualitat, ni una negligència puntual ni un error del sistema. És un element estructural i funcional que permet mantenir aquest exèrcit de reserva en una situació de dependència i por permanent, i que assegura la continuïtat d’un model productiu que externalitza els costos socials (i ambientals) mentre concentra beneficis en mans d’uns pocs actors econòmics.

A tot plegat, s’hi afegeix un discurs públic que criminalitza els temporers i les temporeres, dilueix les responsabilitats empresarials i institucionals i desplaça el focus cap a les víctimes en lloc de cap als responsables. Any rere any, detectem una presència policial intensificada en espais freqüentats per treballadors migrants, amb identificacions reiterades, controls selectius i batudes que generen un clima de vigilància constant i d’intimidació, que reforça la sensació que l’Estat és una amenaça i no una protecció per a qui ja viu en situació de vulnerabilitat.

Davant d’això, sabem que l’acció antiracista no pot limitar-se a la denúncia puntual. L’acompanyament jurídic i comunitari, la pressió institucional, les denúncies col·lectives i la visibilització pública han permès, en alguns casos, resolucions favorables i sancions a empreses. En d’altres, els procediments continuen oberts, encallats en un sistema lent i desigual. Però en tots els casos, la intervenció sostinguda evidencia que el racisme en la campanya de la fruita no és inevitable: és una construcció política, econòmica i institucional que pot —i ha de— ser desmantellada.

Prendre’s seriosament la lluita contra el racisme estructural a Catalunya implica no mirar només cap als episodis d’odi declarats, cap als insults al carrer o cap a les agressions més visibles. Implica mirar també als camps de Ponent, als escorxadors, a les cuines dels restaurants, a les construccions i a les llars on es cuida la gent gran, i preguntar-se qui sosté amb les seves mans una economia que massa sovint nega els drets més bàsics.

La entrada El gust amarg de la collita de la fruita a l’oest de Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

Vivim en un món travessat per relacions de poder que venen de lluny, del colonialisme entre d’altres, i que continuen operant a diferents nivells: del global al local, de l’economia a la política, dels mitjans a la vida quotidiana. Aquestes relacions no només organitzen l’ordre internacional; també produeixen jerarquies socials que es tradueixen en racisme, domini patriarcal, classisme, discriminació i desigualtats en l’accés efectiu als drets. Com advertia Frantz Fanon, el món colonial es construeix sobre una divisió radical: la zona de l’ésser i la zona del no-ésser, on unes vides són reconegudes com a plenament humanes mentre altres són sistemàticament deshumanitzades.

Aquestes jerarquies no són només simbòliques. S’enxarxen en un ordre econòmic i polític que, des dels seus orígens colonials, ha organitzat la producció de riquesa i la distribució de drets a partir de categories racials. En aquest sistema, el privilegi blanc continua operant com una estructura de poder que condiciona qui accedeix amb més facilitat a drets, oportunitats i protecció institucional.

En un context de conflictes globals, crisis econòmiques i tensions geopolítiques, els relats simplificadors s’obren pas amb facilitat. La desinformació, cada cop més industrialitzada, redueix problemes complexos a explicacions ràpides i assenyala poblacions concretes com a responsables. Així, el racisme no només circula en discursos: també s’inscriu en polítiques públiques, en institucions i en les condicions materials de vida.

A Catalunya, aquestes dinàmiques globals aterren en debats molt concrets: l’accés a l’habitatge, el funcionament del sistema d’acollida, l’abolició de la llei d’estrangeria o els obstacles estructurals a la regularització administrativa i l’auge de discursos reaccionaris a escala local. Però també en qüestions que interpel·len directament les nostres institucions: des de les vulneracions de drets sota custòdia policial fins a les contradiccions d’algunes respostes institucionals davant del racisme. Entendre aquestes connexions és imprescindible per abordar el racisme no com un problema puntual, sinó com una realitat estructural.

Si mirem el sistema d’acollida, és evident que continuen operant dinàmiques i pràctiques que evidencien el biaix racista de moltes polítiques migratòries. La deriva de la Unió Europea cap a una Europa fortalesa fa anys que es consolida: el Mediterrani continua sent una de les principals fosses comunes del món mentre es criminalitza l’acció de defensa dels drets de les persones i entitats que acompanyen aquestes persones. Episodis com la massacre de Melilla o les ampliacions dels mòduls per a dones dels CIE en són una mostra dolorosa.

Al mateix temps, la guerra d’Ucraïna va demostrar que quan hi ha voluntat política és possible activar mecanismes d’acollida ràpids i integrals: regularització administrativa immediata, accés a habitatge i desplegament de serveis socials i educatius, i no sentíem parlar d’efecte crida. El problema, per tant, no és la capacitat d’acollir, sinó a qui s’està disposat a reconèixer com a subjecte amb drets.

Aquest contrast es fa encara més evident quan observem la situació de milers de persones que viuen i treballen a l’Estat espanyol, però continuen atrapades en la irregularitat administrativa. Aquesta situació condemna a una vulneració sistemàtica de drets i impacta directament en àmbits com l’accés a l’habitatge. La precarietat jurídica es converteix així en precarietat vital: impossibilitat de signar contractes, dependència d’economies informals i exposició constant a l’exclusió residencial, estigmatització permanent com hem vist en episodis de desnonaments col·lectius com l’assentament del B9, el del Parc Joan Miró o el de la Plaça Karl Marx de Nou Barris. Fa anys que el moviment antiracista denuncia que la irregularitat no és un accident del sistema, sinó una forma de violència institucional estructural.

En aquest context, cal reconèixer també les victòries que neixen de l’autoorganització. La iniciativa Regularización Ya ha estat un exemple clar de mobilització impulsada per persones migrants i racialitzades que ha aconseguit situar el debat sobre la regularització al centre de l’agenda política. És una lliçó important: els drets no arriben només per voluntat institucional, sinó per la pressió col·lectiva i l’organització política de les persones afectades.

Tot i que no és l’única causa del racisme, l’auge dels discursos d’odi i de l’extrema dreta contribueix decisivament a la seva normalització. A Catalunya i arreu d’Europa, aquests discursos construeixen un relat que criminalitza la població migrada i racialitzada i la converteix en boc expiatori de problemes socials complexos. Però també busquen dividir i enfrontar la classe treballadora, tant la d’origen local com la migrada, tot ocultant que la classe treballadora d’aquest país és plural i diversa. Quan es construeix el conflicte entre “autòctons” i “migrants”, el que realment es fa és desviar el focus de les desigualtats estructurals i debilitar qualsevol possibilitat d’aliances socials.

En aquest mateix marc s’inscriu el relat del “bon” i el “mal” immigrant, una narrativa que l’extrema dreta també utilitza per jerarquitzar i dividir la població migrada i racialitzada i que sovint acaba penetrant en el debat públic i traduint-se en un cicle de violència racista. Aquesta manipulació legitima discursos que deshumanitzen poblacions senceres.

A més, el discurs moralitzador amb què aquests actors polítics assenyalen determinades comunitats sovint contrasta amb les seves pròpies pràctiques. Les irregularitats denunciades en la gestió de fons recaptats per les joventuts del partit d’extrema dreta per a persones afectades per la DANA en són un exemple. A això s’hi suma el fet que alguns dels seus membres acumulen denúncies o condemnes per violència masclista mentre, al mateix temps, es presenten com a suposats salvadors de les dones quan proposen prohibir el burca i el nicab amb l’argument que són opressors per a la dona o incompatibles amb la nostra cultura. Mentrestant callen davant manifestacions amb passamuntanyes per part d’organitzacions de caràcter neonazi als nostres carrers. Per això llancem la pregunta a la ciutadania: On queda la llibertat religiosa quan es pretén decidir sobre el cos i les creences de les altres persones? Com es pot alliberar la dona prohibint-li l’accés a l’espai públic per un tros de tela?

Massa sovint, l’antiracisme destaca per la seva absència en polítiques que es reivindiquen progressistes. Representants de l’esquerra han acabat assumint marcs racistes impulsats per l’extrema dreta amb l’esperança de disputar-li alguns vots. Però assumir aquests relats no és només un error polític: és una renúncia als principis més bàsics de drets i igualtat.

I aquesta manca de valentia també es fa evident davant les morts sota custòdia policial, una realitat que continua colpejant especialment persones racialitzades, siguin aquestes migrades o locals. Els processos oberts, com el de Brian Ríos, o el de Mahamedi a Montornès del Vallès ens recorden que no parlem d’excepcions. No ens podem permetre que les morts per violència racista sota custòdia policial continuïn formant part de la normalitat institucional.

Davant el racisme, la desinformació i la violència institucional, no hi ha neutralitat possible. La història ho demostra: els drets mai han estat un regal del poder, sempre han estat el resultat de la lluita col·lectiva. Les lluites antiracistes que avui hi ha a Catalunya formen part d’una genealogia més àmplia de resistències anticolonials i panafricanistes que, arreu del món, han combatut la deshumanització i han defensat la dignitat dels pobles.

Per això SOS Racisme Catalunya ho té clar: mentre hi hagi vides condemnades a la zona del no-ésser, la lluita antiracista continuarà. Perquè sense justícia no hi haurà pau.

La entrada Radiografia del racisme a Catalunya a l’any 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

«Catalunya és un territori racista. Ara bé, dir això és assenyalar a la població catalana? No. Aquí entra el factor de com entenem el racisme» és el que comentava ahir el Cheikh Drame, president de SOS Racisme, durant el programa de Bon Dia Barcelona de Betevé. «Si entenem el racisme com una discriminació individual entre éssers humans, una cosa que només és qüestió d’idees que amb educació se soluciona, tenim un problema, perquè el racisme és estructural». 

Durant l’entrevista el Drame va parlar de temes d’actualitat, com ara la prohibició del burka i el niqab als espais públics que estan impulsant els partits del PP i Vox, que no té un rerefons racista, sinó que és racista, ja que aquestes mateixes persones creuen que estan «alliberant» a les dones musulmanes quan no es posicionen en contra de la bretxa salarial, ni defensen polítiques feministes i ridiculitzen les violències masclistes que hi pateixen les dones. 

El Drame també celebra la regularització de milers de migrants a l’Estat Espanyol, victòria fruit de la lluita antiracista i del moviment Regularización Ya, però amb prudència, ja que encara no ha sortit al BOE.

Finalment, fa menció del racisme immobiliari a Catalunya i especialment a Barcelona, i més que res en l’accés a l’habitatge. 

La entrada Cheikh Drame: «El racisme forma part del nostre sistema, hem après a socialitzar de forma racista”. se publicó primero en SOS Racisme.