Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

Estiu rere estiu, milers de persones arriben a Ponent amb l’esperança i la necessitat urgent d’aconseguir una feina temporal que els permeti continuar subsistint. Venen a collir la fruita que després s’exportarà arreu d’Europa: préssecs, nectarines, peres i pomes que omplen les prestatgeries dels supermercats del continent sense que ningú es pregunti, gairebé mai, qui les ha collides ni en quines condicions.

En el moment àlgid de la campanya, prop de 30.000 treballadors i treballadores fan possible una de les principals activitats econòmiques del territori. Un sector que forma part de l’imaginari col·lectiu rural i es presenta com idíl·lic, però que se sosté, en gran mesura, sobre l’explotació sistemàtica de persones migrants, moltes d’elles en situació administrativa irregular o amb permisos de treball temporals que les deixen exposades a tota mena d’abusos.

No es tracta de pràctiques aïllades ni d’abusos puntuals. El racisme estructural opera de manera transversal, com una maquinària invisible però precisa, que ordena qui treballa i en quines condicions, que restringeix l’accés a drets fonamentals i cronifica la precarietat. La campanya de la fruita n’és l’exemple paradigmàtic: una expressió nítida del capitalisme racial que busca garantir, de manera permanent, una mà d’obra precaritzada, disciplinada i amb escassa capacitat de resistència.

L’acumulació d’aquesta mà d’obra temporal, abundant i fàcilment reemplaçable no és una conseqüència inevitable del calendari agrícola. És una peça deliberadament construïda i mantinguda del model productiu que sustenta la fruita d’exportació i l’actual model agroalimentari.

La possibilitat de substituir ràpidament qualsevol treballador que protesti, emmalalteixi o reclami drets actua com un mecanisme de control permanent i eficaç, que manté salaris baixos, jornades excessives i incompliments reiterats del conveni laboral. La situació administrativa precària de moltes d’aquestes persones, sumada a les traves per empadronar-se, accedir a un habitatge digne o denunciar abusos, reforça aquesta dependència i converteix la por en una eina quotidiana de gestió laboral.

Un dels mecanismes centrals del racisme en la campanya de la fruita —i en l’actual sistema econòmic occidental en general— és la jerarquització racial del treball. Les empreses assignen feines, condicions i salaris diferents segons l’origen de les persones, reproduint estereotips culturals i racials que no responen a cap criteri objectiu. Les tasques més dures i més mal pagades recauen sistemàticament sobre les persones migrades i racialitzades, i això es justifica amb arguments que fan semblar natural el que és, en realitat, una decisió de poder.

La temporalitat, l’aïllament i la competició ferotge per accedir a una feina, amb la qual simplement sobreviure, dificulten enormement l’organització col·lectiva. Aconsegueixen que la vulneració de drets es normalitzi fins al punt de semblar inevitable, gairebé natural. Alçar la veu implica arriscar-se a perdre la feina, i amb ella, la possibilitat de subsistir i tenir un sostre. El silenci, en aquest context, no és passivitat: és una estratègia de supervivència imposada per un sistema que castiga qui reclama el que li pertoca.

Aquesta lògica no només impacta sobre els temporers, sinó que pressiona a la baixa el conjunt de les condicions laborals dels treballadors i treballadores del sector, reforçant un model econòmic basat en la precarietat estructural com a norma i no com a excepció.

Els casos que atenem cada estiu des de Fruita amb Justícia Social ho demostren amb cruesa. Cada campanya es repeteixen les mateixes pràctiques il·legals i abusives: acomiadaments improcedents, treballadors fixos discontinus als quals no se’ls torna a cridar de forma irregular i arbitrària, jornades que superen àmpliament les deu hores sense el pagament d’hores extres, salaris per sota del conveni, nòmines que no reflecteixen les hores realment treballades, accidents laborals que no són atesos ni reconeguts per les empreses i una absència recurrent de mesures de seguretat i salut laboral. Any rere any. Sense excepció. 

Només durant la darrera campanya, vam documentar com una empresa va obligar una treballadora embarassada de set mesos a signar un document en què declarava falsament que no estava embarassada com a condició per ser contractada, negant-li qualsevol adaptació del lloc de treball i obstaculitzant-li -posteriorment- l’accés a una baixa mèdica.

En un altre cas, un treballador va patir un cop de calor mentre treballava en plena onada de temperatures extremes. L’endemà, quan encara no es trobava en condicions de reprendre la feina, va ser acomiadat i expulsat de l’allotjament facilitat per l’empresari, sense cap possibilitat de recuperar les seves pertinences.

També hem documentat casos de persones contractades per només un o pocs dies, que no van arribar a cobrar mai les jornades realitzades, sota el càlcul empresarial deliberat que la complexitat i el cost d’un procediment judicial per unes quantitats reduïdes, els faria desistir. I és que darrere de cada cas hi ha la mateixa lògica: una empresa que sap que pot fer això, perquè el cost de denunciar és massa alt per a qui no té cap alternativa millor.

El cost més irreversible, però, és el de les vides perdudes. La campanya passada, almenys tres treballadors van morir en accident laboral, dos d’ells treballant sota temperatures que els protocols i la normativa vigent prohibeixen expressament, sense que ningú aturés les jornades ni els atengués adequadament. La impunitat és la norma. La por i l’absència de mecanismes institucionals de protecció efectius fan que denunciar aquestes situacions i defensar els drets propis esdevingui, per a moltes persones, una opció pràcticament impossible.

Però el racisme estructural no s’atura al camp ni s’esgota en les relacions laborals. També nega l’accés a drets bàsics com l’habitatge digne, el padró municipal o una atenció sanitària adequada. La segregació residencial i els laberints burocràtics dificulten l’arrelament al territori, bloquegen els processos de regularització administrativa i condemnen moltes persones a viure en una precarietat permanent que s’allarga molt més enllà de la campanya.

La manca de polítiques públiques eficaces en matèria d’habitatge, empadronament, inspecció laboral i drets socials no és una casualitat, ni una negligència puntual ni un error del sistema. És un element estructural i funcional que permet mantenir aquest exèrcit de reserva en una situació de dependència i por permanent, i que assegura la continuïtat d’un model productiu que externalitza els costos socials (i ambientals) mentre concentra beneficis en mans d’uns pocs actors econòmics.

A tot plegat, s’hi afegeix un discurs públic que criminalitza els temporers i les temporeres, dilueix les responsabilitats empresarials i institucionals i desplaça el focus cap a les víctimes en lloc de cap als responsables. Any rere any, detectem una presència policial intensificada en espais freqüentats per treballadors migrants, amb identificacions reiterades, controls selectius i batudes que generen un clima de vigilància constant i d’intimidació, que reforça la sensació que l’Estat és una amenaça i no una protecció per a qui ja viu en situació de vulnerabilitat.

Davant d’això, sabem que l’acció antiracista no pot limitar-se a la denúncia puntual. L’acompanyament jurídic i comunitari, la pressió institucional, les denúncies col·lectives i la visibilització pública han permès, en alguns casos, resolucions favorables i sancions a empreses. En d’altres, els procediments continuen oberts, encallats en un sistema lent i desigual. Però en tots els casos, la intervenció sostinguda evidencia que el racisme en la campanya de la fruita no és inevitable: és una construcció política, econòmica i institucional que pot —i ha de— ser desmantellada.

Prendre’s seriosament la lluita contra el racisme estructural a Catalunya implica no mirar només cap als episodis d’odi declarats, cap als insults al carrer o cap a les agressions més visibles. Implica mirar també als camps de Ponent, als escorxadors, a les cuines dels restaurants, a les construccions i a les llars on es cuida la gent gran, i preguntar-se qui sosté amb les seves mans una economia que massa sovint nega els drets més bàsics.