Set de cada deu casos que arriben a l’entitat acaben sense ser denunciats, segons el darrer informe anual de l’associació

SOS Racisme alerta d’una pujada “alarmant” dels casos de racisme als centres escolars catalans. Actualment, l’entitat està portant deu casos de situacions racistes en l’àmbit educatiu, de les quals la meitat s’han donat només en l’últim any. Marilda Sueiras, del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de l’entitat, apunta que en la majoria d’aquests casos l’escola com a institució és o bé l’agent discriminador o bé un agent permissiu davant d’aquestes discriminacions. Unes situacions de racisme que en la majoria dels casos acaben sense denúncia: en set de cada deu casos que es comuniquen a SOS Racisme no es denuncien els fets. Tot i això, en l’actualitat l’entitat està assumint l’acompanyament de 280 denúncies per casos de racisme, dels quals 110 van tenir lloc el 2022 i 170 corresponen a processos d’anys anteriors que encara estan en marxa, segons les dades del darrer informe anual InVisibles. L’estat del racisme a Catalunya.

El fill de la Grisel Almeida va ser expulsat del col·legi internacional on estudiava sense cap expedient sancionador que expliqués els motius d’aquesta decisió. Abans d’això, aquest estudiant de 12 anys va ser convocat a un claustre disciplinari per un conflicte amb un altre alumne on ell havia sigut l’agredit. Se’l castigava per no voler reconèixer que, suposadament, ell havia provocat l’agressió. Després d’aquests fets va arribar l’expulsió, que la família va denunciar davant del Síndic de Greuges i la Fiscalia com a delicte d’odi, ja que consideraven que hi havia una motivació racista darrere del maltractament i els abusos rebuts pel seu fill per part de l’escola i dels seus companys. No obstant això, encara avui en dia la família no ha aconseguit reparació per aquests danys. 

Tot i que Almeida reconeix l’esforç del Síndic de Greuges d’arribar “fins al final de l’assumpte”, la Inspecció d’Educació va considerar que el centre educatiu tenia tot el dret d’expulsar l’alumne només pel fet de tenir tres faltes lleus —una de les quals era arribar tard a una classe— i la Fiscalia va acabar arxivant el cas i va qüestionar el fet que hi hagués discriminació. Finalment, Almeida va decidir acudir al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) d’SOS Racisme per intentar reobrir el cas i que es reconegui la discriminació racista que ha patit el seu fill. “El greuge que li han fet al nostre fill és irreparable. És la nostra responsabilitat denunciar-ho perquè no li passi a cap altre infant”, assenyala la mare. 

El d’Almeida és un dels 110 casos que l’entitat ha assumit l’últim any, dels quals un 17% té a veure amb situacions de discriminació en l’accés i el gaudi de drets socials com poden ser l’habitatge, la tutela judicial efectiva o l’educació. Una tipologia de situacions discriminatòries que, com assenyala Sueiras, ha tingut un increment sostingut en els últims anys a Catalunya: dels 21 casos identificats per l’entitat el 2017 s’ha passat als 69 que es van notificar el 2022. No obstant això, encara que SOS Racisme acabi identificant-les, la majoria d’aquestes situacions de racisme acaben sense ser denunciades, un 72%. De fet, en general, de les 337 situacions de racisme que va identificar l’entitat el 2022, set de cada deu van acabar sense denúncia. Paula Rossi, membre de l’equip del SAiD, explica que els motius que poden portar a una persona a no denunciar un incident racista són molt diversos, però en un 28% dels casos és la mateixa víctima qui renuncia a fer la denúncia, en la majoria dels casos per por o temor a represàlies.

De la infradenúncia als casos judicials exitosos

Dels casos que sí que acaben en denúncia i que SOS Racisme acaba assumint, aquest 2022 la majoria han tingut a veure amb discriminacions i abusos per part dels cossos de seguretat pública, un 22%. Es tracta del primer cop en els 30 anys de funcionament del SAiD que les denúncies relacionades amb la policia superen aquelles que tenen a veure amb els conflictes entre particulars (que el 2022 van suposar el 19% dels casos). No obstant això, encara que les denúncies contra els cossos de seguretat són les més nombroses entre els casos assumits per l’entitat, Sueiras destaca que aquest 2022 s’ha detectat el percentatge més alt d’infradenúncia dels últims anys: només un 35% dels casos on l’agressor és un agent policial s’acaben denunciant. Segons Sueiras això es deu al fet que hi ha una “impunitat generalitzada dels cossos de seguretat” i a què en l’àmbit judicial hi ha una presumpció de veracitat respecte als testimonis dels agents policials que fa molt difícil portar les denúncies per la via judicial. 

A banda, la major part de l’infradenúncia té a veure amb les situacions de discriminació que es donen entre particulars, ja que només un 27% acaben en denúncia encara que continuen sent la tipologia de casos més nombrosa de totes les que identifica SOS Racisme. Només el 2022 es van identificar 77 situacions de discriminació racial entre particulars, de les quals 21 les ha assumit l’entitat i han acabat en denúncia. Suerias remarca que en aquests casos és molt difícil fer intervencions per la via penal, ja que és molt difícil aportar proves dels fets, i per aquest motiu l’entitat està explorant mecanismes com la mediació o la intermediació directa del SAiD. En aquest sentit, l’advocat encarregat de la part penal d’SOS Racisme, Bruno Alegre Maestro, subratlla que un dels principals problemes que hi ha en el sistema penal és la revictimització. “El sistema penal instrumentalitza la víctima a la recerca de fets i sancions, però no es fixa en la reparació del patiment”, subratlla. 

Tot i això, l’advocat de l’entitat destaca que SOS Racisme ha aconseguit dos èxits judicials l’últim any, amb condemnes per delictes d’odi en fets que havien tingut lloc al carrer. Un d’ells és la condemna a una dona a Lleida que va agredir i intentar arrencar-li el vel del cap a una altra dona al carrer. El segon d’aquests èxits judicials és el de la condemna a un conductor de TMB per agredir també a una dona que portava el vel a l’autobús i que va tenir un problema tècnic amb els bitllets de transport d’una de les seves filles. En aquest darrer cas, Alegre Maestro subratlla el fet que la sentència ha sigut per a sis mesos de presó i nou mesos de multa per delictes d’odi i que s’ha establert una indemnització de 4.000 euros per a les víctimes —la dona i les seves filles— per danys morals, la qual anirà a càrrec de TMB si el condemnat no se’n fa càrrec (tenint en compte que els fets s’han donat mentre ell estava treballant). 

El SAiD arriba al 30è aniversari

En els 30 anys de funcionament del SAiD, l’entitat ha arribat a atendre un total d’11.837 persones. Segons les dades del darrer informe anual d’SOS Racisme —InVisibles. L’estat del racisme a Catalunya—, el 2022 l’entitat va atendre més de 580 persones en 98 municipis diferents, una xifra que per segon any consecutiu és més del doble de la mitjana anual de casos identificats. D’aquestes persones, 414 era la primera vegada que s’adreçaven a SOS Racisme i tot i que hi ha un 19% d’aquestes consultes que tenien a veure amb qüestions administratives —com rebre informació sobre els processos de regularització o com accedir a certs recursos, per exemple—, quatre de cada cinc van ser identificades com a situacions constitutives de racisme. 

Rossi remarca que aquest 2022 ha sigut el primer any en la història del SAiD en què hi ha una majoria de dones denunciants que homes: un 55% de persones que s’identifiquen com a dona enfront d’un 44% que ho fan com a homes. A més, també ha sigut la primera vegada en els trenta anys de funcionament del servei que en la majoria de casos nous atesos les víctimes són persones estrangeres en situació regular (un 50%), quan normalment les persones amb nacionalitat espanyola eren la majoria en els anys anteriors (un 35% aquest 2022). Tot i això, Rossi assenyala que encara queda molta feina per fer per arribar a les persones que es troben en situació irregular, ja que només un 10% de les persones ateses es trobaven en aquesta situació. “Denunciar és un privilegi”, remarca la membre del SAiD. 

La entrada SOS Racisme alerta d’una pujada “alarmant” dels casos de racisme a les escoles se publicó primero en SOS Racisme.

Per una banda, identifiquem dificultats ja en la detecció d’agressions i discriminacions racistes en espais veïnals com les comunitats veïnals. El fet que aquestes tinguin lloc en àmbits de privacitat complica la seva detecció, ja que, són espais d’intimitat i quotidianitat, més silenciats, més invisibles i per tant més inaccessibles. Aquesta configuració de l’espai és el que porta també a la majoria d’actors que podrien intervenir-hi a considerar aquestes situacions com a simples conflictes entre persones privades en els que es manifesten certs prejudicis racistes de la població. Aquesta visió limita les eines d’intervenció a les vies judicials o de mediació.

I per una altra banda, identifiquem dificultats en l’abordatge d’aquestes situacions, en les que normalment s’invisibilitza el racisme, ja sigui perquè no s’identifica o bé perquè tot i detectar indicis de racisme, no es tenen en compte a l’hora d’abordar la solució del conflicte. Molt sovint perquè es té la convicció que, per formar part de l’horitzó ideològic de les parts i per respecte a la llibertat ideològica i a la llibertat d’expressió de les persones, és una realitat en la que no s’hi pot incidir.

L’estudi i l’anàlisi de les manifestacions racistes i la seva evolució ens confirmen que aquestes agressions i discriminacions no són només la manifestació de prejudicis racistes, sinó d’un procés de socialització que ens porta a interioritzar el racisme com un element més de la nostra construcció social, i que per tant s’ha de considerar com un mecanisme més de desigualtat estructural.

En l’abordatge de la situació, considerem fonamental no relegar el component racista del conflicte o de la situació d’assetjament a un segon pla, ja que, de fer-ho, s’estarà afectant a la resolució real de la problemàtica, propiciant la perdurabilitat de la situació d’assetjament.

En la majoria de casos, les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista manifesten algun tipus de queixa contra la víctima envers el seu mode de vida que, a priori, podria semblar que ve a justificar el seu assetjament. Però en un context d’assetjament veïnal racista les queixes són només l’excusa explícita que justifica el rebuig cap als veïns i veïnes d’origen estranger o en condició de racialització, i el seu assetjament. Són en realitat una manifestació implícita de l’animadversió cap als estrangers d’orígens determinats o cap a les persones gitanes.

Per tant, si no s’incorpora l’abordatge del racisme en l’abordatge general de la situació, es córrer un gran risc de no donar solució a la situació i de no aportar cap reparació a la víctima de l’assetjament, a més d’alimentar la impunitat de les persones agressores.

Per això, el primer pas és que els agents intervinents siguin capaços de detectar el racisme en la situació d’assetjament que s’està denunciant, que no sempre és evident. Per encaminar-nos en la detecció del racisme en espais de convivència veïnal com ho són les comunitats veïnals, es fa necessari entendre com es manifesta i a quins aspectes cal prestar atenció per tal de que el component racista no passi inadvertit.

L’estudi de dades

Hem treballat en la definició d’una base de dades específica i estudiat les dades recopilades a partir de 70 casos d’assetjament veïnal en el marc de comunitats veïnals a Catalunya, recollits pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme entre els anys 2015 i 2022.

Cal tenir en compte que les dades analitzades parteixen de la informació manifestada principalment per la persona denunciant, víctima de l’assetjament. Per aquest motiu tenim informació més precisa pel que fa al perfil de la víctima que no pas al perfil de la persona agressora.

La informació s’ha recollit, segons el cas:

• En el marc de la primera entrevista i comunicacions posteriors mantingudes amb la víctima;
• En el marc de comunicacions amb altres actors intervinents, com per exemple administradors de finques, veïns i veïnes implicades, persones acompanyants de la víctima testimonis d’alguns fets;
• En el marc de la col·laboració amb serveis municipals per l’abordatge del cas.

Classifiquem el criteris analitzats en 5 blocs:

1. Estadístiques sobre el perfil de les víctimes d’assetjament veïnal

2. Estadístiques sobre el perfil de les persones agressores, perpetradores de l’assetjament veïnal

• Nacionalitat de la persona agressora.
• Racialització de la persona agressora.
• Edat de la persona agressora.
• Té menors d’edat a càrrec?
• És propietària del seu habitatge?
• Té relació amb la presidència de la comunitat de veïns o té algun càrrec a la Junta veïnal?
• Porta molts anys al barri?
• Aparent situació econòmica i social de la persona agressora

3. Estadístiques sobre les característiques de les situacions d’assetjament

• Quantes persones agressores són?
• Són del mateix edifici?
• Si són del mateix edifici: on es troben ubicades?
• Si no són del mateix edifici: on es troben ubicades?
• Es donen queixes reiterades contra la víctima per part de la persona agressora?
• Tipologia de les queixes
• Al·legacions/Trucades a la policia acusant a la víctima d’activitats irregulars o delictives, sense fonament?
• Atribució d’insolvència econòmica? (“són immigrants que viuen de les ajudes”)
• Es profereixen insults cap a la víctima?
• Són els insults de caire o contingut racista?
• Es comet alguna agressió física contra la víctima?
• La persona agressora profereix manifestacions verbals etnocèntriques implícites? (“són així”, “no s’adapten”)
• La víctima està subjecte a comportaments desproporcionats que l’han fet sentir amenaçada o insegura?
• En cas positiu, tipologia dels comportaments.
• Durada de l’assetjament.
• La víctima ha fet el possible per adaptar-se a les demandes però les queixes continuen?
• Voluntat d’iniciar mediació per part de la víctima?
• Voluntat d’iniciar mediació per part de la persona agressora?

4. Estadístiques sobre el context veïnal en que es donen les situacions d’assetjament

• La comunitat veïnal dona suport al veí assetjador?
• La comunitat veïnal dona suport al veí assetjat?
• Hi ha altres persones d’origen estranger a l’edifici?
• La persona agressora ha tingut conflictes amb altres veïns de la comunitat o del barri?
• En cas positiu: són els altres veïn(e)s assetjats/des d’origen estranger o en condició de racialització?

5.Estadístiques sobre l’abordatge de la situació i les vies d’intervenció

• La víctima ha recorregut a l’autoritat competent o a una administració pública en busca de suport?
• En cas positiu, rep una resposta favorable de l’administració? L’administració ha iniciat alguna actuació?
• S’ha iniciat algun procés de mediació?
• En cas positiu, s’arriba a un acord de mediació?
• S’inicia un procés penal?
• Tipus d’intervenció o acompanyament efectuat des del SAiD.

Resultats de les dades analitzades

Els resultats de les dades analitzades es poden consultar en la següent infografia interactiva:

Conclusions extretes de l’anàlisi de les dades:

1. Conclusions sobre les dades del perfil de víctima

En aquest apartat s’analitzen les dades recollides respecte del perfil de la persona que s’apropa a denunciar al SAiD, víctima de la situació d’assetjament.

Conclusions:

• En el 77% dels casos analitzats, la persona denunciant, víctima de l’assetjament, és d’origen estranger. Només en un 23% dels casos té la nacionalitat espanyola. Les persones que més denuncien aquesta mena d’assetjament racista són principalment d’origen llatinoamericà (56% dels casos), de països del Magreb (20% dels casos) i de l’Àfrica subsahariana (11% dels casos analitzats).
• Pel que fa a la seva situació administrativa, el 91% de les persones que denuncien l’assetjament veïnal racista són persones que consideraríem que es troben en una situació administrativa estable: en el 31% dels casos tenen la nacionalitat espanyola, i en el 60% dels casos es tracta de persones estrangeres amb la seva situació administrativa regularitzada. Només en un 7% dels casos analitzats les persones denunciants es trobaven en situació administrativa irregular.
• Pel que fa al gènere de les persones que denuncien situacions d’assetjament veïnal racista, en la majoria dels casos analitzats es tracta de persones que s’identifiquen amb el gènere dona (73% dels casos), mentre les persones que s’identifiquen amb el gènere home només representen un 26% dels casos analitzats. Pel que fa a persones que s’identifiquen amb un gènere no binari només representen un 1% dels casos analitzats.
• Pel que fa a l’edat de les persones denunciants d’assetjament veïnal racista, en més de la meitat dels casos es troben en una franja d’edat entre els 40 i els 59 anys (54% dels casos analitzats). En un 33% dels casos, les persones denunciants es situen en una franja d’edat d’entre 20 i 39 anys. Només es un 7% del casos es tracta de persones majors de 60 anys.
• En el 63% dels casos analitzats la persona denunciant de l’assetjament veïnal racista té fills menors a càrrec, és a dir, que conviu amb menors d’edat.
• Pel que fa al règim d’habitatge, en més de la meitat dels casos són persones que es troben en règim de lloguer (60% del casos analitzats, d’entre els quals 3% estan en règim de lloguer d’habitatge de protecció oficial). En un 31% dels casos són persones propietàries del seu habitatge. Només en un 5% són persones que es troben okupant l’habitatge, o en règim d’acollida com a demandants d’asil.

• Conclusions sobre les dades del perfil de la persona agressora

En aquest apartat s’analitzen les dades recollides respecte del perfil de la persona que perpetra l’assetjament veïnal racista.

Conclusions:

• En el 97% dels casos la persona agressora és de nacionalitat espanyola i de racialització blanca-europea.
• Pel que fa a l’edat de les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista, només era coneguda en el 45% dels casos analitzats. La mitjana d’edat (coneguda) de les persones agressores és de 58 anys. Concretament, en un 54% dels casos en que l’edat és coneguda, les persones agressores tenen entre 60 i 80 anys, i en un 3%, més de 80 anys.
• En general, les persones que perpetren les situacions d’assetjament veïnal racista no solen conviure amb menors d’edat. Representen un 71% dels casos analitzats. Només en un 11% dels casos sí que tenen menors d’edat a càrrec (en un 17% dels casos es desconeix aquesta informació).
• En la majoria dels casos, les persones que generen l’assetjament són propietàries del seu habitatge: en un 64% dels casos analitzats. En un 14% dels casos no són propietàries del seu habitatge, i en un 21% dels casos no disposem de la informació. I en un 30% del total de casos analitzats solen tenir una relació amb la presidència de la comunitat veïnal o algun càrrec a la Junta veïnal.
• La majoria de persones autores de la situació d’assetjament solen portar molts anys vivint en el mateix habitatge o en el mateix barri (en el 73% dels casos analitzats).
• Per últim, pel que fa a la aparent situació social i econòmica de les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista, en el 79% dels casos analitzats semblen tenir una situació estable, és a dir, que a priori no sembla que tinguin una manca d’ingressos econòmics (perquè treballen o estan jubilades), ni presenten signes de malalties psiquiàtriques aparents o d’un consum excessiu de drogues o alcohol. En un 11% dels casos analitzats presenten una aparent inestabilitat psiquiàtrica o signes d’alcoholisme, mentre que en un 9% dels casos es fa palesa algun tipus d’inestabilitat econòmica (persones desocupades, persones per qui perilla el manteniment de l’habitatge, o persones que es dediquen a activitats delictives com a mitjà de vida). En un 1% dels casos no disposem de prou informació.

• Conclusions sobre les dades de les característiques de les situacions d’assetjament

En aquest apartat s’analitzen les dades recollides respecte de les característiques particulars de les situacions d’assetjament reportades al SAiD, és a dir, les accions i comportaments que caracteritzen les situacions d’assetjament.

Conclusions:

• En un 77% dels casos analitzats les persones que solen perpetrar l’assetjament solen ser 1 o 2 persones (provinents del mateix habitatge o de 2 habitatges de la mateixa comunitat veïnal). En el 23% dels casos restants solen ser 3 o més persones les que perpetren l’assetjament, d’entre els quals un 10% del total dels casos analitzats representarien casos en que tota (o quasi tota) la comunitat veïnal participa de l’assetjament.
• En un 84% dels casos analitzats es tracta de situacions d’assetjament que es donen en el mateix edifici d’habitatges. En el 16% restant, es tracta de casos que es donen en el mateix poble, urbanització, barri, carrer o complex d’edificis. En el 66% del casos que es donen en un mateix edifici, víctima i assetjant viuen en habitatges contigus (just a sobre, just a sota o just al costat), en un 20% no són habitatges contigus (es pot tractar de pisos que es troben més a dalt o més a baix en el mateix edifici), en un 3% es tracta de situacions d’assetjament que es donen entre persones que comparteixen habitatge, i en el 10% restant, desconeixem la informació sobre la situació dels habitatges en la mateixa comunitat veïnal.
• En un 74% dels casos analitzats, les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista manifesten algun tipus de queixa contra la víctima envers el seu mode de vida que, a priori, podria semblar que ve a justificar el seu assetjament. En el 26% restant de casos no es manifesten cap tipus de queixes específiques envers la víctima i el seu mode de vida, sinó que es tracta de comportaments molt gratuïts o manifestacions d’odi contra la víctima per la seva mera existència o pertinença, per assimilació, a un grup social determinat (per ser una persona migrada i/o d’una racialització específica).
• Pel que fa a la tipologia de queixes aquestes són variades i un cas pot no limitar-se a un sol tipus de queixa.
  • La queixa més recorrent (en un 41% dels casos analitzats) és en relació a sorolls que realitzaria la víctima en el seu habitatge (sorolls dels infants, sorolls a l’hora de cuinar, sorolls a l’hora de moure cadires, sorolls al caminar, entre d’altres).
  • En un 6% dels casos ens trobem amb desavinences dels veïns i veïnes assetjadors respecte de qüestions comunitàries que involucren a la víctima, com per exemple, desperfectes estructurals greus de l’habitatge de la víctima que ha de finançar la comunitat veïnal i la presidenta no vol, per desacords amb el pagament de derrames, per desacords en l’ús i manteniment d’espais comunitaris, per disconformitat amb la titularitat de l’habitatge que afecta als límits d’elements comuns, entre d’altres.
  • En un 5% dels casos, les queixes fan referència a molèsties per les olors que provenen de la cuina de la persona assetjada.
  • En un 5% dels casos les queixes estan relacionades amb el règim d’ocupació de l’habitatge per part de la víctima (especialment quan són persones que okupen l’habitatge).
  • En un 5% dels casos les queixes tenen a veure amb el malestar que els genera a les persones agressores que la víctima rebi visites a casa seva.
  • En un 2% dels casos analitzats les persones assetjants assenyalaven a la víctima per estar suposadament sotsllogant a turistes (en tos els casos era una acusació falsa, la víctima no llogava el seu habitatge a turistes).
  • En un 2% dels casos, el veïnat mostra el seu rebuig al manteniment, per la víctima, d’un negoci als baixos de l’edifici. En tots els casos el negoci era lícit, amb llicència d’activitats i al dia amb totes les seves obligacions.
  • En la resta de casos es trobem amb queixes tant diverses com acusar a una família de tenir un “pis patera” (de ser molts vivint en aquell pis), acusacions de realitzar activitats il·legals a casa seva (acusacions infundades i falses), acusacions respecte dels hàbits de la víctima a l’hora de passejar el gos (tot i ajustar-se a la normativa de convivència i a les regles del bon civisme), o desavinences entre companys de pis.
• En un 37% dels casos analitzats, les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista acusen a la víctima d’activitats irregulars (o de vegades fins i tot delictives) sense tenir cap fonament, arribant a trucar a la policia amb l’objectiu de que aquesta es personi en el domicili de la víctima per a que aquesta es senti intimidada. Alguns exemples d’acusacions infundades:
  • La persona assetjant truca a la policia acusant a la víctima d’haver-la agredit (quan la situació és completament inversa).
  • Acusar a la víctima d’haver okupat un habitatge quan no és cert.
  • Trucar a la policia per estar fent una festa a casa seva, quan no és cert.
  • Trucar a la policia acusant a la víctima de practicar el treball sexual a casa seva, quan no és cert.
  • Acusar a la víctima de cuina menjar a casa seva per després vendre’l en el seu negoci, quan no és cert.
  • Acusar a la víctima d’estar fent obres irregulars a cas seva, quan no és cert.
  • Trucar a la policia acusant al seu veí de ser un possible terrorista pel simple fet de tenir un fenotip àrab.
• Pel que fa a les manifestacions verbals de les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista, no sempre implicaran un insult racista. Molt sovint el racisme s’exterioritza a través de manifestacions menys evidents.
  • En un 86% dels casos analitzats, les persones agressores atribueixen gratuïtament una suposada insolvència econòmica a la víctima de l’assetjament, pel simple fet d’assimilar-la a un grup social determinat. En referim aquí a manifestacions del tipus “són immigrants que viuen de les ajudes”
  • En un 40% dels casos analitzats, les persones agressores expressen manifestacions verbals que són implícitament etnocèntriques. Ens referim aquí a manifestacions del tipus “són així”, “no s’adapten”, “no sé al teu país però en aquest país les coses es fan així”, qüestionar la capacitat per mantenir la cura dels seus infants (comparar com es fa “aquí” i com es fa “allà”).
  • En un 86% dels casos analitzats es manifesten insults cap a la víctima, essent un 83% dels casos analitzats els que impliquen insults explícitament racistes.
  • En un 67% dels casos analitzats, la o les persones perpetradores de l’assetjament veïnal racista han mantingut comportaments desproporcionats que han fet sentir-se a la víctima dels mateixos amenaçada o insegura. I en un 33% dels casos analitzats s’arriba a cometre alguna agressió física contra la víctima per part de la o les persones agressores. Exemples de comportaments desproporcionats: amenaces d’agressió física, amenaces de fer fora del pis per tenir contactes amb l’autoritat, amenaçar amb tancar un negoci per tenir contactes amb l’autoritat, amenaces de mort, escridassades, escopir a la víctima, tirar brossa al pati interior de la víctima o deixar-la a la seva bústia, tirar lleixiu a la roba estesa de la víctima,  picar violentament a les portes o a les parets, tirar esprai a la cara de la víctima, arrencar connexió a la llum o tallar subministraments, entrar a l’habitatge per la força, pintades racistes, gravar o fer fotos a la víctima amb el mòbil, espiar-la, masturbar-se en presència de la víctima, escridassar o intimidar menors de 12 anys, intent d’atropellament, danys a la propietat privada, recollir signatures de la comunitat de veïns o convocar la Junta per fer fora a la víctima del seu habitatge, remenar la bústia i intervenir el correu, trucar al propietari de l’habitatge de la víctima per influir en la renovació del contracte de lloguer, deixar escura-dents a l’intèrfon clavat al botó del timbre de l’habitatge de la víctima, posar la música molt alta durant moltes hores, controlar les visites de la víctima obligant-les a deixar el seu nom i document d’identitat al porter, impedir l’accés a zones comunitàries a les que hi tenen accés, impedir el treball de tècnics (subministraments, telèfon, internet).

• Pel que fa a la durada de l’assetjament, les víctimes solen trigar de mitjana uns 3,15 anys, des que es va iniciar l’assetjament, en apropar-se al SAiD per denunciar la situació. Només en un 13% dels casos analitzats, les víctimes s’apropen al SAiD quan la situació fa menys d’1 any que dura. En un 25% dels casos, la situació fa 1 o 2 anys que perdura, i en un 24% dels casos, porten entre 3 i 5 anys arrossegant la situació. En un 18% dels casos, fa 2 o 3 anys que dura, i en un 13% dels casos porten suportant la situació entre 5 i 10 anys. Finalment, en un 6% dels casos fa més de 10 anys que es veuen convivint amb la situació d’assetjament.

• Com hem pogut observar, les víctimes d’assetjament veïnal racista triguen un temps abans d’adreçar-se a un servei en busca d’assessorament per afrontar la situació que estan vivint. Normalment d’inici busquen resoldre la situació des de l’autogestió. Molt sovint aquesta autogestió passa per fer el possible per adaptar-se a les demandes de les persones agressores, sobre tot quan es tracta de queixes per sorolls o per olors. Però tot i haver implementat canvis en els seus hàbits de vida (a tall d’exemple, posar coixinets a les potes de les cadires, canviar la campana extractora de la cuina, fer els tràmits per implementar millores estructurals a la comunitat per la extracció de les olors, canviar els horaris de cuinar, canviar els horaris de posar rentadores en funció del que li convé al veí, insonoritzar les parets), les queixes continuen. En el 66% dels casos analitzats la víctima ha fet el possible per adaptar-se a les demandes dels veïns i veïnes assetjadors. En el 34% dels casos restants la víctima no ha fet el possible per adaptar-se a les demandes bé perquè no hi ha queixes específiques (es tracta d’un assetjament molt irracional) o bé perquè les demandes no es poden satisfer.

• Pel que fa a la voluntat de resoldre la situació per mitjà de mètodes de resolució de conflictes negociats com la mediació, en el 90% dels casos la víctima de l’assetjament hi està predisposada. En canvi, per la banda de la persona agressora, només en el 6% dels casos analitzats sabem que la persona agressora hagués estat disposada o han tingut oportunitat d’iniciar una mediació per resoldre la situació. En el 79% dels casos analitzats és una opció inviable per la clara negativa de la persona agressora, i en un 16% dels casos analitzats no disposem de la informació.

• Conclusions sobre les dades del context veïnal en que es dona l’assetjament

En aquest apartat s’analitzen les dades recollides respecte del context veïnal en que es dona l’assetjament denunciat.

Conclusions:

• En general, les dades ens indiquen que quan es donen conflictes entre alguns veïns i veïnes de la comunitat, la resta de la comunitat veïnal no s’implica en la situació, intentant mantenir-se al marge. Observem que, en un 67% dels casos analitzats, la comunitat veïnal no dona suport a les víctimes de l’assetjament i que, en un 30% dels casos, les víctimes reben alguna mena de suport ja sigui perquè la presidència de la comunitat i per tant la Junta veïnal reconeixen la seva posició de víctima o bé perquè alguns veïns i veïnes prenen la seva defensa. Pel que fa als veïns i veïnes assetjadors, en un 23% dels casos analitzats reben el suport de la resta de la comunitat veïnal que s’alinea amb els seus interessos (aquí es comptabilitzarien també tots aquells casos en que és tota la comunitat veïnal la que perpetra l’assetjament).
• Pel que fa a la presència d’altres persones d’origen estranger o en condició de racialització a la mateixa comunitat veïnal, les dades no són prou consistents per extreure’n conclusions clares. Hem identificat que en un 41% dels casos les víctimes de l’assetjament són les úniques habitants de la comunitat veïnal d’origen estranger o en condició de racialització. En un 27% des casos analitzats sí que hi ha d’altres persones d’origen estranger a la mateixa comunitat, a més de la víctima, però en un 31% dels casos no disposem de la informació.
• Pel que fa a la conflictivitat de les persones agressores, sabem que en un 39% no havien tingut problemes amb ningú més (només amb la víctima), i en un 21% dels casos no disposem de la informació. En canvi, en un 40% dels casos analitzats les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista havien tingut problemes amb d’altres veïns i veïnes anteriorment (o simultàniament). I d’aquest 40%, en el 54% dels casos es tractava de veïns i veïnes d’origen estranger o en condició de racialització. En un 29% eren d’origen nacional i de racialització blanca europea, i en el 18% restant no disposem de la informació.

• Conclusions sobre les dades de l’abordatge i la intervenció

En aquest apartat s’analitzen les dades recollides respecte del tipus d’intervenció i abordatge que es fa de la situació denunciada.

Conclusions:

• En el 73% dels casos analitzats la víctima de l’assetjament veïnal racista s’ha adreçat a alguna autoritat, com ara l’autoritat policial, una autoritat judicial o els serveis d’atenció d’algun ajuntament, en busca de suport. I d’aquest 73%, només en el 39% dels casos ha rebut una resposta favorable, és a dir, que l’administració que l’ha atès ha iniciat algun tipus d’actuació (independentment del resultat de la mateixa). És a dir, que en el 61% dels casos l’administració no l’ha atès, ja sigui perquè no se l’ha cregut o perquè no ha sabut per quins mitjans intervenir.
• Només en un 10% dels casos analitzats s’ha iniciat algun procés de mediació en tota la durada de l’assetjament (es tenen en compte els processos que s’han pogut iniciar fins i tot abans de que la víctima busqui suport en el SAiD). D’aquest 10%, només en un 29% dels casos s’arriba a un acord de mediació, però en cap es compleixen els acords de mediació.
• Pel que fa a la judicialització dels conflictes, en un 50% dels casos la víctima recórrer a la justícia penal amb l’objectiu de posar fi a la situació d’assetjament. Atès que no tots els procediments comptabilitzats s’han portat des de SOS Racisme, i que entre els que s’han portat des de SOS Racisme alguns encara estan pendents, l’anàlisi de dades sobre el resultat d’aquesta via d’intervenció resulta inconsistent. En qualsevol cas, sabem que en la gran majoria de casos és una via d’actuació infructuosa.
• Pel que fa al tipus d’acompanyament facilitat des del SAiD, depèn de la voluntat de la persona que s’apropa a denunciar la situació i de les possibilitats que ofereix el cas. Les dades són les següents:
  • en el 39% dels casos es fa una intervenció des de la via penal, assumint el SAiD la representació judicial de la víctima;
  • en un 26% dels casos, el SAiD busca un apropament directe a la situació, com ara posant-se en contacte amb les finques o altres actors que podrien tenir un impacte en la comunitat veïnal;
  • en un 26% dels casos, s’acaba derivant la situació a serveis municipals de mediació o de suport a les comunitats veïnals, mantenint el SAiD un paper d’acompanyament en tot el procés;
  • en un 8% dels casos, la víctima busca més aviat un suport en l’autogestió del conflicte, i el SAiD facilita l’assessorament i l’acompanyament que la víctima sol·liciti;
  • en un 1% dels casos s’ha pogut tramitar alguna denúncia per via administrativa.

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

La entrada ANÀLISI DE DADES SOBRE CASOS D’ASSETJAMENT RACISTA EN CONTEXTOS DE CONVIVÈNCIA VEÏNAL se publicó primero en SOS Racisme.

Adhesions al comunicat: https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSeTRZHrwd_I_NiLMKEJpa0vdJluSm6udyfdiixLDNeW4mnyHw/viewform

Arran de la baralla del passat dissabte al Passeig, la inseguretat torna a ocupar l’espai mediàtic. Alguns mitjans i  grups polítics estan interessats a presentar Manresa com una ciutat invivible, amb violència extrema a l’espai públic,  amb grups de joves d’origen migrat assalvatjats i la criminalitat disparada. Mai no parlen, però, de quanta d’aquesta  inseguretat que sentim prové del malestar davant la situació econòmica i social actual, davant les crisis que ja exis teixen i les que han de venir.

Ni parlen de pujades de preus, d’atur, de racisme estructural, d’un futur sense pers pectives, de la por al desconegut, de la cada cop menor tolerància al canvi o de la manca de cohesió social. Obvien  la soledat, la ruptura dels vincles veïnals, la necessitat innata de saber-nos cuidades i acompanyades. I atien el  fantasma d’una criminalitat que les dades apunten al fet que estan molt per sota de la mitjana catalana. I, per  descomptat, que no estan en absolut interessats a reflectir com vivim de diferent aquesta inseguretat en funció de  qui som, en funció del nostre gènere, la nostra situació econòmica, edat, origen, situació legal o orientació sexual.  

Vivim aquesta situació amb la por, la impotència i la ràbia de veure com es pretén utilitzar certs grups socials  com a bocs expiatoris de tot el malestar que sentim, estigmatitzant-los i deshumanitzant-los fins al punt que  ja no som capaces d’atendre el problema de fons. Fins que estem disposades a exigir “solucions” que sabem que  són aberrants per un fet com una baralla sense ferits, que atempten contra qualsevol dret i que mai no hauríem  demanat en altres moments, ni contra altra gent. S’està inflant i instrumentalitzant la preocupació legítima per  la inseguretat per assenyalar a un dels sectors més precaritzats de la població manresana com a culpables  de tots els mals. És per això que, des de diverses entitats socials i col·lectius de Manresa que treballem per una  societat justa, cohesionada i sense violències, hem sentit la necessitat de fer una crida a la reflexió, per no acabar  promovent el racisme i les retallades de drets en nom de la seguretat. Perquè no volem una seguretat que es cons trueixi segons la inseguretat i la precarietat d’altres, que escali les violències socials en lloc d’abordar-les, transfor 

mar-les i eliminar-les. Ni volem que els problemes de convivència que poden sorgir als nostres barris s’abordin amb  més policia, més batudes racistes, més mesures que ho apostin tot al càstig, més por, més malestar i més aïllament. 

Aquest dijous, s’ha convocat una manifestació, apel·lant a la seguretat, convocada per entorns propers a l’ex trema dreta. Al seu manifest parla “d’una Manresa digna”. Doncs, per nosaltres, no hi ha Manresa més digna que  aquella que lluita junta pels drets de totes. Que aquella que respon a la inseguretat de forma col·lectiva, construint  carrers, vides i barris de suport mutu i feina comunitària, treballant per erradicar les violències socials. No hi ha Man resa més digna que aquella que rebutja assenyalar manresans i manresanes pel seu origen i cultura. No deixarem  que el racisme avanci en nom de la seguretat. 

Els convocants de “Manresa diu prou” estan aprofitant la vulnerabilitat social i econòmica de sectors de la  societat per fer-los culpables d’unes violències que ells pateixen al seu torn en la seva versió més dura.  Però assenyalar-los només a ells seria obviar la responsabilitat de l’Ajuntament de Manresa i del govern català en  el racisme estructural. La batuda racista d’ahir -liderada per Mossos, Policia Local i Policia Nacional espanyola-,  duta a terme tant al carrer com a les mateixes cases dels nens i joves detinguts, és una mostra més del tracte  desproporcionat i excepcional cap a tot el que impliqui nois joves en general, migrats en particular, i en aquest cas  vulnerant flagrantment els drets dels infants. Una reacció acarnissada -impensable si els implicats haguéssim estat  altres- que s’afegeix a una major situació d’atur i pobresa, una major dificultat d’accés a l’habitatge, una existència  irregular i en risc permanent d’expulsió i l’absoluta manca de perspectives de futur. 

Ja fa anys que moltes entitats i col·lectius de Manresa estem treballant per fer front a aquestes problemàtiques des  de la seva arrel. Ens preocupa la instrumentalització que s’està fent de la preocupació legítima per la segure tat, encobrint missatges racistes. A hores d’ara, encara no està clar qui hi ha darrere la convocatòria i som  molts els que pensem que les impulsores no pretenen trobar una solució, sinó escalar el conflicte. Per parar  la instrumentalització racista, adheriu-vos a aquest manifest i deixeu clar que no assistireu a la manifesta ció. L’única Manresa segura serà una Manresa justa, igualitària, cohesionada i sense racisme ni masclisme.

La entrada PROU RACISME EN NOM DE LA SEGURETAT. NO HI DONIS SUPORT!  se publicó primero en SOS Racisme.

La causa tractava sobre la qüestió de si la policia de fronteres pot seleccionar persones per a donar-los l’alto i verificar la seva situació a la frontera (parcialment) a causa de la seva raça. La coalició que va engegar la causa al·legava que l’ús de la raça en les decisions sobre la selecció és una forma de discriminació racial.

Forma especialment greu de discriminació

El Tribunal d’Apel·lació ha sostingut que la policia de fronteres discrimina sobre la base de la raça en la seva pràctica diària de seleccionar gent per a verificar-ne la situació, i ha conclòs que es tracta d’una forma especialment greu de discriminació. El Tribunal ha reconegut que la utilització de perfils ètnics fa que la gent senti que no és acceptada en la societat i que és tractada com a ciutadania de segona.

“Sento que s’ha reforçat la meva convicció que el racisme no té cabuda en la nostra societat. Aquesta és una gran victòria, no tan sols per mi i per la gent de color, sinó per a totes les persones que, durant anys, han lluitat contra el racisme i la utilització de perfils ètnics i en favor de la igualtat de tracte”, ha manifestat Mpanzu Bamenga, un dels demandants.

Estigmatització i impacte negatiu

El Tribunal d’Apel·lació ha subratllat que els mètodes de la policia de fronteres provoquen estigmatització i sentiments de dolor i frustració entre les persones que són seleccionades per a controls fronterers, inclosos els dos ciutadans que van contribuir a la presentació d’aquesta demanda. El Tribunal ha subratllat així mateix l’impacte negatiu que la utilització de perfils ètnics té en la societat.

“El tribunal ha aclarit que l’aspecte i el color d’una persona no indiquen la seva nacionalitat. Aquesta és una important correcció a la sentència anterior del tribunal de primera instància que va impactar moltes persones de color i les va fer sentir ciutadanes de segona”, ha manifestat Dionne Abdoelhafiezkhan, de l’organització contra el racisme Control Alt Delete.

I ara què?

Aquesta és una sentència històrica. Es tracta d’un pas important en l’eliminació de la utilització de perfils ètnics per part de la Royal Marechaussee, la policia i altres cossos encarregats de fer complir la llei.

“La coalició que va presentar aquesta demanda porta anys lluitant contra la utilització de perfils ètnics. Aquesta victòria mostra que, si ens unim, podem aconseguir-ho”, ha manifestat Dagmar Oudshoorn, directora d’Amnistia Internacional Països Baixos. “Ens inspira a continuar amb l’esforç col·lectiu per a eliminar el racisme i la discriminació en les tasques de compliment de la llei.”

La entrada Sentència històrica als Països Baixos: el Tribunal d’Apel·lació prohibeix la utilització de perfils racials se publicó primero en SOS Racisme.

El racisme és saber diferenciar

La racialització re/produeix la diferència racial negativa a través de diferents característiques, sovint fent referència a aspectes culturals, d’origen o fenotip, per garantir l’ús legitimat de la violència, la subordinació, l’explotació i un tracte diferenciat de grups socialment construïts com a no-blancs. La racialització contribueix a la desigualtat estructural en termes d’avantatges i desavantatges en la societat.
Donat que els processos de racialització s’han institucionalitzat a molts nivells de la societat, són part (conscient o inconscient) de la nostra socialització. Aquests succeeixen de manera quotidiana per mitjà de la connexió en sèrie de diferents marcadors racials, fins i tot de manera paternalista o fetitxista.
El racisme institucional també es normalitza per mitjà de processos de racialització. Per això, els col·lectius que viuen el racisme institucional solen ser imaginats socialment de manera homogènia i són diferenciats negativament.

La descripció de col·lectius no és ingènua

La criminalització racial ha estat una eina històrica per al manteniment d’un ordre social racista i desigual al qual anomenem “democràtic”. La creença que un determinat grup social és més procliu al crim o a la delinqüència que un altre és construïda a traves de lleis, protocols i pràctiques institucionals. Aquesta pràctica sistemàtica estructura la vida de persones i genera un cicle de violència social i institucional, com la negació a l’accés del dret a l’habitatge, la discriminació laboral, les batudes racistes, la perfilació racial policial, els atacs a joves migrants, etc.
La criminalització també es produeix i difon a través dels mitjans de comunicació, del discurs polític o de missatges quotidians, de diferents maneres.
A Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, aquests missatges solen produir la diferenciació a través de l’èmfasi de no pertànyer al grup dominant blanc, català, espanyol i/o europeu i són racistes.

Per què?

• Perquè causa un cicle repetitiu de sospita, justificant major vigilància i càstig.
• Perquè usa com a principal indicador característiques molt ambigües, com l’origen o la nacionalitat que comparteix tot un col·lectiu, per a assenyalar una situació molt particular.
• Perquè ajuda a la producció d’un imaginari racial que diferencia negativament a tot un grup, mentre que protegeix a les identitats racials construïdes com a blanques, atorgant-los més poder.

Ho veus?

 
El racisme està tan ben après socialment que fins i tot moltes persones qüestionen la racialització negativa d’aquests missatges.
El racisme existeix a través de les relacions de poder i les idees de raça que es concreten en les nostres estructures socials. El poder del racisme invisibilitza, legitima i manté els mecanismes més brutals i inhumans de desigualtat.
El racisme no és ignorància, és saber reproduir les estructures polítiques, ideològiques i econòmiques de la cultura moderna blanca.

CAST:

¡Ojo! El racismo es una larga historia de racialización y criminalización

El racismo es fruto de una larga historia de violencia colonial y de la invención de un grupo dominante, bajo la idea de raza, construido como blanco. Con el racismo, este proceso se mantiene y se actualiza a lo largo de la historia de manera muy compleja a través de la producción de categorías raciales jerarquizadas.

El racismo es saber diferenciar

La racialización re/produce la diferencia racial negativa a través de distintas características, a menudo usando aspectos culturales, de origen o fenotipo, para garantizar el uso legitimado de la violencia, la subordinación, explotación y un trato diferenciado de grupos socialmente construidos como no-blancos. La racialización contribuye a la desigualdad estructural en términos de ventajas y desventajas en la sociedad.
Debido a que los procesos de racialización se han institucionalizado en muchos niveles de la sociedad, son parte (consciente o inconsciente) de nuestra socialización. Estos suceden de manera cotidiana por medio de la conexión en serie de diferentes marcadores raciales, incluso de manera paternalista o fetichista.
El racismo institucional también se normaliza por medio de procesos de racialización. Por eso, los colectivos que viven el racismo institucional suelen ser imaginados socialmente de manera homogénea y son diferenciados negativamente.

La descripción de colectivos no es ingenua

La criminalización racial ha sido una herramienta histórica para el mantenimiento de un orden social racista y desigual al que llamamos “democrático”. La creencia de que un determinado grupo social es más proclive al crimen o a la delincuencia que otro es construída a traves de leyes, protocolos y prácticas institucionales. Esta práctica sistemática estructura la vida de personas y generan un ciclo de violencia social e institucional, como la negación al acceso del derecho a la vivienda, la discriminación laboral, las redadas racistas, la perfilación racial policial, los ataques a jóvenes migrantes, etc.
La criminalización también se produce y difunde a través de los medios de comunicación, del discurso político o de mensajes cotidianos, de distintas maneras.
En Catalunya y en el resto del Estado español, estos mensajes suelen producir la diferenciación a través del énfasis de no pertenecer al grupo dominante blanco, catalán, español y/o europeo y son racistas.

¿Por qué?

• Porque causa un ciclo repetitivo de sospecha, justificando mayor vigilancia y castigo.
• Porque usa como principal indicador características muy ambiguas, como el origen o la nacionalidad que comparte todo un colectivo, para señalar una situación muy particular.
• Porque ayuda a la producción de un imaginario racial que diferencia negativamente a todo un grupo, mientras que protege a las identidades raciales construidas como blancas, otorgándoles más poder.

¿Lo ves?

El racismo está muy bien aprendido socialmente que hasta muchxs cuestionan la racialización negativa en los mensajes expuestos.
El racismo existe a través de las relaciones de poder y las ideas de raza que se concretan en nuestras estructuras sociales. El poder del racismo invisibiliza, legitima y mantiene los mecanismos más brutales y deshumanos de desigualdad. El racismo no es ignorancia, es saber reproducir las estructuras políticas, ideológicas y económicas de la cultura moderna blanca.
 

La entrada El racisme és una llarga història de racialització i criminalització se publicó primero en SOS Racisme.

Veure comunicat en pdf

La entrada El racisme institucional castiga i criminalitza els temporers de Lleida amb controls policials se publicó primero en SOS Racisme.

J. Marion Sims por ejemplo, torturó entre 1845 y 1849 a once chicas esclavizadas, cuyos cuerpos se convirtieron en el terreno particular de experimentación ginecológica del médico para realizar ensayos clínicos. Estos experimentos se materializaban a través de operaciones sin anestesia y sin el consentimiento de las involucradas y se practicaban en la clínica particular de Sims, en el jardín de su casa, pues según estudios del mismo médico, las personas negras no sufrían tanto dolor como las blancas.

Por otro lado, Taliaferro Clark fue el Jefe de la sección de enfermedades venéreas del Servicio de Salud Pública de Estados Unidos y es a él a quien se le atribuye el Experimento Tuskegee, llevado a cabo entre el 1932 y 1972 en el hospital de la ciudad de Tuskegee en Alabama. El objetivo del experimento era observar la progresión natural de la sífilis no tratada en 400 hombres afroamericanos, a los que no se medicó. No se les había comunicado ni el objetivo del estudio ni su diagnóstico y, por supuesto, no habían dado su consentimiento. El experimento terminó con 28 hombres muertos, 100 con cuadros médicos muy complicados, 40 esposas de los participantes infectadas y 18 niños con sífilis de nacimiento. Eso sí, Clarks pudo publicar todos sus artículos científicos al terminar dicho experimento.
Además de los mencionados está Margaret Sanger quien, a diferencia de los anteriores, tenía un mecanismo más eficaz de aniquilación racial. Sanger fue una enfermera y feminista reconocida hoy en día por ser defensora de los derechos de la mujer y luchar por la legalización del aborto en Estados Unidos, aunque también pasó a la historia por ser una de las líderes de la aplicación de la eugenesia.

Sanger creó en 1916 la primera clínica de control de natalidad de EEUU en Broklyn, Nueva york, llamada Planned Parenthood. Los principios de la clínica sentaban sus bases en la limpieza racial. Y es que como buena eugenista, Sanager tenía como objetivo el control de la natalidad, específicamente el de la población afroamericana. El aborto era la técnica a través de la cual Sanger materializaba el exterminio racial. La empresa ubicaba sus sedes en los barrios donde había más concentración de población negra.

Estos son tres ejemplos, que representan una parte muy pequeña de la historia del racismo científico: es importante entender que la ciencia no solo ejecutaba respondiendo a las teorías del racialismo, sino que también se convirtió en la doctrina teórica que justificaba ciertos fenómenos. Las teorías poligenistas del siglo XlX y XX, por ejemplo, secundaban la concepción social de que las comunidades no blancas se constituían de personas que formaban parte de especies zoológicas inferiores al hombre blanco, europeo y civilizado. Y fueron estas mismas ciencias las que justificaron fenómenos sociales de masacre y aniquilación de las poblaciones no blancas.
RACISMO CIENTÍFICO, ¿MANTIENE SU INFLUENCIA?
Hoy por hoy nos encontramos aún frente a una industria médica que se plantea los ensayos clínicos de vacunas en personas africanas como algo totalmente ético y normal en un plató de televisión, en horarios de máxima audiencia. Y con la crisis de covid19, se presentan una serie de hechos en relación a la ciencia que nos toca afrontar.
Estamos frente a una industria médica que delega la investigación de las vacunas a la financiación privada. La Fundación Bill y Melinda Gates y El National Institute of Allergy and Infectious Diseases, ambas estadounidenses, son prácticamente las encargadas de financiar toda la investigación mundial de vacunas. La organización mundial de la Salud (OMS), financiada por la industria farmacéutica y por la ya mencionada Fundación Bill y Melinda Gates, es la que decide qué es —o no— emergencia sanitaria mundial. Esta misma OMS también establece el orden de prioridades cuando de decidir el valor de las vidas se trata.
Tenemos frente a nosotros el llamado covid19, cuya investigación médica por una vacuna está siendo financiada por la fundación de Bill Gates, Johnson, Moderna, y varias otras empresas privadas ante la situación de pánico que genera la pandemia. Pero encontramos también algunas enfermedades como el Ébola o el Zika, responsables de miles de muertes que solo se convierten en emergencia sanitaria mundial cuando pasan a ser problemáticas de occidente (contagiados occidentales). Hecho que se traduce en millones de dólares invertidos en la investigación de sus vacunas y también en millones de africanos, latinoamericanos y caribeños muertos antes de haberse convertido en un conflicto occidental.
Por otra parte, también se nos presentan enfermedades como la malaria, que mata a 2 millones de personas al año pero que, por el momento, aún no ha pasado a ser un problema de occidente y que por ello la cantidad de dinero invertida en la investigación de la misma es mucho menor a la que se está invirtiendo en la del covid19, por ejemplo.
Y, paradójicamente, observamos una mayor tasa de afroamericanos muriendo por el covid19 en EEUU, al mismo tiempo que vemos un Bill Gates invirtiendo 400 mil millones de dólares en empresas petrolíferas que causan gran parte de los problemas de salud en Nigeria. Y un Rockefeller colaborando con la fundación Bill y Melinda Gates, que en 1910 formó parte de la creación de la Oficina de registros eugenísticos en New York.
PERO, ENTONCES, ¿QUÉ TENEMOS?
Pues tenemos una industria de investigación y producción de medicamentos que es básicamente un negocio en manos de personas ricas, principalmente estadounidenses, que des de arriba deciden en qué intervienen, dónde intervienen y, sobre todo, quién vive y quién muere. Tenemos también una industria que invierte masivamente en vacunas únicamente cuando cuyas enfermedades afectan a occidente. Y en todo este asunto, la racialización, el higienismo racial y la eugenesia, que juegan un papel fundamental.
Como consecuencia, tenemos una ciencia que se convierte en el brazo derecho de la supremacía y el colonialismo y que, desde hace cuatro siglos, ejerce como extensión de los mismos para manipular determinados cuerpos con fines racistas. Me encantaría poder afirmar que la ciencia es “un sistema ordenado de conocimientos estructurados que estudia, investiga e interpreta los fenómenos naturales, sociales y artificiales”, como define Wikipedia, pero no puedo. Cuanto más investigo, más consciente me hago de que la ciencia es y siempre ha sido un recurso al servicio de la supremacía para mantener la jerarquía racial. La ciencia no está de nuestro lado ni pretende estarlo.
 

El passat 16 d’abril el diari El Salto va publicar un article d’opinió de Kaire Ba, Coordinadora de la campanya #PareuDePararme de Sos Racisme i activista interessada en el racisme científic.

La entrada Vacunas, ciencia, Bill Gates y otras vergüenzas se publicó primero en SOS Racisme.

L’emergència sanitària ocasionada pel Covid-19 ens ha posat en la tessitura d’haver d’actuar ràpid. I altre cop les mesures adoptades en un moment de crisi s’han planificat sobre la base d’estructures racistes que denunciem de fa molts anys. No és casualitat que els plans de precaució i els relats mediàtics sobre la pandèmia tinguin un biaix racista. El racisme és estructural. Hem vist com s’ha criminalitzat i agredit la població xinesa perquè se l’ha identificat com a causant del virus (vegeu, a tall d’exemple, Donald Trump parlant contínuament del “virus xinès”). Els mitjans de comunicació han contribuït a racialitzar el virus, i en un clima de por i incertesa aquestes situacions no es condemnen amb la contundència que s’esperaria dels poders públics.

Integrants de la població xinesa, com a resposta, han engegat una campanya anomenada I’m not a virus. La campanya, des d’una perspectiva comunicativa, és potent, però indigna que cada vegada els col·lectius racialitzats haguem de sortir a desmentir l’evidència.

L’altra cara de la moneda del racisme la veiem després que diverses associacions xineses hagin donat material sanitari com a gest altruista en llocs com Manresa. El ressò que es dona a aquests casos, en forma de bonisme civilitzador, perpetua la idea que quan es fan actes heroics, i només en aquests casos, sí que podem començar a considerar les persones racialitzades com a conciutadanes.

També és alarmant el cas d’Haro (la Rioja), on es va assenyalar la població gitana com a responsable de la propagació del virus, perpetuant així les connotacions negatives que històricament té assignades aquesta comunitat, que legitimen el racisme institucional, que en aquest cas es va manifestar amb les vigilàncies selectives de la Guàrdia Civil als barris on hi ha una majoria de població gitana.

Aquestes dinàmiques perpetuen la concepció col·lectiva del ser i el no ser, del nosaltres i els altres. Diferencien, classifiquen i ens mostren com el discurs polític i mediàtic normalitza el racisme i la xenofòbia.

I encara una altra evidència d’aquest racisme institucional:  en l’actual situació d’alarma, no s’ha plantejat el tancament de tots els CIE (i els que han tancat ho han fet tard), obviant les recomanacions sanitàries aplicades per a la resta de la població. S’està vulnerant el dret a la salut de les persones preses, que recordem que són víctimes del sistema racista (travessat per la llei d’estrangeria), només perquè es troben en situació administrativa irregular. També la paralització dels procediments d’estrangeria afecta les vides i els projectes vitals d’una manera molt sagnant.

El que acaba passant és que el sistema, en situacions d’alarma, du a terme actuacions racistes amb una clara impunitat. Ho veiem també quan, aprofitant les actuacions de control de l’epidèmia, estan augmentant les identificacions racistes per perfil ètnic a l’espai públic. La dura situació d’exepcionalitat que vivim no pot ser l’excusa perfecta per retallar drets, reproduir el racisme institucional i donar ales als discursos d’odi, sovint massa habituals. En temps de pandèmia, combatem també el racisme!

*Aquest article fou escrit per Susan Kalunge, afrofeminista, activista i mebre del Consell de SOS Racisme, i publicat originalment al Diari Ara el 21/03/2020, amb motiu del Dia Internacional per l’Eradicació de la Discriminació Racial.

La entrada El racisme, l’altra pandèmia se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada Comunicat 8M: El feminisme hegemònic necessita posicionar-se en l’antiracisme se publicó primero en SOS Racisme.

Per Marilda Sueiras Bardou, membre del Consell de SOS Racisme i de l’equip del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme.

Quants joves ens hem trobat a l’agència immobiliària signant un contracte de pis per compartir, avalats pels nostres pares? Si vols el pis –o més ben dit, l’habitació– , has de poder provar la teva solvència econòmica. Com? Amb una nòmina i un aval bancari. Vagis a l’agència que vagis, t’exigiran els mateixos requisits. Però què passa quan els pares no poden ajudar-te? Pots buscar una feina amb un contracte a 30 o 40 hores per setmana, suficients per demostrar solvència. Si la trobes, encara et queda la qüestió de l’aval bancari. Llavors busques alternatives: amistats, contactes, que tinguin una habitació lliure i que no demanin tots aquests requisits.

I què passa quan ets una persona migrada vivint el racisme sistèmic en aquest país? Si estàs en situació regular, segurament tindràs un contracte i podràs presentar nòmines (sí, només pots obtenir un permís de residència si tens una feina a no menys de 40 hores per setmana). Però si et trobes en situació irregular i sense feina “oficial” (amb contracte i nòmines), com proves la teva solvència? Ja no entrem a parlar d’avals bancaris. De fet, molt probablement ni tan sols tinguis compte bancari perquè les entitats bancàries ho ponen molt difícil a les persones estrangeres, i més als joves extutelats per l’Estat.

En definitiva, si no pots complir amb els requisits mínims de solvència econòmica, fiances, honoraris de l’agència, despeses administratives i liquidacions d’impostos, necessitaràs amistats o conèixer a gent que llogui en subrogació que no t’exigeixi aquests requisits.

Ara, si compleixes amb tots els requisits i tens prou capacitat econòmica, ser una persona estrangera segueix sent una trava. De fet, una persona nacional d’Espanya que aparenta ser estrangera segons l’imaginari preconcebut i racista reproduït per les persones euro-blanques privilegiades, també és susceptible de patir una vulneració del seu dret d’accés a l’habitatge.

L’imaginari racista ha propiciat que a les persones estrangeres i/o racialitzades com a no blanques se’ls hi atribueixin insolvència econòmica, comportaments depredadors respecte a la conservació del pis, o directament les mateixes immobiliàries o els propietaris presenten animadversió cap aquestes persones. En canvi, el potencial arrendatari blanc tindrà sempre el benefici del dubte pel simple fet de ser racialitzada com a blanca. Com lluites contra això?

La H. estudia i treballa, i viu amb els seus pares i la seva germana. El pis on estaven vivint els finalitzaven el contracte i havien de marxar. Van estar buscant pis durant 10 mesos: cada cop que els agents immobiliaris s’adonaven que la H. era marroquina, tot eren problemes. Per quantes persones? Per quatre. I quantes d’aquestes treballeu? Tres, els meus pares i jo mateixa. Com que per telèfon la H. no té accent estranger, els agents estan encantats, fins que ella pregunta: “hi ha algun problema amb que siguem estrangers?” L’agent: “jo no”. “No perquè ens hem trobat amb aquest problema molts cops, per això t’ho pregunto”. L’agent: “Clar, jo no ho sé el propietari, no el conec, saps?” I no se’n torna a saber res més. Quan la H. es fa passar per espanyola i dona un nom fals, arriben a realitzar la visita del pis. Un cop allà s’han trobat amb tot tipus de situacions: “Ui, la porta no s’obre… Per cert, no sé si coneixeu els requisits per entrar a aquest pis.” – “Sí, ens els vas comentar per telèfon, 3 nòmines, un aval, …” – “Ui no, per aquest pis la propietària demana mínim 4 nòmines, una assegurança….”. De vegades no han pogut veure el pis perquè l’agent marxava corrents en veure la H. acompanyada de la seva mare (que dur el mocador). O bé, abans de començar la visita, resulta que el pis ja estava reservat.

La H. i la seva família s’han vist forçats a okupar perquè cap agència els vol llogar i l’Administració pública no pot evitar que caiguin en precarietat habitacional perquè no compleixen els requisits per rebre ajudes públiques al lloguer atès que tenen prou solvència econòmica.

“Què passa quan ets una persona migrada vivint el racisme sistèmic? […] L’imaginari racista ha propiciat que a les persones estrangeres i/o racialitzades com a no blanques se’ls hi atribueixi insolvència econòmica”

En teoria, el dret a l’habitatge és un dret social constitucional regulat a l’article 47 de la Constitució espanyola (CE), i com a tal ha d’estar protegit per l’Administració pública que n’ha de garantir la seva efectivitat. A la pràctica, el dret a l’habitatge es veu directament afectat per la gestió mercantil del mercat immobiliari, en el que les lleis d’oferta i demanda prevalen sobre els drets humans.

Penalment, el comportament de les agències immobiliàries és reprovable, segons l’article 512 del Codi penal espanyol. Ara bé, per qüestions de prova i d’atribucions subjectives de l’il·lícit es fa molt difícil perseguir aquesta pràctica per la via judicial penal. Per la seva part, l’Administració pública planteja la problemàtica des d’una perspectiva de drets del consumidor. Des de SOS Racisme vam trigar dos anys a esbrinar quin ens era el competent per sancionar pràctiques contràries a la normativa catalana d’habitatge: l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. A dia d’avui, la Generalitat insisteix en derivar aquestes vulneracions de drets a l’Agència Catalana de Consum (ACC) en base a una interpretació errònia de l’article 130 de la Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge (LDH).

Des de l’ACC avalen la pràctica discriminatòria dels propietaris al·legant que no poden sancionar les agències immobiliàries quan aquestes responen a les consignes dels propietaris que els cedeixen la gestió del lloguer de les seves propietats, atès que l’empresa no pot respondre per les exigències dels seus clients.

Però la normativa catalana és molt clara: la Generalitat ha de garantir un habitatge digne per a tothom (articles 1 i 2 f) LDH), la discriminació racista en l’accés a l’habitatge és il·legal, però és real (article 45 LDH) i és sancionada per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya (article 130.1 LDH i article 3 de la Llei 13/2009, del 22 de juliol, de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya) que no només té capacitat per a sancionar agències immobiliàries que discriminen, sinó que fins i tot té capacitat sancionadora contra el propietari que, com a particular, actua directament amb el futur arrendatari (segons resposta de la mateixa Agència a una consulta formulada en aquest sentit).

Estem parlant dels drets a l’habitatge (article 47 de la CE) i a la dignitat (article 10 de la CE), i com a tal, garantir-ne la seva efectivitat és una qüestió de voluntat política, i no pas de funcionament del mercat i de drets del consumidor, com ens volen fer creure. La manca de compromís polític per desenvolupar política pública per protegir aquest dret provoca la perpetuació del problema i la seva invisibilització. Vet aquí un exemple més de com les estructures de poder i control de l’Estat es fonamenten en el capitalisme neoliberal, el patriarcat i el racisme.

La entrada “Ho sento, el propietari no vol estrangers” se publicó primero en SOS Racisme.