ANÀLISI DE DADES SOBRE CASOS D’ASSETJAMENT RACISTA EN CONTEXTOS DE CONVIVÈNCIA VEÏNAL

En els anys d’abordatge dels casos d’assetjament veïnal racista, el Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme (SAiD) ha trobat grans dificultats per acompanyar a les víctimes en una resolució satisfactòria de la situació d’assetjament. Les eines jurídiques (judicialització del conflicte per via penal o persecució de conductes per vies administratives) han resultat frustrants en la gran majoria de casos i els recursos de mediació no solen prosperar. Les víctimes se senten soles i atrapades en una situació d’assetjament que no sembla acabar, o, en el millor dels casos, abocades a abandonar el seu habitatge per posar-hi fi.

Per una banda, identifiquem dificultats ja en la detecció d’agressions i discriminacions racistes en espais veïnals com les comunitats veïnals. El fet que aquestes tinguin lloc en àmbits de privacitat complica la seva detecció, ja que, són espais d’intimitat i quotidianitat, més silenciats, més invisibles i per tant més inaccessibles. Aquesta configuració de l’espai és el que porta també a la majoria d’actors que podrien intervenir-hi a considerar aquestes situacions com a simples conflictes entre persones privades en els que es manifesten certs prejudicis racistes de la població. Aquesta visió limita les eines d’intervenció a les vies judicials o de mediació.

I per una altra banda, identifiquem dificultats en l’abordatge d’aquestes situacions, en les que normalment s’invisibilitza el racisme, ja sigui perquè no s’identifica o bé perquè tot i detectar indicis de racisme, no es tenen en compte a l’hora d’abordar la solució del conflicte. Molt sovint perquè es té la convicció que, per formar part de l’horitzó ideològic de les parts i per respecte a la llibertat ideològica i a la llibertat d’expressió de les persones, és una realitat en la que no s’hi pot incidir.

L’estudi i l’anàlisi de les manifestacions racistes i la seva evolució ens confirmen que aquestes agressions i discriminacions no són només la manifestació de prejudicis racistes, sinó d’un procés de socialització que ens porta a interioritzar el racisme com un element més de la nostra construcció social, i que per tant s’ha de considerar com un mecanisme més de desigualtat estructural.

En l’abordatge de la situació, considerem fonamental no relegar el component racista del conflicte o de la situació d’assetjament a un segon pla, ja que, de fer-ho, s’estarà afectant a la resolució real de la problemàtica, propiciant la perdurabilitat de la situació d’assetjament.

En la majoria de casos, les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista manifesten algun tipus de queixa contra la víctima envers el seu mode de vida que, a priori, podria semblar que ve a justificar el seu assetjament. Però en un context d’assetjament veïnal racista les queixes són només l’excusa explícita que justifica el rebuig cap als veïns i veïnes d’origen estranger o en condició de racialització, i el seu assetjament. Són en realitat una manifestació implícita de l’animadversió cap als estrangers d’orígens determinats o cap a les persones gitanes.

Per tant, si no s’incorpora l’abordatge del racisme en l’abordatge general de la situació, es córrer un gran risc de no donar solució a la situació i de no aportar cap reparació a la víctima de l’assetjament, a més d’alimentar la impunitat de les persones agressores.

Per això, el primer pas és que els agents intervinents siguin capaços de detectar el racisme en la situació d’assetjament que s’està denunciant, que no sempre és evident. Per encaminar-nos en la detecció del racisme en espais de convivència veïnal com ho són les comunitats veïnals, es fa necessari entendre com es manifesta i a quins aspectes cal prestar atenció per tal de que el component racista no passi inadvertit.

L’estudi de dades

Hem treballat en la definició d’una base de dades específica i estudiat les dades recopilades a partir de 70 casos d’assetjament veïnal en el marc de comunitats veïnals a Catalunya, recollits pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme entre els anys 2015 i 2022.

Cal tenir en compte que les dades analitzades parteixen de la informació manifestada principalment per la persona denunciant, víctima de l’assetjament. Per aquest motiu tenim informació més precisa pel que fa al perfil de la víctima que no pas al perfil de la persona agressora.

La informació s’ha recollit, segons el cas:

  • En el marc de la primera entrevista i comunicacions posteriors mantingudes amb la víctima;
  • En el marc de comunicacions amb altres actors intervinents, com per exemple administradors de finques, veïns i veïnes implicades, persones acompanyants de la víctima testimonis d’alguns fets;
  • En el marc de la col·laboració amb serveis municipals per l’abordatge del cas.

Classifiquem el criteris analitzats en 5 blocs:

1. Estadístiques sobre el perfil de les víctimes d’assetjament veïnal

  • Nacionalitat de la persona denunciant.
  • Origen ètnic de la persona denunciant.
  • Situació administrativa de la persona denunciant.
  • Gènere de la persona denunciant.
  • Edat de la persona denunciant.
  • Té fills o menors d’edat a càrrec?
  • En quin règim d’habitatge viu? Lloguer, Propietat, Okupació, HPO…

2. Estadístiques sobre el perfil de les persones agressores, perpetradores de l’assetjament veïnal

  • Nacionalitat de la persona agressora.
  • Racialització de la persona agressora.
  • Edat de la persona agressora.
  • Té menors d’edat a càrrec?
  • És propietària del seu habitatge?
  • Té relació amb la presidència de la comunitat de veïns o té algun càrrec a la Junta veïnal?
  • Porta molts anys al barri?
  • Aparent situació econòmica i social de la persona agressora

3. Estadístiques sobre les característiques de les situacions d’assetjament

  • Quantes persones agressores són?
  • Són del mateix edifici?
  • Si són del mateix edifici: on es troben ubicades?
  • Si no són del mateix edifici: on es troben ubicades?
  • Es donen queixes reiterades contra la víctima per part de la persona agressora?
  • Tipologia de les queixes
  • Al·legacions/Trucades a la policia acusant a la víctima d’activitats irregulars o delictives, sense fonament?
  • Atribució d’insolvència econòmica? (“són immigrants que viuen de les ajudes”)
  • Es profereixen insults cap a la víctima?
  • Són els insults de caire o contingut racista?
  • Es comet alguna agressió física contra la víctima?
  • La persona agressora profereix manifestacions verbals etnocèntriques implícites? (“són així”, “no s’adapten”)
  • La víctima està subjecte a comportaments desproporcionats que l’han fet sentir amenaçada o insegura?
  • En cas positiu, tipologia dels comportaments.
  • Durada de l’assetjament.
  • La víctima ha fet el possible per adaptar-se a les demandes però les queixes continuen?
  • Voluntat d’iniciar mediació per part de la víctima?
  • Voluntat d’iniciar mediació per part de la persona agressora?

4. Estadístiques sobre el context veïnal en que es donen les situacions d’assetjament

  • La comunitat veïnal dona suport al veí assetjador?
  • La comunitat veïnal dona suport al veí assetjat?
  • Hi ha altres persones d’origen estranger a l’edifici?
  • La persona agressora ha tingut conflictes amb altres veïns de la comunitat o del barri?
  • En cas positiu: són els altres veïn(e)s assetjats/des d’origen estranger o en condició de racialització?

5.Estadístiques sobre l’abordatge de la situació i les vies d’intervenció

  • La víctima ha recorregut a l’autoritat competent o a una administració pública en busca de suport?
  • En cas positiu, rep una resposta favorable de l’administració? L’administració ha iniciat alguna actuació?
  • S’ha iniciat algun procés de mediació?
  • En cas positiu, s’arriba a un acord de mediació?
  • S’inicia un procés penal?
  • Tipus d’intervenció o acompanyament efectuat des del SAiD.

Resultats de les dades analitzades

Els resultats de les dades analitzades es poden consultar en la següent infografia interactiva:

Conclusions extretes de l’anàlisi de les dades:

  1. Conclusions sobre les dades del perfil de víctima

En aquest apartat s’analitzen les dades recollides respecte del perfil de la persona que s’apropa a denunciar al SAiD, víctima de la situació d’assetjament.

Conclusions:

  • En el 77% dels casos analitzats, la persona denunciant, víctima de l’assetjament, és d’origen estranger. Només en un 23% dels casos té la nacionalitat espanyola. Les persones que més denuncien aquesta mena d’assetjament racista són principalment d’origen llatinoamericà (56% dels casos), de països del Magreb (20% dels casos) i de l’Àfrica subsahariana (11% dels casos analitzats).
  • Pel que fa a la seva situació administrativa, el 91% de les persones que denuncien l’assetjament veïnal racista són persones que consideraríem que es troben en una situació administrativa estable: en el 31% dels casos tenen la nacionalitat espanyola, i en el 60% dels casos es tracta de persones estrangeres amb la seva situació administrativa regularitzada. Només en un 7% dels casos analitzats les persones denunciants es trobaven en situació administrativa irregular.
  • Pel que fa al gènere de les persones que denuncien situacions d’assetjament veïnal racista, en la majoria dels casos analitzats es tracta de persones que s’identifiquen amb el gènere dona (73% dels casos), mentre les persones que s’identifiquen amb el gènere home només representen un 26% dels casos analitzats. Pel que fa a persones que s’identifiquen amb un gènere no binari només representen un 1% dels casos analitzats.
  • Pel que fa a l’edat de les persones denunciants d’assetjament veïnal racista, en més de la meitat dels casos es troben en una franja d’edat entre els 40 i els 59 anys (54% dels casos analitzats). En un 33% dels casos, les persones denunciants es situen en una franja d’edat d’entre 20 i 39 anys. Només es un 7% del casos es tracta de persones majors de 60 anys.
  • En el 63% dels casos analitzats la persona denunciant de l’assetjament veïnal racista té fills menors a càrrec, és a dir, que conviu amb menors d’edat.
  • Pel que fa al règim d’habitatge, en més de la meitat dels casos són persones que es troben en règim de lloguer (60% del casos analitzats, d’entre els quals 3% estan en règim de lloguer d’habitatge de protecció oficial). En un 31% dels casos són persones propietàries del seu habitatge. Només en un 5% són persones que es troben okupant l’habitatge, o en règim d’acollida com a demandants d’asil.
  • Conclusions sobre les dades del perfil de la persona agressora

En aquest apartat s’analitzen les dades recollides respecte del perfil de la persona que perpetra l’assetjament veïnal racista.

Conclusions:

  • En el 97% dels casos la persona agressora és de nacionalitat espanyola i de racialització blanca-europea.
  • Pel que fa a l’edat de les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista, només era coneguda en el 45% dels casos analitzats. La mitjana d’edat (coneguda) de les persones agressores és de 58 anys. Concretament, en un 54% dels casos en que l’edat és coneguda, les persones agressores tenen entre 60 i 80 anys, i en un 3%, més de 80 anys.
  • En general, les persones que perpetren les situacions d’assetjament veïnal racista no solen conviure amb menors d’edat. Representen un 71% dels casos analitzats. Només en un 11% dels casos sí que tenen menors d’edat a càrrec (en un 17% dels casos es desconeix aquesta informació).
  • En la majoria dels casos, les persones que generen l’assetjament són propietàries del seu habitatge: en un 64% dels casos analitzats. En un 14% dels casos no són propietàries del seu habitatge, i en un 21% dels casos no disposem de la informació. I en un 30% del total de casos analitzats solen tenir una relació amb la presidència de la comunitat veïnal o algun càrrec a la Junta veïnal.
  • La majoria de persones autores de la situació d’assetjament solen portar molts anys vivint en el mateix habitatge o en el mateix barri (en el 73% dels casos analitzats).
  • Per últim, pel que fa a la aparent situació social i econòmica de les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista, en el 79% dels casos analitzats semblen tenir una situació estable, és a dir, que a priori no sembla que tinguin una manca d’ingressos econòmics (perquè treballen o estan jubilades), ni presenten signes de malalties psiquiàtriques aparents o d’un consum excessiu de drogues o alcohol. En un 11% dels casos analitzats presenten una aparent inestabilitat psiquiàtrica o signes d’alcoholisme, mentre que en un 9% dels casos es fa palesa algun tipus d’inestabilitat econòmica (persones desocupades, persones per qui perilla el manteniment de l’habitatge, o persones que es dediquen a activitats delictives com a mitjà de vida). En un 1% dels casos no disposem de prou informació.
  • Conclusions sobre les dades de les característiques de les situacions d’assetjament

En aquest apartat s’analitzen les dades recollides respecte de les característiques particulars de les situacions d’assetjament reportades al SAiD, és a dir, les accions i comportaments que caracteritzen les situacions d’assetjament.

Conclusions:

  • En un 77% dels casos analitzats les persones que solen perpetrar l’assetjament solen ser 1 o 2 persones (provinents del mateix habitatge o de 2 habitatges de la mateixa comunitat veïnal). En el 23% dels casos restants solen ser 3 o més persones les que perpetren l’assetjament, d’entre els quals un 10% del total dels casos analitzats representarien casos en que tota (o quasi tota) la comunitat veïnal participa de l’assetjament.
  • En un 84% dels casos analitzats es tracta de situacions d’assetjament que es donen en el mateix edifici d’habitatges. En el 16% restant, es tracta de casos que es donen en el mateix poble, urbanització, barri, carrer o complex d’edificis. En el 66% del casos que es donen en un mateix edifici, víctima i assetjant viuen en habitatges contigus (just a sobre, just a sota o just al costat), en un 20% no són habitatges contigus (es pot tractar de pisos que es troben més a dalt o més a baix en el mateix edifici), en un 3% es tracta de situacions d’assetjament que es donen entre persones que comparteixen habitatge, i en el 10% restant, desconeixem la informació sobre la situació dels habitatges en la mateixa comunitat veïnal.
  • En un 74% dels casos analitzats, les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista manifesten algun tipus de queixa contra la víctima envers el seu mode de vida que, a priori, podria semblar que ve a justificar el seu assetjament. En el 26% restant de casos no es manifesten cap tipus de queixes específiques envers la víctima i el seu mode de vida, sinó que es tracta de comportaments molt gratuïts o manifestacions d’odi contra la víctima per la seva mera existència o pertinença, per assimilació, a un grup social determinat (per ser una persona migrada i/o d’una racialització específica).
  • Pel que fa a la tipologia de queixes aquestes són variades i un cas pot no limitar-se a un sol tipus de queixa.
    • La queixa més recorrent (en un 41% dels casos analitzats) és en relació a sorolls que realitzaria la víctima en el seu habitatge (sorolls dels infants, sorolls a l’hora de cuinar, sorolls a l’hora de moure cadires, sorolls al caminar, entre d’altres).
    • En un 6% dels casos ens trobem amb desavinences dels veïns i veïnes assetjadors respecte de qüestions comunitàries que involucren a la víctima, com per exemple, desperfectes estructurals greus de l’habitatge de la víctima que ha de finançar la comunitat veïnal i la presidenta no vol, per desacords amb el pagament de derrames, per desacords en l’ús i manteniment d’espais comunitaris, per disconformitat amb la titularitat de l’habitatge que afecta als límits d’elements comuns, entre d’altres.
    • En un 5% dels casos, les queixes fan referència a molèsties per les olors que provenen de la cuina de la persona assetjada.
    • En un 5% dels casos les queixes estan relacionades amb el règim d’ocupació de l’habitatge per part de la víctima (especialment quan són persones que okupen l’habitatge).
    • En un 5% dels casos les queixes tenen a veure amb el malestar que els genera a les persones agressores que la víctima rebi visites a casa seva.
    • En un 2% dels casos analitzats les persones assetjants assenyalaven a la víctima per estar suposadament sotsllogant a turistes (en tos els casos era una acusació falsa, la víctima no llogava el seu habitatge a turistes).
    • En un 2% dels casos, el veïnat mostra el seu rebuig al manteniment, per la víctima, d’un negoci als baixos de l’edifici. En tots els casos el negoci era lícit, amb llicència d’activitats i al dia amb totes les seves obligacions.
    • En la resta de casos es trobem amb queixes tant diverses com acusar a una família de tenir un “pis patera” (de ser molts vivint en aquell pis), acusacions de realitzar activitats il·legals a casa seva (acusacions infundades i falses), acusacions respecte dels hàbits de la víctima a l’hora de passejar el gos (tot i ajustar-se a la normativa de convivència i a les regles del bon civisme), o desavinences entre companys de pis.
  • En un 37% dels casos analitzats, les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista acusen a la víctima d’activitats irregulars (o de vegades fins i tot delictives) sense tenir cap fonament, arribant a trucar a la policia amb l’objectiu de que aquesta es personi en el domicili de la víctima per a que aquesta es senti intimidada. Alguns exemples d’acusacions infundades:
    • La persona assetjant truca a la policia acusant a la víctima d’haver-la agredit (quan la situació és completament inversa).
    • Acusar a la víctima d’haver okupat un habitatge quan no és cert.
    • Trucar a la policia per estar fent una festa a casa seva, quan no és cert.
    • Trucar a la policia acusant a la víctima de practicar el treball sexual a casa seva, quan no és cert.
    • Acusar a la víctima de cuina menjar a casa seva per després vendre’l en el seu negoci, quan no és cert.
    • Acusar a la víctima d’estar fent obres irregulars a cas seva, quan no és cert.
    • Trucar a la policia acusant al seu veí de ser un possible terrorista pel simple fet de tenir un fenotip àrab.
  • Pel que fa a les manifestacions verbals de les persones que perpetren l’assetjament veïnal racista, no sempre implicaran un insult racista. Molt sovint el racisme s’exterioritza a través de manifestacions menys evidents.
    • En un 86% dels casos analitzats, les persones agressores atribueixen gratuïtament una suposada insolvència econòmica a la víctima de l’assetjament, pel simple fet d’assimilar-la a un grup social determinat. En referim aquí a manifestacions del tipus “són immigrants que viuen de les ajudes”
    • En un 40% dels casos analitzats, les persones agressores expressen manifestacions verbals que són implícitament etnocèntriques. Ens referim aquí a manifestacions del tipus “són així”, “no s’adapten”, “no sé al teu país però en aquest país les coses es fan així”, qüestionar la capacitat per mantenir la cura dels seus infants (comparar com es fa “aquí” i com es fa “allà”).
    • En un 86% dels casos analitzats es manifesten insults cap a la víctima, essent un 83% dels casos analitzats els que impliquen insults explícitament racistes.
    • En un 67% dels casos analitzats, la o les persones perpetradores de l’assetjament veïnal racista han mantingut comportaments desproporcionats que han fet sentir-se a la víctima dels mateixos amenaçada o insegura. I en un 33% dels casos analitzats s’arriba a cometre alguna agressió física contra la víctima per part de la o les persones agressores. Exemples de comportaments desproporcionats: amenaces d’agressió física, amenaces de fer fora del pis per tenir contactes amb l’autoritat, amenaçar amb tancar un negoci per tenir contactes amb l’autoritat, amenaces de mort, escridassades, escopir a la víctima, tirar brossa al pati interior de la víctima o deixar-la a la seva bústia, tirar lleixiu a la roba estesa de la víctima,  picar violentament a les portes o a les parets, tirar esprai a la cara de la víctima, arrencar connexió a la llum o tallar subministraments, entrar a l’habitatge per la força, pintades racistes, gravar o fer fotos a la víctima amb el mòbil, espiar-la, masturbar-se en presència de la víctima, escridassar o intimidar menors de 12 anys, intent d’atropellament, danys a la propietat privada, recollir signatures de la comunitat de veïns o convocar la Junta per fer fora a la víctima del seu habitatge, remenar la bústia i intervenir el correu, trucar al propietari de l’habitatge de la víctima per influir en la renovació del contracte de lloguer, deixar escura-dents a l’intèrfon clavat al botó del timbre de l’habitatge de la víctima, posar la música molt alta durant moltes hores, controlar les visites de la víctima obligant-les a deixar el seu nom i document d’identitat al porter, impedir l’accés a zones comunitàries a les que hi tenen accés, impedir el treball de tècnics (subministraments, telèfon, internet).

  • Pel que fa a la durada de l’assetjament, les víctimes solen trigar de mitjana uns 3,15 anys, des que es va iniciar l’assetjament, en apropar-se al SAiD per denunciar la situació. Només en un 13% dels casos analitzats, les víctimes s’apropen al SAiD quan la situació fa menys d’1 any que dura. En un 25% dels casos, la situació fa 1 o 2 anys que perdura, i en un 24% dels casos, porten entre 3 i 5 anys arrossegant la situació. En un 18% dels casos, fa 2 o 3 anys que dura, i en un 13% dels casos porten suportant la situació entre 5 i 10 anys. Finalment, en un 6% dels casos fa més de 10 anys que es veuen convivint amb la situació d’assetjament.

  • Com hem pogut observar, les víctimes d’assetjament veïnal racista triguen un temps abans d’adreçar-se a un servei en busca d’assessorament per afrontar la situació que estan vivint. Normalment d’inici busquen resoldre la situació des de l’autogestió. Molt sovint aquesta autogestió passa per fer el possible per adaptar-se a les demandes de les persones agressores, sobre tot quan es tracta de queixes per sorolls o per olors. Però tot i haver implementat canvis en els seus hàbits de vida (a tall d’exemple, posar coixinets a les potes de les cadires, canviar la campana extractora de la cuina, fer els tràmits per implementar millores estructurals a la comunitat per la extracció de les olors, canviar els horaris de cuinar, canviar els horaris de posar rentadores en funció del que li convé al veí, insonoritzar les parets), les queixes continuen. En el 66% dels casos analitzats la víctima ha fet el possible per adaptar-se a les demandes dels veïns i veïnes assetjadors. En el 34% dels casos restants la víctima no ha fet el possible per adaptar-se a les demandes bé perquè no hi ha queixes específiques (es tracta d’un assetjament molt irracional) o bé perquè les demandes no es poden satisfer.

  • Pel que fa a la voluntat de resoldre la situació per mitjà de mètodes de resolució de conflictes negociats com la mediació, en el 90% dels casos la víctima de l’assetjament hi està predisposada. En canvi, per la banda de la persona agressora, només en el 6% dels casos analitzats sabem que la persona agressora hagués estat disposada o han tingut oportunitat d’iniciar una mediació per resoldre la situació. En el 79% dels casos analitzats és una opció inviable per la clara negativa de la persona agressora, i en un 16% dels casos analitzats no disposem de la informació.

En aquest apartat s’analitzen les dades recollides respecte del context veïnal en que es dona l’assetjament denunciat.

Conclusions:

  • Conclusions sobre les dades de l’abordatge i la intervenció

En aquest apartat s’analitzen les dades recollides respecte del tipus d’intervenció i abordatge que es fa de la situació denunciada.

Conclusions:

  • En el 73% dels casos analitzats la víctima de l’assetjament veïnal racista s’ha adreçat a alguna autoritat, com ara l’autoritat policial, una autoritat judicial o els serveis d’atenció d’algun ajuntament, en busca de suport. I d’aquest 73%, només en el 39% dels casos ha rebut una resposta favorable, és a dir, que l’administració que l’ha atès ha iniciat algun tipus d’actuació (independentment del resultat de la mateixa). És a dir, que en el 61% dels casos l’administració no l’ha atès, ja sigui perquè no se l’ha cregut o perquè no ha sabut per quins mitjans intervenir.
  • Només en un 10% dels casos analitzats s’ha iniciat algun procés de mediació en tota la durada de l’assetjament (es tenen en compte els processos que s’han pogut iniciar fins i tot abans de que la víctima busqui suport en el SAiD). D’aquest 10%, només en un 29% dels casos s’arriba a un acord de mediació, però en cap es compleixen els acords de mediació.
  • Pel que fa a la judicialització dels conflictes, en un 50% dels casos la víctima recórrer a la justícia penal amb l’objectiu de posar fi a la situació d’assetjament. Atès que no tots els procediments comptabilitzats s’han portat des de SOS Racisme, i que entre els que s’han portat des de SOS Racisme alguns encara estan pendents, l’anàlisi de dades sobre el resultat d’aquesta via d’intervenció resulta inconsistent. En qualsevol cas, sabem que en la gran majoria de casos és una via d’actuació infructuosa.
  • Pel que fa al tipus d’acompanyament facilitat des del SAiD, depèn de la voluntat de la persona que s’apropa a denunciar la situació i de les possibilitats que ofereix el cas. Les dades són les següents:
    • en el 39% dels casos es fa una intervenció des de la via penal, assumint el SAiD la representació judicial de la víctima;
    • en un 26% dels casos, el SAiD busca un apropament directe a la situació, com ara posant-se en contacte amb les finques o altres actors que podrien tenir un impacte en la comunitat veïnal;
    • en un 26% dels casos, s’acaba derivant la situació a serveis municipals de mediació o de suport a les comunitats veïnals, mantenint el SAiD un paper d’acompanyament en tot el procés;
    • en un 8% dels casos, la víctima busca més aviat un suport en l’autogestió del conflicte, i el SAiD facilita l’assessorament i l’acompanyament que la víctima sol·liciti;
    • en un 1% dels casos s’ha pogut tramitar alguna denúncia per via administrativa.

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

Comparteix

Facebook
Twitter
LinkedIn

Últimes notícies

A Twitter

Articles Relacionats

cea8d9db-99ff-466e-a127-1a465aafada4_16-9-discover-aspect-ratio_default_1090170
Què està passant a Manresa
Antonio Castellón en l'atac al casal popular Tres Voltes Rebel de Nou Barris, el 24 de juliol 2018