Veure en pdf (CATALÀ)

Ver en pdf (CASTELLANO)

Veritat i justícia per a Mor Sylla

Concentració 9 d’agost – Plaça de la Pau, Salou, 11h

El proper 11 d’agost es compleixen 5 anys de la mort de Mor Sylla, el senegalès de 50 anys que va perdre la vida durant una actuació policial a Salou. El jutge va descartar totalment la implicació dels agents dels Mossos d’Esquadra en la seva mort i va arxivar el cas 4 dies després de la mort de Mor, tot i tenir proves contundents presentades pels familiars; proves que confirmaven la desproporcionalitat de la batuda policial i el seguiment incorrecte del protocol d’actuació policial.
La família de Mor Sylla exigeix ​​justícia i veritat. La dura lluita ha estat liderada pel seu germà, Ibrahim Sylla, qui ha batallat durant aquests 5 anys per intentar demostrar que la causa real de la mort mai va ser un suïcidi, sinó tot el contrari: una violació dels Drets Humans comesa pels agents que van participar en la batuda policial duta a terme per l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) dels Mossos d’Esquadra.
Aquest no és un cas aïllat de violència policial. Tampoc és una nefasta casualitat. La mort de Mor, va ser el resultat d’una persecució policial a persones amb dret a gaudir d’una vida digna i a exercir el seu dret a la feina. La CNAAE a Tarragona i la Xarxa Antiracista, exigeixen la reobertura d’un cas que està ple de contradiccions i dubtes sense resoldre.
La delegació de Tarragona de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent d’Espanya (CNAAE-TGN), l’associació Red Antirracista i SOS Racisme Catalunya; juntament amb la família de Mor Sylla, convoquen una concentració aquest diumenge 9 d’agost a les 11h, a la Plaça de la Pau a Salou; per denunciar un cop més l’actuació policial racista que va causar la mort de Mor Sylla, un fet perpetrat pel racisme institucional que vulnera els drets i reprimeix contínuament les vides de les persones racialitzades i migrants.
L’organització de la concentració s’ha assegurat del compliment de totes les mesures de seguretat en temps de Covid_19. Per tant, la plaça estarà senyalitzada amb tota la informació necessària per a certificar que totes les persones assistents comptin amb mascaretes, gel hidroalcohòlic, i les distàncies mínimes interpersonals.
 
VERITAT I JUSTÍCIA PER A MOR SYLLA!
 

 
 
 
 
 
Xarxa Antiracista de Tarragona

 
[CASTELLANO]
Este 11 de agosto se cumplen 5 años de la muerte de Mor Sylla, el senegalés de 50 años
que perdió la vida durante una actuación policial en Salou. El juez descartó totalmente
la implicación de los agentes de Mossos y archivó el caso 4 días después del fallecimiento
de Mor, a pesar de tener pruebas contundentes presentadas por los familiares; pruebas
que confirmaban la desproporcionada redada policial y el seguimiento incorrecto del
protocolo de actuación policial.
La familia de Mor exige justicia y verdad. La dura lucha ha sido liderada por su hermano
Ibrahim Sylla, quién ha batallado durante estos 5 años, por intentar demostrar que la
causa real de la muerte jamás fue un suicidio, sino todo lo contrario, una violación a los
Derechos Humanos cometida por los agentes que participaron en la redada policial
llevada a cabo por el Área Regional de Recursos Operativos (ARRO) de los Mossos de
Escuadra.
Éste no es un caso aislado de violencia policial. Tampoco es una nefasta casualidad. La
muerte de Mor, fue el resultado de una persecución policial a personas con derecho a
gozar de una vida digna y a ejercer su derecho al trabajo. La CNAAE en Tarragona y la
Red Antirracista, exigen la reapertura un caso que está lleno de contradicciones y dudas
sin resolver.
La Comunidad Negra Africana y Afrodescendiente de España delegación Tarragona, la
asociación Red Antirracista y SOS Racismo Cataluña; junto a la familia de Mor Sylla,
convocan una concentración este domingo 9 de agosto a las 11h, en la Plaza de la Paz
en Salou; para denunciar una vez más la actuación policial racista que causó la muerte
de Mor, un hecho perpetrado por el racismo institucional que vulnera los derechos y
reprime continuamente las vidas de las personas racializadas y migrantes.
La organización de la concentración se ha asegurado del cumplimiento de todas las
medidas de seguridad en tiempos de Covid_19. Por lo tanto, la plaza estará señalizada
con toda la información necesaria para certificar que todes los asistentes cuenten con
mascarillas, gel hidroalcohólico, y las distancias mínimas interpersonales.
¡Verdad y justicia para Mor Sylla!

La entrada Veritat i justícia per a Mor Sylla se publicó primero en SOS Racisme.

Missatges de representants polítics i càrrecs públics i titulars dels mitjans de comunicació sobre inseguretat i criminalitat a la ciutat que encenen el racisme. Fa mesos que es parla de que Barcelona ja no és una ciutat segura. Aquest va ser un dels hits de la campanya electoral de les municipals utilitzat com a arma de foc per part d’alguns partits que lamentablement no va ser contra argumentat pels altres per la por a ser antiracistes i perdre vots. Una situació que encara es complica més amb els equilibris de poder de la configuració del nou govern municipal.

El boc expiatori canvia segons el moment: els i les carteristes del metro, els narcopisos, les persones que es dediquen a la venda ambulant als carrers de la ciutat o els infants i joves estrangers no acompanyats. Però la intervenció municipal s’acaba concretant en la criminalització racial i les polítiques de repressió policial.

Algunes situacions que volem destacar:

• El dispositiu que pretén acabar amb el top manta a la ciutat, exemplifica, un cop més, com es pretén solucionar amb repressió qüestions que són resultat de desigualtats globals i estructurals i que, no només, no canviaran amb més presència policial als carrers, sinó que aquest increment pot representar un augment de la violència i el racisme policial cap el col·lectiu. No es pot abordar la venda ambulant sense fer referència a les conseqüències d’una llei d’estrangeria, com instrument del racisme institucional, que travessa totes les dimensions de la vida, i que arracona les persones al marge del mercat laboral, sotmetent-les, en ocasions, a diferents formes d’explotació laboral. Així com també cal parlar de la utilització de codi penal per acabar amb aquesta activitat, impossibilitant a les persones que s’hi dediquen que puguin regularitzar la seva situació administrativa a causa de l’existència d’antecedents penals com a conseqüència de la venda al carrer de determinats productes que està tipificada com a delicte.

• El discurs que situa a la infància en perill (infants i joves estrangers no acompanyats) com a infància perillosa, no només suposa l’elusió dels deures i obligacions de totes les administracions vers el compliment de la Convenció Internacional dels Drets dels Infants; sinó que a més alimenta una construcció estigmatitzada i racista com a problema social i en conseqüència, no s’adopta una lògica de protecció, sinó una lògica penal.

• El silenci per part del consistori davant el sorgiment de patrulles ciutadanes que imposen la seva seguretat al metro de la ciutat. Iniciatives carregades de racisme que utilitzen l’escarni públic per assenyalar a persones, atemptant contra la seva dignitat i la seva presumpció d’innocència.

De nou la clau està en què entenem per seguretat i sobretot qui té el poder per decidir sobre: el que és seguretat, a qui hem de protegir i de què l’hem de protegir, així com quins són els mecanismes i límits que tenim per imposar aquesta seguretat. Cal parlar dels prejudicis racistes que hi ha darrere del disseny del model de seguretat, i també de la inseguretat de les persones migrades i/o racialitzades que es veuen exposades a les polítiques racistes que implementen aquest model de seguretat.

Perquè per assolir una verdadera seguretat cal garantir igualtat de drets i una societat lliure de racisme.

Consell de SOS Racisme

La entrada COMUNICAT: A Barcelona la “seguretat” atempta contra la dignitat de les persones se publicó primero en SOS Racisme.

Y sobre esta base comienza una instrucción vergonzosa que pone en tela de juicio el trabajo del Ministerio Fiscal y los jueces de instrucción, quienes en lugar de velar por el cumplimiento de los principios y garantías del sistema penal, se limitan a dar por válidas las conclusiones de un informe policial, sin ni siquiera leerse el propio informe.

Esta es la única razón que explicaría que un informe policial, ridículo, en el que se destacan hechos como que los investigados entran en su casa con sus propias llaves, tiran la basura, van al banco y al locutorio, van a hacer la compra, se dedican a la venta ambulante y hablan en su idioma con sus compañeros de trabajo, concluya sin ninguna prueba, lo siguiente:

• ‘La persona que va al banco va a ingresar grandes cantidades de dinero’ (porque… ¡entra con una riñonera abultada! ni siquiera investigaron sus cuentas, o qué iba a hacer realmente al banco);
• ‘Quien habla, en una ocasión, con el resto de vendedores ambulantes, en su idioma, es el líder’ (aunque no saben ni qué dice…);
• ‘Se dedican a la fábrica de productos’ (a pesar de que no investigaron ni dónde ni en qué condiciones adquirían los productos, y de que en su domicilio no se encontró ninguna herramienta para fabricar, o mercancía no fabricada);
• ‘El domicilio es uno de los mayores centros de venta al por mayor de Barcelona, ya que descargan camiones y hay un constante trasiego de gente’ (afirmación directamente falsa, ya que no hay ni una sola imagen en la que se vea transportista alguno, o gente distinta a la que vivía en el domicilio investigado).

¿Por qué consideramos vergonzosa esta instrucción?
Porque a pesar de lo expuesto, sobre la base de este informe policial en el que las conclusiones son plenamente inventadas, basadas en meras conjeturas e incluso mentiras, cuatro personas llegaron a pasar 10 días en prisión provisional, y más de dos años privadas de poder viajar a su país, con su pasaporte retenido y teniendo que ir cada 15 días a firmar a juzgados, enfrentándose a penas de hasta 5 años de prisión, e incluso de expulsión (a pesar de llevar viviendo y trabajando en España desde hace más de 12 años). Mal está que la policía elabore un informe tendencioso, pero que el Ministerio Fiscal, en connivencia con los jueces instructores, ignore los principios básicos del Derecho penal, y paralice la vida de siete personas sin prueba alguna, es sencillamente aberrante.
Y esta apreciación no solo la sustentó la defensa de cinco de los imputados a lo largo de todo el procedimiento, sino que fue apreciada por el Tribunal sentenciador, quien recoge en su fallo la mayoría de los argumentos aportados por los letrados de la defensa, y entiende que de la instrucción no se desprende prueba alguna de que los imputados hubieran cometido los delitos que se les imputaban –fábrica y venta al por mayor de productos falsificados- y en menor medida que se tratase de una organización criminal, por lo que les absolvió de todos los delitos por los que la acusación había pedido condena.
Sin embargo, el Tribunal que inicialmente parecía reconocer el despropósito y la criminalización a la que se habían visto sometidos los imputados, acaba condenando a cinco de ellos por un delito de venta ambulante ocasional, ignorando a nuestro entender el principio acusatorio.
El Ministerio Fiscal hizo tan mal trabajo, que fundamentó su acusación en pruebas falsas, inexistentes, y ni siquiera supo reconocerlo y enmendarlo en su informe final, en el que pudo haber modificado sus conclusiones y solicitar la condena por venta ambulante. No lo hizo, pero tampoco tuvo mayor repercusión, ya que el Tribunal sentenciador, contraviniendo las normas penales, ya hizo el trabajo por él, y condenó por el delito que consideró conveniente, a pesar de que este delito no fue ni siquiera mencionado por las acusaciones.
En mi opinión, no se dictó una sentencia absolutoria por pura cobardía. Constantemente los jueces archivan causas en las que a los políticos corruptos les prescriben los delitos, o absuelven a otros porque ‘no hay pruebas’ del dinero con el que se pagaron sus trajes, o siguen sin saber quién es ‘M.Rajoy’. Y no les da ninguna vergüenza ni reparo. Sin embargo, cuando se trata de absolver a 7 personas pobres, negras, que dedican a la venta ambulante para sobrevivir, entonces no se puede.
No importa que la policía y el Ministerio Fiscal no hagan bien su trabajo, y que estas personas hayan estado privadas de sus derechos sin motivo alguno. En su caso una absolución total, incluso siendo justa, no se concibe, y por ello se les condena por un delito que nadie solicita.
 
 

La entrada ‘CASO CALABRIA’: Valoración crítica del proceso penal se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada Cinefòrum: Manters buscant vides dignes se publicó primero en SOS Racisme.

La criminalització a la que són sotmeses les persones que venen al carrer va lligada a un imaginari racista que s’articula des de la Llei d’Estrangeria, el Codi Penal i ordenances municipals que promouen la penalització i persecució de la venda ambulant. Fins que no deroguem aquest sistema de racisme d’estat continuarem causant víctimes i vulneracions de drets injustificables.
Compartim el comunicat de les companyes de SOS Racismo Madrid, més coneixedores de la situació i de la situació de les venedores a Madrid. Però recordem que aquesta realitat és comuna a moltes ciutats i municipis de Catalunya i la resta de l’Estat espanyol.
Fem una crida a participar a les convocatòries de solidaritat i denúncia convocades a diferents municipis. A Barcelona, ens trobem a les 18h a Canaletes, Les Rambles.

Comunicado tras la muerte de Mame Mbaye Ndiaye

Desde SOS Racismo Madrid queremos mostrar nuestro dolor por la muerte de Mame Mbaye Ndiaye este jueves 15 de marzo y nuestra solidaridad con sus familiares y allegados por esta pérdida.
Asimismo queremos expresar lo siguiente ante las circunstancias de la muerte de Mame Mbaye Ndiaye:

• Denunciamos cómo la situación de Mame Mbaye Ndiaye, tras 14 años de residencia en territorio español y todavía en situación irregular, demuestra una vez más cómo el racismo institucional ejercido mediante la Ley de Extranjería condena a muchas personas a vivir excluidas y sin derechos.

• Apuntamos a cómo la situación de Mame Mbaye Ndiaye, dedicado a la venta ambulante en el Top Manta para poder sobrevivir debido a la exclusión a la que condena la Ley de Extranjería, remarca los riesgos a los que los manteros se ven sometidos a diario cuando intentan salir adelante.

• Consideramos que las redadas racistas y paradas por perfil étnico ejercidas por las autoridades, y que ponen su foco en las personas en situación de vulnerabilidad como los manteros, suponen una constante persecución, criminalización y estigmatización de migrantes y racializados con consecuencias que pueden llegar a la muerte.

• Denunciamos la pasividad de los poderes políticos en cuanto al otorgamiento a las personas migrantes de unos derechos y libertades que se ajusten a los Derechos Humanos.

Por ello exigimos:

• El inicio de una investigación exhaustiva y detallada con todos los mecanismos disponibles que sirva para esclarecer las causas de la muerte de Mame Mbaye Ndiaye.

• La depuración de responsabilidades para que quienes se hayan podido ver envueltos en la muerte de Mame Mbaye Ndiaye sean llevados ante la Justicia.

• La derogación de la Ley de Extranjería y de todos los mecanismos de control y exclusión amparados bajo ella como las redadas racistas, las paradas por perfil étnico, los Centros de Internamiento de Extranjeros o las deportaciones.

• A los poderes políticos el reconocimiento en las leyes de unos derechos y libertades para las personas migrantes que se ajusten a los Derechos Humanos, para así evitar más casos como el de Mame Mbaye Ndiaye.

Recordamos la concentración que tendrá lugar en la Plaza de Nelson Mandela hoy viernes 16 de marzo a las 18h en memoria de Mame Mbaye Ndiaye y contra el racismo institucional asesino.

La entrada Comunicat arrel de la mort de Mame Mbaye Ndiaye a Lavapiés se publicó primero en SOS Racisme.

Estimats reis i reines del Sud i de l’Orient,
Sabem que heu fet un llarg i perillós viatge per arribar fins aquí. Heu travessat deserts i mars arrissades, heu escalat tanques i heu saltat per sobre d’afilades concertines, heu hagut d’esquivar presons per a migrants i monstres que us esperaven amb bales de goma… De fet, és un miracle que sigueu aquí. Molts i moltes no hi arriben… es queden pel camí. Així doncs, provada la vostra màgia, us comuniquem que:

1. Desitgem viure en un país on els drets no es prenguin a la lleugera i on cada cop que es prenguin decisions polítiques, econòmiques, financeres, o de qualsevol altre tipus, els drets humans es posin al centre.
2. Volem un món en què totes les persones puguin moure’s lliurement, sense por a ser identificades; un món en què puguin escollir on volen viure, sense que les fronteres suposin un perill de mort, i on no hi tinguin cabuda els Centres d’Internament per a Estrangeres ni la Llei d’Estrangeria.
3. Somiem una societat on el color de pell, els orígens o la religió no siguin un motiu de discriminació. Un lloc on es comprengui l’altre enlloc d’imitar-lo amb Blackface espantosos.
4. Ens agradaria que ens deixessin construir un país on totes les persones que hi viuen puguin votar i ser votades, és a dir, que tinguin dret a decidir i dret a ser escoltades en igualtat de condicions.
5. Tant de bo ens poguéssiu regalar una societat compromesa amb la lluita contra el racisme i per la igualtat de drets, que en conèixer que els noms dels primers bebès de l’any són Raisa, Darek, Dylan i Manuel, no es compadeixi immediatament d’en Manuel, sinó que celebri amb sinceritat la diversitat d’orígens.

Us demanem molt? Nosaltres mai no perdrem l’esperança.
Bona nit màgica,

 

La entrada Carta als reis manters (i a les reines manteres) se publicó primero en SOS Racisme.

Per què Aziz va organitzar un sindicat amb altres venedors a Barcelona?

 
Des de fa al voltant de cinc anys, al barri del Besòs, el quart més pobre de la ciutat (segons la  distribució familiar de la renda disponible), ha estat aixopluc de la majoria de venedors ambulants procedents del Senegal. El barri té experiència en migracions: els moviments interiors, sobretot de persones provinents d’Andalusia i Múrcia, van edificar aquesta zona perifèrica de Barcelona en els anys seixanta.
Els manters han generat llaços al barri de litoral: la vida en comunitat és una de les màximes de les persones provinents del Senegal. Així ho apuntava el doctorand en migracions, Abdoulaye Fall, a la taula rodona  “Visions del Sud”. És una cosa que l’activista del col·lectiu Tras la Manta, Áurea Martín, no només comparteix, sinó que posa en valor: “Ells tenen la seva pròpia organització”.
Les persones dedicades a la venda ambulant porten anys –segons Martín– generant vincles de solidaritat. És una forma d’aguantar el xàfec. Van resistir en silenci fins a l’estiu de 2015, quan la pressió al centre de Barcelona es va disparar.
En aquest moment, activistes en lluita pels drets de les persones migrants van generar una xarxa de solidaritat. Entre aquells activistes es trobava Rosa Sánchez, cantautora. “Es va fer una xarxa de veïnes i veïns que acudíem amb un telèfon d’urgències a les trucades que ens feien quan venien grups de 20 policies, de vegades vestits de paisà, simplement a pegar”.
Després naixeria Tras la Manta, empesa per les converses entre activistes de diversos col·lectius com l’Espai de l’Immigrant de Barcelona. No seria fins a uns mesos després quan, en aquests espais de diàleg, la idea d’una plataforma que donés veu al col·lectiu, cobraria força. Fet i fet s’estava gestant el Sindicat Popular de Venedors Ambulants.

La idea sobre un sindicat, segons explica un dels portaveus del mateix, Aziz Faye, neix de les experiències d’alguns venedors en  un dels països que més tràfec de manters ha tingut a Europa: Itàlia. Allà l’organització dels venedors va ser necessària molt abans. Anant més enrere de la qüestió, l’autoorganització a Itàlia se suma a la pròpia capacitat organitzativa que els venedors ja tenen al Senegal.
“L’organització la porten des del Senegal”, assenteix César Zúñiga, també de l’Espai de l’Immigrant, i una de les persones que ha donat suport al col·lectiu des del principi. Bona mostra d’això han estat les diferents iniciatives que el Sindicat Popular de Venedors Ambulants ha emprès en poc més d’un any de vida: mercats rebels, una cooperativa pròpia o fins i tot  una recentment estrenada firma comercial.
A Dakar hi ha fins a tres associacions que regulen la venda ambulant i que breguen amb els governs locals per millorar les condicions dels treballadors. Les organitzacions al Senegal, Itàlia o Espanya comparteixen un mateix si: totes han nascut fruit de la pressió policial.
Una de les organitzacions que ha estat testimoni de primera mà del pes de la repressió als carrers és SOS Racisme. Des de 2010, dels 77 casos que han atès contra la Guàrdia Urbana, 44 tenien relació amb la manta. Segons les seves dades, durant aquest temps –i dels episodis relacionats amb la venda ambulant– s’han produït tres casos d’identificació per perfil ètnic i dotze d’agressió física d’agents a manters per actuació en la venda ambulant.
L’advocada de SOS Racisme, Alícia Rodríguez, posa en paraules l’abús policial i el racisme inherent a algunes actuacions. “Els policies que actuen d’aquesta forma són conscients de l’estat d’indefensió de la persona. No tenen papers i no poden defensar els seus drets”, apunta. La situació s’agreuja si es suma que la manta torna a ser delicte penal des de fa dos anys. “Fiscalia està demanant delictes de dos anys, i un venedor ambulant pot acabar a la presó per vendre 22 bosses de mà”.
L’opinió la matisa l’Ajuntament de Barcelona. “Aquí hi ha un debat de fons: ¿Quin tipus de seguretat volem a la ciutat? Apuntant a la policia com un actor repressor no solucionarem res. L’esquerra no accepta la seguretat com a pròpia: sembla que la policia només hagi fet repressió… Quants casos hi ha d’agressió i quantes intervencions fa la Guàrdia Urbana realment?”, sosté Tatiana Guerrero, tècnica del consistori dedicada als assumptes relacionats amb la venda ambulant.

L’Ajuntament de Barcelona assegura que va viure una sobrepoblació de manters en determinades zones de la ciutat l’any passat. L’efecte crida, fruit de l’arribada massiva de turistes a la ciutat, va atreure centenars de venedors. La saturació de l’espai amb unitats de la policia es va succeir durant tot l’estiu; el mateix pla ja fa setmanes que opera a la ciutat.
El dispositiu policial a la capital catalana ha transcorregut en paral·lel a la resposta social per part de l’Ajuntament. Si bé el seu primer tinent d’alcaldia, Gerardo Pisarello, reconeix que “el Govern de Barcelona podria fer autocrítica” per la tardança en l’arribada dels plans socials, també es felicita per les mesures portades a terme en els últims mesos.
La més destacada, un cooperativa composta per ex manters i impulsada en col·laboració amb el mateix consistori. “Per a la població estable de 250 venedors, que aconsegueixin sortida uns 70 és molt. Tenint en compte la llei d’estrangeria… S’ha de tenir molta imaginació jurídica per saltar aquest mur”, sosté Pisarello. Precisament per la llei d’estrangeria no són pocs els que han trobat esculls per regularitzar la seva situació. Més efectiva s’ha mostrat la cooperativa, que ja té a 15 persones treballant en fires de la ciutat. La cooperativa provoca recel per altres motius.
L’última gran mobilització de persones migrants en situació de risc, i pertanyents a l’economia informal, va ser la dels drapaires de la ferralla. Després de diverses protestes d’aquests –i les corresponents  picabaralles amb el Govern de Xavier Trias–, l’Executiu convergent va muntar una cooperativa que amb el pas del temps va desorganitzar al col·lectiu. Va apagar la seva veu política.
Així ho recorda Áurea Martín, de Tras la Manta. Comparteix la visió de l’activista Aziz Faye. “No vam crear el Sindicat per aconseguir 15 o 20 llocs de treball, sinó perquè s’escoltés als exclosos”, diu. I continua: “Aquesta cooperativa ha de ser independent de l’Ajuntament, no per les seves propagandes mediàtiques”. La raó de ser del Sindicat Popular de Venedors Ambulants és que, en un futur, qui agafi el metro a la parada Besòs Mar sense por de tornar a casa sense material. Tornar masegat. O no tornar.
 

Enllaç a la publicació original a Catalunya Plural – El Diario.es

---

El projecte “Vida Mantera“, coordinat per SOS Racisme i Catalunya Plural – El Diario.es, s’ha realitzat gràcies a la beca Dev Reporter, atorgada per Lafede.cat-Organitzacions per a la Justícia Global amb el suport del Ajuntament de Barcelona.

L’objectiu del treball periodístic és abordar la venda ambulant des d’una perspectiva antiracista, global i profunda. Per tal de generar una contranarrativa potent que trenqui el tractament mediàtic interessat i sesgat, obrint focus i posant les veus del Sud al centre.
 

La entrada #VidaMantera (4/4) Organització contra la precarietat: la cultura que es carrega amb la manta se publicó primero en SOS Racisme.

Per què Malik va capitanejar una pastera amb 109 persones cap a Tenerife?

A la costa de Kayar es dedica una gran extensió de platja a assecar peix. Quan van mal dades, aliments com aquesta conserva són un important recurs per a les famílies. Malik Wade és pescador però en dies com avui, amb mala mar, es concentra en arreglar les xarxes. “Viure aquí és una mica dur, per això ens sentim amb força per anar a Espanya”, diu. Aquesta força la prova la seva història. El 2008 va conduir una pastera amb 109 persones fins a Tenerife.
 

Kayar, al nord de Dakar, és una població de només 18.000 habitants, però de la seva platja han sortit no poques embarcacions rumb a Europa. Un veí de Wade va organitzar un d’aquests viatges, però les rutes que emprenen els capitans de les embarcacions són només d’anada, i per això al cap d’un temps li va demanar a ell que conduís un altre d’aquests vaixells. Portar l’embarcació li donava dret a quatre places, que va repartir entre amics i familiars; la resta de passatgers van pagar uns 450.000 francs CFA (al voltant de 686 euros) pel viatge.
La travessia del pescador va ser tranquil·la. Recorda que van sortir un 4 de setembre a mitjanit i sis dies més tard eren acollits per la Creu Roja a la platja de Tenerife. Les dificultats van arribar més tard, buscant-se la vida a la península i després a Itàlia. Va viure a empentes i rodolons, fins que un bon dia la policia el va parar en una batuda i el va deportar mentre tractava d’aconseguir un permís de residència.
“La migració irregular del Senegal a Espanya i a Europa va tenir molta atenció mediàtica el 2005 i el 2006 amb l’arribada d’unes 30.000 pasteres per any”, recorda Jo-Lind Roberts-Sene, de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). “Es van formar patrulles a la costa senegalesa amb el suport del Govern espanyol i de Frontex [agència de la Unió Europea per al control de les fronteres exteriors] al llarg de la frontera senegalesa per evitar que sortissin més pasteres del Senegal”.
Per a Júlia Trias, d’Irídia Centre per la Defensa dels Drets Humans, aquest acord es dóna com a part d’una política d’externalització de fronteres per part d’Espanya i de la Unió Europea. “El que procura aquesta política és que determinades persones no puguin ni tan sols acostar-se a les fronteres europees”, apunta.
 

El projecte “Vida Mantera“, coordinat per SOS Racisme i Catalunya Plural – El Diario.es, s’ha realitzat gràcies a la beca Dev Reporter, atorgada per Lafede.cat-Organitzacions per a la Justícia Global amb el suport del Ajuntament de Barcelona.

L’objectiu del treball periodístic és abordar la venda ambulant des d’una perspectiva antiracista, global i profunda. Per tal de generar una contranarrativa potent que trenqui el tractament mediàtic interessat i sesgat, obrint focus i posant les veus del Sud al centre.

La entrada #VidaMantera (3/4) Deixar la pesca per navegar la frontera: els riscos de migrar a Europa se publicó primero en SOS Racisme.

Per què Ousmane es va dedicar a vendre al carrer quan va arribar a Barcelona?

Les botzines dels cotxes peten amb força als carrers del centre de Dakar. L’aturada dels vehicles és una constant, i a cada buit entre els cotxes, el tapa el conductor més àvid. No sense risc, encara que aquí els mil·límetres semblen metres. El trànsit de cotxes no és l’única constant: persones, cavalls i cabres ocupen cada racó. A la capital del Senegal, el passos de vianants no existeixen, i la carretera es comparteix. Les voreres, també. Al carrer es xerra, es resa, es menja i, és clar, es ven.

Es ven –més aviat s’ofereix de manera frenètica: una  botiga de ventiladors a una rotonda; fruita fresca a una cruïlla; o sabatilles esportives, col·locades en els pivots que delimiten un dels pocs passeigs de la capital. Cada racó és una opció.

No es pot imaginar una Dakar sense venda ambulant, però això no sempre va ser així. L’èxode rural al Senegal va començar cap als anys seixanta del segle passat, i es va anar amplificant als setanta, fruit de les sequeres que van devastar l’economia dels agricultors. Així ho explica Cheick Thiam, president de la Sinergia de Venedors Ambulants per al Desenvolupament (SYMAD).

La mala fama de la venda, segons el mateix Thiam, no es correspon amb la importància de la necessitat per a les persones… I per a les grans empreses al Senegal. Thiam cita el cas de les telefòniques, que aprofiten la venda ambulant per proveir les seves targetes i fer les recàrregues telefòniques. “Aprofiten les xarxes de venedors ambulants als carrers per a oferir els seus productes, i els va molt bé”, comenta.

Cheick Thiam, que fa anys que exerceix com a president de l’associació de venedors ambulants SYMAD a Dakar, també es dedica a la venda. Les camises són la seva especialitat. Quan obre la seva manta, els clients s’hi aproximen a tota velocitat, com abelles a la mel.

Al carrer tothom el coneix. Tant és així que, al cap de poc d’iniciar la conversa davant la càmera, altres venedors deixen els seus assumptes i se li arremolinen. En un país on el 72% de la població activa al comerç treballa en el sector informal, ser el president de la major associació de venedors, ha de donar galons. SYMAD negocia amb el Govern local les condicions de la venda. Com el mateix Thiam reconeix, malgrat que en segons quines zones hi ha llicències, la majoria de gent no les té. L’organització capitanejada per Thiam vetlla per mantenir els espais de venda.

“Després de les sequeres que comentava, molts van optar per l’èxode rural i van envair els centres urbans, sobretot a Dakar, per buscar feina i poder guanyar-se la vida. No es tracta d’instal·lar l’anarquia a la ciutat sinó d’intentar guanyar-se la vida per ajudar a les nostres famílies que s’han quedat als pobles”, matisa Thiam.

Les persones d’àrees interiors van a la capital a la recerca d’oportunitats. Davant la manca de possibilitats, la venda és la sortida més recurrent. El mecanisme és semblant al que es dóna en ciutats com Barcelona. Els venedors compren la mercaderia a grans majoristes. El resultat? Com el mateix Thiam explica, les sabatilles que es poden adquirir a la costa de Kayar poden haver compartit remesa amb les que es poden comprar al Passeig Joan de Borbó de Barcelona. Cheick Thiam assegura que la majoria del seu material procedeix, de fet, d’Holanda i d’Espanya. Una part d’aquest és de segona mà.

En un simple cop d’ull pels carrers de Dakar, no és difícil comprovar que les cares de la majoria de gent que es dedica a la venda comparteixen una característica: traspuen joventut. “Hi ha gent que va cinc anys a l’escola i després ho deixa. Què fan després? Fan d’ambulants aquí i després intenten migrar. Si van a Espanya, seran venedors”, destaca el periodista del diari Le Soleil, Omar Diop.

Sense conèixer-lo, Diop sembla estar definint la vida d’Ousmane Niang, que després de diversos anys estudiant va decidir emigrar per donar suport a la seva família. Ara Niang prefereix protegir la seva veritable identitat; els anys als carrers de Barcelona li han valgut diversos processos judicials. Alguns d’ells oberts.

Quan Niang va arribar a Barcelona, mai s’imaginava que el seu destí estaria entre ulleres de sol i bosses. Però, com li va passar a Aziz Faye, portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, els vents sobre la necessitat de mà d’obra a Europa sonaven molt diferent a un costat o a un altre de l’Estret de Gibraltar. Els rumors que els van arribar a Niang i a Faye sonaven a ofertes de treball en abundància, però la realitat va ser una altra.

“Un dia vaig sortir al carrer i vaig trobar uns companys aquí a la Rambla, venent. Mai vaig voler vendre, per això em vaig dedicar els vuit primers mesos a buscar feina, però el carrer finalment va ser la meva única solució per a una vida més digna. Va ser llavors quan vaig parlar amb Lamine Sarr [també portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants] que em va portar a casa i em va aconseguir uns materials”, diu Faye, precisament des de la mateixa Rambla que tantes vegades ha vist la seva manta estesa. Ara combina la manta i els estudis; està acabant l’educació secundària obligatòria (ESO).

A Dakar la policia també t’empaita, diu Cheick Thiam. I el carrer també castiga (i a molta més temperatura). Sigui com sigui, per a Fatou Mbaye, actual membre de la cooperativa impulsada per ex manters i l’Ajuntament de Barcelona, la situació al Senegal és més suportable: “Hi ha més solidaritat i es comparteix, aquí la gent no té temps de res”, lamenta.

Mbaye, que ha deixat el carrer, s’havia dedicat a fer trenes a la platja de Barcelona o a vendre menjar als seus compatriotes. Però també a la venda ambulant, cosa que també fan altres dones manteres. “Sabem que les trenes són per a l’estiu, i a l’hivern cal treballar també: no queda una altra opció que la venda al carrer, tot i que és molt dura i comporta molts riscos que cal confrontar”, apunta.

Niang sap de la duresa del carrer. Però tot i així es lleva cada dia d’hora. Menja alguna cosa i a les nou ja camina amb els estris cap al Maremàgnum. Estén i plega la manta tantes vegades com sigui necessari, en funció de les patrulles que hi hagi aquest dia. Així durant el matí, i després de dinar, moltes més hores. Un dia més. I així serà –segons diu– com a mínim un parell d’anys més: els 150 euros de mitjana que envia cada mes a la seva família són vitals (la dada ho corrobora també l’Organització Internacional per a les Migracions). Els 150 euros tripliquen el salari mitjà del país, que no arriba als 55 euros (36.000 FCA).

El projecte “Vida Mantera“, coordinat per SOS Racisme i Catalunya Plural – El Diario.es, s’ha realitzat gràcies a la beca Dev Reporter, atorgada per Lafede.cat-Organitzacions per a la Justícia Global amb el suport del Ajuntament de Barcelona.

L’objectiu del treball periodístic és abordar la venda ambulant des d’una perspectiva antiracista, global i profunda. Per tal de generar una contranarrativa potent que trenqui el tractament mediàtic interessat i sesgat, obrint focus i posant les veus del Sud al centre.

La entrada #VidaMantera (2/4) Vendre al carrer a Dakar o plantar la manta a Barcelona se publicó primero en SOS Racisme.

Planejant una sortida de ‘Get-away’: “Vull anar-me’n a Europa, he d’ajudar la meva mare”

Poc importa el sol aclaparador de migdia: l’entrenament és sagrat. Poc després de les tres de la tarda, Mohammed Fall es posa les seves Air Jordan i es dirigeix a la pista de bàsquet, un bloc de formigó que pela els genolls sense necessitat de caure-hi. La pista trenca l’orografia de cases baixes de Guédiawaye, una poblada localitat –poc menys de 300.000 habitants– als afores de Dakar que els propis senegalesos anomenen, amb sornegueria, Get-away.

En pocs minuts, una trentena de nois i noies ocupen la pista. I l’escombren amb palles lligades: la sorra fina inunda el rectangle dia rere dia, i una relliscada pot ser fatal al terra escarpat. Al principi només les noies escombren, fins que, entre bromes, una d’elles tira una de les eines de neteja a un altre company, que acaba ajupit. Com ell, també els altres nois; dels més puntuals a l’hora de fer net a la pista, Mohammed. Ell és un dels molts que espera que l’esport, en aquest cas el bàsquet, sigui una de les seves portes d’entrada a Europa.

“Vull anar-me’n a Europa, ho he parlat amb la meva família. No hi ha secrets. La meva mare està cansada i jo, sent ja adult, he d’anar-hi per ajudar-la”, comenta Mohammed, al costat de la seva mare adoptiva, en una petita habitació que té un ressò similar al d’una cova. A l’espai descansen només dos televisors (un sense cablejat), un quadre i un matalàs més fi que una torrada. Mariéme Sall, tutora de Mohammed, assenteix amb el cap les paraules del seu fillol. Ella manté una família de cinc membres. El pare del jove està malalt i la mare va morir fa catorze anys.

Mariéme ven te al llarg del dia, i a més prepara els àpats de tota la família i s’encarrega del manteniment de la casa. Malgrat que Mohammed ha completat els estudis de manipulació de l’alumini, el jove no troba feina a la regió. Per això, Mariéme li ha demanat que ho intenti a Europa, perquè “ajudi a la família, als seus germans, i a ell mateix”. “Pel que fa a la sortida del país… Déu faci que el dia que marxi sigui en condicions legals. És tot el que desitjo”, prega.

Mohammed també insisteix en el com del viatge. També ho fa la seva germana, Fatou. “Jo també vull viatjar, però no com ho fan altres, en pirogue [paraula francesa utilitzada també en l’idioma wòlof per designar una piragua]. Vull anar a enfortir els meus coneixements i tornar”, assegura. Fatou, que té 19 anys, està estudiant i vol ser periodista, ambaixadora o ministra. Per aquest ordre.

A pocs metres de la casa dels Fall, Mamy Diop també es prepara per l’entrenament. La jove, que s’escorre tímida davant la càmera, es belluga amb caràcter a la pista (fa de tres i és l’encarregada de construir el joc). No té tan clar que la seva sortida del país acabi passant per vies legals.

El seu pare, que treballa als Estats Units, els envia diners cada mes, però no són suficients, i la situació l’asfixia. “Jo sé que tot el que vull fer amb la meva família si viatjo ho podré fer, però si em quedo al Senegal no”, assegura. I continua: “Si jo fos un noi ho faria com ho fa tota la gent aquí… Amb vaixell. Però no ser un noi és un handicap. Així que si tinc un visat de treball serà millor, però si tinc un visat turístic ho faré igualment, perquè tots els mitjans són bons per anar-se’n d’aquí”.

Cap dels tres s’ha plantejat anar a la ciutat propera més gran, Dakar (la capital del Senegal), com si ho fan altres joves a la recerca d’oportunitats: el 43% de la població senegalesa viu en zones rurals. Tot i això, els tres joves saben que Dakar està saturada de mà d’obra, i que la venda al carrer és un dels pocs recursos per trobar feina; com a Dakar, a la resta del país, el sector serveis, inclòs el comerç, suposa el 60% del Producte Interior Brut (PIB).

“La migració irregular a Europa ha tingut una gran repercussió mediàtica, però la migració interior és molt més important que la gent que intenta arribar a Europa. Hi ha moltíssimes nacionalitats que venen al Senegal”, apunta la responsable de l’Organització Internacional per les Migracions (OIM), Jo-Lind Roberts-Sene. Senegal rep, segons les dades de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), a 263.242 persones a l’any, fet que suposa un 1,74% de la població del país. La majoria d’aquestes són d’estats de l’Àfrica Occidental, com Mali i Mauritània.

Per contra, segons dades estimatòries de l’OIM, la xifra de persones senegalesos que se’n va a altres països se situa al voltant del mig milió, sent les principals destinacions Gàmbia, França, Itàlia, Ghana o Mauritània. Espanya, amb menys d’un 5% de receptors, no surt a l’estadística de l’organització.

“Les causes de la migració han estat similars en els últims deu o quinze anys al Senegal: la pobresa, no la pobresa extrema, però sí una manca d’infraestructures i d’informació. Una falta d’esperança: només veuen el seu futur a Europa, amb aquesta imatge que tenen de l’Europa on trobaran una feina i guanyaran diners. la imatge que veuen en les sèries de televisió”, afegeix la responsable de l’OIM.

Així ho corrobora Mohammed Fall, que diu –mentre agita les mans i somriu– que a vegades voldria “saltar dins la televisió”.

A Awa Ndaye, de 31 anys, les imatges sobre Europa no li arriben per televisió, sinó a través del telèfon, gràcies a concises converses amb el seu marit. Ell fa dotze anys que va marxar a treballar a Espanya, poc després del seu casament. En principi se’n va anar a Barcelona (com confirma el fill gran de la família, de 15 anys), encara que a hores d’ara, després de diverses anades i vingudes, no coneixen molt bé el seu lloc d’estada.

“Al principi és dur, però després t’hi acostumes”, diu Awa, envoltada dels seus fills, en un petit pati interior castigat tot el dia pel sol. Ella i la seva família viuen en una zona erma i remota de Guédiawaye, de manera que les cabres i el petit comerç no eren prou per a la família.

“Tot el que rebem en ajuda al desenvolupament de països com França, Espanya, Alemanya o els Estats Units és menys important que l’aportació dels migrants senegalesos per a la nostra economia. Aquesta xifra està al voltant del bilió de francs CFA a l’any”, sosté el periodista especialitzat en economia Malick Ndaw. Al canvi, el bilió de francs CFA es traduiria a una mica més de 1.500 milions d’euros, d’una economia amb un PIB proper als 15.000 milions.

“Tots aquests diners que els migrants de l’exterior envien aquí no van al sector productiu sinó al consum quotidià. Rarament, per no dir mai, s’usen aquests diners per crear indústria, i per tant ocupació”, lamenta Ndaw.

Al Senegal els principals sectors segueixen sent, després dels serveis, la pesca i l’agricultura. Les exportacions més notables del país es basen en combustibles i cereals, que acaben majoritàriament en mans franceses. Senegal es va independitzar de França el 1960.

Les conseqüències que provoca l’èxode senegalès són moltes. Una d’elles és que el país pateix la manca de joves. Segons dades de retorns voluntaris de l’OIM, l’any 2016 la majoria de persones intervingudes per l’organització tenia entre 19 i 33 anys. Per aquest motiu, institucions com la mateixa OIM treballen en plans individuals i de reintegració comunitària per a esmenar la diàspora.

La mateixa idea sobre la necessitat de retenir els joves, l’explica amb vehemència Abou Doussey, que capitaneja un grup de pescadors a Dakar, al port de Soumbédioune. “Jo mateix tinc un germà que se’n va anar, actualment es troba a Granada, i també tinc amics que han tornat, perquè no tenien feina. La gent que se’n va, quan torna, no té res a aportar, només fatiga”, diu amargament Abou.

Ell i els seus companys de la mar intenten sensibilitzar la gent de no prendre les pasteres per anar clandestinament a Europa. “¿Per què embarcar-se en una pastera? Cal intentar quedar-se aquí i tenir la idea clara que l’Àfrica l’hem de desenvolupar nosaltres, la gent, sense l’ajuda de ningú”, apunta el pescador, mentre els seus companys atenen cadascuna de les paraules i alenteixen el ritme amb que teixeixen les xarxes de pesca.

Enllaç a la publicació original a Catalunya Plural – El Diario.es

El projecte “Vida Mantera“, coordinat per SOS Racisme i Catalunya Plural – El Diario.es, s’ha realitzat gràcies a la beca Dev Reporter, atorgada per Lafede.cat-Organitzacions per a la Justícia Global amb el suport del Ajuntament de Barcelona.

L’objectiu del treball periodístic és abordar la venda ambulant des d’una perspectiva antiracista, global i profunda. Per tal de generar una contranarrativa potent que trenqui el tractament mediàtic interessat i sesgat, obrint focus i posant les veus del Sud al centre.

La entrada #VidaMantera (1/4) Planejant una sortida de Get-away: “He d’anar-me’n a Europa, he d’ajudar la meva mare” se publicó primero en SOS Racisme.