Més informació

El passat 21 de març, vam fer la presentació del nostre informe inVisibles 2023, un recull de les dades, analitzades en profunditat, que rebem al SAiD a través de les denúncies que hem atès durant l’any 2023. Volem agrair a totes les persones i col·lectives antiracistes que van venir a escoltar-nos i a reflexionar amb nosaltres.

És imprescindible continuar treballant en conjunt per a unir la nostra lluita i abordar el racisme com un eix principals de les opressions sistemàtiques exercides pel sistema.

Agraïments:
Ponents: Paula Rossi, Kaire Ba Dejuan, Blanca de Gispert, Cheikh Drame i Gemma Ferreón.
Moderació: Marcel Alcántara
Espai: Ateneu del Raval, Barcelona.

La entrada PRESENTACIÓ INFORME 2023 se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada Plan de Igualdad de Oportunidades se publicó primero en SOS Racisme.

Qué difícil es encajar, crecer sintiéndose una extraña, viendo a infinidad de individuos con rasgos parecidos: cabello, nariz, manos, boca, humor, futuro, vida, piel… Os contaré un secreto: a veces anhelo ser uno de ellos, uno más.

La inocencia que tenía cuando era pequeña, me hacía percibir la realidad de un modo erróneo, pero a la vez feliz, aunque estuviera basada en una completa ignorancia.

Echo de menos aquellos días de verano en los que paseaba por el puerto de Cambrils a las seis de la tarde y veía a infantes agarrados de la mano de lo que parecían ser sus progenitores, que se quedaban mirándome alucinados. En esos momentos, todo lo que tenían a su alrededor se volvía insignificante y lo único que parecía importarles era yo. Creía que era por mis vestidos y mis diademas, mi madre siempre me vestía de un modo peculiar y adornada para ir a cualquier lugar y yo, estaba encantada de que así fuera.

Me di cuenta cuando crecí, de la segunda parte  de esa acción, en la que el adulto del que iba agarrada la criatura, le hacía señas para que dejara de mirarme, o bien le explicaba que yo también era una niña pequeña y que dejase de mirarme, acompañando su explicación para controlar los impulsos del niño con una mirada compasiva, ojos que expresaban un “pobrecita, lo que le ha tocado ser”.

En mi diccionario de comunicación no verbal, esa mirada ya está plenamente integrada.

El diccionario define la palabra “confianza” como la esperanza firme que una persona tiene en que algo suceda, sea o funcione de una forma determinada, o en que otra persona actúe como ella desea. Parezco llevar un papel enorme en mi frente dónde está escrita la palabra “desconfianza”.

Muchas son las veces que he entrado en tiendas dónde me han obligado a dejar mi mochila al lado del mostrador de la dependienta antes de introducirme en su establecimiento, en el cual la persona que tengo delante ha podido entrar sin problema y con una mochila o dos, consigo.

Posteriormente, encontramos otro tipo de dependientes y dependientas que, intentan camuflar sus prejuicios y dejan que entre con mi fiel mochila gris, pero sin perder la mirada ni un instante de las cámaras de seguridad con inquietud y cierto nerviosismo.

He interiorizado tanto este recelo, que cada vez que mi tía me pide que haga fotos desde un dispositivo móvil para venderlo en cualquier web de segunda mano, temo que me pida que grabe un vídeo del producto. Tengo claro que, para conseguir una venta, mis manos no deben aparecer, de lo contrario el producto pierde muchas probabilidades de ser comprado.

No debería tener ese sentimiento, probablemente al leer esto pensaréis que es una absurdidad o una barbaridad, creeréis tener la certeza de que estas cosas ya no suceden, y yo de corazón os digo que ojalá no tuviese en cierto modo tener que “ocultar” lo que soy, por miedo al rechazo.

Me aterra pensar en el futuro. Veo día tras día, casos de acoso en metros, en la calle, oficinas, discotecas… y pienso cuál es el futuro que me espera, en qué querréis para mí.

¿Cuál es la posición que necesitáis que ocupe, la de víctima o la de delincuente? ¿La salvadora o salvada?

Con completa honestidad os digo, que mi deseo es poder seguir siendo una superviviente toda mi mida. Lo suplico.

La entrada Pantera se publicó primero en SOS Racisme.

En días pasados se dio a conocer una sentencia del Tribunal Supremo (TS) con la que se intenta poner fin a un largo debate respecto al “sistema multa o expulsión” que, pese a estar previsto en la Ley de Extranjería (LOEX) española, es considerado contrario a la Directiva de Retorno de la Unión Europea. La solución que ha dado el TS es dejar sólo la expulsión.
Para quien no conozca a detalle el punto de conflicto, se trataba de definir si en los casos en los que una persona migrante extranjera se encontraba sólo en “irregularidad”, esto es, sin autorización válida y vigente para encontrarse en el territorio de España ni haber iniciado trámites para obtenerla, se le debía aplicar una multa o abrir un procedimiento de expulsión, o bien si la expulsión es la única opción posible en esos casos. Esto es, si se aplicaba lo que dice la LOEX o lo que dice dicha Ley pero interpretada de conformidad con lo dispuesto en la Directiva de Retorno.
En mi opinión, desde el año 2015 y derivado de lo establecido por el Tribunal de Justicia de la Unión Europea (TJUE), en esos casos solo se podía aplicar expulsión, aunque esto no nos guste a quienes creemos en otros modelos de gestión migratoria. Sin embargo, ante la falta de claridad de algunos pronunciamientos judiciales, se desarrollaron desde diferentes ámbitos argumentos e interpretaciones que buscaban salvar la posibilidad de la aplicación de multas en lugar de la expulsión, lo que en algunos casos concretos se logró y ayudó a evitar en principio algunas expulsiones, aunque en términos generales creo mucha inseguridad jurídica y sensación de caos entre las personas migrantes extranjeras.
Ante esa situación, el Tribunal Supremo, ahora sí de manera clara, ha establecido que “la estancia irregular de [una persona extranjera] en el territorio nacional debe necesariamente ser objeto de una decisión de retorno, es decir que el artículo 57.1º de la LOEX solo puede interpretarse en el sentido de considerar que la estancia irregular de [una persona extranjera] en España, solo puede ser ‘sancionada’ con expulsión.” Esto es, que la posibilidad de la sanción de multa no procede en ningún caso.
Que se elimine la multa no puede considerarse de ninguna forma un aspecto positivo, ya que en todo caso que se considere que hay “estancia irregular”, necesariamente deberá iniciarse un procedimiento de expulsión. No significa, como en algunos espacios se ha expresado, que por la simple estancia irregular ya ni siquiera se puede aplicar multa. Por el contrario, queda confirmado que ante la “irregularidad migratoria” lo único que queda y corresponde es: expulsión o expulsión. Pero atención, la mera estancia irregular de una persona extranjera, de acuerdo con las interpretaciones que se han hecho de la Directiva de Retorno por el TJUE y que ahora sigue el TS, no es suficiente. Para poder acordarse la expulsión en este supuesto también deberán valorarse otros factores concurrentes. Así, la mera estancia irregular, sin la concurrencia de otros factores, no puede justificar una decisión de expulsión.
Esta acotación que hace el TS es importante. Una lectura aislada de esto parecería indicar que abre posibilidades de defensa claras a fin de evitar que en todos los casos de mera estancia irregular de una persona extranjera se termine en expulsión.
Sin embargo, eso no es del todo positivo, ni siquiera porque el Tribunal Supremo llega a denominar a esos otros factores como “circunstancias de agravación”. Esto es así, porque al leer toda la sentencia, es fácil darse cuenta que el propio TS hace una enumeración ejemplificativa de cuáles pueden ser esas circunstancias: “Haber sido detenido el extranjero en el marco de la comisión de un delito o que al mismo le consten antecedentes penales. Que el extranjero invoque una falsa nacionalidad. La existencia de una prohibición de entrada anterior. Carencia de domicilio y documentación. El incumplimiento de una salida obligatoria. Imposibilidad de comprobar cómo y cuándo entró en territorio español determinada por la indocumentación del extranjero, o la ausencia de sello de entrada en el documento de viaje.”
Pero no sólo eso, sino que añade que esas circunstancias pueden ser de carácter subjetivo o de carácter objetivo, y que pueden comprender otras de análoga significación. Es decir, que la puerta para introducir supuestos de “circunstancias de agravación” es muy amplia, que las opciones para justificar que no se trata de una mera estancia irregular pueden ser muy variadas y simples para la autoridad de extranjería. Más aún, si más, por el hecho de que el TS establece que en la resolución en que se imponga la expulsión no es necesario que se señalen de manera expresa esas circunstancias de agravación, mientras éstas aparezcan claramente contenidas en el expediente de expulsión.
Así las cosas, si algo positivo queremos sacar de esta última sentencia del Tribunal Supremo sobre la “multa o expulsión” es que al menos insiste en que deben cumplirse, en todo esto, mínimos de legalidad y debido proceso. Esto es, que la determinación de la expulsión debe hacerse de manera individualizada y tras seguir un procedimiento con plenas garantías, valorando todos los derechos afectados por esa decisión, lo que implica aplicar el principio de proporcionalidad.
Con lo que parece que, a partir de ahora, el principio de proporcionalidad será el centro de los futuros debates. No es por desanimar a nadie, pero eso en realidad de poco ha servido antes, dado que la exigencia del principio de proporcionalidad estaba ya implícito y era aplicable, y a pesar de eso se han admitido como supuestos válidos todos los que antes se enumeraron. Por lo que sin duda, habrá que redoblar esfuerzos argumentativos a fin de impedir que las “causas de agravación” sean una simple coletilla que se usa para justificar cualquier expulsión.
Todo indica que hemos llegado a un punto que nadie que trabaje en la defensa de los derechos humanos deseaba. Lamentablemente, las advertencias de que esto ocurriría se quisieron resolver solo con juicios y sentencias sin exigir al Poder Legislativo su parte de responsabilidad. En sus manos estaba y está cambiar esta situación.
Hoy estamos aún a tiempo de llamar la atención de otros tantos aspectos de la LOEX que nos pueden llevar a más callejones sin salida en la protección de los derechos de las personas migrantes extranjeras, ¡sumemos esfuerzos desde todos los ámbitos para evitarlo! Y, sobre todo, dejemos de sembrar falsas expectativas. Leamos las sentencias de forma integral antes de opinar de ellas. Informemos de la realidad por cruda que sea, pues sólo así se podrán poner en su justa dimensión los retos y problemas a enfrentar.

La entrada El fin de la multa por irregularidad migratoria se publicó primero en SOS Racisme.

Els últims dies, en el marc de l’estat d’alarma i arran d’una nova resolució, hem vist com s’ha posat sobre la taula el tema del padró, focalitzant la qüestió en la novetat d’una normativa que fa possible l’empadronament de les persones sense domicili que resideixen en un municipi, i facilitant també el padró a les persones immigrades.
Res més lluny de la realitat. Aquesta manipulació de la informació per part de les mateixes administracions locals no fa res més que emmascarar una realitat que ja es dona des de fa temps. La normativa fa anys que existeix i el problema el trobem en aquells ajuntaments que la incompleixen sistemàticament, aplicant condicions arbitràries i diferents a cada municipi per accedir a l’empadronament, segons el color polític o l’objectiu que prioritzin en cada moment.
La normativa és clara, d’àmbit estatal i es contempla ja des de la Resolució del 4 de juliol de 1997 fins a l’actual, on s’especifica que…

…el padró és el registre administratiu que pretén reflectir el domicili on resideixen les persones que viuen a l’Estat espanyol i que, per tant, no té cap competència en temes de propietat o qüestions higièniques o sanitàries. L’única competència és la de verificar les dades del lloc on viuen les persones, sense qüestionar-les.

També la resolució és clara (i no ha suposat cap canvi) en relació amb el padró de persones sense domicili, una altra de les traves per empadronar, on s’especifica que fins i tot els infrahabitatges (barraques, caravanes, coves, etc.) i fins i tot l’absència total de sostre poden i han de figurar com a domicilis vàlids en el padró. Per tant, els ajuntaments només han d’aplicar la normativa que ja fa anys que està vigent. Però, i doncs, quins són els arguments que s’utilitzen per justificar el que és injustificable?
El principal motiu és el suposat “efecte crida”, un altre són les qüestions higienicosanitàries o evitar la sobreocupació d’un habitatge, principalment de persones estrangeres, entre altres excuses. Però totes aquestes argumentacions, altrament molt discutibles, estan fora de l’àmbit d’actuació del padró i, per tant, no poden ser condicionants ni motius per a la seva denegació. Aquestes argumentacions suposen, a la pràctica, ordenances municipals on es requereix documentació específica i diferent de les persones estrangeres (cèdula d’habitabilitat o no superar un determinat nombre de persones per habitatge) o l’exigència d’un determinat període de residència mínima en el domicili per accedir al padró.
A la vegada, es posen altres impediments com ara que el silenci administratiu es consideri negatiu en l’empadronament de les persones sense domicili, argumentant que l’informe de serveis socials per verificar on viu aquesta persona és un tràmit diferent del padró –qüestió que també està contemplada a la mateixa normativa. Per tant, si no tens resposta de l’ajuntament després de tres mesos d’haver sol·licitat el padró, aquest s’hauria de fer efectiu de manera positiva.
Totes aquestes discriminacions provoquen, a més, situacions de frau com les que han sortit a la llum recentment amb relació a la compra d’empadronaments per poder acreditar els tres anys de residència, un dels requisits per tramitar el permís d’arrelament per a les persones en situació irregular. Vist tot això, per què tant d’interès dels ajuntaments a mantenir el control de l’accés a l’empadronament fins a arribar a fer pràctiques il·legals? Doncs perquè aquesta és la porta d’accés a drets com la sanitat i l’educació i també és un dels condicionants per adquirir el permís de residència i treball de les persones immigrades.
És per això que em pregunto: hi ha una voluntat política darrere el fet de no voler reconèixer una població que resideix i que a hores d’ara queda invisibilitzada? Deu ser que no volen veure la pobresa, la desigualtat i el racisme que existeix a la nostra societat, encara que es fomentin amb aquestes pràctiques? Creuen els ajuntaments que amb la invisibilització desapareix el problema i, per tant, no hi han de fer front? Preguntes difícils de contestar, però que només em porten a sospitar que el racisme és un dels grans arguments que justifica aquestes accions considerant que no tots poden gaudir dels mateixos drets i estalviant-se, així, recursos econòmics per garantir-los.
Així i tot, em segueix sorprenent com els polítics opten per desconèixer la norma i fer declaracions oportunistes i demagogues per impulsar l’empadronament dels col·lectius més vulnerabilitzats, quan només han d’aplicar la llei.

Ens trobem davant d’una situació d’impunitat, sigui per desconeixement o per voluntat, on no es demanen responsabilitats a les administracions locals per no fer bé la seva feina, mentre que les persones veuen com no poden accedir als seus drets.

Aquesta situació sorprèn, encara més, quan la norma no dona marge a interpretacions. Des de SOS Racisme insistim contínuament que el racisme estructural no és només resultat de l’elaboració de polítiques discriminatòries, sinó també de no posar en pràctica les que ja existeixen i preserven la igualtat de tracte i la no-discriminació. En aquest cas és tan evident que l’únic supòsit que em queda és constatar que no es vol fer, que no hi ha cap intenció de tractar per igual totes les persones que resideixen al nostre país, malgrat que siguin les nostres veïnes i veïns, penalitzant, un cop més, la població de nacionalitat estrangera.

La entrada El padró, la porta tancada als drets se publicó primero en SOS Racisme.

SOLOS
¿Con qué se encuentran los niños solos y migrados que llegan a España? Con un sistema frío y burocrático que los deshumaniza y discrimina. Este proyecto, que se desarrolla entre Melilla, Marruecos y Barcelona, muestra imágenes de los objetos y espacios que dañan sus mentes y sus cuerpos. Para las autoridades, los niños son un número de serie.
 

 
Aquest fotoreportatge forma part del projecte “D’infància en perill a infància perillosa” i va ser publicat en Odio, número 5 de la revista 5W, un llibre de crònica, reflexió i fotografia de 256 pàgines que explora les manifestacions de l’odi —i la resistència contra ell— arreu del planeta.
Les fotos són de Jose Colón, qui va a posar el focus en els espais i objectes que “acullen”als joves migrants en arribar a territori espanyol, per tal de mostrar el racisme institucional des de la fredor dels centres de detenció.

La entrada ¿Con qué se encuentran los niños solos y migrados que llegan a España? se publicó primero en SOS Racisme.

El sistema d’acollida al qual suposadament s’incorporen els menors que arriben de països com el Marroc s’ha convertit en una trampa burocràtica sota el paraigua de la llei d’estrangeria espanyola. La consideració d’estrangers i migrants dels nois ha ajudat a crear un circuit paral·lel, diferent del que segueixen altres nens atesos pels serveis socials a les comunitats autònomes.
La determinació de l’edat és el primer escull. “El paper de la Fiscalia és identificar els menors i comprovar si, efectivament, són menors o si són majors d’edat que estan intentant fer-se passar per menors”, afirma el fiscal portaveu de Barcelona, José Miguel Companys. “Si és major d’edat no pot estar en un centre tutelat”, afegeix.
 

83% DELS EXPEDIENTS D’EDAT
Dels expedients oberts a Barcelona a joves migrants, aquests vuit de cada deu són els que van provar la minoria d’edat dels nois

El tràmit es fa gairebé per defecte. Segons recull l’última memòria de la Fiscalia General de l’Estat, a Cadis, on es va registrar el nombre més elevat d’expedients de determinació de l’edat iniciats el 2018 (4.113), el 79% –és a dir, 3.272– van acabar arxivats, bé perquè el noi en qüestió va marxar del centre o bé perquè “cap institució va plantejar dubtes específics sobre la seva minoria d’edat”. A Barcelona, fins al 2018 s’incoaven expedients “dubtés o no el centre de protecció”. Es van obrir 1.853 expedients, el 83,16% dels quals van resultar de minoria d’edat.
“Hi ha una gran complicitat entre l’administració, que atén el menor, i la mateixa Fiscalia”, insisteix Parés. “El que no pot fer la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, la DGAIA, es simplement dir: «La Fiscalia dubta del passaport i vol fer-li proves, i jo no soc qui per dir-li que no ». Sí que és qui per negar-se que un menor que està sota la seva responsabilitat es faci proves quan disposa d’un passaport”.
Com a conseqüència, s’infla el nombre d’expedients oberts i es complica el funcionament de tota la cadena. Passa també en l’àmbit penal o de reforma, on s’agreuja la institucionalització de la infància i el fet que els nois estiguin sols, sense pares ni xarxa social que els doni suport. Segons el jutge de menors de Melilla, Álvaro Salvador Prieto, “la intervenció moltes vegades és més primària amb molts més menors estrangers no acompanyats que amb els d’aquí, perquè no tenen un entorn familiar”.
A Barcelona, una instrucció interna acordava “l’internament preventiu d’un menor fins que hi hagi sentències”, una mesura “molt, molt estricta i molt residual”, segons Companys, orientada a evitar la reincidència. El resultat és una certa sobrerepresentació de menors infractors estrangers en règim d’internament o privació de llibertat. “Per entrar al centre de reforma has d’haver comès un delicte bastant greu”, explica Salvador. “El problema d’això és que moltes vegades aquests nois entren al centre de reforma perquè no poden seguir al carrer. I no és el mateix tractar amb un noi que té una família aquí, un suport social”, afegeix.
 
[metaslider id=12595]
 
Cada error agreuja la criminalització d’aquests nois, que es converteixen en estrangers sense més un cop fan els 18 anys. Si no han complert el tràmit d’aconseguir la residència o renovar-la, acaben en una situació irregular que pot derivar en un tràmit d’expulsió. “La llei d’estrangeria no facilita que un estranger amb 20 anys que ve de ser menor tutelat pugui renovar més fàcilment la seva autorització de residència”, il·lustra Parés. El permís de treball que permet demostrar mitjans de vida per subsistir i renovar es converteix, aleshores, en l’única meta.

“El fet d’haver estat tutelat per l’administració només els facilita l’accés al permís de residència, i ja està”
TONI COMAS. DIRECTOR D’UNA RESIDÈNCIA PER A MAJORS D’EDAT

“El fet d’haver estat tutelat per l’administració els facilita l’accés al permís de residència i ja està”, explica Toni Comas, director d’una residència per a majors d’edat de la Fundació Ebeo. “No se’ls estan oferint totes les oportunitats que poden tenir els joves espanyols, que per haver nascut aquí tenen l’opció de poder treballar, estudiar…”, comenta. Els recursos per a majors d’edat amb suports de l’administració, com els que manté la DGAIA, s’estan estenent per tot l’Estat. A Andalusia i Melilla han sorgit iniciatives, però la normativa segueix sent un tap. “Al final –diu Comas– un menor estranger que ja va sortir del sistema d’acollida per haver complert la majoria d’edat encara ha de justificar la seva estada al país”.

La entrada El laberint burocràtic dels joves migrants se publicó primero en SOS Racisme.

El port de Melilla és una frontera dins de la ciutat fronterera. Esportistes matiners recorren l’espatllera que s’eleva sobre el dic nord. L’accés està fortificat. Una càmera de seguretat enregistra qualsevol moviment al mirador de l’entrada. La zona, abans de pesca i passeig, és un punt calent per a les forces de seguretat. La suposada raó és la presència de joves marroquins, molts d’ells menors, que pul·lulen per allà, especialment de nit, amb la intenció d’accedir al port i abordar algun dels tràilers amb mercaderia que van cap a la Península.
“A Melilla hi ha hagut una pèssima gestió de la problemàtica d’estrangeria de menors”, exposa l’advocat melillenc Antonio Zapata, defensor de centre de La Puríssima, antiga fortificació militar que ha arribat a acollir més de 700 nens. “El problema dels menes (menors estrangers no acompanyats, segons recull la legislació espanyola) era reduït a un problema de llibertat i seguretat; tenim menors en situació de carrer sobre els quals l’única actuació ha estat la policial”, puntualitza.
El creixement exponencial en l’arribada de nens procedents, sobretot, del Marroc, ha posat en evidència el fracàs de sistema d’acollida de menors a l’estat espanyol des del 2017. La infància en perill es torna, per a les institucions, en infància perillosa.
El Riski (arriscat, en anglès), com diuen els nois al fet de colar-se al port, n’és un exemple. Diversos d’ells han mort o han estat mutilats intentant aferrar-se als eixos dels camions. No obstant això, el port s’ha blindat amb les mateixes concertines lesives que l’Estat està retirant de la tanca que separa Melilla del Marroc.

“Devolucions en massa” encobertes

A l’altre costat de la frontera, la situació no és millor. “Hi ha una coordinació en la frontera per bloquejar el flux de menors no acompanyats perquè no creuin a Melilla”, exposa Omar Naji, vicepresident de l’Associació Marroquina de Drets Humans. “Cada setmana les autoritats marroquines fan batudes”, assegura. Segons Morad el Oumali, responsable a Nador de l’Agència de Cooperació Nacional, organisme encarregat de la política assistencial, no hi ha xifres de quants nois viuen en la indigència a la ciutat o a la vila fronterera de Beni Ensar. “Pel que fa a la província de Nador, per la seva situació geogràfica, hi van nens de tot el territori nacional, sobretot per emigrar”, assegura. Una fundació treballa per localitzar-los i derivar-los a l’únic centre per a menors desemparats a Arruit, a 34 quilòmetres de la frontera, i que va ser concebut per acollir orfes de la zona. També rastregen els pares per “reintegrar” els nois en les seves pròpies famílies.
Segons Naji, es tracta de “devolucions en massa” encobertes. “Generalment els expulsen a Casablanca en condicions molt difícils i els abandonen allà”, diu. “Són marroquins que viuen en territori marroquí i el deure de l’autoritat marroquina és protegir aquests menors per la Convenció Internacional de Drets de l’Infant que el Marroc ha ratificat”, reivindica.

Catalunya acull 4.203 nens, el doble que Andalusia (2.172), segons dades de la Generalitat

El Registre de Menors no Acompanyats és l’instrument que ha utilitzat l’Estat per repartir fons entre comunitats autònomes, però els números no quadren. Catalunya acull el doble de nens que Andalusia, segons dades de la Generalitat (4.203) i la Junta (2.172). En el registre, les xifres ballen: 1.938 estaven inscrits a mitjans del 2019 a Catalunya, davant dels 5.183 a Andalusia. El desajust es produeix només amb els cossos autonòmics. La Brigada d’Estrangeria de la Policia Nacional és l’única que pot accedir al registre, mentre que a Catalunya són els Mossos els que fan la identificació dels nois i després passen la informació, per via telefònica, al cos de l’Estat. Els nens registrats en altres comunitats autònomes no són donats de baixa en el Registre, en aquesta comunitat, fins que el centre d’acollida sol·licita la baixa. El procés, que pot portar mesos, converteix els nens en invisibles.
El cap de la Unitat de Menors dels Mossos d’Esquadra, David Casanovas, denuncia que el problema està en les competències de la Policia Nacional, que és qui gestiona el registre. La posició del Govern és meridiana. “El que se sap és que tots els governs autonòmics tenen la mateixa competència de protecció de menors i també se sap que Catalunya no té frontera directa amb el Marroc”, il·lustra el secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós, per apuntar a la responsabilitat de l’Estat en la gestió de fronteres i d’altres comunitats en el seu “desistiment de funcions”.
Des del Síndic de Greuges s’al·ludeix a una falta de planificació que està creant un “sistema paral·lel”. Segons denuncia, l’obertura de centres ad hoc per a estrangers, segons la gestió d’emergència de la Generalitat, està creant “segregació” entre autòctons i estrangers. “L’atenció a aquests adolescents ha de donar-se amb els recursos que ja té el sistema”, apunta Maria Jesús Larios, adjunta al síndic per a la defensa de nens i adolescents. “Hi ha indicis que fan pensar que les polítiques de control de fluxos migratoris es posen per davant del que serien les polítiques d’infància i adolescència, que són les que són aplicables en aquest cas perquè estem parlant de menors d’edat”. Aquests indicis són, per exemple, no facilitar la documentació –sobretot de treball–, derivar a centres amb més població migrant, la creació de recursos ad hoc, etc.

La entrada Les fronteres del sistema d’acollida de menors se publicó primero en SOS Racisme.

Font: Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC)

La entrada Discurs d’incitació a l’odi: Anàlisi des dels drets humans i pautes interpretatives se publicó primero en SOS Racisme.

Ahir, 25 de setembre, el Grup de Treball d’Expertes sobre Afrodescendents ha presentat l’informe complert de la seva primera visita d’investigació a l’Estat espanyol davant el Consell de Drets Humans (CDH) de les Nacions Unides.
L’informe permet visibilitzar la situació de les persones afrodescendents i reforçar el treball que realitzen les defensores dels drets humans. Tanmateix, té la voluntat de ser una eina útil per incidir en les polítiques per l’eradicació de les discriminacions, per aquest motiu des del Grup de Treball s’aconsella utilitzar-lo en la feina d’incidència política des de la societat civil.
A diferència d’altres informes sobre les discriminacions racistes realitzats per diferents entitats [com el de la Federació estatal de SOS Racismo], aquest és el primer document oficial que recull informació específica sobre la situació dels drets de les persones afrocesdents a l’estat. I és la primera vegada que la societat civil africana i afrodescendent participa en una investigació de les Nacions Unides.
Us podeu descarregar l’informe complert a l’enllaç seguent:

• Informe Completo Afrodescendientes 2018, castellà, pdf.

La entrada Afrodescendents a l’Estat espanyol, informe del Grup de Treball d’Expertes a les Nacions Unides se publicó primero en SOS Racisme.