Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

El racisme a la Catalunya de 2025 no és només una sèrie d’actes aïllats; és un clima que es respira. Encara que avui ens trobem amb termes com “diversitat”, “interseccionalitat” o “bagatge divers” en mitjans, xarxes i fins i tot en el vocabulari de les institucions públiques, persisteix un sistema racial que, de forma no sempre explícita, dicta qui pot habitar els espais amb tranquil·litat i qui ha de justificar constantment la seva presència. Aquesta exclusió es manifesta de formes molt subtils, però constants, en mirades de sospita que recauen de manera sistemàtica sobre cossos i persones racialitzades. Per a moltes persones, el simple fet d’existir en l’espai públic s’ha convertit en un exercici de resistència, perquè el racisme funciona com una estructura que condiciona com ens movem i com ens veuen, obligant-nos sovint a “demanar permís” per ocupar espais que haurien de ser nostres (Mbomío, 2017).

Des d’un enfocament psicosocial i humà, no podem ignorar que aquest entorn deixa empremtes. Aquí és on cobra sentit la reflexió de Judith Butler sobre les “vides plorades”. Butler ens confronta amb una realitat dolorosa: la nostra societat sembla estar dividida entre aquelles vides el benestar de les quals és socialment i institucionalment protegit i aquelles els dolors de les quals passen desapercebuts o són activament silenciats (Butler, 2010). Quan les vivències d’una persona racialitzada s’ignoren, se li està enviant un missatge devastador: que el seu dolor no compta, que la seva vida no és digna de la mateixa protecció i cura que les altres. Parlar de salut mental en aquest context no hauria de reduir-se únicament a diagnòstics mèdics ni a etiquetes clíniques descontextualitzades. Es tracta, més aviat, de la possibilitat d’habitar el món amb tranquil·litat, sense el pes constant de l’alerta. Tal com documenta Sebastián Ríos Fernández (2024), existeix una connexió innegable entre el racisme i el desgast emocional. El racisme opera com una “ferida lenta”: no sempre és un cop sec, sinó una erosió diària que afecta la confiança en un mateix i en els altres.

Aquest article proposa entendre que el malestar emocional derivat del racisme no és un símptoma de feblesa individual. No és que la persona sigui “massa sensible”; és que la sensibilitat s’activa i se sosté en un entorn estructuralment hostil. Reconèixer aquest impacte és el primer pas per a una justícia veritable. Cuidar la salut mental dels qui enfronten el racisme no és només un acte de teràpia, és un acte d’humanitat i de reparació col·lectiva: és retornar-li a cada persona el dret al fet que la seva vida, i el seu dolor, siguin plenament reconeguts.

Més enllà de l’impacte d’un acte violent concret, l’afectació més profunda del racisme rau en la seva capacitat per alterar la quotidianitat de les persones. Quan es viu una agressió o un tracte discriminatori, la ferida no es tanca quan acaba la situació viscuda; sovint, és llavors quan comença a ramificar-se en la vida diària. Aquesta realitat es tradueix en una por persistent que transforma la relació amb l’entorn: la inseguretat en tornar al lloc on es va sofrir l’agressió, la decisió de deixar d’utilitzar un transport públic específic o la necessitat de modificar horaris i rutes habituals per tal d’evitar l’exposició a una nova agressió. Aquestes reaccions no han d’entendre’s com a signes de feblesa ni com una hipersensibilitat de l’individu. Per contra, són respostes plenament comprensibles i lògiques davant experiències que atempten contra la integritat. Es tracta d’un estat d’alerta constant on el cos roman en guàrdia, anticipant una hostilitat que ja ha comprovat que existeix. És important aclarir que aquest estat no és una disfunció del cos, sinó una estratègia de protecció enfront d’una amenaça que ha demostrat ser real. Habitar el món des d’aquesta vigilància esgota les energies i restringeix la llibertat de moviment, convertint l’espai públic en un escenari d’amenaça en lloc d’un lloc de convivència. El racisme, per tant, no sols colpeja els cossos, les identitats i els signes que es llegeixen com “altres”; modela les decisions més íntimes sobre com i per on caminar.

En conseqüència, és fonamental donar nom a allò que gran part de la psicologia hegemònica occidental ha trigat tant a reconèixer: el trauma racial. A diferència d’altres tipus de trauma, el racial no sempre neix d’un esdeveniment catastròfic únic, sinó que es construeix a través de l’acumulació de microagressions i violències sistèmiques que travessen els cossos i les relacions (Kilomba, 2019). Aquesta autora descriu aquests episodis no com a fets aïllats, sinó com una estructura d’opressió que fragmenta la psique i exigeix un esforç constant de reconstrucció de la identitat. L’autocura, entès de manera comunitària i situada, no és només una qüestió de benestar, sinó una eina de supervivència política (Bela-Lobedde, 2018). És una ferida sostinguda que no afecta només l’individu, sinó que es viu comunitàriament. Quan el sistema produeix desigualtat de manera constant, la salut mental deixa de ser un assumpte privat per convertir-se en un reflex de l’ordre social.

En aquest sentit, el treball de Ríos Fernández (2024) és revelador en demostrar, mitjançant una revisió sistemàtica, que la discriminació racial actua com un potent predictor de malestar emocional. Aquest tipus de trauma es manifesta en una sensació de deshumanització que erosiona la identitat i el sentit de pertinença. No obstant això, el risc aquí és caure en el parany de la patologització. Si s’observa el sofriment d’una persona racialitzada únicament com un “trastorn” individual que ha de ser intervingut sense qüestionar el context, s’està ignorant l’arrel del problema. No és la persona la que està “desajustada”, sinó l’entorn el que resulta insostenible. El trauma racial és l’empremta emocional d’un sistema que decideix que certes vides no mereixen la mateixa pau que altres (Butler, 2010).

Perquè l’acompanyament psicològic sigui realment reparador, és necessari qüestionar les bases sobre les quals s’ha construït l’atenció a la salut mental. El coneixement no ha de ser una eina de dominació des de dalt, sinó un procés de sentipensar amb l’altre (Fals Borda, 2009). Gran part de la psicologia occidental s’ha desenvolupat sota una lògica que tendeix a universalitzar l’experiència humana, ignorant que el benestar no succeeix en el buit, sinó que està profundament condicionat pel lloc que el sistema assigna a cada cos. És vital nomenar aquestes opressions perquè no es quedin en el silenci de la consulta privada. En aplicar eines dissenyades des d’un entorn majoritari i per a un entorn majoritari, es corre el risc de caure en pràctiques que, encara que benintencionades, reprodueixen lògiques colonials.

A què ens referim amb això? Principalment, a la tendència de situar el malestar exclusivament dins de l’individu. Quan una persona racialitzada acudeix a consulta per ansietat, esgotament o por, i se la tracta únicament des del maneig de símptomes o la “gestió emocional” privada, s’està invisibilitzant l’origen extern del seu dolor. Això té conseqüències concretes: si no es nomena el racisme com la causa del malestar, la persona acaba internalitzant la culpa, creient que la seva incapacitat per a “estar bé” és una fallada personal i no la conseqüència lògica d’un entorn hostil i racista. Una psicologia que no reconeix el privilegi i l’opressió racial no sols és incompleta, sinó que pot resultar revictimitzant, en exigir-li a qui pateix que sigui “resilient” davant una violència que no hauria de viure.

Enfront d’aquest model, es fa urgent reivindicar una atenció psicosocial amb enfocament antiracista. Aquest enfocament no cerca simplement “estabilitzar” l’individu perquè continuï funcionant en un sistema desigual, sinó que busca la reparació. La reparació comença pel reconeixement: escoltar sense jutjar, validar la vivència de qui ha estat violentat i nomenar el mal per allò que és. En aquest procés, el professional no és un observador asèptic, sinó un agent implicat èticament, que assumeix una posició d’aliança i responsabilitat, reconeixent la dignitat de la persona i entenent que el seu sofriment és una resposta coherent a una injustícia històrica i present. Un acompanyament que cuida sense patologitzar és aquell que retorna la veu a qui ha estat silenciat. Es tracta de crear espais de seguretat on la vulnerabilitat no sigui vista com una malaltia, sinó com el lloc des del qual es pot començar a reconstruir la confiança. En última instància, cuidar la salut mental en contextos de racisme és una forma de justícia restaurativa. És reconèixer que totes les persones tenen el mateix dret a ser sostingudes i que, com a societat, tenim la responsabilitat de vetllar perquè cap vida sigui considerada menys digna de cura, protecció i, en paraules de Butler (2010), de ser plenament plorada i reconeguda.

Arribats a aquest punt, la reflexió ens obliga a mirar més enllà de l’atenció individual per comprendre que la veritable sanació neix en allò que és col·lectiu. La salut mental ha de ser una construcció participativa on el saber popular i l’experiència de les comunitats racialitzades siguin la base de la transformació (Fals Borda, 2009). Si el racisme és una ferida que s’infligeix socialment, la medicina no pot ser purament privada. Es tracta de posar la dignitat en el centre i entendre que la sanació és un procés de “viure saborós”, és a dir, viure sense por i amb dignitat (Márquez, 2022). L’atenció comunitària i els espais de suport mutu es revelen no sols com a alternatives, sinó com a pilars essencials de resistència. Aquests espais permeten que el dolor deixi de ser una càrrega solitària per transformar-se en una experiència compartida, on la identitat racialitzada no és el lloc de la falta o el trauma, sinó el lloc del reconeixement, la dignitat i la força compartida.

La nostra responsabilitat com a societat civil és ineludible. No n’hi ha prou amb no ser racista de manera activa; el compromís ètic requereix ser conscients de com el nostre silenci o la nostra mirada contribueixen al fet que unes certes vides continuïn sent vistes com no dignes de ser plorades (Butler, 2010). Hem de ser conscients que la nostra veu i la nostra presència són també eines polítiques de sanació i visibilitat (València Murillo, 2023). Cada vegada que qüestionem un prejudici, cada vegada que validem el malestar d’una persona racialitzada sense buscar una lògica que el justifiqui, i cada vegada que exigim que les institucions reconeguin el trauma estructural, estem participant en un acte de reparació col·lectiva.

La salut mental, en el seu sentit més profund i humanista, és el dret a viure sense por. Mentre el benestar emocional continuï sent un privilegi condicionat pels processos de racialització i exclusió, no podrem parlar d’una salut mental veritable. Construir un entorn on totes les vides siguin rebudes amb el mateix respecte i cura és l’única via per assegurar que la reparació sigui, per fi, un dret assolible per a tothom. Com a societat, hem de decidir si continuarem instrumentalitzant el benestar emocional o si, per contra, serem capaços de construir un entorn on totes les vides, amb les seves històries, els seus dols i les seves alegries, siguin rebudes amb el mateix respecte i cura. Cuidar la salut mental enfront del racisme és, en última instància, una de les formes més pures de justícia que podem exercir els uns amb els altres.

Bela-Lobedde, D. (2018). Ser mujer negra en España. Editorial Plan B (Penguin Random House) 

Butler, J. (2010). Marcos de guerra. Las vidas lloradas. Paidós. 

Fals Borda, O. (2009). Una sociología sentipensante para América Latina. CLACSO / Siglo XXI Editores. 

Deutsche Welle. (2022, 24 de octubre). Francia Márquez y el “vivir sabroso” en Colombia. DW. https://www.dw.com/es/francia-m%C3%A1rquez-y-el-vivir-sabroso-en-colombia/a-63542104 

Mbomío, L. (2017). Las que se atrevieron. Sial Pigmalión. 

Ríos Fernández, S. (2024). Explorando la Intersección entre Racismo y Salud Mental: Una Revisión Sistemática de la Literatura [Trabajo de grado profesional]. Universidad de Antioquia. 

Valencia Murillo, E. L. (2022). El racismo y yo. Intermedio Editores

La entrada El racisme com a ferida política i el dret a una salut mental digna se publicó primero en SOS Racisme.

Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

Vivim en un món travessat per relacions de poder que venen de lluny, del colonialisme entre d’altres, i que continuen operant a diferents nivells: del global al local, de l’economia a la política, dels mitjans a la vida quotidiana. Aquestes relacions no només organitzen l’ordre internacional; també produeixen jerarquies socials que es tradueixen en racisme, domini patriarcal, classisme, discriminació i desigualtats en l’accés efectiu als drets. Com advertia Frantz Fanon, el món colonial es construeix sobre una divisió radical: la zona de l’ésser i la zona del no-ésser, on unes vides són reconegudes com a plenament humanes mentre altres són sistemàticament deshumanitzades.

Aquestes jerarquies no són només simbòliques. S’enxarxen en un ordre econòmic i polític que, des dels seus orígens colonials, ha organitzat la producció de riquesa i la distribució de drets a partir de categories racials. En aquest sistema, el privilegi blanc continua operant com una estructura de poder que condiciona qui accedeix amb més facilitat a drets, oportunitats i protecció institucional.

En un context de conflictes globals, crisis econòmiques i tensions geopolítiques, els relats simplificadors s’obren pas amb facilitat. La desinformació, cada cop més industrialitzada, redueix problemes complexos a explicacions ràpides i assenyala poblacions concretes com a responsables. Així, el racisme no només circula en discursos: també s’inscriu en polítiques públiques, en institucions i en les condicions materials de vida.

A Catalunya, aquestes dinàmiques globals aterren en debats molt concrets: l’accés a l’habitatge, el funcionament del sistema d’acollida, l’abolició de la llei d’estrangeria o els obstacles estructurals a la regularització administrativa i l’auge de discursos reaccionaris a escala local. Però també en qüestions que interpel·len directament les nostres institucions: des de les vulneracions de drets sota custòdia policial fins a les contradiccions d’algunes respostes institucionals davant del racisme. Entendre aquestes connexions és imprescindible per abordar el racisme no com un problema puntual, sinó com una realitat estructural.

Si mirem el sistema d’acollida, és evident que continuen operant dinàmiques i pràctiques que evidencien el biaix racista de moltes polítiques migratòries. La deriva de la Unió Europea cap a una Europa fortalesa fa anys que es consolida: el Mediterrani continua sent una de les principals fosses comunes del món mentre es criminalitza l’acció de defensa dels drets de les persones i entitats que acompanyen aquestes persones. Episodis com la massacre de Melilla o les ampliacions dels mòduls per a dones dels CIE en són una mostra dolorosa.

Al mateix temps, la guerra d’Ucraïna va demostrar que quan hi ha voluntat política és possible activar mecanismes d’acollida ràpids i integrals: regularització administrativa immediata, accés a habitatge i desplegament de serveis socials i educatius, i no sentíem parlar d’efecte crida. El problema, per tant, no és la capacitat d’acollir, sinó a qui s’està disposat a reconèixer com a subjecte amb drets.

Aquest contrast es fa encara més evident quan observem la situació de milers de persones que viuen i treballen a l’Estat espanyol, però continuen atrapades en la irregularitat administrativa. Aquesta situació condemna a una vulneració sistemàtica de drets i impacta directament en àmbits com l’accés a l’habitatge. La precarietat jurídica es converteix així en precarietat vital: impossibilitat de signar contractes, dependència d’economies informals i exposició constant a l’exclusió residencial, estigmatització permanent com hem vist en episodis de desnonaments col·lectius com l’assentament del B9, el del Parc Joan Miró o el de la Plaça Karl Marx de Nou Barris. Fa anys que el moviment antiracista denuncia que la irregularitat no és un accident del sistema, sinó una forma de violència institucional estructural.

En aquest context, cal reconèixer també les victòries que neixen de l’autoorganització. La iniciativa Regularización Ya ha estat un exemple clar de mobilització impulsada per persones migrants i racialitzades que ha aconseguit situar el debat sobre la regularització al centre de l’agenda política. És una lliçó important: els drets no arriben només per voluntat institucional, sinó per la pressió col·lectiva i l’organització política de les persones afectades.

Tot i que no és l’única causa del racisme, l’auge dels discursos d’odi i de l’extrema dreta contribueix decisivament a la seva normalització. A Catalunya i arreu d’Europa, aquests discursos construeixen un relat que criminalitza la població migrada i racialitzada i la converteix en boc expiatori de problemes socials complexos. Però també busquen dividir i enfrontar la classe treballadora, tant la d’origen local com la migrada, tot ocultant que la classe treballadora d’aquest país és plural i diversa. Quan es construeix el conflicte entre “autòctons” i “migrants”, el que realment es fa és desviar el focus de les desigualtats estructurals i debilitar qualsevol possibilitat d’aliances socials.

En aquest mateix marc s’inscriu el relat del “bon” i el “mal” immigrant, una narrativa que l’extrema dreta també utilitza per jerarquitzar i dividir la població migrada i racialitzada i que sovint acaba penetrant en el debat públic i traduint-se en un cicle de violència racista. Aquesta manipulació legitima discursos que deshumanitzen poblacions senceres.

A més, el discurs moralitzador amb què aquests actors polítics assenyalen determinades comunitats sovint contrasta amb les seves pròpies pràctiques. Les irregularitats denunciades en la gestió de fons recaptats per les joventuts del partit d’extrema dreta per a persones afectades per la DANA en són un exemple. A això s’hi suma el fet que alguns dels seus membres acumulen denúncies o condemnes per violència masclista mentre, al mateix temps, es presenten com a suposats salvadors de les dones quan proposen prohibir el burca i el nicab amb l’argument que són opressors per a la dona o incompatibles amb la nostra cultura. Mentrestant callen davant manifestacions amb passamuntanyes per part d’organitzacions de caràcter neonazi als nostres carrers. Per això llancem la pregunta a la ciutadania: On queda la llibertat religiosa quan es pretén decidir sobre el cos i les creences de les altres persones? Com es pot alliberar la dona prohibint-li l’accés a l’espai públic per un tros de tela?

Massa sovint, l’antiracisme destaca per la seva absència en polítiques que es reivindiquen progressistes. Representants de l’esquerra han acabat assumint marcs racistes impulsats per l’extrema dreta amb l’esperança de disputar-li alguns vots. Però assumir aquests relats no és només un error polític: és una renúncia als principis més bàsics de drets i igualtat.

I aquesta manca de valentia també es fa evident davant les morts sota custòdia policial, una realitat que continua colpejant especialment persones racialitzades, siguin aquestes migrades o locals. Els processos oberts, com el de Brian Ríos, o el de Mahamedi a Montornès del Vallès ens recorden que no parlem d’excepcions. No ens podem permetre que les morts per violència racista sota custòdia policial continuïn formant part de la normalitat institucional.

Davant el racisme, la desinformació i la violència institucional, no hi ha neutralitat possible. La història ho demostra: els drets mai han estat un regal del poder, sempre han estat el resultat de la lluita col·lectiva. Les lluites antiracistes que avui hi ha a Catalunya formen part d’una genealogia més àmplia de resistències anticolonials i panafricanistes que, arreu del món, han combatut la deshumanització i han defensat la dignitat dels pobles.

Per això SOS Racisme Catalunya ho té clar: mentre hi hagi vides condemnades a la zona del no-ésser, la lluita antiracista continuarà. Perquè sense justícia no hi haurà pau.

La entrada Radiografia del racisme a Catalunya a l’any 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

Com cada any des de fa més de 30 anys, SOS Racisme Catalunya ha presentat el seu informe anual sobre l’estat del racisme a Catalunya. El passat dissabte 21 de març, l’entitat va compartir públicament les dades i l’anàlisi de Invisibles. “L’estat del racisme a Catalunya 2025”, en una roda de premsa i un acte obert a la ciutadania.

Amb l’objectiu de descentralitzar i arribar a altres territoris de Catalunya, i inspirades per la gran feina que fa Fruita amb Justícia Social com a organització que defensa i lluita pels drets humans de les treballadores de la campanya de la fruita, vam decidir presentar l’informe a Lleida. Per tant, aquesta presentació ha estat en col·laboració amb l’entitat Fruita amb Justícia Social.

L’informe recull i analitza els casos de racisme registrats pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), un recurs gratuït i especialitzat que ofereix acompanyament jurídic i psicosocial a persones víctimes de discriminació i violència racista. Més enllà de documentar casos, l’objectiu de l’informe és visibilitzar el racisme estructural i quotidià que persisteix en múltiples àmbits de la societat catalana i que, sovint, queda invisibilitzat en els registres oficials.

Durant l’any 2025, el SAiD ha atès 583 situacions de racisme en 70 municipis, amb 356 persones que han sol·licitat atenció per primera vegada. D’aquestes, 251 han estat identificades com a situacions de racisme, i 72 s’han assumit com a casos nous per al seu seguiment i denúncia. Tanmateix, el 71,31% dels casos identificats no han estat denunciats, a causa de factors com la desconfiança en les institucions, la por a represàlies o la manca de recursos.

Les tipologies de racisme més freqüents inclouen agressions i discriminacions entre particulars (25,5%), abusos per part de cossos de seguretat pública (16,33%) i discriminació en l’accés als drets socials com l’educació, l’habitatge o la salut (13,55%). També es registren casos significatius de discurs d’odi (9,56%), discriminació en serveis privats com el transport o l’oci (5,98%) i racisme laboral (4,38%) .

A més, l’informe alerta sobre l’elevat índex d’infradenúncia, especialment en casos de violència policial (75%). També destaca que la gran majoria de casos de discursos d’odi són de caràcter islamòfob, i de les 21 nacionalitats dels denunciants, la nacionalitat marroquina ha estat la més nombrosa.

SOS Racisme denuncia la persistència del racisme com una forma de violència estructural, i reclama una resposta institucional efectiva, el compromís polític i social, i la garantia d’accés a la reparació. Com a entitat amb més de tres dècades de trajectòria, renova el seu compromís amb la defensa dels drets humans i la transformació estructural per a una societat més justa, equitativa i antiracista.

La entrada INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

Convoquem roda de premsa per l’informe 2025 de SOS Racisme. Reserva’t la data!

El pròxim dijous 19 de març, a les 10:00 h, farem la roda de premsa de presentació de l’informe anual de SOS Racisme: Invisibles. L’estat del racisme a Catalunya. Aquesta és la 17a edició de l’informe anual de SOS Racisme Catalunya, un document que té com a objectiu contribuir a la visibilitat del racisme a través de la denúncia pública. 

L’acte, que tindrà lloc a la Sala Berta Cáceres de lafede des de les 10:00 h fins les 11:00 h, comptarà amb la direcció de l’entitat i una integrant del SAiD (Servei d’Atenció i Denúncia). Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

La intenció és poder compartir aquestes reflexions i que les nostres dades serveixin com a eina de denúncia i d’incidència als col·lectius, les entitats i les persones que lluiten diàriament contra el racisme.  

La entrada Roda de Premsa Informe 2025 INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya | SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

El pròxim dissabte 21 de març, a les 11:00 h, farem la presentació de l’informe anual de SOS Racisme: INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya amb la col·laboració de l’entitat Fruita amb Justícia Social. L’acte tindrà lloc al Convent de Santa Clara a Lleida des de les 11:00 h fins les 13:00 h, i comptarà amb diveres ponències de la mà de professionals en l’àmbit de l’antiracisme i els drets de les treballadores de la campanya de la fruita de Lleida. Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

La entrada Presentació Informe 2025 INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya | SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

La sessió, de caràcter presencial i amb una durada d’una hora i mitja, va servir per presentar de manera formal les conclusions d’un estudi centrat en l’abordatge del racisme dins del camp judicial català i espanyol. Aquesta presentació ja s’havia realitzat en format en línia el passat 19 de desembre de 2024, però l’acte al CEJFE,norganisme autònom adscrit al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, va marcar el tancament institucional del projecte.

El projecte, finançat pel Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya (Resolució IFE/2729/2023, de 21 de juliol), tenia com a objectiu principal comprendre com es desenvolupa la pràctica judicial quan els operadors jurídics es troben davant de denúncies per actes racistes, així com analitzar el grau real d’aplicació del dret antidiscriminatori.

L’estudi parteix d’una concepció del dret com un camp complex i dinàmic, estretament vinculat a la realitat social. Des d’aquesta perspectiva, el dret no pot ser entès ni com un sistema tancat, neutre i purament formalista, ni tampoc només com un reflex mecànic de les estructures polítiques i econòmiques dominants. Al contrari, el projecte analitza el dret com un món social específic, travessat per pràctiques, interpretacions i decisions preses per agents amb competències i objectius diversos, que condicionen l’aplicació efectiva de les normes jurídiques.

A partir d’aquest marc teòric, la investigació ha desenvolupat un treball de camp de tipus etnogràfic, centrant-se tant en les experiències de les persones afectades per casos de racisme que han presentat denúncies penals, com en les pràctiques dels advocats i advocades, fiscals i jutges i jutgesses que intervenen institucionalment en aquests procediments.

La metodologia emprada ha combinat diferents tècniques qualitatives: s’han realitzat divuit (18) entrevistes a operadors jurídics, un (1) grup focal amb denunciants, vint (20) sessions d’observació no participant del camp judicial i l’anàlisi de seixanta (60) expedients. Aquestes dades s’han contrastat amb bibliografia especialitzada i amb la normativitat internacional, europea, estatal i autonòmica en matèria antidiscriminatòria.

Les conclusions de l’estudi posen de manifest diverses problemàtiques estructurals que caracteritzen els procediments judicials vinculats al racisme. Una de les pràctiques identificades amb més recurrència és la manca d’ús habitual, per part dels jutges i jutgesses, de la normativa i la jurisprudència antidiscriminatòria internacional i europea en l’aplicació de les normes als fets denunciats. Aquesta absència comporta resolucions que, en alguns casos, arriben a contradir directament aquests marcs jurídics, especialment en qüestions com la delimitació entre el dret a la llibertat d’expressió i el dret a la igualtat, la interpretació de la motivació racista o la determinació dels subjectes protegits pels tipus penals antidiscriminatoris.

Davant d’aquestes mancances, l’estudi apunta diverses línies d’acció per millorar l’efectivitat del sistema judicial en la lluita contra el racisme. Entre les propostes destaquen la necessitat d’assegurar la presència dels jutges i jutgesses durant les declaracions de les víctimes; garantir que aquestes declaracions es facin respectant les instruccions establertes pel dret internacional, europeu i estatal; assegurar la presència d’intèrprets quan les persones afectades no dominin el català o el castellà; i evitar la deportació de víctimes d’abusos als centres d’internament per a estrangers (CIES).

Altres mesures assenyalades inclouen la millora de la comunicació entre la fiscalia especialitzada i les entitats socials, la normalització de l’ús d’informes estadístics com a prova per contextualitzar pràctiques discriminatòries, i el treball jurídic per ampliar i legitimar una interpretació del concepte de motivació racista més enllà de l’actual. El projecte també subratlla la importància de situar el denunciant al centre de l’estratègia judicial, minimitzant els efectes revictimitzadors que sovint es deriven del funcionament del camp judicial.

Finalment, l’estudi recorda que la Ley 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial estableix que els magistrats i magistrades poden incórrer en infraccions lleus o greus per l’ús de vocabulari o expressions desconsiderades envers la ciutadania i els lletrats, obrint així la porta a exigir responsabilitats disciplinàries quan es detecten pràctiques discriminatòries dins del mateix sistema judicial.

Les conclusions del projecte evidencien que el racisme no només es manifesta en els fets denunciats, sinó també en les pràctiques, omissions i interpretacions que es produeixen dins del camp judicial. La manca d’aplicació sistemàtica del dret antidiscriminatori internacional i europeu revela una distància persistent entre el marc normatiu existent i la seva implementació real. Aquesta bretxa no és neutra: té conseqüències directes sobre les persones racialitzades que recorren al sistema judicial, sovint sotmeses a processos revictimitzadors i a resolucions que invisibilitzen la dimensió estructural del racisme. El projecte posa de manifest que avançar cap a una justícia realment antiracista no depèn només de canvis normatius, sinó d’una transformació profunda de les pràctiques judicials, dels criteris interpretatius i de les responsabilitats institucionals que sostenen i qüestionen la desigualtat davant la llei.

La entrada El problema del racisme en els jutjats. Presentació de l’informe. se publicó primero en SOS Racisme.

Com cada any des de fa més de 30 anys, SOS Racisme Catalunya ha presentat el seu informe anual sobre l’estat del racisme a Catalunya. El passat divendres 21 de març, l’entitat va compartir públicament les dades i l’anàlisi de Invisibles. “L’estat del racisme a Catalunya 2024”, en una roda de premsa i un acte obert a la ciutadania.

L’informe recull i analitza els casos de racisme registrats pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), un recurs gratuït i especialitzat que ofereix acompanyament jurídic i psicosocial a persones víctimes de discriminació i violència racista. Més enllà de documentar casos, l’objectiu de l’informe és visibilitzar el racisme estructural i quotidià que persisteix en múltiples àmbits de la societat catalana i que, sovint, queda invisibilitzat en els registres oficials.

Durant l’any 2024, el SAiD ha atès 647 situacions de racisme en 109 municipis, amb 427 persones que han sol·licitat atenció per primera vegada. D’aquestes, 316 han estat identificades com a situacions de racisme, i 105 s’han assumit com a casos nous per al seu seguiment i denúncia. Tanmateix, el 67% dels casos identificats no han estat denunciats, a causa de factors com la desconfiança en les institucions, la por a represàlies o la manca de recursos.

Les tipologies de racisme més freqüents inclouen agressions i discriminacions entre particulars (28,8%), discriminació en l’accés als drets socials com l’educació, l’habitatge o la salut (22,15%), i abusos per part de cossos de seguretat pública (16,46%). També es registren casos significatius de discurs d’odi (8,23%), racisme laboral (7,59%) i discriminació en serveis privats com el transport o l’oci (6,96%).

A més, l’informe alerta sobre l’elevat índex d’infradenúncia, especialment en casos de violència policial (més del 70%) i vulneracions de drets socials, moltes de les quals afecten menors d’edat. També destaca l’augment dels discursos d’odi de caràcter polític i cultural, i el creixement preocupant de casos relacionats amb grups d’extrema dreta.

SOS Racisme denuncia la persistència del racisme com una forma de violència estructural, i reclama una resposta institucional efectiva, el compromís polític i social, i la garantia d’accés a la reparació. Com a entitat amb més de tres dècades de trajectòria, renova el seu compromís amb la defensa dels drets humans i la transformació estructural per a una societat més justa, equitativa i antiracista.

La entrada (In) Visibles. L’estat del racisme a Catalunya 2024 se publicó primero en SOS Racisme.

El proper 21 de març presentem el 16è informe anual, l’anàlisi de la informació recopilada i analitzada sobre les denúncies de racisme que rebem. L’acte, que tindrà lloc a la sala CESIRE des de les 17:45 fins les 20h, comptarà també amb diverses ponències de la mà de professionals en l’àmbit de l’antiracisme i els drets humans. Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la
informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

SOM CONCIENTS QUE L’ACTE COINCIDIRÀ AMB L’HORA DE L’IFTAR.

PER AIXÒ, COMPTAREM AMB DÀTILS I LLET PELS ASSISTENTS QUE HAGIN DE TRENCAR EL DEJUNI.

Hi esteu totes convidades!  

INSCRIU-TE AQUI:

La entrada Presentació de l’informe 2024: Invisibles. ‘L’estat del racisme a Catalunya’ se publicó primero en SOS Racisme.

Més informació

El passat 21 de març, vam fer la presentació del nostre informe inVisibles 2023, un recull de les dades, analitzades en profunditat, que rebem al SAiD a través de les denúncies que hem atès durant l’any 2023. Volem agrair a totes les persones i col·lectives antiracistes que van venir a escoltar-nos i a reflexionar amb nosaltres.

És imprescindible continuar treballant en conjunt per a unir la nostra lluita i abordar el racisme com un eix principals de les opressions sistemàtiques exercides pel sistema.

Agraïments:
Ponents: Paula Rossi, Kaire Ba Dejuan, Blanca de Gispert, Cheikh Drame i Gemma Ferreón.
Moderació: Marcel Alcántara
Espai: Ateneu del Raval, Barcelona.

La entrada PRESENTACIÓ INFORME 2023 se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada (In)Visibles. L’estat del racisme a Catalunya. Informe 2023. se publicó primero en SOS Racisme.