Us animem a participar a l’assemblea i per a qualsevol consulta, no dubteu posar-vos en contacte amb l’equip.

CONVOCATÒRIA

• Data: dijous 19 de maig de 2022
• Hora: 18h
• Lloc: Seu de l’entitat, Santa Mònica, 10 1ª planta.

La entrada Assemblea General Ordinària (AGO) de SOS Racisme se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada Assemblea General Ordinària 2019 se publicó primero en SOS Racisme.

Presentem 10 exemples de música/ball, estètica i hàbits, etc. i els/les participants han d’identificar en el mural (amb post-its de 4 colors) en cada cas si creuen que es tracta de:

Intercanvi cultural – color verd

Apropiació cultural – color groc

Assimilació – color blau

NS/NC – color rosa

Els resultats de la dinàmica inicial són força unànimes: generalment estem d’acord que: l’operació d’ulls i el blanqueig de pell són casos d’assimilació; el grup de música 3Ma és un cas d’intercanvi cultural; i Rosalía, trenes/rastes, Waïsso, llavors, I.Marat poden considerar-se casos d’apropiació cultural. Els exemples que generen menys consens són el del twerk i el porteig, en què les percepcions són diverses (és un debat obert).

 
II. Vídeo Desirée Bela sobre Apropiació Cultural
 

 

>Al vídeo es defineix l’assimilació com l’adopció d’elements de la cultura majoritària per part d’una minoria oprimida en les relacions socials de poder. En quant a l’apropiació cultural, buida quelcom de significat, ho descontextualitza, i (generalment) té una finalitat lucrativa, caient doncs en la banalització.

III. Presentació de Veronica Bosio Baita i Waïsso clothing

>Veronica Bosio parla d’ exemples d’apropiació, parla d’experiències personals i particularment exposa el cas de Nike, el qual li sembla positiu: Black History Month, una iniciativa regular que tracta de posar en valor o involucrar persones afrodescendents als EUA. Veronica explica que és molt complicat que això sigui reconegut legalment com un plagi.

IV. Debat

>Ens qüestionem el concepte d’«apropiació» i també apropiació «cultural», i com es relacionen i inter-connecten aspectes de poder, cultura, identitat, creences i significats, representació…

>Es critica la perspectiva etnocèntrica i eurocèntrica des de la qual tendim a abordar el debat de l’apropiació cultural; així com la superficialitat, la banalització. Es posa sobre la taula que sovint no coneixem la nostra pròpia història, cultura, orígens, arrels.

S’explica que, ja des de l’antiga Grècia, els filòsofs grecs (molts formats a Egipte) s’apropiaven d’idees i teories alienes (com en l’anomenat teorema «de Pitàgores»). Des dels orígens, Occident ha negat o ignorat o deixat de reconèixer «l’altre», tot allò que és diferent o no encaixa en certa mentalitat occidental.

Davant la pràctica (sovint colonialista) de l’apropiació, hi ha múltiples exemples al territori i la història africana de mestissatge, interculturalitat, cosmopolitanisme, intercanvi.

>En aquest debat és important reconèixer les relacions colonials i de poder amb allò que és apropiat culturalment, i com s’ha estigmatitzat (una pràctica o objecte) com a exòtic o inferior, per posteriorment apropiar-se’n (per exemple, el porteig de nadons que dècades enrere feien les dones africanes aquí; o també l’ús de la bandana, que per un negre s’havia associat a la delinqüència, i posteriorment es considera ‘trendy’ i se’n generalitza l’ús entre blancs/es). Un atre exemple il·lustratiu és la pràctica del nudisme, que retorna als orígens, a allò que s’ha estigmatitzat com a «primitiu», i a la qual a Occident posteriorment hi té cabuda (creant, per exemple, platges nudistes).

>També és fonamental posar de relleu que sovint allò apropiat és comercialitzat amb fins lucratius: que, per tant, en primer lloc, l’apropiació que es produeix és capitalista! Amb la finalitat última del màxim benefici (a canvi del menor cost possible), el sistema capitalista s’apropia d’objectes i pràctiques de tots tipus. No podem obviar les dinàmiques capitalistes que converteixen la cultura en un producte comercial (l’art, la moda, el cinema, etc): la cultura no com a valor, sinó com a producte !

També es posen sobre la taula les connexions entre capitalisme i individualisme (apropiació individual, drets vinculats, guanys…).

>Ens qüestionem si, malgrat caure inevitablement en l’apropiació cultural, és possible o acceptable fer-ho des de la responsabilitat, el coneixement i el reconeixement…?

>També ens revisem les nostres pròpies reaccions en el debat: ens passa que, des d’una posició de privilegi, quan ens sentim atacats/des o interpel·lats/des per algú, podem caure en «atacar» aquell algú de tornada. Per no caure en apropiació cultural, potser hem de renunciar a quelcom (admetre que no tot és per a nosaltres), o que tenim certa responsabilitat a l’hora de realitzar alguna pràctica.

Durant tota la Polifacètica, tractem múltiples exemples diferents. Recollim aquí la majoria, en ordre d’intervenció:

>Un dels exemples reiterats és el del Carnaval: desconeixem el seu origen i significats i la influència colonial d’aquesta celebració.

 >Si bé no es tracta d’Apropiació material, es posa sobre la taula el cas d’ocupar un espai en el rol de formador/a en matèria anti-racista, és a dir ser formadora des del privilegi (blanc). Una manera de trencar amb aquesta dinàmica és fer formacions en tàndem (persones blanques/racialitzades) quan hi ha recursos suficients.

En quant a consum responsable i conscient, es parla de la campanya de boicot ‘prou complicitats amb Israel’.

>Parlem de representació: és un problema el fet d’homogeneïtzar o representar de manera uniforme tot un col·lectiu –com per exemple passa als museus, on una pintura o il·lustració d’un membre d’un grup ètnic genera una representació col·lectiva d’aquell grup, com si tots/es seguissin aquell model.

>I si parlem de la cultura «charnega», que està a l’origen de la «feria de abril»?

>En quant a música i danses, hem vist l’exemple del twerk però podríem incloure el dancehall, el hip hop, el rap, el breakdance, la salsa… En matèria de música no podem ser «puristes» o essencialistes, donat que les influències són múltiples.

Altres aspectes

La Polifacètica es queda curta per abordar un tema tan ampli, fascinant i pertinent com el de l’Apropiació cultural. No arribem a abordar propostes concretes d’acció individual o col·lectiva, però almenys hem sortit de la Polifa amb més dubtes als quals seguir donant voltes

V. Alguns exemples i recursos

Vídeos

https://www.youtube.com/watch?v=kC-qXKeI_Ec&t=26s

https://www.youtube.com/watch?v=80swiOnR_oM

https://www.youtube.com/watch?v=pnamovzq1UE

https://www.youtube.com/watch?v=oV417SIVlzY

Articles

Origen rastes: https://pulchritudosite.wordpress.com/2016/06/13/rastas-un-peinado-con-mucho-significado/

Origen trenes: http://www.amarillavida.com/las-trenzas-simbologia-identidad-moda/

Origen porteo: https://www.miscanguritos.com/blog/2014/08/15/el-porteo-a-lo-largo-de-la-historia/

Documentals

Blanqueig pell:

https://www.youtube.com/watch?v=-rBfzd5MuRQ

https://www.youtube.com/watch?v=neqOE-RVE4A

Explotació xocolata – https://www.youtube.com/watch?v=XFc476FnUl0

Apropiació turbants – https://www.youtube.com/watch?v=z-kHiYs9H6o

La entrada Apropiació o intercanvi? Cultura i poder – Acta 10a Polifacètica antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

Más de 30 personas de distintas disciplinas, con distintos intereses y diferentes expectativas. Basados tanto en autores académicamente reconocidos como particulares, populares, y experiencias compartidas. A todo dando la misma relevancia e importancia.

¡Gracias!

Hablando de personas, ¿podemos hablar de razas?

Así comenzó la tarde, leyendo su definición en el diccionario de la Real Academia Española, elemento que nos dice qué son y que no son las palabras.

Todos entendemos y estamos de acuerdo en que biológicamente el concepto es incorrecto, sin embargo se reconoce su valor como construcción social que no sólo habla de un color de piel, sino de todo lo que con eso vendría asociado; significado¹ y significante².

Cuando en este diccionario se estigmatiza el ser gitano a través de la definición de su palabra, además de una conceptualización racista, está también negando todo lo que es más allá de lo escrito.

Con ejemplos, se trajo a debate la reflexión de que cuando las personas suelen referirse a aspectos de su identidad muy profundos y viscerales -sobre todo en comunidades que desde aquí se ven como racializadas- la palabra más popular y comprensible para todos es la de “raza”, y por lo general en un sentido reivindicativo.

Compartimos líneas de canciones y poesía, y que aunque el concepto de “etnia” pudiera ser el más correcto, si las personas implicadas y fuera de la academia no se ven nombradas por él, deja de tener sentido.

La raza es esa identidad más visceral, más instintiva, más de la tierra. La raza “es mi folclore y esta cumbia”³, “la raza es brava aunque sople el temporal”⁴.

También reconocimos que en un contexto blanco-europeo, para muchas personas el concepto de raza tiene otro valor. La raza, en cuyo origen se utilizó como un elemento de subalternación, de diferenciación y jerarquización, y su utilización dejó de ser bien vista, es tomada por los propios colectivos que así se identifican como un elemento de reivindicación y celebración de sus “racialidades”.

Poniendo en perspectiva cómo fue cambiando el uso del término a través de la historia, podríamos también comprender cómo se construyó como una justificación de dinámicas de opresión y supremacía. Siendo un concepto el que no sólo genera desigualdad, sino que la justifica para hacerla moralmente aceptable.

Entendiendo entonces también, que no sólo son importantes las palabras, sino la mirada que tenemos sobre lo que nombran.

Para esto, fundamental el aporte de que debemos tener presentes las herencias del pasado para entender el hoy. Nos construimos culturalmente en grupo, y entendemos que protegerlo es excluir a los demás.

Ante la idea de que todos somos iguales, se destaca que negar las diferencias y la diversidad en las identidades también es muy peligroso. Por esto, también ponemos en relevancia que en su uso al día de hoy, no se trata sólo de un color de piel, sino que además la interseccionan varios ejes como el idioma y sus particularidades, la religión o el origen.

El racismo

No es sólo una emoción, sino parte de un sistema que tiene un propósito. Es normal, cotidiano, estructural, y para no reproducir esas dinámicas en las que fuimos inevitablemente educados, se requiere de mucha conciencia y revisión.

Y su base cotidiana, los estereotipos, ordenan nuestro mundo y la visión que tenemos de él. Nos dan estructuras fijas dentro de las cuales no deberíamos sentirnos incómodos.

Luego de algunas experiencias personales relatadas, llegamos a que de nada sirve negar o evitarlos, sino que la manera sería revisar por qué los tenemos, cómo se han construido, que utilidad pueden tener. En resumen, deconstruir para construir.

El uso moral del racismo (o los actos racistas) no sólo nos hacen creer que esto no es así, sino que en un sistema euro-occidental en donde la culpa es un actor regulador del comportamiento importante, lo invisibiliza. Como compartimos que sucede con el machismo y la relación del patriarcado y el capitalismo, sería bueno poder interiorizar que somos parte de un sistema que se sirve de esto para funcionar.. y cambiarlo.

Nacer y crecer aquí (como en muchos otros lados) implica ser racista. Y ser antiracista es revisarse constantemente.

Tomando el concepto de “punto cero”⁵, nos replanteamos el vivir en una cultura que se identifica como la correcta y mejor⁶, y pretende salvar a las otras señalando lo que entiende como defectos o involuciones, sin cuestionarse sus propias flaquezas o simplemente aceptando que hay personas a las que les parece mejor vivir de un modo diferente. El peligro, es perder de vista que es una neutralidad impuesta y no real.

Ser antiracista no es sólo la defensa de la igualdad de derechos y oportunidades, sino también la defensa del derecho y valor de la diferencia.

Racialización

Entendiendo esta palabra como un proceso, como una cualidad otorgada, el grupo tiene visiones y comodidades diferentes sobre ella.

Mientras que se le reconoce su valor reivindicativo por muchos colectivos, también se expone que puede ser una palabra que indica que la persona es clasificada de un modo diferente de manera peyorativa.

Si lo blanco se pone en el centro y se establece como neutral, todo lo otro, o diferente, es visto como negativo. Por eso también comprender que las personas blancas también son racializadas (blancas), de alguna manera nos hace conscientes de que las mismas reglas que nos hacen creer que una persona es inferior, nos hacen creer que otra es superior. Y que la blanquitud también es construida como un sistema, pero en este caso de privilegios.

Migración y Diversidad

Aunque raza e inmigración son conceptos que no van juntos, se encuentran asociados. Esto no sólo excluye a personas que vienen a vivir y desarrollar su vida a este lugar, sino que niega sistemáticamente a aquellas personas que no responden al fenotipo (y estereotipo) de lo que es ser español.

Da igual cómo la persona se pueda sentir y corre al infinito el límite de cuándo una persona deja de ser extranjera. Y al final, “no eres migrante ni de aquí, ni chicha ni limonada”. Con todas las implicaciones a nivel de construcción de identidad y el vivir día a día en una sociedad a la cual sientes que perteneces y niega constantemente.

Colonialidad

Con el disparador de que racismo y discriminación hay en todas partes y eje,plos de otros países, intentamos reflexionar acerca de la colonialidad y los efectos estructurales que conlleva.

Si tomáramos este “punto cero” como una línea divisoria, aquellas dinámicas que se dan dentro de la zona de la neutralidad, no son comparables a aquellas que se dan por debajo. La discriminación entre personas privilegiadas no es lo mismo ni podría compararse con aquellas que se dan a colectivos o grupos de personas históricamente oprimidas. Eso no es racismo.

La colonialidad es la representación del poder que otorga significados a los cuerpos.

Lo que en todo momento intentamos destacar, es que tanta teoría, tiene repercusiones directas en la práctica y vida cotidiana. Así lo demostró también el que hayamos podido propiciar el espacio para compartir tantas experiencias personales tan sentidas.

A nivel identitario es difícil no “corresponder” al estereotipo que se tiene de la gente “nativa”. “Cuando eres un mix de las dos cosas, buscas parecerte a una para ser aceptado y agradar, pero a la vez tienes miedo de perder tus raíces”. Dejar ser, respetar, no imponer, eso nos comparten que es el respeto a lo que es el otro.

No siempre tiene que ser un otro el que nos defina, que nos digan de dónde somos. Hay compañeras que aún se lo están pensando y se preguntan cuándo podrán al fin definirse a ellas mismas. Pero aunque así lo hagan y se definan, la sociedad previamente habrá elegido por ellas.

También conversamos sobre cómo reaccionar ante actos racistas que podemos presenciar, y que aunque el antiracismo implica un costo emocional, físico, económico o represivo.. lo vale

En este punto la escuela para todos es crucial. Sin diversidad ni referentes, “se genera una semilla de inferioridad que acabará germinando si no se contrarresta con un poder de empoderamiento. Y esto desde la individualidad es muy complicado”.

No sabemos si la polifa pasada respondió exactamente a las preguntas planteadas. Lo que sí sabemos es que sin reconocernos no podemos nombrarnos.

El lenguaje – como la sociedad y el contexto- es un sistema dinámico, una construcción social. El lenguaje atraviesa la cotidianeidad de las personas y sus luchas, determina y libera.

Muchas nos quedamos con ganas de seguir conversando y compartiendo aspectos más profundos y vivenciales de nuestra cotidianeidad atravesada por el racismo y el antirracismo. Con ganas de más espacios para hablar de estas cuestiones desde la base. Entonces… ¿de qué hablamos la próxima?

¡Gracias!

*Article escrit per Paula Rossi, treballadora de l’entitat.

La entrada Palabras, palabras, ¿sólo palabras? – Acta 9a polifacètica se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada Assemblea Extraordinària de Sos Racisme se publicó primero en SOS Racisme.

La frontera visitada dins el projecte CAMINS, és de fet una frontera interna entre dos països fundadors de la Unió Europea, fet remarcable. Tot i així, hi ha poca diferència entre aquesta i les fronteres externes de la UE. Potser l’única diferència és que no hi ha tanca.

Dins el territori fronterer es diferencien dues seccions: la frontera-costat-mar (Ventimiglia) i la frontera costat-muntanya (Briançon).

La part de l’entorn mar van poder observar que:

• La població local de nivell adquisitiu més alt.
• Molta presència de menors i de màfies, i això suposa més perill per les dones.
• Les persones que estaven abans sota el pont, ara s’han dispersat pel poble.
• A la plaça del municipi, hi ha una distancia evident entre els blancs i els negres.
• Els italians són obertament racistes, i aparentment no passa res. Van trobar cartells de “Itàlia pels italians primer”.
• Els menors estan molt desprotegits, molt perduts, no saben a on van. Són retornats a Itàlia pels agents francesos de manera automàtica, sense tenir en compte la edat dels menors. Esperen a retornar-los sense bitllet amb l’últim tren, ja de nit. De mentre, a l’espera de que sortís l’últim tren, els deixen tancats a la comissaria, sense cap mena d’informació.

A l’entorn muntanya, que és més rural, van poder observar:

• Es realitzen controls a la estació de tren i als cotxes que creuaven la frontera.
• Es realitzen detencions i identificacions basades en perfilació ètnica, en concret, les persones negres. No fan control de documents sinó controls basats en la pell. Treien del tren literalment (i únicament) a les persones negres.

Al final, les persones intenten passar a peu per vies menys segures:

• Un pas d’alta muntanya anomenat el pas de la mort. Hi ha una tanca bastant precària. És un penya-segat.

• Pel túnel de l’autopista.

• Hi ha hagut morts, sobre tot a l’hivern, donat les condicions ambientals i meteorològiques. Els trajectes per creuar la frontera per la muntanya duren unes de 5/7 hores a peu, però poden trigar dies perquè es perden, i arriben a morir.

• Persecució dels Gendarmes francesos de nit al mig de la muntanya amb material infrarojos; o al voltant de les estacions de tren, portant les persones a amagar-se en trens o a les vies de tren (comportant accidents fatals).

• Per una banda, hi ha proliferació de grups locals feixistes contra la pressió migratòria als seus municipis (per exemple, Génération identitaire, un grup violent). Pèrò per l’altra, El govern del municipi de Briançon ha col·laborat posant un centre d’acollida pels migrants.

• A nivell d’opinió pública local trobem els dos extrems: persones o col·lectius amb opinió molt racista i organitzacions activistes pro drets humans. En aquesta banda, també cal assenyalar la criminalització que pateixien els activistes locals. Per exemple, Cédric Gerou – acull a casa seva (granja) a les persones que passen per les muntanyes. S’ha fet famós, però són més persones que han patit represàlies de veïns o que s’han trobat denunciades per cometre suposadament un “delicte de solidaritat” – col·laboració amb la immigració il·legal de forma premeditada i organitzada. (El Tribunal Constitucional francès ha establert jurisprudència la setmana passada establint que el que es coneix com a delicte de solidaritat és contrari al principi constitucional francès de fraternitat.)

• Persones que han aconseguit passar la frontera, un any més tard poden trobar-se a Paris, però normalment es trobaran vivint en condicions lamentables, com ara sota un pont, o bé els acaben expulsant del país.

És un fet que les institucions porten anys intentant posar traves per parar el flux de migrants, però no ho estan aconseguint. L’únic que aconsegueixen és fer una frontera més mortífera.

Des de els atemptats de 2015, França es troba en “estat d’urgència” el que comporta que pugui saltar-se la clàusula de l’espai Schengen que prohibeix fer controls i tancar les seves fronteres amb la resta d’estats de l’espai Schengen (per raons de seguretat). L’excepció a aquesta clàusula la renoven cada 6 mesos i per tant estan autoritzats a efectuar aquests controls a la frontera amb Itàlia. I aquesta és una tendència s’està generalitzant a Europa.

Hi ha un seguit de canvis legislatius previstos:

• Ampliació de l’espai considerat com a frontera en 10 kilòmetres (cap a l’interior de França)

• Punts fronteres

• Retallen tots els terminis per tramitar aspectes relacionats amb el trànsit d’estrangers: 24h per declarar la minoria d’edat, temps per tramitar l’asil abans de retornar-los, etc.
  

Torn de preguntes

• Quin tipus de persones es trobaven denunciades pel delicte de solidaritat:
  • Tant grups organitzats com persones a títol individual
• Del costat de Ventimiglia és on es podia veure més el racisme i la fractura social. Es percebia com certs espais públics estaven vetats tàcitament a les persones migrades, com el centre de la ciutat, les places, el mercat, enviant un missatge amenaçador “mentre no entreu aquí no us passarà res”.
  • “Tot el país es una frontera”: el mateix cos de les persones racialitzades es torna frontera.
  • Es podia notar la tensió al poble.
  • Vam observar comportaments molt desconfiats de les activistes, comprensibles atès el control policial sobre les activistes pels drets humans.
• Les persones que ajudaven estven frustrades perquè l’administració no feia res i abandonava a les persones, el que les portava a embrutar i fins i tot robar per sobreviure.
• Perfil demogràfic de les persones migrants:
  • Al carrer, el que més es veuen són homes i nens (nenes no).
  • Però això no vol dir que no hi hagi dones: solen estar més protegides, acollides en centres destinats específicament a dones, o bé els hi donen una certa prioritat. Tot i així, hi ha molts casos de trata.
    

El viatge a frontera entra dins del projecte CAMINS, que realitzem la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i SOS Racisme Catalunya, i que ens ha portat anteriorment a Frontera Sud i a Bulgària.

La entrada Vulneracions de drets a la frontera de Venimiglia – Acta de la 8ª Polifacètica Antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

• Exigir al nou Govern estatal, presidit pel socialista Pedro Sánchez, la derogació del Real Decreto Ley 16/2012 per acabar amb l’apartheid sanitari. Aquest decret aprovat pel govern del Partit Popular fa 6 anys, va acabar amb la universalitat del dret a la sanitat a l’Estat espanyol i va deixar sense dret a assistència sanitaria a milers de ciutadanes. “Considerem que és urgent acabar amb aquesta situació i exigim derogar el Decret de manera immediata”.

• Comunicar el suport de SOS Racisme Catalunya a les temporeres de Huelva i denunciar les vulneracions de drets que pateixen moltes treballadores i treballadors migrants. L’assemblea rebutja un sistema capitalista, racista i masclista que s’enriqueix de l’explotació de les treballadores aprofitant-se de situacions de desigualtat generades per la Llei d’Estrangeria, denuncia la inacció de les administracions i la connivència de part de la societat. Per aquest motiu, SOS Racisme dóna suport a la manifestació convocada el proper diumenge 17 de juny a les 11h a la Pl. Universitat de Barcelona, tal com va estar a Lleida sumant-se a la campanya #FruitaAmbJustíciaSocial.

Per altra banda, comuniquem la incorporació de nous membres al Consell de l’entitat: Marilda Sueiras, Susan Kalunge i Cheikh Drame, activistes de l’entitat, es sumen a la junta per enfortir l’associació i sumar esforços a la lluita antiracista.
Durant la sessió, seguint amb l’odre del dia habitual, es van aprovar sense inconvenients la memòria d’activitats i la memòria econòmica del 2017, així com els plans de treball i econòmics pel 2018 i es va treballar en el pla estratègic 2018-2020. Tots els documents s’enviaran a les sòcies i es publicaran a la web en breu.

 

La entrada AGO 2018: suport a les jornaleres de Huelva, derogació de l’apartheid sanitari i Consell renovat se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #COMUNICAT: En vaga de fam per les persones refugiades se publicó primero en SOS Racisme.

• a través del pagament d’una quota
• a través de les hores de dedicació a l’associació com a activista.

Les persones que participeu en diferents Grups d’Acció, que no pagueu la quota de soci, i que esteu vinculats a l’entitat des del passat mes d’abril de 2012 serieu la segona modalitat de socis, i per tant tindríeu dret a vot en l’assemblea. Només caldria formalitzar la situació… i és tan fàcil com que envieu un mail a organitzacio@sosracisme.org demanant acollir-vos a aquesta modalitat de soci.
Més enllà d’aquests formalismes de les votacions (típics de les assemblees)  pensem que és important que hi vingueu, doncs l’assemblea és un espai que ens permet conèixer amb més profunditat l’entitat, les persones que en formen part, les línies d’actuació, l’anàlisi polític….
Espero la vostra resposta.
Alba Cuevas, Directora
organitzacio@sosracisme.org
 
CONVOCATÒRIA

• Data 6 d’abril de 2012
• Hora 10h
• Lloc. Federació Catalana d’Organitzacions No Governamentals per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament. (Carrer de les Tàpies, 1-3 – 08001 Barcelona)
• L’ordre del dia: 10:00h Inici Assemblea

1. Constitució de la mesa
2. Presentació proposta ordre del dia i lectura, si s’escau, de l’aprovació de l’acte anterior
3. Membres del Consell: Incorporacions i baixes.
4. Balanç econòmic i memòria d’activitats de 2012
5. Línies de treball i pressupost de 2013
6. El paper de SOS Racisme en el context actual
7. Torn obert de paraules

La entrada # ACTIVITAT: Assemblea Anual de SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.