cultura archivos - SOS Racisme

Clownia: el nostre granet de sorra antiracista al festival

SOS Racisme — Fri, 06 Jul 2018 12:05:33 +0000

Enguany hem tingut l’oportunitat de participar al festival Clownia 2018, organitzat pel grup musical Txarango. La música i l’espectacle es fusionen amb les lluites socials a l’Espai Consciència, on SOS Racisme Catalunya vam realitzar un taller contra els racismes quotidians, i vam oferir informació a totes les persones que van visitar la mostra d’entitats.

El Clownia és un festival que, a través de la cultura, pretén contribuir a la transformació de la societat. La cultura transformadora és aquella que ajuda a comprendre i actuar críticament en la societat en la que vivim, per superar la desigualtat i la dominació; és la que connecta la reflexió amb l’acció; és el que queda després de cada experiència transformadora i que, a la vegada, augmenta el bagatge per a les següents.

Agraïm a l’equip organitzador haver-nos donat la possibilitat de ser partíceps del #Clownia5anys i molt especialment a les activistes de SOS Racisme que van representar l’entitat durant el festival, van organitzar i realitzar el taller “Racismes quotidians”, així com participar a les diferents activitats en estàvem convidades: Susan, Marina, Iris, moltes gràcies!!

La Veu de Sant Joan va fer seguiment del festival i de les activitats paral·leles. A la llista de videos que ha preparat La Veu de Sant Joan, podeu veure la gravació de les xerrades i alguns dels tallers que s’hi van realitzar, així com les taules rodones de debat que el mitjà va organitzar.

Enllaç a la llista de reproducció al Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=XDNNTuqARxM&list=PL4EC3USD0diSPNM9RaucjeV7SGefkkcii

La entrada Clownia: el nostre granet de sorra antiracista al festival se publicó primero en SOS Racisme.

Lectures recomanades pel dia del llibre

SOS Racisme — Mon, 23 Apr 2018 15:17:46 +0000

Les persones que llegeixen viuen menys… Enganyades, explotades, conformades. És un lema que agafem prestat de l’Espai Contrabandos i que compartim. I com volem (i us desitgem) viure carregades de coneixements i amb gran capacitat crítica per fer més forta la lluita antiracista, hem recollit les recomanacions de les persones del Consell per un dia tan especial com avui. D’aquesta manera coneixeu les persones de l’òrgan de govern de l’entitat, a la vegada que ampliem la llista de lectures pendens. Feliç Sant Jordi i feliç dia del llibre a tothom!

Na Susan Kalunge, llicenciada en dret, activista afrofeminista i vocal del Consell, recomana que llegim “Tothom hauria de ser feminista“ de Chimamanda Ngozi Adichie.
Es tracta d’un assaig curt però contundent fruit de l’adaptació de la xerrada TEDTalk “We Should All Be Feminist” que va realitzar l’autora l’any 2013. El llibre versa sobre el significat de ser feminista en el segle XXI.
L’assaig per tant, és un al·legat feminista a la llibertat i igualtat, imprescindible per entendre el món en el que vivim i el futur de la nostra societat. També és important perquè posa el focus a l’Àfrica i el reconeix com a agent participant del moviment feminista, a vegades, malauradament oblidat.
El llibre transmet molta força de missatge quan ens planteja preguntes sobre premisses que tenim establertes com a societat. Per tant, el relat ens interpel·la a qüestionar-nos aquest “status quo” predeterminat i ens anima a canviar les coses per assolir un món millor. L’última frase de l’assaig així ho estableix: “Tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor”.

La Mònica López, periodista, comunicadora i vocal del Consell, recomana: “Una autobiografia”, de l’Assata Shakur i introducció d’Angela Davis.
L’autobiografia d’Assata Shakur mostra el brutal impacte que el racisme va tenir sobre ella i sobre totes aquelles persones que als anys seixanta als EUA van posar el cos i fins i tot la vida pel somni revolucionari. Un somni reprimit a base de difamació, sabotatge i criminalització de les organitzacions nacionalistes negres i dels seus líders. Assata Shakur, a través del relat sincer de les seves experiències personals, desmenteix la temible imatge que els mitjans de comunicació i l’Estat havien projectat sobre ella. Amb enginy i tacte, explica perquè va acabar sent activista i fa una crítica de les virtuds i les debilitats dels grups revolucionaris, tant dels negres com dels blancs. Després de llegir el llibre, veig en l’Assata una dona forta, que ha viscut gran part de la seva vida entre l’espasa i la paret: la injustícia i el coratge.

En Karlos Castilla, Doctor en Dret especialitzat en Drets Humans i Internacional i vocal, aconsella llegir: “El color de la justicia. La nueva segregación racial en Estados Unidos” escrit per Michelle Alexander
La autora (una abogada negra) pone en duda, y la realidad lo ha confirmado, que con la llegada a la Presidencia de Estados Unidos de una persona negra (Obama) se podía proclamar el final del racismo en ese país. Para ella, el aumento del encarcelamiento masivo de personas negras en Estados Unidos a partir de la llamada “guerra contra la droga” es tan sólo una nueva etapa de discriminación legalizada e institucionalizada que tiene sus orígenes históricos primero con la esclavitud, luego con las conocidas como leyes Jim Crow, la segregación, el terror del Ku Klux Klan y la brutalidad policiaca. El libro es un muy interesante acercamiento al sistema de justicia de Estados Unidos desde una perspectiva fuera de lo tradicional de los estudios jurídicos, mostrándolo como un sistema contemporáneo de control permanente por la enorme disparidad racial en el castigo penal en Estados Unidos. El libro es al final una invitación a reflexionar y analizar todos los sistemas de justicia en todas las latitudes del mundo sin olvidar cómo y porque llegan ante estos los grupos históricamente discriminados.

L’Ignasi Torrent, treballador social i secretari del Consell, ens recomana: “Maus: relat d’un supervivent“ d’Art Spiegelman.

La meva recomanació és un clàssic de la novel·la gràfica, premi Pulitzer 1992.

El llibre descriu apassionadament la història de Vladek Spigelman, un jove jueu perseguit i represaliat pels nazis. El seu autor, Ars Spigelman, relata amb la naturalitat de qui ha crescut amb una història, les peripècies del seu pare, que viu i sobreviu al terror nazi, empescant-se-les per a passar, dia a dia, fins que el règim de Hitler és derrotat.

Especialment original la recreació dels personatges, representats per animals, en els que els jueus són ratolins i els alemanys son gats, els polacs porcs, francesos granotes… però hi trobem també cèrvols, gossos…

Una novela perfecta per coneixer de primera ma el terror i la barbàrie de les atrocitats comeses pels nazis en contra del poble jueu.

Perquè cal conèixer la història per no repetir-la, perquè el racisme, en forma d’antisemitisme o en qualsevol de les seves facetes és letal. I qui no s’ho cregui, que comenci per llegir aquest llibre, testimoni d’un dels episodis més foscos de la nostra història contemporània.

Na Marilda Sueiras, advocada i vocal del Consell, ens aconsella llegir: “El diablo en la cruz“ de Ngūgī wa Thiong’o
Una ficción para reflexionar sobre el colonialismo, los tentáculos del poder y las formas de dominación de personas y pueblos enteros, poniendo en el punto de mira el capitalismo (blanco) y el patriarcado.
Ngūgī wa Thiong’o escribe sin tapujos desde la celda de la cárcel de máxima seguridad de Kamiti (Nairobi, Kenia) en la que estuvo encerrado por sus ideas a finales de los 70. Allí, plasmó en gikuyu –una de sus lenguas maternas– y sobre papel higiénico, una demoledora crítica del imperialismo británico en Kenia.
A través de cinco personajes, el autor sigue la evolución de la protagonista, una joven de Nairobi que quiere perseguir sus ambiciones en un mundo de hombres, y reflexiona sobre el expolio de África por parte de Europa.
Ngūgī wa Thiong’o, desde entonces exiliado, es una eminencia mundial del pensamiento decolonial y un gran defensor del uso de la lengua nativa por los autores africanos –en lugar de la lengua colonial impuesta–, como gran vehículo de la sabiduría ancestral de los pueblos colonizados que representa.

La recomanació de l’Edo Bazzaco, sociòleg i vocal del Consell, aconsella “Crítica de la razón negra” de l’Achille Mbembe.
Amb tanta (i bona) novela, faltava un assaig…. aquí va. És l’última traducció a castellà d’un assaig de Achille Mbembe, sens dubte un dels pensadors claus en la reflexió postcolonial i decolonial actual. Per la seva riquesa, complexitat i els diferents nivells de reflexió que proposa, és difícil definir aquest treball, que dona continuïtat a la reflexió desenvolupada pel mateix autor en obres anteriors, com per exemple «Necropolítica» (la podeu trobar aquí, traduïda al castellà).
A partir d’un anàlisi extremadament acurat dels mecanismes de dominació i construcció del subjecte negre durant la colònia, Mbembe anuncia allò que anomena l’«esdevenir negre del mon», és a dir el conjunt de processos mitjançant els quals el capitalisme del segle XXI està reconfigurant i expandint de manera global la noció de «negre»: un subjecte separat, segregat, constantment produït i deshumanitzat mitjançant les noves tècniques i tecnologies del poder aplicades al control de la seva vida i de la seva mort… i no obstant tot, un subjecte (potser l’únic?) que segueix portant en sí el «germen de la revolta» i de la sublevació.

I tanquem amb la triple recomanació de na Beatriu Guarro, mestra universitària jubilada i presidenta de l’entitat, que assegura que hem de llegir tres obre de Malika Mokeddem. Prenem nota:

Sovint pensem, des del privilegi blanc, que les persones que han vingut d’altres països i han obtingut un títol universitari (per exemple, de medecina) i han aconseguit exercir la seva professió (per exemple, en un hospital públic) són necessàriament felices: van venir per millorar la seva situació i ho han aconseguit amb escreix. Però sembla que això no és ben bé així… No es fàcil conviure amb dues identitats, entre dues cultures cap de les quals no acaba de ser mai ben bé la teva… Però segur que ho entendrem millor si ens ho explica una dona que ho ha viscut: Malika Mokeddem.

Aquesta autora va néixer el 5 d’octubre del 1949 a Algèria. Va començar la carrera de Medecina a Orà (Algèria) i va acabar-la a París. El 1979 es va instal·lar a Montpeller on va exercir de metgessa durant uns anys. Actualment viu a Perpinyà.

Si voleu seguir la trajectòria vital d’aquesta dona, us recomano tres lectures que, si bé són novel·les, tenen un alt contingut autobiogràfic, tant pels fets que s’hi expliquen, com, sobretot, per com descriu l’evolució sentimental d’aquesta escriptora, reflectida en tota la seva obra, i que ens enfronta a la nostra responsabilitat i a la nostra incapacitat per construir una societat realment igualitària.

Los hombres que caminan (Txalaparta, 2000) narra la història de l’àvia de la protagonista (una dona nòmada que travessava el desert). També hi podrem trobar la contradicció de la protagonista, que reconeix a la França colonitzadora l’oportunitat d’haver pogut estudiar, malgrat ser una ferma defensora de la independència del seu país.

La prohibida (Edicions El Jonc, 2001) La protagonista, Sultana, metgessa a Montpeller (com l’autora) torna al seu país d’origen on s’ha d’enfrontar amb els seus orígens, que creia oblidats per sempre.

El desconsuelo de los insumisos (El Cobre, 2006) parla obertament de les dificultats d’assumir les dues identitats, les dues cultures (l’algeriana i la francesa) que conformen la seva personalitat. També ens parla de la soledat, molt dura, però imprescindible si realment ens volem sentir lliures. Una obra d’una valentia exemplar.

Curiosament La prohibida va ser una obra molt premiada a França (el fonamentalisme religiós és el teló de fons de la història), mentre que El desconsuelo de los insumisos va ser molt criticada: França (o Europa) davant del seu propi mirall…

Feu-me cas i llegiu-les, que valen la pena. I si, a més, ho feu per l’ordre en què les he ressenyades, que coincideix amb l’ordre en què van ser escrites, tindreu una idea molt clara, crec, de l’evolució de la protagonista i de les dificultats, cada vegada més grans, per trobar el seu lloc al món.

La entrada Lectures recomanades pel dia del llibre se publicó primero en SOS Racisme.

#ACTIVITAT: Torna el cicle de cinema i debat antiracista

SOS Racisme — Sat, 16 Nov 2013 10:56:24 +0000

T’agrada el cinema? T’agraden les històries amb contingut? Aquelles que et desperten inquietuds i ganes de debatre després de veure la peli? Aleshores has de venir a les sessions de CINEXCLUSIÓN!
“CINEXCLUSIÓN, cinema de realitats” és un cicle de cinema molt especial: cada sessió estarà centrada en una cultura o un país diferent, en el que ens endinsarem a través del seu cinema i debatrem i compartirem opinions generades pel que hem vist, juntament amb entitats o persones relacionades amb el tema.
Les sessions es realitzaran els dimecres a les 20.30h a RAI art (carrer Carders, 12 Principal mapa). Entrada: 3€, és el preu del carnet de soci o sòcia de RAI, que et permetrà accedir gratuïtament a la resta de sessions del cinefòrum i altres activitats de RAI durant tot un any.

6/11 20.30h – Cinema asiàtic– “Comer, beber, amar”tráiler (Taiwan, 1994 Ang Lee)
13/11 20.30h – Cinema llatinoamericà – “Qué tan lejos” tráiler (Equador 2006, Tania Hermida) – amb la participació de Nuevos Colectivos (pendent confirmar)
20/10 20.30h – Cinema romanès – “Francesca” (Rumanía 2009, Bobby Paunescu) tráiler – amb la participació d’ASOCROM (pendent de cofirmar)
27/11 20.30h – Cinema espanyol – “1 franco, 14 pesetas” (Estat espanyol 2006, Carlos Iglesias) tráiler
4/12 20.30h – Peli escollida pel públic: després de cada sessió, les persones assistents poden proposar una pel·lícula per tancar el cicle. La setmana abans de la sessió anunciarem la pel·lícula escollida.

Síntesi pel·lícules (Tardor 2013) (doc pdf)

Objectiu de l’activitat:

CINEXCLUSIÓN és un espai per reflexionar i debatre per enfortir la lluita contra el racisme. Obert al públic en general i aquelles persones que formen part de l’entitat, té l’objectiu d’obrir un espai de reflexió sobre la realitat multicultural de Catalunya i la nostra interacció amb ella.
L’objectiu és APROPAR persones, cultures, països, orígens mitjançant produccions cinematogràfiques pròpies que ens donen INFORMACIÓ I UN PUNT DE VISTA DIFERENT sobre una realitat que sovint tenim molt a prop però que desconeixem. D’aquesta manera podrem CONSTRUIR PONTS I TRENCAR TÒPICS MITJANÇANT el cinema, el CONEIXEMENT i el DEBAT.

Sessions anteriors:

Cinema africà: “EZRA” (2007, Newton I. Aduake. VOSE Anglés)

El drama dels nens soldats, el contraband de diamants i les guerres que ocasionen, els conflictes armats entre rebelds i govern… no són temes nous al cinema. La novetat pel públic en general és veure com es tracten aquests temes des del punt de vista dels protagonistes. Què sabem de la reinserció d’aquests nens soldats? I dels procesos de “Reconciliació de pau i de la veritat”? Es podria dir que “EZRA” és la versió africana de “Diamants de sang” de Leonardo di Caprio, però no seria just: és molt més que això. L’has de veure.

Entrevista al director, Newton I. Aduake a Rebelión.org
Festival de Cinema d’Hamburg.
“Ezra, the best african film I saw this year…” Article al blog “Blogs on African film“.

L’associació Wiriko, especialista en l’art i la cultura africana, ens acompanyarà en aquesta sessió i ens ajudaran a debatre sobre els temes tractats en el film i sobre la visió que es dóna d’Àfrica i les seves realitats als mitjans de comunicació i el cinema europeu i americà.

SESSIÓ ESPECIAL DE CURTS A LA FRESCA! : Amb altres ulls – “El pes de la palla” (Barcelona 2013, Marc Capdevila i Francesc Torrent) i “Me llamo Peng” (Barcelona 2010, Jahel Guerra Roa i Victoria Molina de Carranza) – amb la intervenció dels directors i productors i fins i tot un dels protagonistes.

Peng Ruan és un immigrant xinés obsesionat amb gravar-se a si mateix des de la seva arribada a Europa el 2002. La càmara es converteix en la seva millor amiga, fins acumular més de 60 hores de filmació.

Duració: 27´58´´
Idioma: Mandarin-Sub castellà (VOSE).
Direcció: Jahel Guerra Roa y Victoria Molina de Carranza
Guió: Consuelo Ábalos
Montatge i so: Ian Ramos
Producció: Ian Ramos, Jahel Guerra Roa y Victoria Molina de Carranza
Assistent de Producció: Carlota Montero
Any de producció: 2010
Teaser “Me llamo Peng“:

Oumar Diallo a “El pes de la palla”

Prové d’un altre lloc. No comparteix els nostres codis. És un fora de la llei, una veu anònima. No ha vingut a explicar-nos la seva història ni a descobrir-nos res de nou. Però aquí està… I ens mira.
Un documental que planta un mirall davant dels occidentals: «Quines són les nostres pors? Quin valor donem a la paraula? Com vivim el temps? Hi ha alguna cosa sagrada a casa nostra?

Duració: 31´
Idioma: Francès-Sub castellà (VOSE).
Direcció i muntatge: Marc Capdevila i Francesc Torrent
So directe: Amanda Villavieja
Producció: Feyts i La Vella Fam
Amb la participació de Oumar Diallo
Any de producció: 2013
Teaser “El pes de la palla“

La entrada #ACTIVITAT: Torna el cicle de cinema i debat antiracista se publicó primero en SOS Racisme.

#REFLEXIÓ: Maletes invisibles

SOS Racisme — Tue, 01 Oct 2013 11:55:30 +0000

SOS Racisme ha estat al Teatre Lliure donant informació sobre la lluita contra els CIES al públic de “Un trozo invisible de este mundo“, que va finalitzar el 29 de setembre. Agraïm al teatre i als responsables de l’obra per donar-nos aquesta oportunitat. Compartim el text de l’Alba Gómez i la Mar Carrera, activistes de l’entitat, recollint les seves sensacions després de veure l’obra, altament recomanable.
L’obra Un trozo inivisible de este mundo comença en una sala desengelada de recollida d’equipatges, en un espai de trànsits, on les maletes -mida XL, petites, roses, fosques, estampades- s’amunteguen al final d’una cinta transportadora en un desordre desacompassat que recorda la humanitat.
Els mons invisibles de cinc personatges amb maletes personals ben diferents afloren en la peça teatral escrita per l’actor i dramaturg Juan Diego Botto i dirigida per Sergio Peris-Mencheta, representada durant el setembre al Teatre Lliure de Barcelona. Una obra teatral sobre la immigració, l’exili, els somnis i el compromís, inspirada en històries reals.
El director, Peris Mencheta, considera que una persona “migrant” és “tot aquell/a que es mou, transita, que busca, que no s’acontenta, que posa en dubte i es posa en dubte” (…); “aquell/a que permanentment no pertany, que a cada estona reinventa casa seva, que es reinventa en cada casa, que començant de zero, reneix”.
L’obra podria reproduir els clixés sobre què és emigrar, les vicissituds de les persones que emprenen un viatge que els ha de portar obligatòriament a una vida millor, sense la qual no hi ha retorn possible. En canvi, l’espectador/a topa amb cinc personatges rodons que verbalitzen anhels i dubtes gens arquetípics. El primer, un home amb opinions racistes sofisticades, forjades en una pretesa bona educació. El segon, un immigrant argentí que treballa precàriament a l’Estat espanyol i envia diners a la seva dona per muntar un bar. La tercera persona, una emigrant que va passar pel Centre d’Internament per a Estrangers on va morir la congolenya Samba Martine. Encara un quart monòleg, un oncle delator, torturat durant la brutal repressió del dictador argentí Jorge Rafael Videla i el cinquè, un alter ego de Juan Diego Botto, que representa un nebot del penúltim personatge.
Quatre dels cinc monòlegs són interpretats pel mateix Botto, que els basteix amb pinzellades autobiogràfiques. Un petit Juan Diego que un bon dia, quan només tenia tres anys, va haver d’exiliar-se després de perdre el seu pare (un dels 30.000 desapareguts a mans de l’estat argentí). Va ser aquest un viatge diferent al dels mal anomenats “immigrants econòmics”? Era distinta la maleta de Botto de la que portava Samba quan va arribar a l’Estat espanyol?
El tercer monòleg, interpretat cirurgianament per l’actriu Astrid Jones, és un petit homenatge a Samba Martine, una congolenya de 32 anys que va morir el 19 de desembre de 2011 al Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) d’Aluche, per manca d’assistència mèdica. Tot i que a l’obra això no consta, Samba primer va passar per un Centre d’Estada Temporal per a Immigrants (CETI), però a causa de la sobreocupació del mateix, va ser traslladada a Madrid. En el cas que havia impulsat la família de Martine, l’acusació popular de l’associació Ferrocarril Clandestino i SOS Racisme, i que es va arxivar fa un any, es va saber que al CETI sí que sabien que aquesta ciutadana era seropositiva. Al CIE, però, només va rebre tractaments inadequats, i després de visitar el servei mèdic del centre en dotze ocasions, va morir. Ara bé, segons el jutge, “els errors de diagnòstic no són tipificables com a infracció penal menys que constitueixin una equivocació inexcusable”.
Juan Diego Botto, per coincidències vitals, va poder assistir als funerals de Samba Martine: En el seu enterrament estava la seva mare. Entre llàgrimes va repetir aquesta frase una i una altra vegada ‘jo que t’he parit, no et puc abraçar; jo que et vaig veure créixer, no et puc abraçar’. Les seves paraules van fer retrunyir les meves orelles durant dies. Vaig decidir aleshores escriure alguna cosa al respecte. Després, van arribar els canvis legislatius que afectaven les persones immigrades i aleshores les ganes d’escriure van créixer fins a fer-se necessitat. ”
El resultat, un tercer monòleg -recollit, com els altres en l’obra Invisibles, publicada recentment per Botto- que com en la resta de textos de l’obra abraça les contradictòries relacions familiars.
Un trozo invisible de este mundo és moltes coses, però Peris Mencheta s’atreveix a traçar-ne algunes. És una obra retrat dels “Marco Polos moderns”, i “de pas, un homenatge als nostres pares i mares, àvies i avis,…els que van haver de marxar, els que mai més van tornar…i els que es van quedar esperant….; i encara un altre “de pas”, una obra ben útil pel context actual: “un recordatori que demà ja és avui, i que en qualsevol moment ens toca fer les maletes i marxar”.

Text de Mar Carrera i Alba Gómez

La entrada #REFLEXIÓ: Maletes invisibles se publicó primero en SOS Racisme.

#ACTIVITAT: “Un trozo invisible de este mundo” oferta especial per SOS Racisme

SOS Racisme — Wed, 18 Sep 2013 15:16:31 +0000

EL TEATRE LLIURE AMPLIA L’OFERTA DE DIES AMB DESCOMPTE PER SOS RACISME. NO DEIXEU PERDRE L’OPORTUNITAT!

La darrera obra de teatre de Juan Diego Botto aborda l’exili i la immigració. De manera directa, sense paternalismes i fugint dels tòpics, però amb ironia, humor i drama a la vegada. Tal com són aquests temes a la realitat. Els 5 personatges diversos (un policia, una dona immigrada, un home a l’exili…) ajuden a posar sobre la taula temes d’actualitat però que es coneixen de manera molt superficial, convertint les persones en números protagonistes d’algun titular de premsa.
L’obra es basa en històries i experiències de persones conegudes per l’autor, i de l’experiència diària d’ organitzacions que treballem en la defensa dels drets humans. I el Teatre Lliure i l’equip de “Un trozo invisible de este mundo” ofereixen a les persones que formem SOS Racisme una oportunitat magnífica per anar a gaudir d’alguna de les primeres funcions de l’espectacle a un preu promocional de 19€ (venda ataquilla, 29€)
Com gaudir de la promoció:

Entra a la pàgina de venda d’entrades.
Accedeix al teu compte o crea’t un compte si no en tens cap
Introdueix el codi d’aquesta promoció al camp “codi promocional”: SOSJDB12
Consulta al calendari d’actuacions, els dies que gaudeixen de promoció
Compra les entrades al preu promocional.
Imprimeix les entrades i accedeix directament a la sala sense passar per taquilla.

L’obra s’estrena aquest dijous 12 de setembre i estarà en cartellera fins el 29 de setembre. No deixis passar aquesta oportunitat!

Autoria: Javier Naval per a Teatre Lliure

5 MOTIUS PER NO PERDRE’S UN TROZO INVISIBLE DE ESTE MUNDO:
1- Per veure Juan Diego Botto fent brillar un text escrit per ell mateix
2- Per deixar que la gran Astrid Jones et posi la pell de gallina
3- Per conèixer cinc històries sobre l’exili i la immigració basades en fets reals
4- Per sortir de la indiferència que ens fa invisibles parts del nostre món
5- Per veure un dels espectacles que més està triomfant arreu de l’estat
[text promocional de la companyia]

La entrada #ACTIVITAT: “Un trozo invisible de este mundo” oferta especial per SOS Racisme se publicó primero en SOS Racisme.

#ACTIVITAT: Participem al CineMigrante, no t’ho perdis!

SOS Racisme — Wed, 26 Jun 2013 16:00:55 +0000

Del 2 al 7 de juliol aterra a Barcelona la mostra de cinema CineMigrante: 1a Mostra Internacional de Cine i Formació en Drets Humans de les Persones Migrants. Una mostra en la que no només es podràn veure pel·lícules de cinema sinó també participar de tallers i xerrades. SOS Racisme Catalunya, entitat col·laboradora, participa com a convidada a una de les taules de debat. Entrada lliure i gratuïta. No t’ho perdis!

CineMigrante IFF Barcelona 2013 from Cine Migrante on Vimeo.
CineMigrante és un reconeixement, que subratlla que no caminem sols, que el camí de transformació emprès és el resum de totes les lluitadores d’aquest món que en la seva acció quotidiana i social es planten davant l’estat actual de coses, posen el seu cos i surten a caminar un camí nou que desafia allò donat.
Benvingut, llavors, Barcelona CineMigrante!
Consulta la programació de la Mostra a la seva web: http://www.cinemigrante.org/BCN2013/
Segueix les novetats al Facebook i al Twitter (@CineMigrante): https://www.facebook.com/cine.migrante.5

I, sobretot, no us perdeu la taula en la que participarem:
Dissabte 6 de juliol: 19.30 hs Centre Cívic Pati Llimona. Sala Joan Maragall
Taula rodona d’incidència política: “Migració i Drets Humans en situació de detenció”
Criminalització de la migració a Europa i a l’Estat Espanyol. Violació de DD.HH en centres de detenció. Polítiques migratòries. Batudes per perfil racial. Abusos policials en Comissaries de Catalunya i l’Estat Espanyol. Centres d’Internament d’Extranjers. Difusió de casos.
Participants: Karlos Castilla (SOS Racisme); Cristina Fernández (Col·lectiu Tanquem els Cie); Coordinadora per a la prevenció de la tortura; Solange Hilbert (Fundació Marianao); Benet Salellas (Abogat); Rereguarda en Moviment.

La entrada #ACTIVITAT: Participem al CineMigrante, no t’ho perdis! se publicó primero en SOS Racisme.