Amb l’estiu, que ja és a les acaballes, han arribat les esperades vacances per a moltes persones. Poder viatjar durant aquest temps de descans (tot i que malauradament de vacances no en pot tenir tothom, i qui en té potser no pot agafar-les quan vol) ja creiem que és inherent a la nostra rutina, està socialment acceptat i fins i tot, per què no dir-ho, incentivat.

Viatjar és una experiència molt gratificant. Però també és un luxe que una gran part de la població mundial no es pot permetre. A Occident, molts privilegiats poden viatjar per plaer i tenen un passaport que els permet moure’s amb considerable tranquil·litat pel món (deixant una petjada de contaminació que no podem obviar).

Precisament per l’impacte que té el fet de viatjar, és imprescindible reflexionar sobre les accions que duem a terme mentre viatgem per no contribuir de manera negativa en la vida de la gent del país. Intentar que l’estada no contribueixi a fomentar la degradació de zones turístiques, consumir de la manera més respectuosa possible amb l’entorn, etc.

Mentre reflexionava sobre l’impacte del turisme a escala internacional i local vaig topar amb un fenomen que desconeixia: els anomenats ‘begpackers’ (el nom és una combinació de la paraula ‘backpackers’, que en anglès significa ‘motxillers’, i el verb ‘to beg’, que significa ‘demanar caritat’).

Els ‘begpackers’ són ja un fenomen molt present en països del Sud-est Asiàtic com ara Tailàndia, Malàsia, les Filipines o Indonèsia, i ara la nova tendència s’està estenent amb rapidesa també a altres continents com Sud-amèrica. En són practicants joves occidentals (la majoria blancs) que durant el seu viatge es dediquen a demanar diners (recullen donatius voluntaris, es dediquen a la venda de fotografies i altres objectes o toquen música al carrer) per seguir viatjant pel món.

El fenomen ja ha portat controvèrsia i països com Tailàndia estant fent modificacions en la seva legislació per intentar prohibir aquesta pràctica.

Em pregunto què porta una persona (amb capacitat econòmica suficient per viatjar a altres continents, amb mòbils d’última generació, càmeres, ‘tablets’ i altres dispositius electrònics) a demanar caritat a altres persones, que saps que tenen unes condicions sociolaborals menys favorables que les teves, amb l’objectiu de seguir viatjant i complir amb el “somni de veure món”. I arribo a la mateixa conclusió: la divisió global entre Nord i Sud també incideix en aquest àmbit.

Aquest tipus d’aproximació a altres cultures és el reflex d’una posició vertical de poder (recordem altres accions malauradament molt presents en el món del turisme, com és la “síndrome del salvador blanc” que passa en el sector del voluntariat internacional).

Per ajudar els ‘begpackers’ fins i tot existeixen plataformes digitals com Fund My Travel, que permeten que els usuaris creïn un ‘crowdfunding’ (una recaptació de diners online) per poder pagar-se el viatge.

Un cop més el privilegi occidental i les seves conseqüències es fan presents. En aquest cas, en relació al fet de viatjar.

Rics demanant ajuda a pobres per pagar-se un viatge que la gran majoria de persones locals no es podrien permetre. És francament insultant.

La entrada Siusplau, ajuda’m a viatjar se publicó primero en SOS Racisme.

La pobresa és cada cop més extensa, intensa i crònica. Les desigualtats, causa i conseqüència alhora de la crisi global i complexa que vivim, s’incrementen a causa d’un sistema fiscal injust i unes polítiques d’austeritat devastadores que fins i tot posen en qüestió la universalitat dels serveis públics. Mentre el cost de béns i serveis bàsics com els aliments, l’energia i els medicaments augmenten sense fre, l’accés a l’educació, la salut i els serveis socials es dificulta i el mercat laboral ofereix cada vegada menys oportunitats, i en condicions més precàries.
Davant el deteriorament de la situació i el procés de polarització social accelerada que patim, hem de reaccionar! La pobresa és evitable i els processos d’empobriment es poden aturar. En coneixem algunes de les causes i, per tant, hi podem aportar solucions:

1.  Polítiques i pressupostos generals que tinguin com a eix principal la lluita contra la pobresa. No es tracta d’aplicar mesures pal•liatives, sinó de desenvolupar polítiques socials i econòmiques orientades al benestar col•lectiu, que frenin els processos d’empobriment i les desigualtats. Cal desenvolupar un nou model econòmic, amb lideratge del Govern però amb una àmplia participació d’experts i agents socials organitzats, a fi de promoure una economia social i solidària.
2. Polítiques i pressupostos que garanteixin uns serveis socials bàsics de qualitat i unes rendes mínimes vitals. Les polítiques socials no són luxes ni concessions, sinó la manera de garantir drets fonamentals i socials capaços de reduir les desigualtats i assegurar una vida digna per a tothom.
3. Polítiques i pressupostos que reconsiderin la qüestió del deute públic. Malgrat l’origen privat del deute, un de cada tres euros de despesa pública prevista en el pressupost espanyol del 2013 es destina a pagar els interessos del deute. Això obliga la ciutadania a suportar polítiques de retallades, austeritat i augment de la fiscalitat indirecta que penalitzen els que menys tenen i accentuen les desigualtats
4. Polítiques i pressupostos per impulsar l’ocupació. Cal desenvolupar amb urgència programes formatius i polítiques d’activació de l’ocupació que possibilitin l’accés al món laboral i que permetin oportunitats reals als col•lectius més vulnerables, amb major dificultat per accedir, participar i integrar-se al mercat de treball.
5. Polítiques fiscals més justes i equitatives. La lluita contra l’evasió i el frau fiscal pot fer front a la crisi del deute de manera molt més efectiva que les retallades o les mesures fiscals regressives. Cal una fiscalitat més redistributiva, una acció efectiva contra la impunitat i l’opacitat dels paradisos fiscals, i una bel•ligerància ferma contra la duplicitat de càrrecs i les diferències salarials desproporcionades.
6. Polítiques més transparents i participatives. És urgent reforçar la confiança en el sistema polític, ampliar els mecanismes de participació ciutadana i garantir l’accés de la ciutadania a la informació d’institucions i organismes públics.
7. Polítiques coherents i visió global. Igual que no resulta lògic suprimir impostos a les grans fortunes si el que es vol és augmentar els ingressos, no podem generar riquesa empobrint o generant més desigualtats en altres països a través de la deslocalització o les inversions socialment irresponsables.

Per construir una societat més justa i cohesionada, aquestes mesures han d’anar acompanyades de la ineludible responsabilitat individual i col•lectiva de tots i cadascuna de nosaltres. Cal refer els vincles malmesos per dècades d’individualisme i enfortir les xarxes de protecció informal en base al compromís i la solidaritat quotidiana. Com a societat hem de practicar la cooperació i educar les futures generacions de ciutadans i ciutadanes en valors que les facin lliures, crítiques i orientades a la recerca del bé comú.

LA POBRESA ÉS EVITABLE.

CONTRA LES DESIGUALTATS: JUSTÍCIA SOCIAL

 
Barcelona, 17 d’Octubre – Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa
 
Campanya Pobresa Zero
Impulsada l’any 2010, agrupa actualment més de 4.200 organitzacions de l’àmbit de l’acció social a Catalunya, la promoció de pau, la defensa dels drets humans i la cooperació per al desenvolupament:

• · Federació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament, formada per 115 entitats
• · Taula d’entitats del Tercer Sector Social, formada per 32 federacions que agrupen més de 4.000 entitats
• · Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme, formada per 83 entitats
• · Col·legi professional de Treball Social de Catalunya

Per a adhesions al manifest contacta a l’a/e pobresazerocat@gmail.com.
Més info: Facebook: Pobresazerocat

La entrada #MANIFEST: La pobresa és evitable se publicó primero en SOS Racisme.

• No es pot treballar per la integració des de la segregació, aquestes mesures estigmatitzen l’alumnat estranger i les seves famílies i per tant, fomenten el racisme social.
• Cal millorar la garantia de l’accés a l’educació per a tot l’alumnat. Per tant, cal augmentar els recursos humans i econòmics de les escoles per millorar el servei de les aules d’acollida; retallar els períodes en que els i les alumnes encara no tenen el centre escolar assignat; reforçar l’escola pública i acabar amb els privilegis de la concertada; i revisar els mecanismes de repartició de l’alumnat amb necessitats específiques, sempre garantint la igualtat de drets.
• Cal evitar la creació de circuits i serveis específics per a la població immigrada i potenciar l’accés normalitzat als serveis ja existents. Per tant, reforçar i treballar a partir dels serveis d’acollida dels municipis, per donar respostes a aquelles qüestions que van més enllà de l’educació formal dels alumnes i que també inclouen a les seves famílies.

Des de SOS Racisme veiem amb preocupació que s’hagi realitzat una valoració, de caire més quantitatiu que qualitatiu, i que no es puguin comparar amb una valoració de quins són els resultats del funcionament de les aules d’acollida en aquests anys. Si no establim aquesta comparativa l’anàlisi és poc rigorós. Estem parlant de l’escola, els centres des d’on s’ha de treballar en la formació dels alumnes per tal de garantir la igualtat d’oportunitats i la mobilitat social per tots els nens i nenes. Per tant cal centralitzar els recursos en reforçar l’escola pública i posar mesures per aturar el fracàs escolar.
L’anunci de la Conselleria de relentir l’extensió dels EBES degut a la disminució d’arribades d’alumnat estranger, posa de manifest que aquesta va ser una iniciativa que no només no treballava amb els agents professionals i socials implicats, sinó que va ser resultat de no afrontar el problema real de la manca de recursos dels centres escolars necessaris per garantir una educació de qualitat, per tothom, independentment de les seves necessitats específiques. Que es va fer en un context amb unes preocupants dades sobre fracàs escolar i amb unes dures negociacions sobre la LEC. Una política oportunista que eludeix el problema real i que posa en el centre de les mirades l’alumnat estranger, culpabilitzant-lo de manera irresponsable d’unes mancances estructurals. Una política que aposta per la divisió entre la població immigrada i ’autòctona.
Per tot plegat, des de SOS Racisme de nou demanem:

• La retirada dels EBES
• Un anàlisi real i transparent per part del Govern d’aquesta iniciativa
• I un posicionament públic del Síndic de Greuges en la matèria

És molt greu i una irresponsabilitat política experimentar en l’àmbit educatiu i ho és especialment quan es posa en joc la convivència, instrumentalitzant la desigualtat de drets i els prejudicis que pateixen la població immigrada i els seus fills i filles. Un Govern que s’autroplocama progressista i capdavanter en la cohesió social no pot impulsar polítiques com els EBES.
Barcelona, 22de juliol del 2009
SOS Racisme-Catalunya

La entrada Posicionament de SOS Racisme davant la valoració presentada ahir pel Departament d’Educació sobre l’any de funcionament dels Espais de Benvinguda Educativa (EBE) per l’alumnat estranger se publicó primero en SOS Racisme.