La causa tractava sobre la qüestió de si la policia de fronteres pot seleccionar persones per a donar-los l’alto i verificar la seva situació a la frontera (parcialment) a causa de la seva raça. La coalició que va engegar la causa al·legava que l’ús de la raça en les decisions sobre la selecció és una forma de discriminació racial.

Forma especialment greu de discriminació

El Tribunal d’Apel·lació ha sostingut que la policia de fronteres discrimina sobre la base de la raça en la seva pràctica diària de seleccionar gent per a verificar-ne la situació, i ha conclòs que es tracta d’una forma especialment greu de discriminació. El Tribunal ha reconegut que la utilització de perfils ètnics fa que la gent senti que no és acceptada en la societat i que és tractada com a ciutadania de segona.

“Sento que s’ha reforçat la meva convicció que el racisme no té cabuda en la nostra societat. Aquesta és una gran victòria, no tan sols per mi i per la gent de color, sinó per a totes les persones que, durant anys, han lluitat contra el racisme i la utilització de perfils ètnics i en favor de la igualtat de tracte”, ha manifestat Mpanzu Bamenga, un dels demandants.

Estigmatització i impacte negatiu

El Tribunal d’Apel·lació ha subratllat que els mètodes de la policia de fronteres provoquen estigmatització i sentiments de dolor i frustració entre les persones que són seleccionades per a controls fronterers, inclosos els dos ciutadans que van contribuir a la presentació d’aquesta demanda. El Tribunal ha subratllat així mateix l’impacte negatiu que la utilització de perfils ètnics té en la societat.

“El tribunal ha aclarit que l’aspecte i el color d’una persona no indiquen la seva nacionalitat. Aquesta és una important correcció a la sentència anterior del tribunal de primera instància que va impactar moltes persones de color i les va fer sentir ciutadanes de segona”, ha manifestat Dionne Abdoelhafiezkhan, de l’organització contra el racisme Control Alt Delete.

I ara què?

Aquesta és una sentència històrica. Es tracta d’un pas important en l’eliminació de la utilització de perfils ètnics per part de la Royal Marechaussee, la policia i altres cossos encarregats de fer complir la llei.

“La coalició que va presentar aquesta demanda porta anys lluitant contra la utilització de perfils ètnics. Aquesta victòria mostra que, si ens unim, podem aconseguir-ho”, ha manifestat Dagmar Oudshoorn, directora d’Amnistia Internacional Països Baixos. “Ens inspira a continuar amb l’esforç col·lectiu per a eliminar el racisme i la discriminació en les tasques de compliment de la llei.”

La entrada Sentència històrica als Països Baixos: el Tribunal d’Apel·lació prohibeix la utilització de perfils racials se publicó primero en SOS Racisme.

Podem parlar de tres actuacions principals que hem dut a terme sota aquest paraigua:

• Desenvolupar a Terrassa el Servei d’Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme (en endavant, SAiD) de SOS Racisme Catalunya.

• Col·laborar en la formació del personal tècnic municipal de l’Ajuntament de Terrassa per a la prevenció de discriminacions racistes.

• Realitzar un estudi proposicional: Terrassa sense racisme. Propostes per avançar en aquest camí.

L’objectiu d‘aquest estudi és elaborar un full de ruta que permeti avançar en la prevenció del racisme i la no discriminació a la ciutat. Recull propostes i mesures que pretenen donar eines a l’Ajuntament per:

• Evitar situacions de racisme en l’actuació municipal.

• Garantir la igualtat de tracte i la no discriminació en totes les intervencions de l’Ajuntament.

• Incorporar la prevenció i l’erradicació del racisme i la discriminació com a una prioritat en tots els àmbits de la ciutat.

• Treballar, formar i donar eines al personal tècnic de l’Ajuntament perquè puguin ser garants de la igualtat de tracte i la no discriminació en la seva pràctica professional.

 

Podeu consultar i descarregar l’estudi proposicional en dos formats:
Estudi proposicional: Terrassa sense racisme. Propostes per avançar en aquest camí. (PDF)
Dossier de premsa. Terrassa sense racisme (PDF)

La entrada Terrassa sense racisme. Propostes per avançar en aquest camí se publicó primero en SOS Racisme.

• Ni en el debat parlamentari a l’anterior legislatura, ja que la tramitació per via d’urgència va resultar un impediment per aconseguir un consens i un treball conjunt amb la societat civil.
• Tampoc en el procés participatiu promogut per la Secretaria d’Igualtat i Migracions que pràcticament no va recollir les propostes plantejades per les entitats

2. El projecte de llei és un document amb moltes mancances. L’any 2017 vam ser contundents amb aquesta qüestió i ara hem insistit en que preferim seguir sense llei abans que s’aprovi una d’insuficient. Perquè una mala llei no només no donarà resposta a les necessitats de les persones i col·lectius que pateixen aquestes discriminacions, sinó que a més correm el risc que socialment es passi pàgina, donant per suposat que la llei és l’adequada i que ja s’ha donat resposta a aquesta qüestió.
Des del 2017 diferents col·lectius i entitats que treballem per fer front als diferents eixos de discriminació hem estat treballant conjuntament en l’elaboració d’un document d’esmenes i propostes al projecte de llei. Un document unitari que posa de manifest mancances en relació amb la definició i la concreció de diversos aspectes (col·lectius als quals es vol protegir, què és la discriminació, àmbits de competència, etc.) que poden comportar dificultats en la seva interpretació i aplicació.
3. El full de ruta: És prioritari exigir a les administracions públiques que desenvolupin i apliquin el marc normatiu de protecció a les víctimes de racisme:

• Ens preocupa la invisibilització i normalització del racisme: al 2018 el 52% de les situacions de racisme identificades pel nostre Servei no van seguir cap procés de denúncia. Dada més greu si tenim en compte que moltes persones desconeixen el nostre Servei, no identifiquen que estan patint una discriminació racista i/o no saben que és la vulneració d’un dret i que poden denunciar-ho. El motiu principal (36%) per a no seguir un procés de denúncia és la manca de confiança en el sistema: pensen que no servirà per res i tenen por.
• El marc normatiu del Delicte d’odi no ens ha permès avançar en la denúncia del racisme. En la pràctica del SAiD, on exercim l’acusació particular davant de casos de racisme, comprovem que no es reconeixen com a delictes d’odi situacions que sí que identifiquem com a tal, seguin la interpretació de la OSCE (situacions recollides i/o punibles pel codi penal amb una motivació racista).
• La llei hauria de recollir més i millor la dimensió de la prevenció i la formació, perquè són aquestes les que a llarg termini permetran una veritable transformació. Per això cal dissenyar una estratègia educativa i preventiva en tots els àmbits: currículum escolar, formació a professionals de l’administració pública, formació continuada en el món laboral, etc.
• Una referència quasi obligada a Owen Fiss que en el seu assaig «El derecho como razón pública» diu que en drets humans el Codi Penal és un error, que cal prioritzar la conciliació i la mediació, perquè només fent que les persones, tant la que perpetra la discriminació com la que n’és víctima, s’entenguin i comprenguin els fets és com s’aconsegueix realment una transformació. Aquesta referència, sent una entitat que utilitzem la denúncia penal i administrativa, podria ser qüestionada, però precisament exercim aquestes eines perquè són les poques o úniques que existeixen. Perquè manca una política pública que vulgui combatre el racisme, la discriminació i garantir la igualtat de drets.
• És imprescindible fer diagnòstic, calen dades oficials que permetin quantificar i conèixer els casos de racisme i altres formes de discriminació.

Acabem la nostra intervenció resumint el nostre posicionament i fent 4 peticions a les diputades de la Comissió:
La discriminació atempta contra la universalitat dels drets humans, ja que nega a certes persones i col·lectius gaudir dels seus drets. El tracte igualitari NO és una CONCESSIÓ és un DRET INALIENABLE de tota persona, i és per això que les autoritats públiques tenen l’obligació de garantir i protegir el dret de tota persona i col·lectiu a no ser discriminat.
Per tot això insistim que:

• És necessària una legislació anti-discriminatòria que reculli les obligacions internacionals i ofereixi protecció a totes les persones en risc de ser discriminades és un pas fonamental pel respecte dels drets humans a Catalunya.
• Tot i el context polític actual us instem a explorar fórmules per a donar prioritat al debat i aprovació d’aquesta llei.
• És imprescindible que la llei vagi acompanyada de la partida pressupostària adient i d’una veritable voluntat política per tal de fer-la realment efectiva.
• Aquests 4 anys MÉS de RETARD, tenint en compte que ja anàvem tard, ens porta a canviar algunes de les paraules de la compareixença del maig de 2017, i en comptes d’aplaudir recordar la urgència, el seu compromís com a servidors públics, i el seu deure per tirar endavant política pública que ens permeti avançar en igualtat.

Alba Cuevas Barba

Parlament de Catalunya en el marc de la tramitació legislativa del Projecte de llei per a la igualtat de tracte i la no-discriminació. 11 de novembre de 2019

La entrada Compareixença: el Projecte de llei per a la igualtat de tracte i la no-discriminació se publicó primero en SOS Racisme.

Va decidir que no aniria a treballar si no podia portar el seu hijab, però no pararia fins a descobrir sota quin pretext una institució pública com l’Hospital Pius de Valls prohibia l’ús del vel a les seves empleades

Va demanar la normativa al departament de recursos humans de l’hospital via correu electrònic de manera reiterada, fins que li van trucar per telèfon i, de molt males maneres, li van etzibar que la normativa era per les treballadores i treballadors i que la busqués ella mateixa a internet. Van penjar-li sense donar-li cap més indicació. Va informar de la situació a la seva tutora de pràctiques de la URV i a la coordinadora del Grau d’Infermeria. Però tampoc va aconseguir cap resposta satisfactòria: li van fer entendre que l’única solució era que ho acceptés i que havia de deixar de portar el vel. Fins i tot li van recomanar anar a veure el seu Imam per veure si d’alguna manera l’autoritzava a treure’s el mocador. Malgrat que la majoria de contactes van ser telefònics i informals, en un dels correus que van intercanviar, la coordinadora del Grau va dir-li, textualment:
“Em sap greu que no hagis entès que no és que no t’hagin deixat fer les pràctiques en aquest hospital, simplement t’han dit que has de complir la seva normativa. El món està ple de normatives, i tots les hem de complir. Buscaré un dia per poder-te rebre.”
Què li estava volent dir amb aquell correu? Que la culpa era seva per no voler sotmetre’s a una normativa racista? Des de quan una normativa interna estava per damunt d’un dret fonamental com la llibertat religiosa?
Davant de la manca de sensibilitat per part de les administracions públiques, la Sònia va considerar adient adreçar-se al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme (SAiD) per buscar assessorament i denunciar la vulneració de drets. Des del SAiD es va enviar una carta tant a la rectoria de la URV com a la direcció de l’Hospital Pius de Valls i, posteriorment, a la Consellera de Salut de la Generalitat, Alba Vergés, amb la finalitat de denunciar la situació relatada per la Sònia i demanar una resposta per escrit en relació a la discriminació practicada.

L’Hospital Pius de Valls va al·legar que la normativa interna de l’hospital, per motius de “seguretat, higiene i prevenció de riscos”, no permetia l’ús d’una vestimenta diferent de l’uniforme sanitari. Això no obstant, no va aportar cap raonament de per què l’ús del hijab afectava aquests àmbits

En la seva resposta, la URV va reconèixer que havien detectat una “disparitat en els criteris d’ús del vestuari professional” de les treballadores i treballadors en les diverses entitats de l’àmbit sanitari amb les quals col·labora, i es comprometia a garantir el “respecte als drets fonamentals” de l’estudiantat en pràctiques, així com a informar les empreses de l’àmbit sanitari que les normes de vestuari en cap cas poden “suposar un límit injustificat a l’exercici d’un dret fonamental”.
L’Hospital Pius de Valls va al·legar que la normativa interna de l’hospital, per motius de “seguretat, higiene i prevenció de riscos”, no permetia l’ús d’una vestimenta diferent de l’uniforme sanitari. Això no obstant, no va aportar cap raonament de per què l’ús del hijab afectava aquests àmbits. Afegia, a més, que el règim intern del seu hospital no havia permès mai cap signe extern de motius religiosos. Està per veure quin serà el posicionament del Departament de Salut davant el cas, si donarà suport a la postura de l’hospital o l’obligarà a modificar la normativa interna.
El racisme institucional ha negat el dret de la Sònia a aprendre, treballar, vestir com vulgui i exercir la seva religiositat amb llibertat. La cara més violenta del racisme no són les agressions físiques, les paraules ofensives o els grups d’extrema dreta, sinó la “normalitat” d’unes estructures que funcionen d’acord amb la pràctica racista i subjuguen les vides de milers de persones racialitzades i migrants com la Sònia.
 
*Aquest text forma part de #RelatsReals, escrita per Mònica López. Una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara es publica al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: El racisme institucional: un gran obstacle per la vida se publicó primero en SOS Racisme.

No havien passat ni 24 hores d’aquella discriminació quan en Ramón va veure’s protagonista d’una actuació policial al metro per part dels Mossos d’Esquadra, que van informar-lo que havia estat denunciat per haver increpat i agredit l’inspector de Prosegur

No havien passat ni 24 hores d’aquella discriminació quan en Ramón va veure’s protagonista d’una actuació policial al metro per part dels Mossos d’Esquadra, que van informar-lo que havia estat denunciat per haver increpat i agredit l’inspector de Prosegur. Malgrat l’ansietat i el pànic que sentia en aquell moment, va explicar als agents que era a l’inrevés, que l’assetjat era ell.
En Ramón, que coneixia tot l’entrellat de Prosegur i dels seus treballadors, sabia que aquella maniobra no havia estat obra únicament de l’inspector. Sospitava també del senyor Juan Carlos, cap de servei de Prosegur, que supervisava els seus equips. En més d’una ocasió, sabent que en Ramón era delegat sindical, en Juan Carlos li havia demanat informació sobre diferents treballadors, simplement perquè no li queien bé o perquè els considerava competència directa. En Ramón sempre s’hi havia negat rotundament.
Va començar a indagar i a preguntar fins que va trobar un company de feina que assegurava que en Juan Carlos li havia dit: “Ayúdame. Hay que cargarse al negro de mierda como sea”. El company, molt amic del Ramón, s’havia negat a col·laborar amb en Juan Carlos, i estava disposat a explicar allò davant d’un jutge.

Va començar a indagar i a preguntar fins que va trobar un company de feina que assegurava que en Juan Carlos li havia dit: “Ayúdame. Hay que cargarse al negro de mierda como sea”

Amb el suport del sindicat, va decidir posar una querella criminal contra tots els implicats per un delicte de calúmnies, injúries i falsedat documental. A l’espera del judici, les mostres d’assetjament no cessaven. Hi havia pintades a totes les parades de metro per on ell passava amb frases com “negro de mierda” o “tutankamon”. D’altra banda, la denúncia falsa que l’inspector havia interposat contra ell, va ser retirada.
Després d’això, en Ramón va començar a tenir episodis d’ansietat recurrents i va agafar-se un mes de baixa. Després es va lesionar i va passar-se tot un any sense poder treballar. Fa uns mesos que s’ha reincorporat a l’empresa i no ha estat gens fàcil. Ja no està treballant a TMB, sinó a una mútua sanitària. Ha hagut de barallar-se i reclamar judicialment que li mantinguin el càrrec que tenia abans, el de coordinador d’equip, i les condicions, amb tots els plusos que li pertoquen.
Malgrat que el jutge li ha donat la raó, sent que li fan la guitza pagant-li tard i que el molesten sempre que troben ocasió. Reconeix que ho ha passat molt malament i, malgrat l’innegable suport que ha sentit en tot moment per part del sindicat, ha decidit recórrer al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme per sentir-se més acompanyat i perquè s’avaluï la dimensió racista de l’assetjament laboral que segueix patint.

Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: Plantar cara al mobbing laboral en el sector de la seguretat privada se publicó primero en SOS Racisme.

En Marley és informàtic, però sembla que per algunes persones això resulta incompatible amb la seva procedència: “¿Estàs segur que és aquí on véns a treballar, no t’hauràs confós?” o “¿Al Senegal existeix la informàtica?” són reaccions habituals

Als serveis socials tampoc no l’han acollit mai amb els braços oberts. Un dia, a l’oficina d’Hospitalet de Llobregat, van donar per fet que anava a demanar ajuda, quan en realitat es disposava a arreglar el sistema informàtic. El personal no el deixava entrar i li parlaven a través de la finestreta, sense obrir-li la porta perquè pogués accedir als ordinadors. En una altra ocasió, a l’oficina de Badalona, una de les treballadores no trobava el seu mòbil i automàticament tothom el va mirar a ell, que estava enfeinat reparant ordinadors. Va ser ell qui va trucar al número de mòbil de la noia per esbrinar on era. Se l’havia deixat al bany! A sobre, abans de marxar, encara va haver de sentir un: “Aquí no havia desaparegut mai res”, donant per fet que ell, que estava de pas, havia tingut alguna cosa a veure.
La relació amb la policia ha estat incòmoda des del primer minut. Un dia li van demanar que s’identifiqués, sense un “bon dia”, ni un “per favor”, ni un motiu justificat. La desconfiança i la mala educació han regnat en cadascun dels contactes que ha tingut amb les forces de l’ordre. En una ocasió, un guàrdia civil de l’aeroport va tenir-lo més de 20 minuts aturat revisant-li el passaport i fent-li preguntes sobre qui era i què feia allà. I un altre dia, després de córrer per Sant Feliu, va voler fer-se una selfie per ensenyar a la seva dona com estava suant. Va donar la casualitat que es trobava davant de la comissaria i que al seu darrere, a 200 metres com a mínim, hi havia un agent vestit d’uniforme. Aquest se li va apropar i el va portar a la comissaria, amenaçant-lo de posar-li una multa de 1.000 euros per haver-lo fotografiat: “Tu saps què és la llei? Això no és Àfrica”.
També ha estat tractat com una joguina sexual. Una amiga de la seva dona va dir en veu alta, davant d’un grup de molta gent: “¿El que diuen dels negres és veritat?”.
I li han ofert droga només a ell, per ser negre.

Reconeix que “aquesta experiència de violència constant m’està canviant”. Cada com evita més llocs i més persones: “ara em relaciono més amb gent senegalesa o negra. I mira que al principi vaig fer un esforç gegant per no tancar-me i conèixer gent d’aquí”

El bombardeig de situacions racistes que ha suportat i la violència institucional i social a la qual s’ha vist exposat han estat constants. “Hi ha coses que fan més mal que altres: paraules, mirades…”, exposa. “És una realitat que afecta moltes persones. Molta gent no ho diu, però ho viu”. “Personalment, no ho he normalitzat perquè sóc incapaç d’oblidar”, admet en Marley, que afegeix: “M’adormo amb això, em desperto amb això, visc amb això”. El racisme repercuteix de forma directa en la seva salut: “Tinc ansietat i por. No dormo bé i contínuament estic pensant ‘per què a mi? Què he fet? Jo també sóc humà’”, manifesta.
Malgrat tot el que li ha passat, segueix resistint, però reconeix que “aquesta experiència de violència constant m’està canviant”. Cada com evita més llocs i més persones: “ara em relaciono més amb gent senegalesa o negra. I mira que al principi vaig fer un esforç gegant per no tancar-me i conèixer gent d’aquí, ho juro!”.
En Marley, com moltes altres persones que SOS Racisme atén al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), no va venir a fer una denúncia concreta, sinó a desfogar-se i a ser acompanyat: “No sé exactament què em va impulsar a anar al SAiD, potser la sensació que hi ha un cúmul de situacions que no sé com encarar”, indica. “Després de passar-hi, vaig sentir que la persona que tenia al davant m’escoltava de veritat i sabia de què li estava parlant. La motxilla que carrego va sortir-ne alleujada”, assegura.
Després d’aquests quatre anys a Catalunya, té un desig irrefrenable de marxar cap al Senegal per la ràbia que li genera aquesta situació: “Sento que estic venent la meva dignitat”, lamenta. I conclou: “Totes som diferents, però és fonamental que siguem iguals en els nostres drets, que ningú se’ls apropiï”.

 
Aquest text forma part de #RelatsReals, una col·laboració entre la ‘Directa’ i SOS Racisme, escrita per Mònica López. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: La violència de viure (a Europa) se publicó primero en SOS Racisme.

El llenguatge és molt important. No descobreixo res. La manera com construïm el món es reflecteix en la manera de parlar i en les expressions que socialment utilitzem per referir-nos a conceptes o realitats. El llenguatge reprodueix el que pensem. Potser de manera inconscient reproduïm diferents expressions i no les identifiquem o no ens adonem que són racistes, masclistes, capacitistes, sexistes, LGTBI-fòbiques, però en tot procés de revisió individual i col·lectiva hem d’identificar-les i desterrar-les del vocabulari per no caure en cap discriminació.

Te’n diré unes quantes. “Treballar com un negre”: aquesta expressió, que té origen en l’esclavitud, tot i no fer-se en aquest sentit, perpetua la discriminació racista. “Persones de color”: sempre que la sento penso: però quin color? Les persones negres són de color negre i punt. Ser negre no és dolent, ho és la discriminació, i utilitzar aquesta expressió perpetua l’infantilisme i la inferioritat cap al col·lectiu. El mateix passa quan diem “els negrets o les negretes”.

Més encara. L’expressió “color carn”, que es fa servir per fer referència al color marró claret, és racista. Perquè assimila que la pell només pot ser d’aquest color. I hi ha pells de molts colors. O “m’estic posant negre”, quan volem dir que ens estem enfadant, una expressió que vincula la negativitat amb la població negra. I no! No et posaràs negre mai de la vida, perquè ho ets o no. La negritud no és una cosa que es posi i es tregui.

“L’Albert és un gitano” com a sinònim de persona estafadora. També és racista. No oblidem l’estigma històric que pateix el col·lectiu gitano des de fa segles. Expressions com aquesta perpetuen aquest estigma i la seva persecució. Entrant en un altre terreny tenim l’expressió “estar autista” –per exemple, “La Sara avui està autista”–, que utilitzem per referir-nos a una persona que està absent. L’autisme –més ben dit, TEA (trastorn de l’espectre autista)– és molt ampli i l’expressió redueix tota la població amb TEA a un estereotip.

També es diu “Això és un conyàs”, per dir que una cosa és dolenta. El que és negatiu sempre és femení. Perquè “Això és la polla” és bo. Desvinculem la negativitat del femení. I es fa servir “Ets un calçasses” per assenyalar que l’home està en una situació de feblesa respecte a la dona. Remarca en una lògica sexista que és una anomalia, ja que el rol dèbil se li ha assignat –i imposat– tradicionalment a la dona. Una última: “No siguis maricon”, sentida i utilitzada pel col·lectiu heterosexual, vol indicar connotacions negatives com la covardia o la debilitat.

Si ets una persona cis-hetero-blanca-neurotípica potser penses que no n’hi ha per tant (perquè el teu privilegi t’empara) però t’asseguro que si formessis part d’algun grup socialment discriminat o tinguessis alguna persona propera que ho fos sabries que algunes expressions fan mal. Són com punyals que et travessen perquè són això, el record de l’opressió que et condiciona o et condicionarà la vida. Com deia la Queta a l’anunci: “Parla sense vergonya, parla amb llibertat i si t’equivoques, torna a començar”, ¡ cerca una alternativa no discriminatòria.

La entrada Expressions que no hi caben en la nostra societat se publicó primero en SOS Racisme.

“Aquí a Vilafranca les coses funcionen així. Les empreses no volen que les noies portin mocador. Per això els demanem que es treguin el vel des de principi de curs, perquè no pateixin”

–Doncs que la Ramia aviat començarà el curs de formació professional a l’Institut Alt Penedès i avui, que ha anat a recollir els llibres, li han donat aquesta autorització perquè la signi jo.
–I què hi diu?– va preguntar la Meritxell mentre agafava el paper, encuriosida.
–Doncs ve a dir que la Ramia s’ha de treure el vel tant per anar a classe com per fer les pràctiques, perquè així ho volen les empreses.
Efectivament, el paper ho exposava sense miraments:
“He estat informat que:
 ∗A les botigues de Vilafranca que pertanyen a famílies magribines no accepten alumnat en pràctiques si no són nois. I que a les botigues catalanes no accepten noies en pràctiques si no van sense mocador.
 ∗Sé que les pràctiques en empresa són obligatòries i imprescindibles per a poder aprovar el curs i que cal que la meva filla s’acostumi a anar sense el mocador als llocs de treball abans de començar les pràctiques a les empreses de Vilafranca del Penedès. La formació que vol cursar la meva filla implica el contacte amb la gent, l’atenció al públic i la necessitat de donar una imatge de marca segons les polítiques de cada empresa.
Per tot això,
Em comprometo a què la meva filla es tregui el mocador a classe, a les activitats i sortides que es duguin a terme amb el PFI-PTT i a les pràctiques en empresa.”
La carta seguia, però la Meritxell va parar de llegir. Estava esgarrifada.
–Meritxell, jo no vull treure’m el vel. El porto perquè em dóna la gana. A més, no sé per què li vénen a ma mare amb tota aquesta història. Ah, i el primer punt és mentida, per cert.
–Sí, té raó. Nosaltres hem trobat fàcilment una botiga de magrebins on pot fer les pràctiques amb el vel, sense problemes.
–Però si no ho diem abans que comenci el curs, me’l faran treure igualment. Diuen que ho fan perquè “ens anem acostumant”. Ja, ja, ja.– La Ramia estava furiosa.
–I hi ha altres noies en la mateixa situació?
–Sí, i tant. A la meva classe serem cinc noies que portem vel, que jo conegui.
–Jo he trucat per queixar-me fa una hora, però m’han dit que sempre havia funcionat així i que havíem d’acceptar-ho per seguir amb el curs…
Allò era inacceptable. No sabia si canviaria alguna cosa, però la Meritxell va reaccionar immediatament i va decidir tornar a trucar a l’institut. Va demanar a la Salwa i la Ramia que s’esperessin allà mateix, al despatx, i va posar l’altaveu. La va atendre la cap d’estudis:
Aquí a Vilafranca les coses funcionen així. Les empreses no volen que les noies portin mocador. S’hi han d’anar acostumant, pel seu bé. Per això els demanem que es treguin el vel des de principi de curs, perquè no pateixin.
–Doncs si realment el vostre objectiu és aquest, potser hauríeu de parlar amb les empreses i denunciar les que apliquin criteris discriminatoris en el procés de selecció. Ara l’únic que feu és ferir la dignitat d’aquestes noies i vulnerar el seu dret a la llibertat religiosa i a la lliure indumentària.

“En el cas excepcional que alguna empresa no tingui problemes amb què facin les pràctiques amb el mocador, les deixem anar a classe amb ell. Però, entre tu i jo, tots sabem que si són capaces de treure’s el vel, a la llarga tindran menys problemes en el seu pas pel món laboral”

–Vostè no ho entén. En el cas excepcional que alguna empresa no tingui problemes amb què facin les pràctiques amb el mocador, les deixem anar a classe amb ell. Però, entre tu i jo, tots sabem que si són capaces de treure’s el vel, a la llarga tindran menys problemes en el seu pas pel món laboral.
Com era possible que la cap d’estudis la confrontés? La perplexitat de la Meritxell no hi cabia en aquell despatx. Tampoc la de la Salwa, que havia estat escoltant la conversa amb els ulls com taronges. La Ramia, nerviosa, es mossegava les ungles.
–Miri, no cal que seguim amb aquesta conversa que no porta enlloc. Diria que el que està fent l’institut frega la il·legalitat, així que tan bon punt li pengi trucaré a SOS Racisme per informar-me. Gràcies per atendre’m, que tingui un bon dia.
Bufff, va respirar fondo. I amb el consentiment de la Ramia i la Salwa, va trucar al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme, on van confirmar-li que aquell protocol era il·legalment racista i van recomanar que totes les noies afectades denunciessin en bloc.
Però tant la Ramia com les altres noies tenien por que la seva queixa pogués repercutir en les notes, així que finalment el SAiD va enviar una carta a l’institut exposant la situació i les conseqüències que se’n podien derivar, però sense dir noms.
La resposta de l’Institut Alt Penedès va ser bastant positiva: es va comprometre per escrit a canviar el protocol. Unes setmanes més tard, la Salwa i la Ramia van tornar a visitar la Meritxell, més tranquil·les i amb la sensació que les condicions al centre s’havien flexibilitzat.
El cas de la Ramia explica una discriminació exercida des de múltiples instituts i empreses a Catalunya. Quantes joves més, per imposició, s’hauran tret el vel a l’escola aquest inici de curs a Catalunya?
 

 
Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme, escrita per Mònica López i que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara ha passat al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: Lluitant pel vel a l’institut se publicó primero en SOS Racisme.

Paraven per dinar quan el cap ho manava i, després de treballar durant 10 o 12 hores, en David tornava cap a l’alberg

El va portar fins a la fàbrica, que era una antiga nau allunyada de totes les altres i sense nom. Més tard, va saber que l’havien ocupada i que el negoci era il·legal. Allà es passava tot el dia muntant palets per al transport de mercaderies. Cada palet es venia a 3 euros i, diàriament, muntaven uns 200 palets entre tres treballadors: ell, el seu amic i un altre noi molt jove. Paraven per dinar quan el cap ho manava i, després de treballar durant 10 o 12 hores, en David tornava cap a l’alberg. Havia hagut de demanar un permís especial a la treballadora social per poder entrar-hi més tard de les 21 h. Els altres dos companys dormien allà al costat, en un barracó.
Amb el pas dels dies, en David va adonar-se que les rutes que feien amb la furgoneta per arribar a la feina des de l’estació de metro sempre eren diferents. Tant a l’anada com a la tornada, el seu cap conduïa fent ziga-zagues per tal que en David no pogués conèixer la ubicació exacta de la fàbrica.
Un dia, el noi jove va tenir un accident laboral mentre muntava un palet. Sagnava molt i gemegava de dolor. El cap va agafar-lo d’una revolada i el va posar dins de la furgoneta per portar-lo a l’hospital més proper. Però un cop allà, el va deixar a la porta del centre sanitari i es va fugar.
Quan en David se’n va assabentar va decidir no treballar més per aquell explotador sense escrúpols. Va deixar de guanyar 10 tristos euros al dia, però una part d’ell es va sentir alleujada.
Aviat va trobar una altra feina sense contracte; també als afores de la ciutat. Un matí, quan estava al tren de camí a la nova feina, va passar una parella de revisors, que li van demanar el bitllet. Ell va mostrar el seu abonament mensual amb tarifa reduïda:
– ¿10 € por una T-Mes? ¿Es una broma?
– Chico, este abono es falso. Te hemos pillado.

Ell no portava el passaport a sobre i els agents de seguretat de la Renfe van anar posant-se cada vegada més violents amb ell, fins que van trucar als Mossos

En David va intentar explicar mil vegades que li havien gestionat des dels Serveis Socials, però no hi va haver manera. Ell no portava el passaport a sobre i els agents de seguretat de la Renfe van anar posant-se cada vegada més violents amb ell, fins que van trucar als Mossos. Quan van arribar, el personal de Renfe va insistir a assegurar que aquella targeta era falsa.
– No es falsa, es una T-Mes bonificada. Me la dieron en la oficina de TMB de Plaza Universitat. ¿Por qué no llaman allí para comprobarlo?
Les agents de Mossos no van fer-li cas. Van quedar-se la targeta suposadament falsa i van donar-li un resguard amb un nombre de diligències perquè passés a recollir-la a la comissaria de la Zona Franca.
Enfadat pel malentès i pels problemes que va ocasionar-li aquell acte de desconfiança carregat de prejudicis racistes, en David va adreçar-se al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme per denunciar el comportament dels revisors de la Renfe. Aprofitant que hi era, també va informar-se de com es podia posar una denúncia a Inspecció de Treball i va convèncer al seu antic company perquè denunciessin plegats les condicions abusives en què havien treballat durant mesos a la fàbrica de palets.
En David té clar que és la seva situació administrativa, articulada a través de la Llei d’Estrangeria, el que el condemna a viure en condicions d’explotació: “Trabajé a cambio de 10 euros al día porque había una promesa de precontrato. Pero al cabo de seis meses no había nada, sólo bla bla bla”. Malgrat que es troba en una situació molt precària, treu forces per denunciar les discriminacions racistes que pateix. Tanmateix, té por a ser identificat: “Quiero que la gente conozca mi historia, pero tengo miedo de verdad. La gente con la que trabajé era muy peligrosa“.
 

Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara passa al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: El tren de l’explotació laboral se publicó primero en SOS Racisme.

0. PUNT DE TROBADA

• Cheikh Drame, activista de SOS Racisme

• Font de Canaletes (La Rambla, 133)

Les persones que han patit una situació de racisme es troben en situació d’indefensió. El 2017, un 57% dels casos notificats al SAiD no van ser denunciats, per manca de mecanismes o pel desinterès de la víctima (causat per por o per desconfiança en el sistema).

1. PERSECUCIÓ POLICIAL DELS VENEDORS AMBULANTS

• Daouda Dieye, portaveu del Sindicat Popular de Vendedors Ambulants de Barcelona

• Intercambiador de metro i FGC (La Rambla – Plaça Catalunya)

Un 32% dels casos de discriminació per part de cossos policials tenen com a víctimes a venedors ambulants. En la majoria de casos, en comptes d’acusar els perpetradors, actuem com a defensa de la víctima per acusacions de l’altra part.

2. DISCURS D’ODI DINS I FORA LES XARXES SOCIALS

• Mohamed Ahsissene, del Centre Euroàrab.
  

• Mercat de la Boqueria (La Rambla, 91)

La reiteració i la rellevància que tenen aquestes situacions als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, a les aules, en el discurs polític… han fet que el «discurs d’odi» s’incorpori com a categoria d’anàlisi a l’informe InVisibles. Recull un 10% del total de casos nous.

3. IDENTIFICACIONS PER PERFIL ÈTNIC

• Khadra Ahmed, activista contra l’ús del perfil ètnic

• La Rambla – Carrer Hospital (La Rambla, 73)

Un 8% dels casos de discriminació policial denunciats responen exclusivament a identificacions policials per perfil ètnic. Són una pràctica persistent i generalitzada de control identitari. Vulneren drets fonamentals, reforcen la falsa idea que la població espanyola és blanca i són una porta oberta a detencions arbitràries, multes, ordres d’expulsió, ingressos al CIE i deportacions.

4. VIOLÈNCIA POLICIAL, EL CAS KAMAL

• Josep Granados, advocat de SOS Racisme

• Comissaria de la Guàrdia Urbana (La Rambla, 43)

És la tipologia més nombrosa, però només en un 32% dels casos podem acusar els policies i el sistema de poder i control que representen. Ho fem amb moltes dificultats: el més habitual és que els procediments s’arxivin o que s’absolgui als agents. Tanmateix, el cas del Kamal s’ha resolt amb la condemna del policia agressor.

5. APLICACIÓ RACISTA DEL DRET D’ADMISSIÓ

• Alex Drammeh, activista contra l’aplicació racista del dret d’admissió

• Boulevard Culture Club (La Rambla, 27)

La discriminació en serveis privats es dóna en un 17% dels casos comunicats a SOS Racisme. Més de la meitat són denegacions d’accés. Els testings als locals d’oci elaborats el 2011, el 2014 i el 2017 demostren que la nit barcelonina és racista.

6. BUROEXCLUSIÓ I LLEI D’ESTRANGERIA

• Portaveu d’Espacio del Inmigrante

• Monument a Colom (Plaça Portal de la Pau)

Un 8% dels casos notificats a SOS Racisme tenen a veure amb la discriminació en l’accés a drets socials (padró, salut, habitatge, educació), moltes vegades generada per un ampli conjunt de lleis excloents, com la Llei d’estrangeria. La buroexclusió és una teranyina que no només obstaculitza i dissuadeix, sinó que vulnera drets i margina.

7. EL SAiD, 25 ANYS DE DENÚNCIA

• Marilda Sueiras, advocada del SAiD de SOS Racisme
  

• Paradeta al carrer (La Rambla, 10)

El Servei d’Atenció i Denúncia va començar a funcionar el 1992. Des d’aleshores, es calcula que ha atès unes 9.000 persones. L’objectiu del servei és restituir els drets de les persones, però també fer visible el racisme i incidir en les lleis i la política pública.

Si voleu més informació sobre el Servei d’Atenció i Denúncia, fer una denúncia per discriminació racista o formar-ne part: www.sosracisme.org/said

Si voleu llegir el darrer informe “InVisibles. L’estat del racisme a Catalunya”: www. sosracisme.org/informes

Si voleu donar suport al servei d’atenció a les víctimes i a l’entitat SOS Racisme: www.sosracisme.org/actua

Moltes gràcies pel vostre suport i participació!!

La entrada Éxit de participació a la Ruta Antiracista per la Rambla se publicó primero en SOS Racisme.