Nou anys i vuit mesos de presó pels delictes de lesions amb instrument perillós, amenaces col·lectives i contra l’exercici de drets fonamentals i les llibertats públiques, amb agreujants de reincidència i de comissió per motius discriminatoris. Aquesta és la petició de SOS Racisme contra Antonio Castellón Domenech, un neonazi que malgrat fa anys que acumula causes judicials, avui dia segueix en llibertat. En aquesta ocasió, l’entitat antiracista actua com a acusació particular en representació de tres ciutadanes catalanes d’origen marroquí i els seus fills, que van ser agredides i vexades per Castellón i la seva parella, Alba Sánchez Fernández.

Després de més de sis anys i mig, el judici s’ha celebrat divendres 16 de febrer. Segons ha informat a aquest mitjà l’acusació particular, finalment s’ha arribat a un acord de conformitat subscrit per totes les parts del procediment penal. Els termes de l’acord son la condemna a dos anys i quatre mesos i mig de presó per Antonio Castellón pels delictes de lesions i amenaces, una pena que comportarà el seu ingrés a presó. Per Alba Sánchez la pena pactada és de set mesos i mig de presó, que quedaran en suspensió i no haurà de complir entre reixes. A més, hauran de pagar 2.440€ a la víctima principal per les lesions i dos-cents euros a cadascuna de les sis víctimes pels danys morals causats.

Els fets van succeir el 2 de juliol de l’any 2017 a Sant Feliu de Llobregat (el Baix Llobregat), a tocar d’un bar on es reunien Castellón, Sánchez i altres membres de Democracia Nacional (DN), grupuscle neonazi que actualment està pràcticament extingit a Catalunya. No obstant això, en aquell moment aquest partit d’ultradreta estava duent a terme una campanya anomenada “Stop islamización” a diversos municipis, entre els quals Sant Feliu, on aleshores hi havia el projecte de traslladar la mesquita del municipi a una ubicació més àmplia. Contra aquest projecte, igual que per evitar –sense èxit– l’obertura d’un oratori al carrer Japó de Nou Barris (Barcelona), DN va posar la població musulmana al seu punt de mira.

Tant les denunciants com els seus fills menors han patit períodes d’ansietat i de por que els han portat a canviar hàbits, com sortir sols a terminades hores o no freqüentar alguns espais públics

En aquesta ocasió, les víctimes i testimonis presencials de l’episodi a la capital de la comarca del Baix Llobregat relaten que la canalla jugava en una plaça fins que es van acostar als pares i mares molt espantats.  En aquell moment, els van comunicar que mentre miraven encuriosits uns fulletons de la manifestació convocada per DN contra l’islam, Antonio Castellón els havia increpat amb insults com “tú, maricón, vete a tu puto país” o “me cago en vuestro profeta”. Al mateix temps, el neonazi els perseguia “amb ànim d’acovardir-los i menyscabar la seva integritat personal, mostrant obertament la seva animadversió a l’origen i religió dels menors”, segons consta a l’escrit d’acusació remés per SOS Racisme al jutjat d’instrucció 6 de Sant Feliu, que ha assumit la causa fins a l’obertura de la vista oral.

Posteriorment, les denunciants –que volen preservar la seva identitat per por a represàlies– asseguren que es van dirigir a la parella de neonazis per recriminar-los la seva actitud. La resposta de Castellón, segons consta a la documentació judicial, va ser: “Te voy a dar un navajazo. Vete de aquí, moro, que estás en España y te crees que puedes hacer lo que quieres”. La seva parella, que portava un objecte metàl·lic a la mà, també va participar dels insults, vexacions i amenaces cap a les dones de les dues famílies. Finalment, veient l’agressivitat de la parella de neonazis i per evitar problemes majors, el pare de família va decidir abandonar l’indret, moment en el qual Antonio Castellón es va treure la samarreta i el va perseguir a crits brandant una navalla que s’havia tret de la butxaca. L’home va ser advertit i en girar-se va ser colpejat per Castellón amb el ganivet a la cara i va caure a terra, en un atac que es va aturar perquè diverses persones es van interposar.

L’atac va causar-li una ferida greu a la zona superior del llavi, que va requerir cinc punts de sutura, dues setmanes de curació i una cicatriu de per vida. Les físiques no han estat les úniques seqüeles, ja que tant les denunciants com els seus fills menors han patit períodes d’ansietat i de por que els han portat a canviar hàbits, com sortir sols a terminades hores, no freqüentar alguns espais públics o voler mudar-se de ciutat, tal com denuncia SOS Racisme. Per tot això, l’acusació particular també demana quatre anys i nou mesos de presó per Alba Sánchez, sengles ordres d’allunyament de tots dos cap a les víctimes per llargs períodes de temps, a més d’indemnitzar-les per les lesions i pels danys morals i a la dignitat causats.

Del carrer Japó al casal Tres Voltes Rebel

Minuts després de l’agressió, Antonio Castellón va ser dentingut pels Mossos d’Esquadra i, aquell mateix dia, les víctimes van personar-se a comissaria per interposar una denúncia que va comptar amb les declaracions de diversos veïns i testimonis. Posteriorment, el fiscal va sol·licitar el seu ingrés a presó provisional, donades les circumstàncies de multireincidència i que tenia antecedents penals, però el jutge va considerar pertinent deixar-lo en llibertat dictaminant, això sí, una ordre d’allunyament d’un quilòmetre respecte de les víctimes i la prohibició d’entrar a Sant Feliu de Llobregat.

Castellón i tretze membres més de DN van acceptar penes d’entre un any i dos anys i mig de presó pels atacs a un oratori de Nou Barris, després d’un pacte amb les acusacions que els va evitar entrar a presó

Just en el mateix període, Castellón i una quinzena de companys de DN duien a terme una sèrie d’accions contra l’obertura d’un oratori islàmic al districte barceloní de Nou Barris. El local del carrer Japó va patir nombrosos desperfectes com ara el bloqueig dels panys amb silicona, pintades com “Espanya cristiana, no musulmana”, enganxades d’adhesius, danys a les persianes de seguretat i fins i tot la col·locació d’embotits de porc a la porta. Els assenyalaments van tenir el seu moment àlgid entre els mesos de març i novembre de l’any 2017 i arran de tot això es va obrir un procediment judicial contra els neonazis que es va tancar el novembre de 2023 a l’Audiència de Barcelona.

Finalment, catorze d’ells, entre els quals Castellón, van acceptar penes d’entre un any i dos anys i mig de presó pels atacs a l’oratori, després d’un pacte amb les acusacions que els va evitar entrar a presó a canvi de reconèixer els fets, abonar una indemnització i dur a terme un curs de drets humans i contra la discriminació. Tot i la campanya islamòfoba, l’oratori va aconseguir obrir les portes després de rebre el suport d’associacions veïnals, culturals i religioses del barri de la Prosperitat i del conjunt del districte, que amb un manifest públic i diverses mobilitzacions van aïllar socialment la campanya opositora.

L’any següent de l’agressió a Sant Feliu i dels atacs a l’oratori de Nou Barris, Antonio Castellón va protagonitzar un altre episodi greu a Nou Barris. Era 24 de juliol de 2018, quan després d’una manifestació per rebutjar les pintades i cartells feixistes que havien aparegut la nit anterior al Casal Popular Tres Voltes Rebel, una quinzena de neonazis van atacar l’espai social i van ser repel·lits per les activistes. L’agressió es va saldar amb Castellón, quatre ultres més i un antifeixista detinguts, els quals van quedar en llibertat amb càrrecs dies després. En aquesta ocasió, el mes de gener de 2020 el Jutjat Penal número 7 de Barcelona va condemnar els neonazis a quinze mesos de multa per un delicte d’agressions amb l’agreujant de discriminació ideològica. A més a més, contra Castellón va recaure una altra condemna d’un any de presó per un delicte de tinència d’armes prohibides, en concret, una porra extensible rígida.

Castellón va ser condemnat a un any de presó per un delicte de tinència d’armes prohibides i a quinze mesos de multa per agressions amb l’agreujant de discriminació ideològica, arran de l’atac al casal Tres Voltes Rebel

Castellón no va trigar ni dos mesos a tornar a actuar després que les seves fotografies de l’atac al casal Tres Voltes Rebel, amb el pit descobert i símbols nazis tatuats, omplissin les xarxes. El 9 de setembre del mateix 2018, Vox va intentar sense èxit aglutinar l’extrema dreta de tot l’Estat en una marxa que només va portar 8.000 persones a Barcelona. Un cop desconvocat l’acte van transcendir dues agressions feixistes al barri del Clot i al Poble-sec. En un d’aquests incidents, diversos neonazis van colpejar al cap un grup de persones que estaven prenent un refresc a un bar del carrer Blai. Entre els membres del grup agressor es va identificar, de nou, Antonio Castellón, militant de Democracia Nacional.

L’últim episodi violent d’Antonio Castellón que ha transcendit públicament va ser la nit del 17 d’octubre de 2019 a Barcelona. Amb la protecció dels Mossos d’Esquadra, en la vigília de la vaga general que va paralitzar el país per protestar contra la sentència als líders socials i polítics del procés, el grup de dos-cents ultres va baixar des de Sarrià fins a l’Eixample. La marxa d’ultradreta va acabar amb la brutal agressió a un antifeixista a la cruïlla dels carrers de Balmes amb Rosselló, després d’un trajecte liderat per feixistes de Vox i de grupuscles com Democracia Nacional i Último Bastión, que van proferir insults i amenaces constants contra el moviment independentista i antifeixista català.

La entrada SOS Racisme Catalunya porta a judici els dos neonazis acusats d’agredir a famílies musulmanes a Sant Feliu de Llobregat se publicó primero en SOS Racisme.

 
[castellano]
En las elecciones en el Parlamento de Cataluña del pasado domingo 14 de febrero vimos como el partido de extrema derecha V0X entró como cuarta fuerza, consiguiendo 11 diputados y superando a partidos como En común, la CUP, Ciutadans y PP.
Las encuestas lo vaticinaban y, aun así, no hemos visto un posicionamiento coherente, unitario y contundente por parte de los partidos políticos de izquierda o progresistas, que tanto se llenan la boca hablando de antirracismo. El discurso racista y de odio ha campado por las instituciones y los medios de comunicación cómodamente, porque la violencia del racismo institucional, actualmente, continua siendo legitimada, y combatirla nunca fue una prioridad.
La normalización del discurso abiertamente racista en el debate público legitima propuestas claramente antidemocráticas, pero que se justifican bajo el principio de la libertad de expresión, que nos lleva de nuevo a cuestionar la interpretación y aplicación de este principio que muchas veces se ha usado para defender los intereses de los poderes hegemónicos.
Mientras la política catalana sigue polarizada entre independentistas y unionistas, las personas migrantes y/o racialitzades no blancas siguen, como siempre, sin ser concebidas como sujetos políticos y sin estar en las prioridades de las agendas más allá de las campañas e intereses electoralistas. Se hace muy evidente la enorme desconexión entre la vida política y el que sucede en las calles. Los discursos que instrumentalizan la migración son una constante en política y provienen de partidos de todos los colores. Seguimos sin tener políticas públicas que reconozcan y aborden el racismo de manera transversal, y que ponga el foco en los problemas estructurales que lo provocan.
Necesitamos un compromiso real y voluntad política para combatir el racismo institucional, especialmente ahora que el discurso racista se reproduce en su versión más radical y desacomplejada. Aun así, a partir de nuestra experiencia sabemos que la lucha antirracista tiene que darse, sobre todo, desde fuera de las instituciones.
Desde SOS Racismo creemos que la mejor estrategia contra la extrema derecha y el discurso abiertamente racista es no permitir que coopte el debate público, que no ocupe espacios ni marque las agendas de la lucha antirracista. Necesitamos trabajar conjuntamente en fortalecer las luchas de base y crear marcos y objetivos comunes, cuanto más fuertes nos hacemos más terreno ganaremos en detrimento del odio y las opresiones.
 

La entrada Comunicat | Eleccions 14F i Extrema Dreta se publicó primero en SOS Racisme.

Els posicionaments, les propostes, els pensaments i els discursos de VOX sempre han estat presents en l’espectre polític. Els resultats de les eleccions mostren un traspàs de vots entre la dreta.
Això no treu preocupació al fet que el discurs obertament racista i feixista de VOX ha sumat vots. Són exemple bona part dels vídeos de campanya, davant dels quals diferents entitats hem demanat a la Fiscalia de l’estat que ho investigui com possible delicte d’odi.
També ens preocupa, segons ho denunciàvem al nostre Informe anual el passat mes de març, com la normalització del discurs extremista en els debats públics ha creat un sentit relatiu de legitimitat per a les seves propostes, defensades sobre principi de llibertat d’expressió, fins i tot quan les reivindicacions polítiques han representat un atac directe als valors democràtics.
A més, cal senyalar que l’aparició del partit ultranacionalista d’extrema dreta també ha provocat que els partits de la dreta tradicional, el centre-dreta i fins i tot el centre-esquerra hagin canviat els seus discursos polítics i s’hagin alineat en aquesta direcció pels propis interessos electorals.
No podem obviar el paper que han tingut els mitjans de comunicació, molts d’ells, lluny d’apostar per una fiscalització de l’extrema dreta els hi han brindat una gran quota de pantalla, fins i tot sent una força fins ara minoritària al Congrés.

Manca d’una alternativa seria i valenta per part de l’esquerra

L’esquerra té por a perdre vots i no fa propostes des d’un altre marc, deixant que només es parli de migració, racisme i igualtat de drets des de la restricció de drets i la criminalització. Des de l’esquerra no s’elabora un discurs coherent, no opressiu i antiracista. Ningú és capaç de sortir d’un marc discursiu racista, qui derogaria la llei d’estrangeria posant al centre els drets de les persones?
La manca d’un discurs alternatiu suposa que la “immigració” sigui una diana perfecta per la dreta i extrema dreta en la seva estratègia comunicativa. És necessari un compromís antiracista per part de l’esquerra disposat a apuntar els privilegis existents, per a deconstruir-los o fer-ne un ús antiracista per combatre el sistema.

El vot a VOX també és vot a mantenir estructures de poder que reprodueixin exclusió i altres desigualtats

No podem vincular el vot de VOX a les classes populars, amb l’argumentació fàcil del vot de càstig o del vot de la por de les persones que pateixen la crisi econòmica. És un discurs que està pensat i dissenyat per generar por i fer sentir amenaçades les estructures d’opressió: classisme, patriarcat, racisme. I aquesta és la complexitat i el perill, ja que una part important dels partits polítics comparteixen aquestes estructures de poder que es concreten en dinàmiques d’exclusió, discriminació i expulsió.
Cal que tots els actors de la vida política, també les associacions i els moviments socials, siguem realment “radicals” en la desconstrucció i autocrítica del marc interpretatiu i polític en el que VOX es mou còmodament.

La entrada Sorpresa, preocupació o nous reptes davant del resultat de VOX a les eleccions del 10N? se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #RELATSREALS: L’odi fet pallissa se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #NOTÍCIA: SOS Racisme alerta del perill de la normalització de l’extrema dreta en el balanç de les europees se publicó primero en SOS Racisme.

D’altra banda, no voldríem deixar d’agraïr als ponents que van participar, el Toni Cruanyes, el Betran Cazorla, el Carles Viñas i el Miguel Ángel Aguilar. No voldríem deixar de banda a l’ateneu Barcelonés, que ens va acollir en l’acte, les entitats que van acompanyar-nos a la Fila Zero i el públic que hi va assistir.

A tots i totes, moltes gràcies.

La entrada #ACTIVITAT: Video i àudio del diàleg “La lluita contra el creixement de l’odi” se publicó primero en SOS Racisme.

• Jardinets de Gràcia: Pel tancament de la llibreria nazi “Europa” i en record a l’Anna Frank
• Cinc d’Oros, Diagonal: recordem la lluita antifranquista
• Rosselló i Bailén: els bombardejos durant la guerra civil
• Rosselló i Independència: Pel tancament del centre nazi Tramuntana i per rebutjar el neofeixisme!
• Rogent i Mallorca: resistència civil contra el feixisme durant la guerra
• Final de la ruta i invitació a baixar fins a les barraques de la Festa Major del Clot (Parc del Clot)

Organitzen:
Unitat contra el feixisme i el racisme
Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya
SOS Racisme
Materials per baixar i imprimir:
Cartell · Octavetes (2 x DIN A5)
Més detalls:
info@unitatcontraelfeixisme.org · www.unitatcontraelfeixisme.org  · www.facebook.com/unitatcfr · www.twitter.com/UnitatvsRacisme

La entrada #ACTIVITAT: Ruta contra el feixisme – 9 Novembre se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #ACTIVITAT: La lluita contra el discurs de l’odi se publicó primero en SOS Racisme.

[Transcripció de l’entrevista realitzada per Jose Peñín i revisada per Ignasi Torrent, activistes de SOS Racisme, per la revista Colors, número 4 / Estiu 2013]

 
Jose: Tenim la sensació que hi ha hagut una evolució en l’activitat dels grups violents d’extrema dreta, dels anys 90 a l’actualitat. És cert?
Carles Viñas, historiador:  Primer voldria explicar breument perquè sorgeixen aquests grups. La meva teoria és que l’extrema dreta té una crisis important, degut al fracàs de l’intent de cop d’estat i per la davallada de Fuerza Nueva als anys ‘80. Aleshores hi ha un buit, el moviment diguem que està orfe, i aquest buit l’ocupen els cap rapats.
Els cap rapats ocupen aquest buit de l’extrema dreta i a més a més canvien els referents. Fins aleshores eren Itàlia i França, sobretot a nivell europeu, i els cap rapats agafen element germànics, del nacionalsocialisme. També hi ha un canvi de discurs, doncs assumeixen el racisme quan l’extrema dreta, que era d’arrel catòlica, no el contemplava. I per últim hi ha un canvi iconogràfic. De fet els primers grups de cap rapats fins i tot rebutgen el franquisme. És important apuntar-ho.
A dia d’avui en la seva evolució ha tingut una incidència el fet que hi ha hagut una pressió  policial i social important, i això ha provocat un canvi a nivell estètic, i fins i tot plantejar una certa reformulació, de plantejar-se públicament de manera més “simpàtica” a la societat.
I el canvi de discurs, al que s’anomena identitari, i a nivell iconogràfic i també d’estètica, manllevant elements de l’anomenat “Black block” i també de moviments de carrer, com l’street art, que utilitzen com element de difusió. Són elements de l’important canvi que s’està donant des de fa 4 o 5 anys.
Bertran Cazorla, periodista: Si fem la pregunta què passa  amb  els joves ultres, amb disposició a ser violents, d’estètica skinhead, no són visibles, potser el fenòmen dels últims anys és que hi ha joves ultradretans amb un discurs que es pot predisposar  a exercir la violència que no són estrictament skinheads. Si mirem el discurs de totes aquestes joventuts identitàries que s’estan organitzant emmirallant-se en moviments identitaris francesos , com Le Bloc identité, o en nous moviments neofeixistes italians, com la Casa Pound, són nois que no van amb l’estètica skinhead, és a dir, no van amb les botes i el cap rapat, i que veuen de tradicions que no són les feixistes, sinó que recuperen les tradicions carlistes de dretes o d’ultradreta, el discurs catòlic  que es van abandonar als anys 80.
Aleshores, no veiem grups de joves d’estètica skinhead perquè molts grups de joves d’ultradreta predisposats a exercir la violència no tenen la estètica skinhead.
Carles: … diguem que han evolucionat.
Aitor Hernández-Carr, politòleg: Com afecta l’emergència d’un grup com Plataforma per Catalunya a aquests grups de joves? És a dir, el fet que surti un partit polític amb un discurs obertament anti-immigració amb gran repercussió mediàtica, ha fet que aquests joves entrin al partit i moderessin la seva estètica i activitat al carrer o al mateix temps ha legitimitat un cert discurs que els ha donat més embranzida al carrer?
Carles: Jo crec que és una mica ambivalent.
Hi ha un sector més ortodox d’extrema dreta que no està per entrar a cap partit polític ni cap institució, sinó que estan per crear estructures pròpies, que per cert fins ara totes han estat fallides. I hi ha un altre sector que els veu amb certa empatia. De fet alguns han assistit a actes o s’hi ha sumat com activistes. Però més enllà d’això, crec que relacionar cap rapats amb política és complicat. Estem parlant d’un grup de persones que està reproduint una simbologia, un certs eslògans, però com a doctrina no estan formats políticament. I els pocs que sí que ho estan intenten organitzar les seves estructures pròpies –Blood & Honour España, Hammerskin España, Combate España, Vieja Escuela de Madrid-, que fins ara no han prosperat.
Són gent, sobretot, amb poca disciplina. No estan disposats a enquadrar-se ni perquè ningú els digui què han de fer.
La normalització del discurs racista a nivell polític i social els ha legitimitat?
Aitor: És molt difícil. Jo crec que els sectors més radicals grups més formats els és indiferent el que facin els partits polítics. Ells ja tenen una idea formada. Potser el debat està en si els grups més joves que estan pujant ara i que potser es situen en aquest context, poden sentir-se legitimats en alguna cosa que abans estava molt més estigmatitzat.
Bertran: Sí que es veu en el discurs d’algun d’aquests grups que han begut d’un discurs social de por cap a l’estranger, que han aprofitat la campanya PP contra mesquites i critiquen al PP per no complir el seu discurs. Joves socialitzats en aquesta por i rebuig als immigrants que passen a camps no controlats per aquestes associacions més institucionalitzades perquè consideren que no van prou lluny.
Existeix un sistema de captació de nous membres?
Carles: La manera més generalitzada de captació és a través de la música i després a través dels cercles d’amistats, la colla, l’institut, etc. Però són cercles bastant hermètics, sobretot en les estructures més organitzades, costa accedir especialment a partir d’experiències de filtracions de policies, periodistes, etc.
Aleshores, campaments com organitzen a Itàlia, com vam veure al documental “Nazi Rock”, serien experiències massa obertes?
Aitor: I són en un altre àmbit. Aquí hi ha el Casal Tramuntana, Proyecto Impulso, que el que intenten explotar són les excursions al camps, el retorn a la naturalesa i tot el discurs identitari. A diferència dels grups skins, que com explicava abans el Carles, no estan enquadrats, en el cas de Casal Tramuntana, per exemple, es veu que hi ha un intent de crear cert discurs i de crear uns referents i d’emmarcar políticament els joves que intenten atraure.
També presenten un discurs diferent al que acostumem a associar a l’extrema dreta: es presenta com antisistema, amb el discurs de trencar i juguen amb el fet de no estar dins de cap partit polític per captar a joves no conformistes.
Bertran: Això és una diferencia entre els joves identitaris i els skinheads.
Un exemple molt clar és el concert del Poblenou, que hi havia convidats grups de Rock Against Comunism i anava dirigit a un públic ultra clàssic, diguem, i es va intentar mantenir en secret on es feia. En canvi, les activitats del Casal Tramuntana, també ho fan amb certa discreció però tampoc tenen gaire problema perquè com consideren que no tenen l’estètica clarament neonazi i fins i tot s’han inventat una simbologia que s’allunya d’això doncs es manifesten més obertament i ho utilitzen, fins i tot, com una mesura propagandística. Emparant-se en què no tenen res a amagar: nosotros no somos racistas, somo identitarios i per tant tot el que fem ho publicitem (Carles: Poco). Pocs, sí, però anuncien les seves excursions, actes, etc. són una mica prudents però hi ha actes que es poden intuir perfectament on i quan els fan (com l’acte homenatge al cementiri de les Corts).
Com han dissimulat més el seu discurs i la seva simbologia, diguéssim, poden fer una estratègia de captació més oberta.
El Casal Tramuntana és una còpia de la Casa Pound d’Itàlia?
Carles: Cas Pound rebutja qualsevol vincle amb qualsevol partit polític mentre el Casal Tramuntana manifesta relacions amb determinats grups polítics catalans. Fins al punt que Casa Pound es presenta a les darreres eleccions italianes.
Aitor: Però és un fenomen interesant en el sentit que inicialment quan va sortir Casal Tramuntana es van veure uns vincles clars amb PxC, gent que estava amb PxC i estaven impulsant, però ara no es veu tan clar. No sé si perquè ho han intentat amagar, ho dissimulen o perquè no hi ha una relació orgànica. No se sap si és perquè hi ha persones que coincideixen en els dos àmbits o és una iniciativa d’un partit.
Carles:  Poden ser vasos comunicants o dobles militàncies.
Bertran: Els vincles amb l’MSR no estan tan clars. Hi havia l’Alejandro Fernàndez però el van expulsar de l’MSR. Al principi sí hi havia cert dubte d’implicacions amb els dos partits, però s’ha vist que no.
El regidor que està a PxC i impulsa Casal Tramuntana haurem de veure com es desenvolupa: si com el Casa Pound genera el seu partit polític propi o si PxC aconsegueix captar aquests nanos. Perquè les persones de PxC que estan a Casal Tramuntana són les persones que tenen més problemes amb la línia menys doctrinaria i més populista del partit que representa Josep Anglada. Gent que té problemes amb la figura d’Anglada i la militància a PxC. Que bascula entre la militància a PxC i els seus principis més netament ultradretà i antisistema i el sistema polític, incloent PxC. I s’haurà de veure aquesta contradicció com es ressòl.
Carles: Com a historiador, crec que no va per aquí la cosa (generar un partit polític com Casa Pound). Crec que va més a ser un intent de crear unes primeres estructures d’enquadrament juvenil i de formació.
Aitor: Directament sortit d’un projecte de PxC?
No, no. És un intent d’equiparació a Europa on hi ha una estructura que funciona des de fa anys. Aquí l’àmbit d’extrema dreta és orfe políticament, tot i PxC no hi ha cap partit que doni un pas endavant. I a nivell juvenil, després de l’onada de cap rapats, s’està començar a configurar aquests  joves identitaris, recollint figures del passat i adoptant el discurs antisistema, l’ecologisme, com elements per renovar el seu discurs.
Bertran: La qüestió és que aquestes estructures no acabin desembocant en una cosa que no sigui PxC. Ja veurem.
Creiem que la divisió interna de l’extrema dreta ha permès el seu fracàs electoral fins ara. Això pot canviar?
Aitor: Això és política-ficció. Vist ara com està la situació d’extrema dreta a l’estat espanyol no veig una recomposició al voltant d’una única figura. Veig que España 2000 té la seva pròpia dinàmica, PxC té la seva dinàmica. Lo més a prop que han estat va ser quan Anglada es va presentar al Congrés, que va aconseguir bastants vots però no va entrar, i l’opció de crear una estructura de PxC a nivell estatal, Plataforma por la Libertad, però no sembla que estigui funcionant bé.
I més enllà que els partits d’extrema dreta estan molt fragmentats i repartits pel territori, sembla que l’espai polític que podria ocupar l’extrema dreta ja està bastant ocupat per altres discursos i altres formacions polítiques.  Per exemple, UPyD, amb tot el tema del discurs nacional i anti-establishment estan recaptant bastant vot desencantat del bipartidisme. I un altre fenomen, com el 15M, està generant un discurs sobre la crisi que està arribant a unes capes de la població molt més àmplies, que d’alguna manera han dirigit el seu descontent cap a dalt en lloc de cap a baix. I tot plegat li treu un espai polític a l’extrema dreta.
Bertran: Un exemple concret: el que es presenta com un bastió important per PxC després del salt dels nuclis originaris, com Vic i el Vendrell, a l’àrea metropolitana de Barcelona el 2010, és el barri de la Florida de l’Hospitalet. El dia que PxC va aconseguir entrar a molts ajuntaments, entre ells el de l’Hospitalet, nanos que anaven a votar PxC explicaven que pel matí havien estat als assentaments de Pça. Catalunya. Així que eren nanos joves, amb formació escassa, amb problemes d’ocupació, amb una sensació d’indignació difusa que el que buscaven eren explicacions a la situació que patien. Així que aquí està la cosa: qui els coopta o qui els mobilitza: el 15M o uns altres moviments antisistema identitaris. No pas Alianzas Nacionales i Falanges, etc.
Carles: A més de la guerra de “Tahifas”, hi ha un pacte de no-agressió. Quan Anglada va anar al Congrés hi va haver una reunió per intentar que hi hagués una espècie de fumata blanca. Però PxC  funciona a Catalunya però fora es trobarà sempre amb certs problemes o contradiccions, o gent que pugui fer ombra a Anglada, que és el que ell no vol, ja que voldrà sempre mantenir les regnes del partit.
Jo no veig una candidatura unitària perquè falta un líder i sobretot manca un discurs renovat. La gent ara no està per Falanges, Caudillos… la gent vol respostes. Per això aquests joves anaven al 15M i acaben votant Plataforma. Però jo crec que és un problema de no explicar què és PxC a la gent. Per exemple, el que fa la CUP a Vic de abandonar el ple de l’ajuntament, és un gran error. S’ha d’afrontar-ho i explicar els dèficits del seu discurs i si li fas el buit, ells presentaran la seva moció i no hi haurà resposta. Cal una contraposició al discurs.
Bertran: Un petit matís, sobre els diferents grupuscles i la incapacitat dels taifes de posar-se d’acord. S’haurà de veure si tot el debat nacional sobre la sobirania de Catalunya i la consulta, no fa de catalitzador d’alguna cosa. Perquè per exemple hi va haver una reunió entre AN, La Falange, el Nudo Patriótico espanyol i el Movimiento Católico español van reunir-se amb la voluntat d’aturar els separatismes. Així que s’haurà de veure si l’existència d’un nacionalisme cada cop més hegemònic fa de catalitzador perquè aquesta gent “ante la amenaza de la unidad de España, esto es grave y debemos ponernos de acuerdo” i més enllà de si es posen d’acord o no s’haurà de veure si aquesta oferta té resposta de l’electorat i en aquest sentit és molt rellevant el que comentàvem de partits com UPyD que ja fan una feina a treure electors que puguin ser susceptibles d’aquests discursos hegemònics.
Carles: Jo igualment penso que no, doncs aquest discurs nacionalista contra el separatisme ja el tenen ells des dels anys noranta o vuitanta. Però tot i que no serveixi de catalitzador, el que s’haurà de veure és com es sumen a convocatòries unitàries.
Aitor: Jo crec que encara que s’uneixin l’espai ja està totalment ocupat, per UPyD i PP, de manera molt contundent. Tenen ambdós discursos molt durs. I hi ha un altre tema: el Front Nacional tenen un discurs antiimmigració però tb tenen un discurs nacionalista, aconsegueixen presentar-se com hereus de la defensa de la nació. En canvi a España el discurs identitari està tan copat i per una altra banda és tan conflictiu i tan disgregat que no veig possible que un únic partit es presenti com l’opció de la defensa de la unitat nacional.
De fet els ha anat a la contra. Per exemple, ara PxC s’ha hagut de definir molt més perquè jugava amb l’ambigüitat i fora de Catalunya tot i que saben que “és dels nostres” com a nivell municipal ha esta votant coses a favor de la independència, ara han hagut de definir molt més la seva posició i els ha perjudicat.
El debat identitari a España no està resolt i en aquest sentit jo crec que li tapa en gran part l’espai de creixement de l’extrema dreta.
Carles:    Jo crec que la única escletxa que no estava ocupada és l’àmbit municipal, que és on s’ha colat PxC.
Bertran: Hi ha un fenomen de traspàs clar: en alguns municipis els regidors que va aconseguir Ciutadans en les eleccions del 2007, els aconsegueix Plataforma el 2011.
Davant l’avenç de l’extrema dreta, quina és la millor estratègia: ignorar o combatre?
Carles: Tenim l’experiència de França. La millor resposta és respondre les preguntes que plantegen. Fer veure a la ciutadania  que les opcions que plantegen tenen contradiccions. Però això implica  feina i treballar
Bertran: Jo friso per veure feines politològiques que analitzin els resultats d’estratègies polítiques de contrarestar i estratègies d’ignorar.
Carles: és com amb els mitjans. No se’ls pot donar publicitat però no se’ls pot ignorar.
Aitor: Quan es parla de donar resposta s’ha de matissar. Tenir un debat polític de perquè les opcions no són viables, etc. I altres de donar resposta per emular i agafar les seves tesis per així tallar focs. I quan s’ha fet això han beneficiat a Plataforma. Per exemple, el tema de l’empadronament de Vic.
Bertran:  Perquè la gent tria l’original. Però què ha passat a Badalona? La gent ha escollit PP.
Aitor: El cas d’Albiol és especial. El cas canvia segons el municipi: si tens un grup de gent disposada a treballar porta a porta o només presentes la marca i ja està. I PxC ha fet les dues coses.
Bertran: No hi ha una resposta màgica. Potser en aquells barris on estan molt presents i estan fent molta feina de carrer cap anar i contrarestar els rumors. Però allà on només presenten la marca a veure què cau, potser és millor silenciar-los i no entrar en el seu joc. Parlant de PxC.
Però parlant de joves amb predisposició violenta, potser l’estratègia també pot diferenciar entre joves molt dins i tenen els discursos molt assumits i intentant confrontar l’opinió pública contra ells el que aconsegueixes és només radicalitzar-los més, o si es tracta de joves de setze anys que es rapen el cap només perquè ho ha fet el seu company. Jo crec que a l’espera d’estudis sobre això, diferenciant l’estratègia segons l’activisme que estigui fent Plataforma, per una banda, o lo agreujat que estigui el tema a nivell de carrer, per una altra, és un element a tenir en compte.
Carles: No existeix una fórmula màgica, però el que està claríssim és que ignorar no funciona, s’han de buscar alternatives. I es pot contrarestar sense enumerar-los, sense fer-li publicitat.
Per molts joves adoptar l’estètica skin va ser una mena de ritus de pas cap a l’edat adulta, en la recerca d’una identitat. Estereotipar la imatge amb una actitud violenta el que va provocar és que més joves s’hi apropessin. Joves que ja eren violents, es van agrupar.
Bertran: HI ha antropòlegs que parlen de profecies auto-complertes. Si dius que són violents es fan violents
Carles: O fas que hi vagin els violents.
Com valoreu la lluita antifeixista actual? Què s’està fent i què s’hauria de fer?
Aitor: Polítiques públiques enfocades directament a joves … aquí no s’ha fet mai.
Bertran: És que no tenim gens a veure amb Alemanya. Ja als anys 50, abans d’haver treballat el tema del nazisme. Existeixen fundacions, línia d’ensenyament, fundacions per rehabilitar i reinserir a antics militants d’extrema dreta.
Carles: per mi el pitjor és que s’aborda tot des del coneixement, i amb urgències. Quan a Sabadell va haver uns aldarulls es va fer un pla amb uns mediadors que tenien molt bona voluntat, però careixien de coneixement. I per abordar un problema s’ha de coneixer. I també en el discurs antifeixista. No quedar-se només en el discurs “No passaran”. Veig un discurs molt simple.
Bertran: hi ha una altra cosa molt important: no atacar només l’ultradreta sinó els discursos que no són estrictament d’ultradreta que pot compartir per més capes de la població. En part també per no demonitzar.   Que passa molt a nivell mediàtic. Els convertim en el boc expiatori, els demonitzem i ens netegem la consciència.
Ells són racistes i xenòfobs i la societat és fantàstica. Això fa que es radicalitzin i que la societat perdi consciència d’altres discursos que són “mainstream”, que  també són perillosos i fins i tot abonen el terreny. Per això crec que és important no perdre de vista que a part d’informar sobre aquests grups, tenir coneixement, atacar el discurs més “mainstream”.
Carles: Qui s’encarrega dels focs dèbils? És aquesta qüestió.
Perquè de bocs expiatoris es van creant: abans eren els heavys, després els cap rapats, ara els latin kings…i van canviant. Perquè la societat necessita bocs expiatoris.
Hi ha una organització que aglutini alguns dels moviments d’extrema dreta a nivell internacional?
C: no hi ha res vertebrat ni organitzat. Són cèl·lules autònomes. Treballen per afinitat. Sense ajudes econòmiques ni res semblant. És veritat que hi ha gent d’Espanya que ha anat a activitats a altres països europeus i a l’inrevés. Però és de manera puntual. El que es pot dir que hi ha una relació internacional iconogràfica, perquè fins i tot el discurs canvia segons el país.
A: hi ha diferents àmbits. En el cas de Casa Pound va estar fent visites a diferents punts de l’Estat espanyol, com aquí Catalunya, Sevilla, en un intent d’articular la xarxa. I Plataforma x Catalunya va tenir una temporada en que hi havia contactes bastant continuats sobretot amb el Vlams Belang flamenc, la Lega Nord i contactes amb els identitaris francesos. Va tenir contactes amb el Front Nacional, però que no van sortir endavant, i amb el Partit de la Llibertat austríacs. I va haver un moment que semblava que li estaven donant recolzament econòmic, sense acabar de confirmar ni com ni quant, però si semblava que hi havia una aposta a nivell europeu a fer que hi hagués un referent al menys a nivell autonòmic. Perquè Espanya és un gran feudat que té l’extrema dreta europea.
El que volien els partits europeus era que PxC aconseguís eurodiputats perquè Espanya tenia moltes opcions i volien crear una xarxa a nivell europeu. No va acabar de funcionar perquè a nivell estatal no va funcionar. Però sí que existeix aquest interès a nivell europeu.
Carles: (els partits europeus) No s’expliquen com a  Espanya no hi ha cap opció que hagi quallat políticament.
La permissivitat legal existent davant l’extrema dreta, pot convertir l’Estat espanyol en un “oasi” del discurs de l’odi? 
Carles: Jo crec que als 70 o 80 ens utilitzaven com la rebotiga d’Europa, com a impremta, llibres i també on venir a fer algunes xerrades i actes. Però l’important és que hi ha un gran buit legal, però no només en discurs de l’odi, si no en negacionisme,  i sobretot en el món d’Internet. Pàgines que estan prohibides a altres països, aquí funcionen. I tornem al mateix.: el desconeixement. No hi ha coneixement ni voluntat a legislar per part dels diferents partits polítics que consideren que hi ha coses més importants.
Bertran: jo crec que lo més important tno són les lleis sinó és la consciència social, i les lleis són un reflex de la consciència social. Si hi ha interès es legisla, si no no. I les lleis poden canviar coses però el q al canviar és la mentalitat i els discursos.
Ara hi ha la reforma de l’article 510 en marxa i veurem com acaba.
Però tant les lleis, com les estructures policials i fiscals, la jurisprudència, té a veure amb la consciència de si això és un problema o no. I aquí, a nivell d’aparell repressiu de l’estat hi ha persones de dins que diuen que falta consciència de que això és un problema.
Carles: però això és perquè hi ha mancances. quan la llei existeix de vegades tampoc s’aplica. Per exemple, la llei de l’esport prohibeix l’exhibició de certs símbols, però tu veus als camps que és constant. I quan vas a parlar amb el responsable de seguretat del camp et diu que no tenen un catàleg de símbols i aleshores resta a l’arbitrarietat del responsable de l’estadi.
Hi ha fonts que relacionen aquesta impunitat de l’extrema dreta amb la seva relació amb les èlits dominants. Què en penseu?
Carles: No ho crec
Aitor: El cas espanyol és curiós. No es pot dir que tenim un fenòmen d’extrema dreta de manera tant potent com en altres països, però per una altra banda hi ha certs discursos d’exaltació del franquisme des d’instàncies quasi oficials, molt més legitimats, que seria impensable en altres països, on potser tenen un problema molt greu de presència de partits d’extrema amb un 15 a 20% de vot. Aquí hi ha una certa acceptació d’aquest passat feixista i de no condemna perquè hi ha cert suport social, però no tenim una figura de partit d’extrema dreta. És com una esquizofrènia.
Carles: Jo crec que als països on l’extrema dreta té en auge, és perquè el partits feixistes o neofeixistes no van estar mai al poder o van estar a l’oposició. En canvi aquí hem tingut 40 anys de dictadura d’extrema dreta. França té certa tradició feixista, a Itàlia va estar Mussolini però no va estar prou temps com perquè el missatge calés a la societat. Aquí van estar 40 anys, i la gent ja està per altres històries.
Quan parlem d’extrema dreta pensem en espanyolisme. Per què no es parla de l’extrema dreta catalana?
Bertran: tinc la impressió que són menys actius.
Aitor: són grups molt petits, no han hagut episodis d’ accions que hagin cridat l’atenció, no sembla que tinguin presència al carrer,
A: és un element interessant que a Catalunya la imatge de l’extrema dreta la tenim tan vinculada a l’espanyolisme que jo crec  que gent que pugui tenir postures molt dures contra la immigració i que és  nacionalista catalana no votarà Plataforma sobretot fora de l’àmbit municipal o posicions encara més radicals perquè no vol veure’s barrejada amb l’espanyolisme que identifica enemic de la seva pròpia identitat o el franquisme.
Que no vol dir que no hi hagi gent amb postures molt dures contra la immigració però que no es traduiran políticament perquè no es veuen identificades amb les ofertes d’extrema dreta actuals i perquè ara prioritza l’eix nacional i la nacionalitat catalana.
Bertran: Hi ha un fenomen curiós que és el discurs carlista tradicionalista de Casal Tramuntana, que no és el discurs de “una grande y libre” de Democracia Nacional sinó un menys espanyolista, que es un discurs regionalista català.
Carles: és curiós que el discurs carlista era propi de les zones rurals, i ara apareix a les grans ciutats. Intenten diferenciar-se, defensant el català, que tb és la nostra llengua.
Volen crear una marca pròpia. Han de fer el seu camí amb un discurs i simbologia nova, i anant fent camí.
Durant tota l’entrevista, i quan es parla d’aquest tema en general, s’utilitza una nomenclatura que pot generar confusió o que utilitzem de manera errònia. Intentem definir-la?

• Nazis i nazisme: anys ‘30, finals de la I Guerra Mundial
• Neonazi: posterior als anys ‘30.
• Feixisme: es dóna durant l’època d’entre guerres.
• Neofeixisme: feixisme a l’actualitat.
• Populisme dreta industrial: cert discurs d’extrema dreta, però no la tradicional sinó més populista, amb xenofòbia.
• Skinheads: un grup que inclou la diversitat multiracial, amb arrels a Jamaica.
• Cap rapats: apareixen el ‘85 a l’Estat Espanyol amb certa amb una certa inclinació als partits d’extrema dreta.
• Identitari: marca que intenta desmarcar-se del passat feixista (camps de concentració, etc.) mitjançant un canvi de discurs i simbologia.

C: Per exemple, quan es diu “Anglada feixista”, ell es pot excusar dient que el feixisme ara no existeix, i tindrà raó. D’altra banda també diu “no, jo no sóc racista, sóc identitari”.
A: Per l’objectiu de UCFR és coherent que utilitzin el terme feixista i l’explotin. Potser no és el més rigorós, però funciona perquè és potent i la gent el té al cap.
C: Però després cal que el discurs tingui propietat. Ells s’han renovat, no ens podem quedar enrere.
Entenc que tu, antifeixista, utilitzis el terme per arribar al públic majoritari; però després quan tenim oportunitat el que reproduïm continua sent “els skins tal”, “Anglada feixista”. I no pot ser, Ells s’han renovat, no ens podem quedar enrere.
La realitat és que aquesta gent està canviant, està utilitzant mitjans de difusió diferents, van pel carrer i no se’ls veu. S’ha de renovar a fer un discurs antifeixista tal com han fet ells.
Fa uns anys, a partir del judici contra els Hammerskin, va sortir a la llum el “manual de resistència sin líder”. Aquest document animava als simpatitzants de l’extrema dreta a actuar per lliure. Penseu que això es dóna? 
Carles: Aquesta és una idea recollida d’una novel·la dels anys 70, …Turner, un mite d’extrema dreta que actua de manera independent. És una reformulació que preconitza que actuïn cèl·lules de manera independent. I efectivament és en Breivik  i als anys 90 hi ha casos de bombes. Fa poc a Alemanya s’ha detectat una cèl·lula que havia comès una sèrie d’assassinats. Aquí a Espanya jo no ho veig, per com són aquests individus, ja que actuen més per una consigna i la seducció d’una violència però que no han exercit encara per les repercussions socials, familiars i policials. Pot ser que l’exemple d’en Breivik quatlli en un temps, però jo a l’Estat espanyol penso que no tal i com ara actuen aquests grups.
Alguna valoració de la situació actual, com a conclusió?
Aitor: Sense negar el que hi ha, cal dir que portem 5 anys de crisi molt forta i és cert que hi ha problemes i alguns a tacs neonazis i per ara no s’ha aconseguit articular un discurs polític d’extrema dreta organitzat, articulat, antiimigració potent. Tot i que hi hagi partits mainstream que sí el tenen. Però el tema de la immigració tampoc s’ha convertit en l’eix del debat polític. Hi ha altres temes, el debat nacional, més purament econòmic,  plataformes com el 15M o la PAH que llancen temes al debat polític que tapen molt aquest espai. Que no vol dir que no pugui passar i que no hi hagi racisme social, però que fins ara s’ha mantingut a un perfil baix.
Carles:  D’altra banda el punt negre és que ha aparegut el fenomen Tramuntana, la qüestió nova i innovadora, que en aquest període de crisi es nou i va a més, que ha aconseguit mantenir un local estable, fer proselitisme, fer propaganda. Han aconseguit superar oposicions veïnals.
Bertran: mantenen local davant un Districte que no es dóna per assabentat: no tenen llicència, no mantenen activitat, creiem que ha desaparegut. Tot i que és manifest que s’apleguen per anar d’excursió, veure el fútbol…
Hi ha dos punts positius: es pot criticar el nom que tinguin però el fet que hagi aparegut UCFR fa que potser ha frenat fenòmens de racisme i feixisme que podien haver aparegut a alguns barris.al menys ha donat eines per plantar cara i fer que això sigui un tema de debat social i estem millor que l’any 2008 o 2009.
I d’altra banda, ha aparegut el fenomen casal Tramunta que té força, ha arrelat i s’ha mantingut, però no ha aconseguit una cosa que han intentat grups similar como el Bloque estudiantil, que ha sorgit inspirant-se en altres experiències europees com el Blocco studentesco i que a altres part de l’estat espanyol amb molta mobilització al carrer, han intentat infiltrar-s’hi. Per exemple,l’11 de setembre Alianza Nacional Revolucionaria va anar allà amb les seves banderes, etc. I això a Barcelona no ha passat, no hi ha hagut aquest intent d’infiltració. i potser hi ha elements per ser optimistes.
Aitor: Esperem a veure les eleccions municipals. Ara està una mica letàrgic després del revés de les eleccions autonòmiques en les que han invertit diners i esforços. Però hem de veure de cara les properes eleccions quantes candidatures potents pot organitzar , com estan altres partits com Ciutadans, on es centra el debat. Així que tot i que podem fer una lectura positiva fins aquí hem d’esperar a veure què passa.
Carles: la crítica del nom era constructiva.  Sobre les infiltracions a la mani s’hi ha presentat a Sevilla, a Gijón… i això respon a una dinàmica pròpia. I aquí a Barcelona va passar en la mani per Palestina que l’MSR s’hi va presentar.
Bertran: però aquí saben que si l’MSR es presenten a una manifestació poden ser rebutjats. Perquè se’ls reconeix ràpidament.
Carles: Tant a Sevilla com a Gijón se’ls va fer fora. I al 25S de Madrid es va filtrar que hi anirien i a les xarxes hi va haver una reacció molt forta.
[Aquesta entrevista es va realitzar el 5 de març del 2013 al bar Lupara, al centre de Barcelona.]
 

La entrada #DOCUMENTACIÓ: Extrema dreta, l’extrema desconeguda [Entrevista] se publicó primero en SOS Racisme.

 
“Tots drets! Respecteu al líder!”. D’aquesta manera, uns individus amb l’estètica pròpia dels caps rapats anunciaren als periodistes la presència de Nikolaos Michaloliakos, líder del partit polític Alba Daurada (Chrisí Avgí), que a les eleccions legislatives del 6 de maig de 2012 obtingué el suport de més de 400.000 votants (7%) i entrà al Parlament grec amb 21 diputats[1]. En només tres anys, un partit que es declara nazi (amb el que això significa a Grècia, un país que patí en extrem els efectes de l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial), ha passat de ser un grupuscle políticament marginal a cinquena força parlamentària del país.
Des del 2008, una profunda crisi arrossega Grècia a l’abisme, en part, en nom de l’austeritat imposada per la UE i l’FMI i el deute contret pels governs del PASOK i Nova Democràcia, partits que s’han alternat en el poder durant els darrers quaranta anys gràcies a un corrupte clientelisme.
Crisi financera, recessió econòmica, atur galopant (especialment entre els joves), retallades brutals de despesa pública, depauperització social i humiliació nacional derivada de la pèrdua de sobirania econòmica (visible amb l’adveniment dels “homes de negre”), han donat lloc a l’afebliment i implosió dels grans partits, així com a una radicalització política, però sobretot han generat por, incertesa, angoixa i exasperació entre els grecs, els ingredients perfectes perquè el feixisme, en versió postindustrial, irrompi de nou.
Amb clares connexions ideològiques amb el règim feixista de Ioannis Metaxàs (1936-41) i la Dictadura dels Coronels (1967-74), la resposta d’Alba Daurada a aquesta situació és la pròpia dels partits populistes d’extrema dreta que, amb més o menys èxit, trobem arreu[2]: l’explotació del concepte “ni-ni” (ni de dretes ni d’esquerres), l’ultranacionalisme (en el cas grec, antiturc i antiislam) i un discurs antipolític (contra les elits, “culpables” de la situació), antiglobalització (contra l’euro i la UE) i antiimmigració, amb la voluntat de liderar una regeneració social i nacional (fer “neteja”, en un període de decadència). Fins aquí, res de nou. Però tres aspectes diferencien Alba Daurada de la nova dreta radical: en primer lloc, no renega del feixisme clàssic, tot el contrari (“sang, honor i alba daurada” és el seu lema, a imitació de les SS, i el seu símbol, una mena d’esvàstica); en segon lloc, el seu discurs xenòfob va més enllà de la idea de “preferència nacional” o “xovinisme del benestar” (“primer els de casa”), per tornar al racisme biològic; per últim, l’ús de la violència, sistemàtica i planificada, com a mètode d’acció política, especialment contra els estrangers[3]  i les minories. Aquests, com a bocs expiatoris de tots els mals, pateixen una onada creixent d’agressions racistes i xenòfobes, amb certa permissivitat de les autoritats, el que posa de manifest els llargs tentacles de l’organització. Amb el terror, les “esquadres” d’Alba Daurada pretenen fer-se amb el control del carrer i obtenir la claudicació de l’imperi de la llei, usant mètodes mafiosos i estudiades posades en escena plenes de simbologia feixista.
L’èxit del partit, però, rau especialment en un populista activisme social de carrer, que ha donat com a resultat una xarxa de solidaritat (a l’estil de Hamàs): distribució d’aliments, serveis de seguretat, serveis mèdics[4] i ajudes econòmiques pels grecs (i només grecs) desafavorits. Així, com un Robin Hood del segle XXI, Alba Daurada ocupa els espais que l’Estat abandona, en compliment de les nefastes receptes neoliberals, que han portat a la degradació màxima conceptes com “res publica”, servei públic i espai públic.
El missatge que ens arriba de Grècia és clar: una societat desesperada s’aferra a qualsevol cosa i el feixisme, acostumat a “cavalcar el tigre de la modernitat”[5], espera pacientment la seva oportunitat. El cert, però, és que la societat grega, igual que una bona part de la societat europea, va començar ja molt abans del 2012 el camí de la normalització de la violència: corrupció, evasió fiscal, aprofundiment de les diferències socials i, especialment, la tolerància cap als discursos d’odi i els actes racistes contra els nouvinguts. Què és si no violència xenòfoba la denominació “persones il.legals”? Què hi ha darrera la conceptualització d’“immigrant”, si no la voluntat de crear persones de segona categoria? Què és, si no xenofòbia, deixar a certes persones fora del sistema de salut pública, només per ser estrangers i no tenir “papers”? Malauradament, el neoliberalisme i la dreta, amb la complicitat de bona part de l’esquerra, han fomentat l’odi cap a l’estranger i han coquetejat amb el discurs xenòfob i, quan l’odi i la violència es normalitzen, en un procés de “lepenització dels esperits”[6] que porta al crepuscle de la raó, l’únic que pot aparèixer és una Alba Daurada. I la UE, Premi Nobel de la Pau, continua preocupant-se de Grècia; això sí, només per garantir que, amb puntualitat prussiana, els seus creditors segueixin cobrant. Mentrestant, el cant hipnòtic del feixisme, com el de les sirenes mitològiques, ens arrossega a tots, inexorablement, contra les roques.

La entrada #DOCUMENTACIÓ: Alba Daurada: un altre cop, el cant de les sirenes se publicó primero en SOS Racisme.