• 2 atacs violents a centres de menors (amb armes) i 1 atac verbal: Canet de Mar (2019), Badalona (2020) i Sant Just Desvern (2020).
• 4 assetjaments veïnals i escarni públic davant de centres de menors: Canet de Mar (2019), Barcelona (Poble Sec, 2019), Masnou (2019), Castelldefels (2019).
• 4 assetjaments veïnals i escarni públic davant de cases ocupades: Mataró, Premià de Mar, Barcelona (Trinitat Vella), Llançà (2020).
• 3 Atacs violents a habitants de cases ocupades: Mataró, Premià de Mar, Barcelona (Trinitat Vella) (2020).
• 2 atacs violents per seguretat privada de l’estació de Renfe i Rodalies de Catalunya de Plaça Catalunya, Barcelona (2019).
• 1 cas de discurs d’odi punible a grups de Facebook a Barcelona (2019).
• 1 cas d’aplicació de presó preventiva injustificada a Barcelona (2019).
• Situacions d’abusos, maltractaments i discriminacions racistes perpetrades per educadors i direcció de 2 centres de menors diferents.
• Multitud de casos de parades policials per perfil racial.
• Associacions de veïns i patrulles ciutadanes emeten comunicats i mitjans de comunicació publiquen articles en què s’assenyala els joves migrants com a delinqüents, atribuint-los l’autoria de delictes ocorreguts als seus municipis de manera gratuïta.

 
Partint dels fets més recents succeïts a Mataró, Premià de Mar, Llançà i al districte de la Trinitat Vella de Barcelona, podem extreure un patró de comportament dels diferents actors que intervenen en la creació d’aquestes situacions de violència:

1. Els receptors de la violència veïnal i institucional són joves abocats a ocupar un habitatge com a conseqüència del sistema de desprotecció i exclusió administrativa.
2. Es realitzen concentracions espontànies convocades per xarxes i canals de comunicació privades davant de l’habitatge. En aquest grup heterogeni de persones trobem des de veïns que es limiten a escridassar i a promoure l’escarni públic, d’altres que a més emprenen accions violentes com l’entrada forçada a l’habitatge amb intenció d’agredir els residents, pedregades, i fins i tot, calar foc a l’immoble. S’identifiquen, a més, grups violents organitzats d’extrema dreta que aprofiten les concentracions per manifestar el seu discurs d’odi. Altres fets reportats pels joves assetjats, incloent els joves nascuts al poble, són les gravacions per part de veïns i veïnes als espais públics pel simple fet de ser-hi, i la seva difusió per grups privats de Whatsapp i Telegram amb missatges alarmistes o organitzant-se per anar a agredir-los.
3. Els veïns i veïnes justifiquen l’assetjament i escarni per una sensació d’inseguretat que segons ells i elles ve provocada per la presència dels joves al municipi. Tot i que Mossos d’Esquadra investiga els fets delictius reportats i no tenen cap indici que els relacioni amb els joves que ocupen, els veïns persisteixen en culpabilitzar-los ometent deliberadament la seva presumpció d’innocència, la qual no s’ometria per igual si aquests joves que són d’origen magrebí o subsaharià fossin blancs.
4. Detectem un sentiment generalitzat de desatenció policial per part dels veïns, sensació avalada per representants institucionals, com l’alcalde de Premià de Mar o de Llançà, els quals justifiquen les protestes com a conseqüència de la suposada inacció policial, però sense entrar a qüestionar si els joves són realment culpables.

 
En l’àmbit de menors tutelats i joves que han migrat i que han passat (o no) pel sistema de protecció de la infància de la Generalitat de Catalunya, la situació és complexa i no es tracta únicament de situacions puntuals de patrulles i assetjament veïnals. Sinó que identifiquem els següents factors estructurals que legitimen i propicien aquesta resposta veïnal:

• Les institucions no adopten una lògica de protecció, sinó penal i  en comptes d’acollir i cuidar es persegueixen menors infractors. Organismes públics com la Fiscalia de Menors i la DGAIA fan prevaldre la sospita, el càstig i la discriminació en l’accés als drets per damunt de la cura i són els màxims responsables de la situació d’especial vulnerabilitat en què es troben els joves.
• El discurs d’odi mediàtic generat pels mitjans de comunicació que estigmatitzen i  sobreexposen els joves migrants sols a través d’un relat deshumanitzador i criminalitzador entorn a l’estereotip de l’anomenat “col·lectiu MENA”, que es construeix com a problema social.
• La pressió i persecució policial que qüestiona la seva simple presència a l’espai públic només per la seva aparença i que els assenyala de manera sistemàtica com a persones perilloses davant de la ciutadania, tot i no haver comès cap delicte. Recordem que les identificacions per perfil racial són il·legals i tenen greus conseqüències, tant psicològiques com administratives, ja que marquen el seus expedients i dificulten la seva regularització.

 
Des de SOS Racisme volem advertir del perill públic que suposa l’auto-organització de grups de veïns i veïnes en patrulles ciutadanes. Les patrulles de vigilància no són noves, tampoc l’assetjament contra els grups més vulnerabilitzats, però no hi haurien de tenir cabuda en una societat suposadament democràtica i de dret.  A tall d’exemple, recordem que els cossos de seguretat pública dels EUA tenen el seu origen en les Patrulles d’Esclaus, conegudes al nord com «vigilants de la ciutat» entre el 1700 i el 1800. Aquestes patrulles es formaven per fer complir les lleis contra les persones esclavitzades o natives, i gestionaven conflictes basats en la raça a les colònies.
Quan un acte delictiu el comet una persona blanca, assenyalem aquesta persona de manera individual. Però si l’acte és perpetrat per una persona racialitzada, assenyalem de manera indiscriminada tota la comunitat. Si segons els informes de Mossos d’Esquadra la inseguretat no ha augmentat, i si ho ha fet ha sigut lleugera, i si en la gran majoria els casos de delictes investigats no es connecten amb els nois objectes d’escarni veïnal, d’on prové aquesta sensació generalitzada d’inseguretat? I per què la persistència en culpabilitzar tot el grup de menors i joves migrants? Reconeixem el dret de les persones a viure en un entorn segur. Però de quina seguretat estem parlant? Els comportaments delictius veïnals queden impunes i els mateixos alcaldes justifiquen aquests comportaments, avalant institucionalment l’assetjament arbitrari. On queda el dret a la seguretat d’aquests joves?
Aquest no és el camí que volen molts dels veïns i veïnes, i és per això que sentim la necessitat  d’advertir i frenar l’escalada d’accions violentes, i que les administracions comencin a qüestionar-se la por que tenen a parlar del racisme inherent i naturalitzat a la societat. Demanem també que es deixi d’instrumentalitzar políticament els joves, que es treballi en adquirir una mirada més àmplia i humana per donar resposta a aquestes problemàtiques, i que, sobretot, es respectin els seus drets, la seva dignitat i la seva seguretat.
Llegeix i descarrega el comunicat en pdf

La entrada Les patrulles veïnals són conseqüència del sistema opressor contra la infància migrant se publicó primero en SOS Racisme.

El port de Melilla és una frontera dins de la ciutat fronterera. Esportistes matiners recorren l’espatllera que s’eleva sobre el dic nord. L’accés està fortificat. Una càmera de seguretat enregistra qualsevol moviment al mirador de l’entrada. La zona, abans de pesca i passeig, és un punt calent per a les forces de seguretat. La suposada raó és la presència de joves marroquins, molts d’ells menors, que pul·lulen per allà, especialment de nit, amb la intenció d’accedir al port i abordar algun dels tràilers amb mercaderia que van cap a la Península.
“A Melilla hi ha hagut una pèssima gestió de la problemàtica d’estrangeria de menors”, exposa l’advocat melillenc Antonio Zapata, defensor de centre de La Puríssima, antiga fortificació militar que ha arribat a acollir més de 700 nens. “El problema dels menes (menors estrangers no acompanyats, segons recull la legislació espanyola) era reduït a un problema de llibertat i seguretat; tenim menors en situació de carrer sobre els quals l’única actuació ha estat la policial”, puntualitza.
El creixement exponencial en l’arribada de nens procedents, sobretot, del Marroc, ha posat en evidència el fracàs de sistema d’acollida de menors a l’estat espanyol des del 2017. La infància en perill es torna, per a les institucions, en infància perillosa.
El Riski (arriscat, en anglès), com diuen els nois al fet de colar-se al port, n’és un exemple. Diversos d’ells han mort o han estat mutilats intentant aferrar-se als eixos dels camions. No obstant això, el port s’ha blindat amb les mateixes concertines lesives que l’Estat està retirant de la tanca que separa Melilla del Marroc.

“Devolucions en massa” encobertes

A l’altre costat de la frontera, la situació no és millor. “Hi ha una coordinació en la frontera per bloquejar el flux de menors no acompanyats perquè no creuin a Melilla”, exposa Omar Naji, vicepresident de l’Associació Marroquina de Drets Humans. “Cada setmana les autoritats marroquines fan batudes”, assegura. Segons Morad el Oumali, responsable a Nador de l’Agència de Cooperació Nacional, organisme encarregat de la política assistencial, no hi ha xifres de quants nois viuen en la indigència a la ciutat o a la vila fronterera de Beni Ensar. “Pel que fa a la província de Nador, per la seva situació geogràfica, hi van nens de tot el territori nacional, sobretot per emigrar”, assegura. Una fundació treballa per localitzar-los i derivar-los a l’únic centre per a menors desemparats a Arruit, a 34 quilòmetres de la frontera, i que va ser concebut per acollir orfes de la zona. També rastregen els pares per “reintegrar” els nois en les seves pròpies famílies.
Segons Naji, es tracta de “devolucions en massa” encobertes. “Generalment els expulsen a Casablanca en condicions molt difícils i els abandonen allà”, diu. “Són marroquins que viuen en territori marroquí i el deure de l’autoritat marroquina és protegir aquests menors per la Convenció Internacional de Drets de l’Infant que el Marroc ha ratificat”, reivindica.

Catalunya acull 4.203 nens, el doble que Andalusia (2.172), segons dades de la Generalitat

El Registre de Menors no Acompanyats és l’instrument que ha utilitzat l’Estat per repartir fons entre comunitats autònomes, però els números no quadren. Catalunya acull el doble de nens que Andalusia, segons dades de la Generalitat (4.203) i la Junta (2.172). En el registre, les xifres ballen: 1.938 estaven inscrits a mitjans del 2019 a Catalunya, davant dels 5.183 a Andalusia. El desajust es produeix només amb els cossos autonòmics. La Brigada d’Estrangeria de la Policia Nacional és l’única que pot accedir al registre, mentre que a Catalunya són els Mossos els que fan la identificació dels nois i després passen la informació, per via telefònica, al cos de l’Estat. Els nens registrats en altres comunitats autònomes no són donats de baixa en el Registre, en aquesta comunitat, fins que el centre d’acollida sol·licita la baixa. El procés, que pot portar mesos, converteix els nens en invisibles.
El cap de la Unitat de Menors dels Mossos d’Esquadra, David Casanovas, denuncia que el problema està en les competències de la Policia Nacional, que és qui gestiona el registre. La posició del Govern és meridiana. “El que se sap és que tots els governs autonòmics tenen la mateixa competència de protecció de menors i també se sap que Catalunya no té frontera directa amb el Marroc”, il·lustra el secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós, per apuntar a la responsabilitat de l’Estat en la gestió de fronteres i d’altres comunitats en el seu “desistiment de funcions”.
Des del Síndic de Greuges s’al·ludeix a una falta de planificació que està creant un “sistema paral·lel”. Segons denuncia, l’obertura de centres ad hoc per a estrangers, segons la gestió d’emergència de la Generalitat, està creant “segregació” entre autòctons i estrangers. “L’atenció a aquests adolescents ha de donar-se amb els recursos que ja té el sistema”, apunta Maria Jesús Larios, adjunta al síndic per a la defensa de nens i adolescents. “Hi ha indicis que fan pensar que les polítiques de control de fluxos migratoris es posen per davant del que serien les polítiques d’infància i adolescència, que són les que són aplicables en aquest cas perquè estem parlant de menors d’edat”. Aquests indicis són, per exemple, no facilitar la documentació –sobretot de treball–, derivar a centres amb més població migrant, la creació de recursos ad hoc, etc.

La entrada Les fronteres del sistema d’acollida de menors se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada D’infància en perill a infància perillosa: Presentació del treball periodístic se publicó primero en SOS Racisme.

Al setembre del 2006, es va posar en marxa un programa de “retorn voluntari” per a menors no acompanyats, anomenat Catalunya-Magrib i co-finançat per la Secretaria de Immigració i de gestió privada per l’associacions Gedi Consop, Casal dels Infants del Raval i La Torna. El 2009 el projecte va rebre un pressupost total de 3.545.584€, que aportaven entre la Unió Europea, l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament i Benestar social de la Generalitat de Catalunya.
El programa tenia tres eixos:
1. La creació d’un centre residencial per nois que volguessin retornar al Marroc.
2. La creació de taller formatius prelaborals i cursos de formació ocupacionals vinculats amb convenis de pràctiques amb empresaris catalans afincats a Tànger.
3. Seguiment i acompanyament dels infants i les famílies que formessin part del programa.
No se sap exactament quan va tancar el Catalunya-Magrib però la pàgina de la Generalitat està sense actualitzar des del 2009. La pròpia Conselleria va constatar el “fracàs del programa”. Es van tancar els espais destinats al projecte a Tànger deixant tot el material a dins. Mai s’ha fet cap auditoria ni rendició de comptes sobre què va passar amb els diners públics destinats.
Actualment, s’està gestant i es vol engegar el mateix programa que no va funcionar, amb els mateixos objectius sota un altre nom: Projecte Al Amal
És important que fem memòria sobre efectes perversos que va tenir el Programa Catalunya-Magrib sobre els nois:
− Crea un efecte pervers, ja que per tenir dret a un recurs a Tànger primer s’havia d’haver migrat a Catalunya.
− Com ja es va demostrar en el seu moment no hi havia nois candidats a tornar voluntàriament i es van afegir una sèrie de pressions als nois per acceptar.
− Va fomentar la re-migració de nois retornats sota la figura del “retorn voluntari” contra la seva voluntat, que van tornar a posar en perill la seva vida per tornar.
− Va provocar fugues dels centres per por de ser repatriats, fomentant que nois quedessin en situació de carrer o deambulant entre diferents comunitats autònomes.
Per aquests motius volem mostrar el nostre ROTUND REBUIG a que es torni a plantejar la creació d’un programa que, no només va ser un profund “fracàs”, sinó que va posar les vides dels nanos en perill sota el nom de la prevenció, la protecció i la cooperació al desenvolupament. També demanem que es faci una auditoria pública del programa Catalunya- Magrib, avaluant el programa, costos i resultats.
 
Denúncia el Projecte AL AMAL amb la teva firma a través d’aquest link:
http://bit.do/AdhesioNoAlAmal 
 

Us deixem uns links on podeu trobar informació sobre el programa:

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-migdia/el-govern-vol-reprendre-el-programa-catalunya-magrib-per-afrontar-el-fenomen-dels-menors-al-seu-pais-dorigen/video/5847782/

Pla estratègic d’acció exteriori de relacionsamb la Unió Europea 2019-2022:

http://exteriors.gencat.cat/web/.content/saeue/afers_exteriors_cooperacio/pla_accio_exterior/PAEUE_2019_22_CAT_def.pdf

Premsa sobre el Programa Catalunya-Magrib:
• 2007/06/04 La Vanguardia UN MENOR MARROQUÍ ES REPATRIADO DESDE
BARCELONA LA SEMANA ANTES DE CUMPLIR 18 AÑOS.
• 2007/03/29 La Vanguardia Hogar, amargo hogar. UNA DOCENA DE MENORES
MARROQUIES HAN HUIDO DE CATALUNYA PARA EVITAR LA REPATRIACION

[CAST]  Comunicado: No a la Instrumentalización de la Cooperación, No al proyecto Al Amal Marroc #NOAlAmal

En septiembre del 2006 se puso en marcha un programa de “retorno voluntario” para Menores No Acompañados, llamado Catalunya-Magreb, co-financiado por la Secretaria de Inmigración y de gestión privada por las asociaciones Gedi Consop, Casal de Infants del Raval y La Torna. El 2009 el proyecto recibió un presupuesto total de 3.545.584€, que aportaban entre la Unión Europea, la Agencia Catalana de Cooperación y Desarrollo y Bienestar Social de la Generalitat de Cataluña.
El programa tenía tres ejes:
1. La creación de un centro residencial para chicos que quisieran volver a Marruecos.
2. La creación de talleres formativos pre laborales y cursos de formación ocupacional vinculados con convenios de prácticas con empresarios catalanes afincados en Tánger.
3. Seguimiento y acompañamiento de chicos y las familias que formarán parte del programa.
No se sabe exactamente cuando se cerró el Catalunya-Magrib, la página de la Generalitat está sin actualizar desde el 2009. La propia Consejería constató el “fracaso del programa”. Se cerraron los espacios destinados al proyecto Tánger, dejando todo el material dentro. Nunca se ha hecho ninguna auditoría ni rendición de cuentas sobre que paso con el dinero público destinado.
Actualmente, se está gestando y se quiere empezar el mismo programa que no funcionó, con los los mismos objetivos bajo un nombre distinto: Projecte Al Amal.
Es importante recuperar la memoria sobre los efectos perversos que tuvo el Programa Catalunya-Magrib sobre los chavales:
− Crea un efecto perverso, ya que para tener derecho a un recurso en Tánger primero se tenía que haber migrado a Cataluña.
− Como ya se demostró en el su momento no había chicos candidatos para volver voluntariamente y se añadieron una serie de presiones a aceptar el programa.
− Fomentó la re-migración de chicos retornados bajo el paraguas del “retorno voluntario” contra su voluntad, que volvieron a poner su vida en peligro para regresar.
− Provocó fugas masivas de los centros por miedo a ser repatriados, fomentando que chicos quedarán en situación de calle o deambulando entre diferentes comunidades autónomas.
Por estos motivos queremos mostrar nuestro PROFUNDO RECHAZO a que se vuelva a plantear la creación de un programa que no solo fue un profundo “fracaso”, sino que puso las vidas de los chavales en peligro bajo el nombre de la prevención, la protección y la cooperación al desarrollo. También pedimos que se realice una auditoría pública del programa Catalunya- Magreb, evaluando el programa, costes y resultados.
 
Denuncia el Proyecto AL AMAL con tu firma a través de este link:
http://bit.do/AdhesioNoAlAmal 

 
ADHESIONS/ADHESIONES:
SIGNEM/ FIRMAMOS:
1. Col·lectiu Hourria – Llibertat
2. Col·lectiu Did L3onf-Contra la violència
3. Associació Noves Vies
4. PRODEIN
5. HARRAGA
6. SOS Racisme Catalunya
7. Tanquem els CIE
8. Productores Solidaries
9. Centro ACRES (Centre Transfrontalier d’Action Culturale et Reserche Social, Maroc).
10. Courage (Madrid)
11. Assamblea Antiracista de Barcelona
12. Espai Antiracista Salt-Girona
13. UMMA- Movimiento Moro Antiracista
14. Endavant Nord- Oriental
15. Saltando Charcos (Burgos)
16. Enrique Martínez Reguera
17. Asociación Cambalache (Oviedo)
18. Fundación Raices (Madrid)
19. Wasata Sans Frontières (Maroc)
20. SOS Racismo Madrid
21. Candidatura d’Unitat popular (CUP)
22. Cornellà Sense Fronteres
23. Centro de Documentación contra la Tortura
24. Coordinadora de Barrios de Madrid
25. Parroquia San Carlos Borromeo
26. IACTA Cooperativa d’advocades
27. Maakum Ceuta
28. Irídia
29. Paicam Maresme
30. Coordinadora Obrim Fronteres (COF)
31. Putas LIbertarias Raval
32. Iaioflautas Barcelona
33. Asociación socio/cultural LaFinka Barcelona
34. Espai Inclusió i Formació Casc Antic
35. Associació de dones la Frontissa
36. Traslamanta
37. Feministes Indignades

La entrada COMUNICAT: No a la Instrumentalització de la Cooperació, No al projecte Al Amal Marroc #NOAlAmal se publicó primero en SOS Racisme.

*Foto d’una imatge d’internet en què apareix una fotografia d’una prova per comprovar la majoria d’edat òssia d’un menor. Barcelona, 31/05/2019. Fotografia de José Colón

Tal com indica el títol del projecte, “D‘infància en perill a infància perillosa“ busca un canvi de mirada que permeti deconstruir l’etiqueta criminalitzadora “MNA” per construir una narrativa nova, mediàtica, política i social, que posi en el centre els drets d’aquests infants, adolescents i joves. Després del treball periodístic que es planteja, difós tant en mitjans generalistes com en propostes més enfocades als drets humans, esperem que la ciutadania prengui consciència que aquesta situació es perpetua per la inacció política i el racisme institucional, i que la realitat de la infància migrant és diversa i no respon a l’estereotip criminalitzador gravat a foc en l’imaginari social.
El projecte que ens ocupa també comptarà amb la participació de Omar Radi, periodista implicat en diferents moviments socials al Marroc, qui serà convidat a Barcelona el proper mes d’octubre. Fomentarem la implicació d’adolescents i joves migrants que viuen a Barcelona, que entenem que és crucial i que hauria de marcar les línies discursives del treball periodístic.
 

La entrada “D’infància en perill a infància perillosa”: ens concedeixen la beca periodística Devreporter se publicó primero en SOS Racisme.

Hi ha una construcció estigmatitzada i racista del col·lectiu ‘mena’, amb el qual s’adopta una lògica penal i no de protecció

No dic res de nou afirmant que el sistema de protecció a la infància en el nostre país, responsabilitat de la DGAIA, no funciona. O almenys, no sempre sap donar resposta a les necessitats que plantegen els nens i nenes que, per molts i diferents motius, es troben en situació de desemparament i han de ser atesos per l’administració.
 
Podem simplificar l’enorme responsabilitat de la DGAIA en dos tipus d’intervencions: identificar situacions de risc i oferir les condicions necessàries perquè les i els menors siguin apartats dels riscos i tinguin les condicions per a un bon desenvolupament vital.
No vull treure ferro a les dificultats que hi ha al darrera d’aquests objectius. En canvi, sí que pretenc assenyalar la manca de priorització i inversió per part dels poders públics. Preval l’interès superior del menor? És protegit, escoltat, acompanyat, estimat, acollit i cuidat?
El sistema de protecció a la infància en el nostre país, com en molts altres, és una assignatura pendent, que té unes conseqüències nefastes, ja que les nenes i nens d’avui són els adults de demà. No vull caure en l’error de dir que res no funciona, perquè és ben cert que cada any hi ha menors que són salvats de situacions de risc i aconsegueixen projectes vitals d’èxit, així com existeixen professionals excel·lents que fan un paper imprescindible per la vida d’aquests infants. Allò que possiblement no funciona és la política pública: mancances de lògica i perspectiva, d’adaptació a la realitat canviant, d’inversió i priorització.

Protecció al menor i control migratori

¿I què passa quan els menors desemparats són estrangers? Que aquest sistema de protecció es converteix en més incompetència, desprotecció, negligència i violació de drets. Els menors estrangers són mirats, en primer lloc, com a estrangers i, automàticament, com a persones amb menys drets. Una associació, ja de per sí, racista. Així, els MENA perden la mirada de la protecció, i s’oblida el deure i la responsabilitat expressa i reconeguda de les administracions en la protecció a la infància. Espanya s’ha compromès a prioritzar (almenys en el pla teòric) la protecció del menor per damunt del control migratori. Tanmateix, a la pràctica, el que hauria de ser una oportunitat esdevé paper mullat.
Hi ha una construcció estigmatitzada i racista del col·lectiu MENA. Se’l construeix com a problema social (roba, consumeix, és una càrrega pel sistema, és violent). En conseqüència, no s’adopta una lògica de protecció, sinó una lògica penal. En comptes d’acollir i cuidar es persegueix a menors infractors. L’estat es bolca per fer efectiva aquesta persecució, amb tota la maquinària racista de la llei d’estrangeria, la llei mordassa i el codi penal al seu servei.
Alguns exemples: penúries i perill de mort en el trajecte; devolucions en calent a la frontera, sovint sense cap esforç per identificar si són o no menors; ingrés de MENA als CIE; identificacions policials diàries, fins i tot davant dels CRAE on viuen aquells que són tutelats; documentació precària, fet que suposa que un cop siguin majors d’edat quedaran de nou en situació irregular; excuses per no garantir processos acadèmics que donin oportunitats a una possible entrada en el món laboral; prevalència del càstig, el paternalisme i l’autoritarisme per damunt de la cura.

Falta de política pública

És precís parlar de causes. És cert que les arribades de menors estrangers desemparats han augmentat els darrers anys, però també que ha mancat política pública. Quines han estat les inversions en polítiques d’acollida i de protecció a la infància els darrers anys? És urgent fer un canvi de rumb. No podem seguir buscant respostes locals a una qüestió global com és la mobilitat; i cal tenir en compte les causes que motiven les migracions, la geopolítica, la imatge que es construeix d’Europa, … i sobretot, el desig i dret de les persones a tenir un projecte vital.
No voldria tancar aquest text sense explicar perquè necessito creure en el sistema de protecció a la infància. Fa més de tres anys que sóc mare d’acollida. El meu cas és un exemple que hi ha una part del sistema que funciona, doncs una menor va ser protegida d’una situació de risc gràcies a la intervenció de la DGAIA. Però puc dir que les dificultats a l’hora de documentar-la i d’aconseguir la nacionalitat són increïbles, tot i haver nascut a Barcelona, i evidencien com el racisme de l’estrangeria s’imposa de nou a l’interès superior del menor. Vull creure, i hem de creure en el sistema de protecció, però cal sacsejar-lo i aconseguir que garanteixi drets i dignitat.

La entrada Quan els més vulnerables no són protegits se publicó primero en SOS Racisme.

Hem de posicionar-nos clarament contra les violències masclistes i contra els discursos racistes

La entrada Estigmatitzant els ‘menes’ se publicó primero en SOS Racisme.

Per això cal preguntar-se: per què acaba un menor a un CIE si això està prohibit per l’ordenament jurídic? Les raons cal trobar-les en l’absència de certesa que presenten els mètodes de determinació de l’edat, així com en la instauració d’un procediment jurídic que contravé tant les pròpies obligacions internacionals contretes per Espanya com la pròpia normativa interna.
Les històries es repeteixen gairebé sempre de la mateixa manera: tenim coneixement que uns menors no acompanyats estan retinguts al CIE, que van arribar junts en una pastera i van ser interceptats per les autoritats espanyoles en algun punt de la costa. No portaven cap documentació, però van manifestar la seva minoria d’edat. No tots ho fan: alguns prefereixen passar per adults i evitar una hipotètica intervenció de les institucions de protecció de la infància, perquè el seu projecte migratori no passa per estar un temps en un centre de protecció. Altres, en canvi, ho diuen perquè confien en aquesta protecció. El que acostuma aleshores és que davant la manca de documentació i desconfiant de la seva paraula, se’ls fan les proves radiogràfiques de determinació de l’edat, segons determina el protocol (segons recull l’article 190 del reglament de la Llei d’Estrangeria i l’article 2 del reglament dels CIE).

La entrada Els drets dels menors no es poden quedar a la frontera ni a les portes dels CIE se publicó primero en SOS Racisme.

Podeu escoltar la taula rodona a Boca Ràdio 90.1FM el dijous 31, a les 11h i a les 18.30h. O baixar-vos el podcast de la seva pàgina web.

La situació del sud de Mèxic amb EEUU l’ha consolidat com un país de trànsit, sent un punt cabdal de la reunificació familiar, ja que ha esdevingut el punt de pas pels nois i noies que es volen retrobar amb els seus pares als EEUU. Pablo Ceriani, professor de la Universitat de Buenos Aires posava l’accent en els problemes de seguretat pel que fa a la detenció i la repatriació dels menors. Des d’un punt de vista crític, afirmava que la política d’estrangeria de Mèxic es troba amb l’absència de drets per la infància i amb un problema estructural ja que tant sols és de caràcter assistencialista.

Mikel Mazkiaran, en video-conferència des de Donosti, va presentar la situació dels MENAS (menors no acompanyats) a Espanya. Des d’una perspectiva legal, l’actual situació enfronta vells problemes amb noves normes, que no milloren les condicions d’aquest menors. La normativa vigent presenta un marc amb dèficits en els mecanismes d’integració, que presenta més problemes que no solucions. En aquestes situacions les sentències sovint són contradictòries i els responsables tenen criteris diversos, sense obviar que els interessos de l’administració són que siguin majors d’edat per poder expulsar-los.

Les últimes ponències van fer referència a la situació catalana. Segons Albert Parés, ens trobem amb una gran discriminació cap als menors no acompanyats d’origen africà, i amb una enorme vulneració dels drets d’aquests nens i nenes. De fet la mateixa normativa ja es discriminatòria i poc protectora amb aquests. També, el problema es presenta quan ens trobem amb processos judicials que s’allarguen en el temps, i la feina més dura amb la que es troben els treballadors relacionats amb aquesta temàtica és la de fer entendre als menors aquest procés de sentencia.

Des d’una visió més propera i diària d’aquests fets, l’educadora Núria Empez, va fer referència a les dificultats educatives i socials que sofreixen aquests nois, per la dificultat d’obtenir permisos de residencia i de treball. Ressalta la problemàtica que tant sols fan xarxa entre ells, de forma que quan surten dels centres als 18 anys es troben sols sense cap mena d’amistats fora del seu àmbit més pròxim. El treball amb les famílies d’origen és molt difícil i els programes de retorn voluntari tenen un gran efecte pervers.

Finalment, es van afirmar les necessitats de fer un treball individualitzat i personal amb els menors, de caràcter longitudinal i transnacional; sense deixar de banda la responsabilitat dels estats en la regulació de la legislació. Per concloure l’acte, es va  obrir el debat al públic perquè també hi participés.

En síntesi, respecte a aquesta problemàtica, queda un llarg camí per recórrer, on sembla que gairebé tot estigui per fer, ja que no es un tema que hagi provocat alarma social; i en conseqüència ha quedat invisibilitzat.

Gràcies a la col·laboració de Boca Ràdio, podeu sentir el debat sencer i descarregar-vos l’àudio en el següent enllaç.

La entrada #NOTICIA: La realitat invisibilitzada dels menors a les fronteres se publicó primero en SOS Racisme.

• Pablo Ceriani, coordinador del Programa Migración del Centre de Drets Humans de la Universitat Nacional de Lanús, Argentina. I professor de Drets dels Migrants a la Universitat de Buenos Aires. Explicarà les condicions en què es troben els menors que migren a Mèxic i altres països de llatinoamèrica, tenint en compte la peculiaritat de les migracions de trànsit.
• Mikel Mazkiaran, advocat membre de SOS Racismo Guipuzkoa – Guipuzkoako SOS Arrazakeria. Secretari de la Federación de Asociaciones de SOS Racismo i membre del Grup de Treball sobre menors de SOS Racismo-Mugak. Analitzarà la realitat dels menors no acompanyats a l’Estat espanyol des de la seva llarga experiència en el País Basc.
• Albert Parés, advocat membre del Col·lectiu de Professionals Socials. Ens ajudarà a conèixer i analitzar la realitat que es troben els menors a Catalunya. (llegiu una entrevista realitzada pel Setmanari La Directa, “Es vulnera el dret bàsic del menor a ser escoltat“)

L’acte tindrà lloc a la seu de la FCONGDH (c. de les Tàpies 1-3 El Raval) el dimecres 23 de gener a les 19h.
L’assistència a l’acte és lliure i gratuïta, però per qüestions d’aforament us agrairem que confirmeu la vostra assistència, trucant al 933010597 o escrivint a comunicacio@sosracisme.org

 

La entrada #ACTIVITAT: Menors a la frontera se publicó primero en SOS Racisme.