menors archivos - SOS Racisme

¿Con qué se encuentran los niños solos y migrados que llegan a España?

SOS Racisme — Tue, 24 Mar 2020 15:41:23 +0000

SOLOS
¿Con qué se encuentran los niños solos y migrados que llegan a España? Con un sistema frío y burocrático que los deshumaniza y discrimina. Este proyecto, que se desarrolla entre Melilla, Marruecos y Barcelona, muestra imágenes de los objetos y espacios que dañan sus mentes y sus cuerpos. Para las autoridades, los niños son un número de serie.

Aquest fotoreportatge forma part del projecte “D’infància en perill a infància perillosa” i va ser publicat en Odio, número 5 de la revista 5W, un llibre de crònica, reflexió i fotografia de 256 pàgines que explora les manifestacions de l’odi —i la resistència contra ell— arreu del planeta.
Les fotos són de Jose Colón, qui va a posar el focus en els espais i objectes que “acullen”als joves migrants en arribar a territori espanyol, per tal de mostrar el racisme institucional des de la fredor dels centres de detenció.

La entrada ¿Con qué se encuentran los niños solos y migrados que llegan a España? se publicó primero en SOS Racisme.

El laberint burocràtic dels joves migrants

SOS Racisme — Thu, 05 Mar 2020 15:41:45 +0000

Aquest reportatge escrit per Laura Jiménez forma part del projecte “D’infància en perill a infància perillosa”. L’article va ser publicat al diari Ara el 05 de març de 2020.

El sistema d’acollida al qual suposadament s’incorporen els menors que arriben de països com el Marroc s’ha convertit en una trampa burocràtica sota el paraigua de la llei d’estrangeria espanyola. La consideració d’estrangers i migrants dels nois ha ajudat a crear un circuit paral·lel, diferent del que segueixen altres nens atesos pels serveis socials a les comunitats autònomes.
La determinació de l’edat és el primer escull. “El paper de la Fiscalia és identificar els menors i comprovar si, efectivament, són menors o si són majors d’edat que estan intentant fer-se passar per menors”, afirma el fiscal portaveu de Barcelona, José Miguel Companys. “Si és major d’edat no pot estar en un centre tutelat”, afegeix.

Rebedor d’un pis tutelat per a majors de 18 anys / Jose Colón

El procés pot demorar-se fins a tres mesos, segons Companys. En aquest temps, el noi pot allotjar-se en un centre de primera acollida, però no va a l’escola ni pot començar a gestionar els seus papers. Està en un llimb. Per a l’advocat social Albert Parés, representant de l’associació Noves Vies, el procediment és una de les portes de darrere del sistema: “Quan disposi de passaport, i fins que no es demostri que no és de veritat, no es poden fer les proves de determinació de l’edat”.

83% DELS EXPEDIENTS D’EDAT
Dels expedients oberts a Barcelona a joves migrants, aquests vuit de cada deu són els que van provar la minoria d’edat dels nois

El tràmit es fa gairebé per defecte. Segons recull l’última memòria de la Fiscalia General de l’Estat, a Cadis, on es va registrar el nombre més elevat d’expedients de determinació de l’edat iniciats el 2018 (4.113), el 79% –és a dir, 3.272– van acabar arxivats, bé perquè el noi en qüestió va marxar del centre o bé perquè “cap institució va plantejar dubtes específics sobre la seva minoria d’edat”. A Barcelona, fins al 2018 s’incoaven expedients “dubtés o no el centre de protecció”. Es van obrir 1.853 expedients, el 83,16% dels quals van resultar de minoria d’edat.
“Hi ha una gran complicitat entre l’administració, que atén el menor, i la mateixa Fiscalia”, insisteix Parés. “El que no pot fer la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, la DGAIA, es simplement dir: «La Fiscalia dubta del passaport i vol fer-li proves, i jo no soc qui per dir-li que no ». Sí que és qui per negar-se que un menor que està sota la seva responsabilitat es faci proves quan disposa d’un passaport”.
Com a conseqüència, s’infla el nombre d’expedients oberts i es complica el funcionament de tota la cadena. Passa també en l’àmbit penal o de reforma, on s’agreuja la institucionalització de la infància i el fet que els nois estiguin sols, sense pares ni xarxa social que els doni suport. Segons el jutge de menors de Melilla, Álvaro Salvador Prieto, “la intervenció moltes vegades és més primària amb molts més menors estrangers no acompanyats que amb els d’aquí, perquè no tenen un entorn familiar”.
A Barcelona, una instrucció interna acordava “l’internament preventiu d’un menor fins que hi hagi sentències”, una mesura “molt, molt estricta i molt residual”, segons Companys, orientada a evitar la reincidència. El resultat és una certa sobrerepresentació de menors infractors estrangers en règim d’internament o privació de llibertat. “Per entrar al centre de reforma has d’haver comès un delicte bastant greu”, explica Salvador. “El problema d’això és que moltes vegades aquests nois entren al centre de reforma perquè no poden seguir al carrer. I no és el mateix tractar amb un noi que té una família aquí, un suport social”, afegeix.

[metaslider id=12595]

Cada error agreuja la criminalització d’aquests nois, que es converteixen en estrangers sense més un cop fan els 18 anys. Si no han complert el tràmit d’aconseguir la residència o renovar-la, acaben en una situació irregular que pot derivar en un tràmit d’expulsió. “La llei d’estrangeria no facilita que un estranger amb 20 anys que ve de ser menor tutelat pugui renovar més fàcilment la seva autorització de residència”, il·lustra Parés. El permís de treball que permet demostrar mitjans de vida per subsistir i renovar es converteix, aleshores, en l’única meta.

“El fet d’haver estat tutelat per l’administració només els facilita l’accés al permís de residència, i ja està”
TONI COMAS. DIRECTOR D’UNA RESIDÈNCIA PER A MAJORS D’EDAT

“El fet d’haver estat tutelat per l’administració els facilita l’accés al permís de residència i ja està”, explica Toni Comas, director d’una residència per a majors d’edat de la Fundació Ebeo. “No se’ls estan oferint totes les oportunitats que poden tenir els joves espanyols, que per haver nascut aquí tenen l’opció de poder treballar, estudiar…”, comenta. Els recursos per a majors d’edat amb suports de l’administració, com els que manté la DGAIA, s’estan estenent per tot l’Estat. A Andalusia i Melilla han sorgit iniciatives, però la normativa segueix sent un tap. “Al final –diu Comas– un menor estranger que ja va sortir del sistema d’acollida per haver complert la majoria d’edat encara ha de justificar la seva estada al país”.

La entrada El laberint burocràtic dels joves migrants se publicó primero en SOS Racisme.

D’infància en perill a infància perillosa: Xerrada al Festival CineMigrante

SOS Racisme — Tue, 01 Oct 2019 07:22:04 +0000

El proper dissabte 05 de octubre participarem a la 6a edició de la mostra internacional del festival de CineMigrante, presentant un avanç del projecte “D‘infància en perill a infància perillosa“ que actualment s’està desenvolupant gràcies a la Beca DevReporter que ens ha atorgat La Fede per mitjà del projecte europeu Frame, Voice, Report!.
En aquesta ocasió comptarem amb gran part de l’equip del projecte, l’espai Did L3onf, la cooperativa IACTA, el fotoperiodista José Colón i la documentalista Hajar Boujtat, qui ens introduiran al treball periodístic i al seu enfocament antiracista que analitza la criminalització racial i les polítiques del racisme d’estat entorn de la infància migrant. A més, comptem amb la presència de Omar Radi, periodista independent, que parlarà sobre el context periodístic i la situació de la infància al Marroc.

La Beca Devreporter és finançada per la Unió Europea i compta amb el suport de:

La entrada D’infància en perill a infància perillosa: Xerrada al Festival CineMigrante se publicó primero en SOS Racisme.

COMUNICAT: A Barcelona la “seguretat” atempta contra la dignitat de les persones

SOS Racisme — Thu, 08 Aug 2019 09:32:45 +0000

L’impacte de la política municipal de Barcelona a altres espais polítics o socials fa necessari que ens centrem amb què està passant a la ciutat en relació a la seguretat. I com ja és habitual a la capital catalana la campanya d’estiu ve acompanyada per actuacions que alimenten el racisme institucional i institucionalitzat d’un consistori que defensa un model de seguretat que no respecta, ni protegeix ni garanteix els drets de les veïnes i els veïns.

Missatges de representants polítics i càrrecs públics i titulars dels mitjans de comunicació sobre inseguretat i criminalitat a la ciutat que encenen el racisme. Fa mesos que es parla de que Barcelona ja no és una ciutat segura. Aquest va ser un dels hits de la campanya electoral de les municipals utilitzat com a arma de foc per part d’alguns partits que lamentablement no va ser contra argumentat pels altres per la por a ser antiracistes i perdre vots. Una situació que encara es complica més amb els equilibris de poder de la configuració del nou govern municipal.

El boc expiatori canvia segons el moment: els i les carteristes del metro, els narcopisos, les persones que es dediquen a la venda ambulant als carrers de la ciutat o els infants i joves estrangers no acompanyats. Però la intervenció municipal s’acaba concretant en la criminalització racial i les polítiques de repressió policial.

Algunes situacions que volem destacar:

El dispositiu que pretén acabar amb el top manta a la ciutat, exemplifica, un cop més, com es pretén solucionar amb repressió qüestions que són resultat de desigualtats globals i estructurals i que, no només, no canviaran amb més presència policial als carrers, sinó que aquest increment pot representar un augment de la violència i el racisme policial cap el col·lectiu. No es pot abordar la venda ambulant sense fer referència a les conseqüències d’una llei d’estrangeria, com instrument del racisme institucional, que travessa totes les dimensions de la vida, i que arracona les persones al marge del mercat laboral, sotmetent-les, en ocasions, a diferents formes d’explotació laboral. Així com també cal parlar de la utilització de codi penal per acabar amb aquesta activitat, impossibilitant a les persones que s’hi dediquen que puguin regularitzar la seva situació administrativa a causa de l’existència d’antecedents penals com a conseqüència de la venda al carrer de determinats productes que està tipificada com a delicte.

El discurs que situa a la infància en perill (infants i joves estrangers no acompanyats) com a infància perillosa, no només suposa l’elusió dels deures i obligacions de totes les administracions vers el compliment de la Convenció Internacional dels Drets dels Infants; sinó que a més alimenta una construcció estigmatitzada i racista com a problema social i en conseqüència, no s’adopta una lògica de protecció, sinó una lògica penal.

El silenci per part del consistori davant el sorgiment de patrulles ciutadanes que imposen la seva seguretat al metro de la ciutat. Iniciatives carregades de racisme que utilitzen l’escarni públic per assenyalar a persones, atemptant contra la seva dignitat i la seva presumpció d’innocència.

De nou la clau està en què entenem per seguretat i sobretot qui té el poder per decidir sobre: el que és seguretat, a qui hem de protegir i de què l’hem de protegir, així com quins són els mecanismes i límits que tenim per imposar aquesta seguretat. Cal parlar dels prejudicis racistes que hi ha darrere del disseny del model de seguretat, i també de la inseguretat de les persones migrades i/o racialitzades que es veuen exposades a les polítiques racistes que implementen aquest model de seguretat.

Perquè per assolir una verdadera seguretat cal garantir igualtat de drets i una societat lliure de racisme.

Consell de SOS Racisme

La entrada COMUNICAT: A Barcelona la “seguretat” atempta contra la dignitat de les persones se publicó primero en SOS Racisme.

“D’infància en perill a infància perillosa”: ens concedeixen la beca periodística Devreporter

SOS Racisme — Thu, 30 May 2019 15:09:08 +0000

SOS Racisme, l’espai Did L3onf i la cooperativa IACTA ens aliem amb el fotoperiodista José Colón Toscano, la periodista Laura Jiménez Varo i la documentalista Hajar Boujtat, gràcies a la concessió de la IV beca periodística Devreporter, que atorga La Fede per mitjà del projecte europeu Frame, Voice, Report!. A través d’un treball en profunditat i en diferents formats, explicarem el fenomen dels infants, adolescents i joves que migren sols, aprofundirem en les causes polítiques i socials que el provoquen, identificarem els drets que els són vulnerats, tant en el trajecte migratori com a l’arribada al país de destí, i sobretot apuntarem a la responsabilitat institucional i social per transformar els efectes que aquest moviment de persones menors comporta tant al Sud com al Nord globals.

Foto d’una imatge d’internet en què apareix una fotografia d’una prova per comprovar la majoria d’edat òssia d’un menor. Barcelona, 31/05/2019. Fotografia de José Colón*

Tal com indica el títol del projecte, “D‘infància en perill a infància perillosa“ busca un canvi de mirada que permeti deconstruir l’etiqueta criminalitzadora “MNA” per construir una narrativa nova, mediàtica, política i social, que posi en el centre els drets d’aquests infants, adolescents i joves. Després del treball periodístic que es planteja, difós tant en mitjans generalistes com en propostes més enfocades als drets humans, esperem que la ciutadania prengui consciència que aquesta situació es perpetua per la inacció política i el racisme institucional, i que la realitat de la infància migrant és diversa i no respon a l’estereotip criminalitzador gravat a foc en l’imaginari social.
El projecte que ens ocupa també comptarà amb la participació de Omar Radi, periodista implicat en diferents moviments socials al Marroc, qui serà convidat a Barcelona el proper mes d’octubre. Fomentarem la implicació d’adolescents i joves migrants que viuen a Barcelona, que entenem que és crucial i que hauria de marcar les línies discursives del treball periodístic.

La entrada “D’infància en perill a infància perillosa”: ens concedeixen la beca periodística Devreporter se publicó primero en SOS Racisme.

Els drets dels menors no es poden quedar a la frontera ni a les portes dels CIE

SOS Racisme — Fri, 01 Dec 2017 13:53:36 +0000

Les associacions i col·lectius que treballem pel tancament dels centres d’internament d’estrangers (CIE) ens trobem de manera relativament freqüent un fet molt greu: la presència de menors no acompanyats. En relació a això, cal fer una precisió inicial: els menors no acompanyats (també anomenats MENA) no poden ser detinguts i internats a un CIE, tal com disposen les lleis de protecció del menor i la pròpia Llei d’Estrangeria. Tot i això, els darrers mesos hem pogut comprovar quelcom que ja imaginàvem: que les autoritats competents no tenen previst fer res per canviar-ho, incomplint així la seva responsabilitat i el seu mandat.

Per això cal preguntar-se: per què acaba un menor a un CIE si això està prohibit per l’ordenament jurídic? Les raons cal trobar-les en l’absència de certesa que presenten els mètodes de determinació de l’edat, així com en la instauració d’un procediment jurídic que contravé tant les pròpies obligacions internacionals contretes per Espanya com la pròpia normativa interna.
Les històries es repeteixen gairebé sempre de la mateixa manera: tenim coneixement que uns menors no acompanyats estan retinguts al CIE, que van arribar junts en una pastera i van ser interceptats per les autoritats espanyoles en algun punt de la costa. No portaven cap documentació, però van manifestar la seva minoria d’edat. No tots ho fan: alguns prefereixen passar per adults i evitar una hipotètica intervenció de les institucions de protecció de la infància, perquè el seu projecte migratori no passa per estar un temps en un centre de protecció. Altres, en canvi, ho diuen perquè confien en aquesta protecció. El que acostuma aleshores és que davant la manca de documentació i desconfiant de la seva paraula, se’ls fan les proves radiogràfiques de determinació de l’edat, segons determina el protocol (segons recull l’article 190 del reglament de la Llei d’Estrangeria i l’article 2 del reglament dels CIE).

Autoria: ROBERT BONET

Moltes vegades, el resultat d’aquestes proves és que sí són majors d’edat, el que suposa el seu internament al CIE a l’espera de ser retornats als seus països d’origen. Però es passa per alt un fet de vital importància per aquests nois: el resultat de les proves presenta un marge d’error fins a 18 mesos, tal com estableixen les Sentències de 4 de maig de 2010 del Jutjat de Primera Instància número 28 de Madrid, i de 8 de juny de 2011 del Jutjat de Primera Instància número 80 de Madrid.
Un marge d’error de 18 mesos significa que un jove que segons les proves mèdiques és major d’edat, en realitat en pot tenir 16 anys i mig. Un fet gens banal. I tot i que les institucions ho neguen contínuament, per la nostra experiència podem afirmar que això passa realment. Fa uns mesos, per exemple, es va denunciar la presència d’un menor al CIE de Barcelona. Havia estat internat després que les proves mèdiques l’identifiqués com a major d’edat. Per fortuna, va poder demostrar amb documentació oficial la seva edat real i el van haver de deixar en llibertat. És a dir: durant unes setmanes un menor va estar retingut al CIE fins que va poder demostrar que les proves mèdiques s’havien equivocat. Què succeeix amb tots els que no poden demostrar-ho?
Insistim, l‘internament en un CIE de menors no acompanyats (és a dir sense pares ni tutors legals) està prohibit, tal com recull l’article 62.4 de la Llei Orgànica 4/2000 sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social; que a més indica a l’article 62 bis i) «Els menors estrangers no acompanyats que es trobin a Espanya passaran a disposició de les entitats públiques de protecció de menors, tal com estableix la Llei Orgànica de Protecció Jurídica del Menor (LOPJM) i d’acord amb les normes previstes a l’article 35 d’aquesta llei».
És competent la Direcció del CIE per ocupar-se d’aquests casos? Sí, ho és. I segons determinen les lleis (l’article 12.1. de la LOPJM i 190 del RD 557/2011, concretament) a més, tenen l’obligació d’informar a la DGAIA, després a Fiscalia de Menors i finalment a la Subdelegació del Govern, en aquest ordre. Per tant, no als cònsols, ni tampoc als jutges, com acostumen a fer. En qualsevol cas, la llei no prohibeix que s’informi a aquests segons, però sí exigeix que s’informi als primers.
Per què falla de manera tan evident un sistema amb la conseqüència que un menor estigui en un CIE? Assenyalàvem anteriorment que això es deu als propis mitjans de detecció de l’edat, així com a un procediment jurídic creat per encobrir, mitjançant l’aparença del dret, la voluntat de no identificar a menors d’edat. En la pràctica, el procediment per a la determinació de l’edat s’ha convertit en un exercici més de política migratòria que no pas de protecció dels menors, ja que la seva competència es vincula a un òrgan no jurisdiccional, com és la Fiscalia, el criteri d’aplicació general és no donar credibilitat als documents que porten els menors, el procediment s’efectua sense assistència lletrada i sense possibilitat d’ulterior recurs, entre altres.
Què pretenem les associacions de defensa de drets humans quan detectem un menor no acompanyat al CIE? En primer lloc, la seva sortida immediata i la protecció del menor per part de la institució corresponent, a Catalunya la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). Però les circumstàncies amb les quals ens trobem, en concret la no aplicació de la presumpció de la minoria d’edat i del deure d’atenció immediata dels menors, evidencien que es passen per alt l’especial vulnerabilitat del menor no acompanyat i el compliment del principi fonamental en la protecció de menors: l’aplicació de l’interès superior del menor en les decisions preses que l’afecten (article 3.1 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant i article 2 de LOPJM).
Per altra banda, també exigim que els Cossos i Forces de seguretat davant la possible estada al CIE d’un menor no acompanyat, posin immediatament a disposició de les autoritats competents, la DGAIA, i en coneixement del Ministeri Fiscal, que aquesta persona ha de ser considerada menor i protegida com a tal segons l’article 12.4 de la LOPJM.
La gravetat de la qüestió no és només l’internament de menors no acompanyants al CIE, tot i la seva prohibició. És que a aquest fet, se suma la no actuació de l’administració pública, no complint amb el seu deure de protecció de la infància. La DGAIA se supedita a la voluntat de la Direcció del CIE, que a la vegada es supedita a la resolució judicial de l’internament, que es dicta basant-se en el resultat d’unes proves de determinació d’edat que no són fiables. I a més, les peticions i denúncies fetes des de les organitzacions de defensa de drets humans queden no resoltes, atès que es nega sistemàticament la presència de menors al CIE i, en moltes ocasions, amb una resposta que arriba molt tard. I ens trobem així, una i una altra vegada, amb un cercle viciós que mostra la inoperància de l’Administració pública que està ometent el seu deure d’actuació en la protecció de menors que es troben en el seu territori.
I enmig dels laberints burocràtics i les lleis ineficaces, injustes i racistes, hi ha un menor patint a un recinte de privació de la llibertat on no hauria d’estar. Un menor que no és considerat com a tal, pel fet de ser migrant.
La presència de menors no acompanyats als centres d’internament, o els que estan retinguts a la Ciutat de la Justícia dies i dies, així com també la realitat dels que malviuen sols als carrers dels nostres pobles i ciutats, ens alerta. En primer lloc, per la desprotecció de la infància en general i, en segon lloc, situa l’origen estranger dels infants com un element més per legitimar aquesta desprotecció, incomplint d’aquesta manera la responsabilitat de les institucions públiques i de l’Estat.

La entrada Els drets dels menors no es poden quedar a la frontera ni a les portes dels CIE se publicó primero en SOS Racisme.

Nuevamente el drama de muertes evitables de adultos y niños inmigrantes en las costas españolas

SOS Racisme — Mon, 16 Feb 2009 16:11:43 +0000

SOS Racismo expresa su pesar ante la muerte, hasta este momento de 19 personas, 14 de las cuales son menores, tras el naufragio de una embarcación de unos siete metros que intentaba llegar a costas españolas con unas 28 personas a bordo, seis de cuales han podido ser rescatadas.

Esta es la imagen más dramática y la vulneración más flagrante de derechos humanos, en que se traduce la política migratoria europea que tiene como objetivo principal el blindaje de las fronteras europeas. A raíz de estas muertes, SOS Racismo vuelve a denunciar que:

Centenares de personas pierden la vida cada año intentando llegar a costas españolas. Estas muertes que hoy lamentamos ponen de manifiesto el fracaso de la política migratoria europea y española, pero las preceden y por desgracia, las seguirán muchas más, centenares de las que tendremos conocimiento al cabo del año, y muchas de las que no sabremos nada.
La ausencia de vías permanentes de entrada, eficaces y realistas, obligan a muchas personas, adultos pero también a menores, a jugarse la vida en sus proyectos migratorios. El viaje peligroso no es una alternativa más, en muchos casos es la única alternativa.
El control represivo de los flujos migratorios en forma de externalización de fronteras y cuantiosas cifras invertidas en dispositivos de control de fronteras. Ambos son una muestra del cinismo de las políticas de inmigración y cooperación europeas, al mismo tiempo que siguen sin conseguir sus objetivos.
No podemos normalizar el drama que viven tantas personas para llegar a las costas españolas, ni las muertes ni las desapariciones. Como tampoco podemos normalizar el hecho que muchas personas se vean obligadas a residir en la clandestinidad y por tanto a trabajar en condiciones de explotación o a ser víctimas de la exclusión social. Ser sensibles a esta realidad y exigir responsabilidades políticas es un primer paso para combatir estas vulneraciones de derechos humanos.
Tampoco podemos cerrar los ojos a la realidad de continentes como el africano, de cuya situación es en gran parte Europa responsable. Como también lo es de la construcción de un modelo socioeconómico mundial que prima la desigualdad en pro del beneficio de una minoría.

Desde SOS Racismo denunciamos que existen responsables políticos de estas muertes evitables, que no son fruto de ninguna catástrofe natural, así que podríamos evitarlas, para ello exigimos un replanteamiento de la política migratoria en base al respeto de los derechos humanos, que tenga como prioridad el restablecimiento de vías legales y permanentes de entrada, así como el desarrollo de una política de cooperación responsable y efectiva.
16 de febrero del 2009
Federación de Asociaciones de SOS Racismo en el Estado Español

La entrada Nuevamente el drama de muertes evitables de adultos y niños inmigrantes en las costas españolas se publicó primero en SOS Racisme.

Manifest: “Avancem en convivència des de l’escola”

SOS Racisme — Fri, 14 Mar 2008 15:58:14 +0000

Davant la mesura anunciada pel Govern de la Generalitat de crear centres educatius especials per als fills d’immigrants que arriben amb el curs escolar començat, els sotasignants ens manifestem en contra d’aquesta mesura perquè:
1.És una acció política discriminatòria que fomenta la desigualtat, la discriminació i l’estigmatització del col•lectiu immigrant.
2.És una acció de govern incoherentamb altres iniciatives plantejades pel Govern de la Generalitat per avançar en termes de ciutadania i integració. D’aquesta manera es posa de manifest la manca de transversalitat i coordinació de les polítiques que aquest govern impulsa en pro de la convivència. Evidentment aquesta irresponsabilitat i absència de visió política té i tindrà conseqüències en un pla social.
3.És especialment greu i una manca de rigurositat, experimentar en l’àmbit de l’educació.I més quan es posa en joc la convivència dels ciutadans i ciutadanes. Aquest tipus de mesures ja s’han volgut posar en pràctica amb evident fracàs a altres països europeus, com per exemple a Anglaterra.
4.Aquesta mesura neix de la pressa per donar resposta a l’augment de la matrícula viva. Però aquesta immediatesa en cap cas justifica que no s’hagi comptat amb els agents implicats(professionals i teixit associatiu) a l’hora d’impulsar mesures alternatives a les ja existents.
5.La presència d’alumnat d’origen estranger no és una novetat, òbviament planteja reptes per la seva heterogeneïtat en quant a moment d’arribada, nivell de coneixement de l’idioma i nivell de formació, però des de fa molts anys s’està treballant per donar resposta a aquests reptes. Els objectius que vol assolir aquesta mesura ja els plantegen les aules d’acollida, un servei que ja fa anys es va crear per acollir l’alumnat nouvingut i d’incorporació al llarg del curs i dotar-lo dels coneixements lingüístics necessaris per poder integrar-se en una aula estàndard. Les aules d’acollida estan funcionant bé, en tot cas si no arriben a donar resposta a les necessitats actuals és degut a una gran manca de recursos humans i econòmics.
6. Es pot apostar per la integració posant l’accent en la diferència? La resposta és no. El fet de concentrar els alumnes nouvinguts en centres específics, els situa als ulls de la resta d’alumnes i de la resta de la societat en una situació d’inferioritat, per tant fomenta la desigualtat i l’estigmatització d’aquest col•lectiu.De fet implica un doble procés d’integració en l’àmbit escolar primer en el centre específic per després repetir-lo a l’escola.
7. Concentrar tot l’alumnat nouvingut en un mateix centre no és la millor manera per conèixer la realitat social i cultural catalana, més aviat tot el contrari. És evident que la millor manera de conèixer aquesta realitat és compartir l’escola amb l’alumnat autòcton i fomentar la seves relacions des del primer moment, generant coneixement des de la convivència, de manera natural. L’escola té una funció educativa curricular però també és un espai clau de socialització i d’integració social dels infants i joves nouvinguts.
8.La manca de criteris d’aquesta mesura en aspectes com: qui decidirà en quin centre s’han de matricular els alumnes; en funció de quins criteris; si es respectarà l’elecció de centres dels pares; qui gestionarà aquests centres; quin professional hi haurà, etc. obre la porta a la discrecionalitat i per tant amplia el marge de la discriminació segons l’aplicació en cada municipi.
9. Una política com aquesta situa al col•lectiu immigrat en una situació d’inferioritat i apunta un futur marcat per la desigualtat d’oportunitats per aquests joves.Les necessitats idiomàtiques i formatives d’aquest alumnat responen a un primer moment d’arribada, si aquesta immersió es fa en bones condicions, aquests nois i noies no haurien de tenir més dificultats que la resta d’alumnes. La creació d’aquests centres segregats de la xarxa normalitzada generarà unes barreres al procés standard d’escolarització que a la llarga poden augmentar el fracàs escolar, ja que allarguen el procés d’integració dels infants nouvinguts.
10. Es tracta d’una proposta segregadora, que crea categories entre els estudiants, i fomenta tòpics i prejudicis, ja prou estesos a la societat, que són la base perquè es donin casos de discriminació racista i xenòfoba.
Davant aquest alarmant anàlisi, manifestem que:

Cal ampliar el nombre d’aules d’acollida en nombre, recursos i dotar-les de professionals especialitzats. No és suficient sobrecarregar el professorat de l’escola augmentant les hores a canvi d’un petit plus econòmic.Si la matrícula és viva també cal que ho siguin els recursos.
Cal apostar per les zones de matriculació únicaper combatre la concentració d’alumnat amb necessitats educatives especials a determinades escoles públiques. Tots els centres educatius, sobretot els privats-concertats, han de reservar places per acollir els alumnes que arriben amb el curs començat. Les zones de matriculació única ajuden a viure amb normalitat el fet migratori i permeten compartir la responsabilitat entre l’escola pública i la concertada.
Cal completar l’oferta educativa ampliant els recursos destinats a altres recursos ja existents com els plans educatius d’entorn i els professionals especialitzats en Llengua i cohesió social.
Cal treballar amb els agents implicats les línies d’actuació que s’impulsin des del Govern de la Generalitat.

Per tant, exigim la retirada d’aquesta mesura al Govern de la Generalitat.
Hem de tenir en compte que aquesta mesura es planteja en un moment de retallada de l’espai públic en l’educació. La solució pels reptes plantejats consisteix en una inversió realista de recursos humans i econòmics basada en garantir l’equitat i en fomentar la convivència. Cal pensar bé el que es fa, no podem experimentar irresponsablement, no oblidem que a les escoles d’avui estem educant als ciutadans de demà i el que ens juguem és el futur d’aquesta societat.
Barcelona, 13 de març del 2008
Adhesions al manifest:
Entitats:
ACCIÓ JOVE – joves de CCOO
AMIC-UGT
Associació de Mestres Rosa Sensat
Associació Casal Pakistaní a Catalunya
Associació d’Estudiants Progressistes
Associación Por Derecho Propio
ATTAC-Catalunya
Atzavara-arrels
AUC
Casa de l’est
Centro Latinoamericano de Reus
Consell Nacional de la Joventut de Catalunya
Col.lectiu Maloka Colombia
Col•lectiu DRARI d’Investigació Acció Participativa pels Drets de l’Infant
Col•legi d’educadores i educadors socials de Catalunya
Consell de la Joventut de Barcelona
Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme
Dones Juristes
ESPLAC
Fedelatina
Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans
Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona
Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT
Fedració d’Ensenyament de CCOO
Fundació Akwaba
Fundació Món-3
Fundació Pere Ardiaca
Fundacio SER.GI
Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC)
MRP Terres de l’Ebre
Mujeres palante
Nuevos Colectivos
Secretaria d’Immigració de CCOO
SOS Racisme-Catalunya
Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
USTEC-STEs (IAC)
Xarxa 9barris Acull

La entrada Manifest: “Avancem en convivència des de l’escola” se publicó primero en SOS Racisme.

Avancem en convivència des de l’escola

SOS Racisme — Wed, 23 Jan 2008 17:21:20 +0000

1. És una acció política discriminatòria que fomenta la desigualtat, la discriminació i l’estigmatització del col•lectiu immigrant.
2. És una acció de govern incoherent amb altres iniciatives plantejades pel Govern de la Generalitat per avançar en termes de ciutadania i integració. D’aquesta manera es posa de manifest la manca de transversalitat i coordinació de les polítiques que aquest govern impulsa en pro de la convivència. Evidentment aquesta irresponsabilitat i absència de visió política té i tindrà conseqüències en un pla social.
3. És especialment greu i una manca de rigurositat, experimentar en l’àmbit de l’educació. I més quan es posa en joc la convivència dels ciutadans i ciutadanes. Aquest tipus de mesures ja s’han volgut posar en pràctica amb evident fracàs a altres països europeus, com per exemple a Anglaterra.
4. Aquesta mesura neix de la pressa per donar resposta a l’augment de la matrícula viva. Però aquesta immediatesa en cap cas justifica que no s’hagi comptat amb els agents implicats (professionals i teixit associatiu) a l’hora d’impulsar mesures alternatives a les ja existents.
5. La presència d’alumnat d’origen estranger no és una novetat, òbviament planteja reptes per la seva heterogeneïtat en quant a moment d’arribada, nivell de coneixement de l’idioma i nivell de formació, però des de fa molts anys s’està treballant per donar resposta a aquests reptes. Els objectius que vol assolir aquesta mesura ja els plantegen les aules d’acollida, un servei que ja fa anys es va crear per acollir l’alumnat nouvingut i d’incorporació al llarg del curs i dotar-lo dels coneixements lingüístics necessaris per poder integrar-se en una aula estàndard. Les aules d’acollida estan funcionant bé, en tot cas si no arriben a donar resposta a les necessitats actuals és degut a una gran manca de recursos humans i econòmics.
6. Es pot apostar per la integració posant l’accent en la diferència? La resposta és no. El fet de concentrar els alumnes nouvinguts en centres específics, els situa als ulls de la resta d’alumnes i de la resta de la societat en una situació d’inferioritat, per tant fomenta la desigualtat i l’estigmatització d’aquest col•lectiu. De fet implica un doble procés d’integració en l’àmbit escolar primer en el centre específic per després repetir-lo a l’escola.
7. Concentrar tot l’alumnat nouvingut en un mateix centre no és la millor manera per conèixer la realitat social i cultural catalana, més aviat tot el contrari. És evident que la millor manera de conèixer aquesta realitat és compartir l’escola amb l’alumnat autòcton i fomentar la seves relacions des del primer moment, generant coneixement des de la convivència, de manera natural. L’escola té una funció educativa curricular però també és un espai clau de socialització i d’integració social dels infants i joves nouvinguts.
8. La manca de criteris d’aquesta mesura en aspectes com: qui decidirà en quin centre s’han de matricular els alumnes; en funció de quins criteris; si es respectarà l’elecció de centres dels pares; qui gestionarà aquests centres; quin professional hi haurà, etc., obre la porta a la discrecionalitat i per tant amplia el marge de la discriminació segons l’aplicació en cada municipi.
9. Una política com aquesta situa al col•lectiu immigrat en una situació d’inferioritat i apunta un futur marcat per la desigualtat d’oportunitats per aquests joves. Les necessitats idiomàtiques i formatives d’aquest alumnat responen a un primer moment d’arribada, si aquesta immersió es fa en bones condicions, aquests nois i noies no haurien de tenir més dificultats que la resta d’alumnes. La creació d’aquests centres segregats de la xarxa normalitzada generarà unes barreres al procés standard d’escolarització que a la llarga poden augmentar el fracàs escolar, ja que allarguen el procés d’integració dels infants nouvinguts.
10. Es tracta d’una proposta segregadora, que crea categories entre els estudiants, i fomenta tòpics i prejudicis, ja prou estesos a la societat, que són la base perquè es donin casos de discriminació racista i xenòfoba.

Davant aquest alarmant anàlisi, manifestem que:

Cal ampliar el nombre d’aules d’acollida en nombre, recursos i dotar-les de professionals especialitzats. No és suficient sobrecarregar el professorat de l’escola augmentant les hores a canvi d’un petit plus econòmic. Si la matrícula és viva també cal que ho siguin els recursos.
Cal apostar per les zones de matriculació única per combatre la concentració d’alumnat amb necessitats educatives especials a determinades escoles públiques. Tots els centres educatius, sobretot els privats-concertats, han de reservar places per acollir els alumnes que arriben amb el curs començat. Les zones de matriculació única ajuden a viure amb normalitat el fet migratori i permeten compartir la responsabilitat entre l’escola pública i la concertada.
Cal completar l’oferta educativa ampliant els recursos destinats a altres recursos ja existents com els plans educatius d’entorn i els professionals especialitzats en Llengua i cohesió social.
Cal treballar amb els agents implicats les línies d’actuació que s’impulsin des del Govern de la Generalitat.

La entrada Avancem en convivència des de l’escola se publicó primero en SOS Racisme.

Comunicat de SOS Racisme davant la proposta de la Generalitat de crear centres educatius especials per als immigrants que arriben amb el curs ja començat

SOS Racisme — Tue, 15 Jan 2008 15:32:46 +0000

Comunicat de SOS Racisme davant la proposta de la Generalitat de crear centres educatius especials per als immigrants que arriben amb el curs ja començat És una realitat que les despeses en educació i especialment en l’escola pública, han estat mínimes al llarg de molts anys, malgrat el increment substancial dels darrers anys, Catalunya encara està a la cua en inversió en comparació amb molts països europeus. Aquestes mancances estructurals passen factura en un moment en que hi ha un augment de l’alumnat i de les seves especificitats.
La presència d’alumnat d’origen estranger a les escoles catalanes és una realitat des de ja fa uns anys, com també és un fet el saber que aquest és un alumnat heterogeni, tant en qüestió, d’orígens, de nivells de formació com de coneixement de les llengües, que planteja reptes.
Des del primer moment s’ha estat treballant per donar resposta a aquests reptes i algunes de les mesures necessàries no s’estan desenvolupant amb tota la intensitat necessària:

Respecte les aules d’acollida, a Catalunya hi ha actualment 1.500 centres escolars amb aules d’aquest tipus, però comptem amb uns 2.800 centres escolars. És important dotar a les escoles dels recursos necessaris tant a nivell humà com econòmic. No és suficient ampliar les hores del professorat amb un petit plus econòmic per assumir aquestes tasques sinó que cal crear professorat especialitzat. Sinó ens trobem davant d’una manca de recursos i d’una sobrecàrrega laboral pels professionals, que sovint han de jugar molt amb l’enginy per fer front a aquesta realitat.
Pel que fa a la matrícula viva, si aquesta ho és també cal que sigui viva la plantilla, de no ser així ens tornarem a trobar de nou amb una sobrecàrrega pel professorat. De la mateixa manera que a totes les escoles s’haurien de reservar places per acollir a aquests nois i noies que arriben amb el curs ja començat, sinó es tendeix a concentrar en grups aquest alumnat que planteja més dificultats per poder avançar el curs amb normalitat als mateixos centres.
Davant la concentració escolar de l’alumnat estranger cal impulsar les experiències de zones de matriculació única que s’estan duent a terme a diferents municipis, que ajuden a viure amb normalitat el fet migratori, i exigir la corresponsabilitat a l’escola concertada.

És en base a aquest anàlisi que denunciem des de SOS Racisme una mesura com la de crear centres educatius especials per als fills de immigrants que acaben d’arribar proposada per la Conselleria d’Educació, al considerar-la una proposta política discriminatòria que fomenta la desigualtat i l’estigmatització del col·lectiu immigrant i que va en contra d’altres iniciatives polítiques a favor de la integraciócom el Pla per la Ciutadania.

En primer lloc aquesta és una mesura que fomentarà la segregació dins de les escoles, però també del conjunt de la població immigrada davant dels ulls de la societat. Com es pot treballar per la integració des de la segregació?
Una política com aquesta situa al col·lectiu immigrat en una situació d’inferioritat i apunta un futur marcat per la desigualtat d’oportunitats per aquests joves. Les necessitats idiomàtiques i formatives d’aquest alumnat responen a un primer moment d’arribada, si aquesta immersió es fa en bones condicions, aquests nois i noies no representen més dificultats o reptes que altres alumnes. Les aules d’acollida han de donar resposta a aquesta primera immersió, la creació de centres especialitzats només respon a buscar formes “d’aparcar” a un alumnat i a la llarga augmentaran més el fracàs escolar.
D’altra banda, és totalment innecessari que el nou alumnat faci “cursos específics” com planteja la mesura per conèixer les costums de Catalunya. És evident que la millor manera per conèixer la realitat és compartint l’escola amb l’alumnat autòcton i fomentant la relació entre aquests, generant coneixement des de la convivència de forma natural. L’escola a més d’un paper educatiu en matèria curricular compleix una funció integradora que mesures com aquestes destrueix.
La creació d’aquests centres evidentment comportarà una despesa, que hauria de destinar-se a millorar de forma global la qualitat educativa i per impulsar la millora i extensió de les aules d’acollida, formació dels professionals davant la diversitat cultural, la mediació intercultural i projectes de integració com els plans d’entorn. Enlloc d’això aquest Govern decideix invertir en una política que fomentarà la desigualtat.

La solució pels reptes plantejats passa en gran part per una inversió realista de recursos humans i econòmics, basada en garantir la igualtat d’oportunitats i el foment de la convivència. Tot i que les línies que s’estaven treballant fins ara en matèria educativa anaven en aquest sentit, cal una major inversió que permeti als professionals de l’educació afrontar aquests reptes.
Invertim els recursos de manera intel·ligent i responsable i apostem per construir una societat cohesionada que no deixi espai per la segregació i la desigualtat. No oblidem que les escoles d’avui les formen els ciutadans de demà, i el que visquin ara marcarà el futur d’aquesta societat.
Barcelona, 15 de gener del 2008
SOS Racisme-Catalunya

La entrada Comunicat de SOS Racisme davant la proposta de la Generalitat de crear centres educatius especials per als immigrants que arriben amb el curs ja començat se publicó primero en SOS Racisme.