Algunos medios de comunicación han informado en los últimos días que de acuerdo con una sentencia reciente del Tribunal de Justicia de la Unión Europea (TJUE) “España no puede expulsar a personas extranjeras por el sólo hecho de no tener papeles”; “No se puede acordar la expulsión de una persona inmigrante irregular cuando no existan circunstancias agravantes”, y más titulares en sentido similar.
Eso que se dice es cierto. Sin embargo, esa sentencia del 8 de octubre de 2020 debe entenderse con toda precisión para no generar falsas expectativas y desinformación. De hecho, no es una sentencia que aporte mucho que celebrar.
Para entender mejor porqué afirmo eso, se debe tener presente que esta sentencia se enmarca en una serie de sentencias que han analizado lo que yo he llamado “sistema de multa o expulsión“, previsto en la Ley de Extranjería (LOEx). En el año 2015, el mismo TJUE estableció que dicho sistema, que ante la migración irregular prevé como sanción la multa o la expulsión como medidas optativas y excluyentes entre sí, se opone a la normativa europea. Esto es, que para cumplir con las normas de la Unión Europea (UE), se debe prever claramente en qué casos se aplica multa y en qué casos expulsión. Sin perder de vista que, para cumplir con la Directiva de Retorno de la UE, la única opción prevista es la expulsión (el retorno).
Ante esa decisión del TJUE, el Tribunal Supremo de España consideró que para “salvar” la situación, en los casos de expulsión por situación irregular, incluídos los casos en los que no existen motivos agravantes, las autoridades españolas debían aplicar directamente lo establecido en la Directiva europea, esto es, ordenar la expulsión.
Al no compartirse esa decisión adoptada por el Tribunal Supremo, algunos jueces y tribunales españoles preguntaron al TJUE si eso era correcto. La respuesta del TJUE (que es la sentencia más reciente) fue que no, ya que la autoridad nacional no podía basarse directamente en la norma europea, menos si no había circunstancias agravantes a la situación de irregularidad administrativa de la persona migrante. Esto es, que para ese supuesto debía observar lo que establece la LOEx.

¿Eso es una buena noticia? Sí, en parte. No tanto, si se precisan los detalles que la rodean. Veamos. En primer lugar, es bueno que el TJUE reitere que no se pueden usar directamente normas europeas para ampliar sanciones no previstas en las leyes nacionales. Lo correcto es transponer la norma europea en el sistema jurídico nacional.

En segundo lugar, es bueno que se pida aplicar la LOEx en los casos de “irregularidad sin agravantes”. Pero en este punto, no se debe olvidar que aplicar el “sistema multa o expulsión” ya se declaró contrario al Derecho de la UE, por lo que todo lo que se encuentre dentro de ese sistema no se debe/puede aplicar. De hacerse esto último, se estaría incumpliendo lo establecido en la sentencia de 2015.
En tercer lugar, es importante, más que bueno, no perder de vista que en la LOEx lo único que no entra en el “sistema multa o expulsión” son las infracciones leves previstas en su artículo 52 (omisiones o retrasos menores), que no son todos los casos posibles que nos podamos imaginar de “sólo irregularidad”. De hecho, varios supuestos de “sólo irregularidad” están contemplados en la LOEx como infracciones graves, por lo que entran en el “sistema multa o expulsión” que ya no se debe/puede aplicar.
¿Qué significa o en qué se traduce todo eso? Significa que, el TJUE está “invitando” al legislador español a que adecúe la LOEx a la Directiva de Retorno en este tema. También significa que las autoridades de extranjería, jueces y tribunales deberán aplicar multas en los casos de irregularidad previstos en el artículo 52 de la LOEx (infracciones leves) y expulsión en los demás casos (incluidos varios de “sólo irregularidad”), en tanto el Congreso no adecúe la LOEx. No se traduce en nada más, ya que esto parece ser la única vía posible que queda disponible para cumplir con todas las sentencias del TJUE.
Por más que se diga que a partir de ahora las autoridades de extranjería y tribunales deberán hacer un juicio de proporcionalidad para determinar si aplican multa o expulsión (de conformidad con el artículo 57.1 de la LOEx), lo cierto es que ese artículo al prever la multa o expulsión ya fue declarado contrario al Derecho de la UE en 2015 y, por tanto, no es posible aplicarlo, por bueno que parezca.

Si algo se debe hacer frente a la última sentencia del TJUE es, primero, mostrarla en su justa dimensión y alcances. Segundo, generar incidencia para que la reforma a la LOEx que sí o sí debe hacer el Congreso de los Diputados no elimine los supuestos en los que se pueda aplicar exclusivamente multa, ya que cumplir con el contenido de la Directiva de Retorno implicaría sólo prever expulsiones. Tercero, redoblar esfuerzos para que antes que multas y expulsiones se den regularizaciones, oportunidades y trato digno a todas las personas migrantes.

Las normas y decisiones judiciales relacionadas con temas migratorios son cada vez más complejas, por lo que deben leerse e interpretase con mucha atención, así como divulgarse con seriedad y rigor, pues lo que está en juego no es sólo una cuestión de leyes, plazos y sentencias, sino más bien de proyectos de vida y de derechos humanos. Es mejor afrontar la realidad con toda su crudeza a fin de generar estrategias de acción sólidas, antes que crear falsas expectativas que sólo generan más frustración y desanimo.
Ojalá nadie tuviera que ser expulsado/a. Ojalá se apliquen multas antes que expulsiones. Ojalá algún día importen más las vidas de las personas migrantes-extranjeras que las facultades de los Estados para decidir unilateralmente sobre ellas.
 

 

La entrada ¿Multa antes que expulsión? Ojalá se publicó primero en SOS Racisme.

El sistema d’acollida al qual suposadament s’incorporen els menors que arriben de països com el Marroc s’ha convertit en una trampa burocràtica sota el paraigua de la llei d’estrangeria espanyola. La consideració d’estrangers i migrants dels nois ha ajudat a crear un circuit paral·lel, diferent del que segueixen altres nens atesos pels serveis socials a les comunitats autònomes.
La determinació de l’edat és el primer escull. “El paper de la Fiscalia és identificar els menors i comprovar si, efectivament, són menors o si són majors d’edat que estan intentant fer-se passar per menors”, afirma el fiscal portaveu de Barcelona, José Miguel Companys. “Si és major d’edat no pot estar en un centre tutelat”, afegeix.
 

83% DELS EXPEDIENTS D’EDAT
Dels expedients oberts a Barcelona a joves migrants, aquests vuit de cada deu són els que van provar la minoria d’edat dels nois

El tràmit es fa gairebé per defecte. Segons recull l’última memòria de la Fiscalia General de l’Estat, a Cadis, on es va registrar el nombre més elevat d’expedients de determinació de l’edat iniciats el 2018 (4.113), el 79% –és a dir, 3.272– van acabar arxivats, bé perquè el noi en qüestió va marxar del centre o bé perquè “cap institució va plantejar dubtes específics sobre la seva minoria d’edat”. A Barcelona, fins al 2018 s’incoaven expedients “dubtés o no el centre de protecció”. Es van obrir 1.853 expedients, el 83,16% dels quals van resultar de minoria d’edat.
“Hi ha una gran complicitat entre l’administració, que atén el menor, i la mateixa Fiscalia”, insisteix Parés. “El que no pot fer la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, la DGAIA, es simplement dir: «La Fiscalia dubta del passaport i vol fer-li proves, i jo no soc qui per dir-li que no ». Sí que és qui per negar-se que un menor que està sota la seva responsabilitat es faci proves quan disposa d’un passaport”.
Com a conseqüència, s’infla el nombre d’expedients oberts i es complica el funcionament de tota la cadena. Passa també en l’àmbit penal o de reforma, on s’agreuja la institucionalització de la infància i el fet que els nois estiguin sols, sense pares ni xarxa social que els doni suport. Segons el jutge de menors de Melilla, Álvaro Salvador Prieto, “la intervenció moltes vegades és més primària amb molts més menors estrangers no acompanyats que amb els d’aquí, perquè no tenen un entorn familiar”.
A Barcelona, una instrucció interna acordava “l’internament preventiu d’un menor fins que hi hagi sentències”, una mesura “molt, molt estricta i molt residual”, segons Companys, orientada a evitar la reincidència. El resultat és una certa sobrerepresentació de menors infractors estrangers en règim d’internament o privació de llibertat. “Per entrar al centre de reforma has d’haver comès un delicte bastant greu”, explica Salvador. “El problema d’això és que moltes vegades aquests nois entren al centre de reforma perquè no poden seguir al carrer. I no és el mateix tractar amb un noi que té una família aquí, un suport social”, afegeix.
 
[metaslider id=12595]
 
Cada error agreuja la criminalització d’aquests nois, que es converteixen en estrangers sense més un cop fan els 18 anys. Si no han complert el tràmit d’aconseguir la residència o renovar-la, acaben en una situació irregular que pot derivar en un tràmit d’expulsió. “La llei d’estrangeria no facilita que un estranger amb 20 anys que ve de ser menor tutelat pugui renovar més fàcilment la seva autorització de residència”, il·lustra Parés. El permís de treball que permet demostrar mitjans de vida per subsistir i renovar es converteix, aleshores, en l’única meta.

“El fet d’haver estat tutelat per l’administració només els facilita l’accés al permís de residència, i ja està”
TONI COMAS. DIRECTOR D’UNA RESIDÈNCIA PER A MAJORS D’EDAT

“El fet d’haver estat tutelat per l’administració els facilita l’accés al permís de residència i ja està”, explica Toni Comas, director d’una residència per a majors d’edat de la Fundació Ebeo. “No se’ls estan oferint totes les oportunitats que poden tenir els joves espanyols, que per haver nascut aquí tenen l’opció de poder treballar, estudiar…”, comenta. Els recursos per a majors d’edat amb suports de l’administració, com els que manté la DGAIA, s’estan estenent per tot l’Estat. A Andalusia i Melilla han sorgit iniciatives, però la normativa segueix sent un tap. “Al final –diu Comas– un menor estranger que ja va sortir del sistema d’acollida per haver complert la majoria d’edat encara ha de justificar la seva estada al país”.

La entrada El laberint burocràtic dels joves migrants se publicó primero en SOS Racisme.

El Consejo Europeo que tendrá lugar los próximos 28 y 29 de junio, abordará la propuesta de creación de centros de internamiento y hotspots adonde trasladar y encerrar a las personas migrantes y refugiadas que tratan de acceder a la Unión Europea.

Estas organizaciones, consideran que “estos campos supondrían una vuelta de tuerca más en las políticas de externalización, en la medida que podrían crearse tanto en territorio europeo como en países del norte de África con un baja calidad democrática y baja protección a las personas migrantes, tal y como hemos visto en los últimos meses”.
Las organizaciones firmantes critican que tal y como sucede en la actualidad con Turquía, se cribaría a las personas entre quienes verían admitida a trámite su demanda de asilo y el resto que serían expulsadas a sus países de origen, lejos de cualquier organización que pueda fiscalizar qué es lo que sucede en estos procesos y con procedimientos jurídicos de protección que se prevén lejos de los estándares europeos.
Estos inmensos campos de refugiados y hotspots a juicio de estas organizaciones “son el enésimo gesto mediático para tranquilizar a una opinión pública europea que exige soluciones, aun a sabiendas de que las experiencias de figuras análogas en Italia o Turquía no han supuesto la mejora en el acceso a los derechos fundamentales de estas personas”. También supondrían un nuevo impedimento a las personas migrantes y refugiadas para alcanzar un mínimo estatus de protección, dejando que terceros países sin mecanismos de protección judicial de estas personas o sociedad civil organizada e independiente que pueda fiscalizar lo que allí sucede se convirtieran de facto en agentes ejecutores de la política migratoria de la UE.
A juicio de las entidades firmantes, “supondrían un paso más en el vaciamiento del derecho de asilo y el rechazo absoluto a hacer de la UE un espacio de acogida. Serían la certificación de que la retórica de los DDHH ha cedido ante la pulsión xenófoba que crece por toda Europa”.
Por estos motivos, las entidades firmantes, rechazan firmemente dicha política y exigen al gobierno español no sólo que se oponga a la misma, sino que se planteen avances en la mejora de la acogida de las personas migrantes y demandantes de protección internacional, en garantizar el salvamento de las personas que mueren a diario en nuestro Mediterráneo, así como en crear vías legales y seguras de acceso de la Unión Europea.
 

Enllaç de la notícia a la web de Federación estatal de SOS Racismo
Per a més informació: +34 610 26 55 12; info@sosracismo.eu

La entrada Reclamem al Consell Europeu que no permeti la creació de camps per persones migrants i refugiades se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #CONVOCATÒRIA: Cassolada avui contra #UErgonya se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #DOCUMENTACIÓ: El documental “El racisme mata” ja està on-line se publicó primero en SOS Racisme.

Des de la lluita pel tancament definitiu dels CIE, aquest tancament per obres pot ser una oportunitat per aconseguir que el CIE tanqui les seves portes per no obrir-les mai més.

Cap intervenció ni cap millora de les instal·lacions del centre justificaran la seva existència: la privació de llibertat de persones per no tenir permís de residencia, per haver-lo perdut o no poder-lo renovar, és una vulneració de drets flagrant. Com hem denunciat moltes vegades, els CIE són una violació dels drets humans en si mateixos: són part d’una maquinària racista, injusta i repressora, que són les polítiques migratòries, amb la que hem d’acabar.

No podem oblidar la situació de les persones ara retingudes al CIE de Barcelona: o s’accelerarà la seva expulsió o se les traslladarà a centres d’altres llocs de l’Estat espanyol amb greus conseqüències: allunyar-les de la seva xarxa social, potser del seu representant legal i increment de la incertesa de la seva situació. Sigui com sigui, un empitjorament més a la seva situació vulnerable i injusta.

Tenim 3 mesos, fins el febrer del 2016 com a data prevista per la reobertura, perquè de nou la ciutadania exigim el tancament immediat del CIE de Barcelona. Per Vergonya, per Justícia, per Dignitat, perquè no volem ser còmplices.

És per això que cal sumar les forces dels ciutadans i ciutadanes i del teixit associatiu, així com també pressionar a les institucions, sobretot aquelles que s’han compromès en la lluita contra els CIES, com és el cas de Ajuntament de Barcelona i Parlament de Catalunya: ara és el moment de complir amb els compromisos i fer servir les eines al seu abast per exercir tot la pressió política possible.

Des de SOS Racisme Catalunya entomem aquest tancament «provisional» com una oportunitat per reforçar la lluita pel seu tancament definitiu. Sent aquesta fita un pas més en el llarg camí contra les polítiques racistes, que inclou la derogació de la Llei d’Estrangeria, l’assoliment de la lliure circulació de les persones, entre altres.

La entrada #COMUNICAT: Que el CIE de Barcelona tanqui les seves portes per no obrir-les mai més se publicó primero en SOS Racisme.

Un de cada cinc habitants del planeta viu en situació de pobresa, la mateixa proporció que a casa nostra. Davant aquesta realitat inadmissible, els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides, agenda de treball internacional fins el 2030, insten tots els països a complir amb determinades metes. El primer objectiu és posar fi a la pobresa arreu del món i el desè defensa l’adopció de noves polítiques fiscals, salarials i de protecció social per aconseguir progressivament una major igualtat.

Davant la necessitat d’un canvi de model econòmic i social orientat a la justícia global, Pobresa Zero reivindica la responsabilitat dels poders públics de desplegar polítiques predistributives i redistributives per reduir les desigualtats i eradicar la pobresa. Per aconseguir-ho reclama a les institucions que s’apuntin a l’agenda les propostes en 12 fronts per fer de Catalunya un país més just, on totes les persones tinguem les mateixes oportunitats per a una vida digna i plena, i que alhora contribueixi a fer-ho possible també arreu del món.

I. Construir un mercat de treball just i una economia centrada en les persones

Segons la OIT, “el treball remunerat dignament ha de constituir la base de les estratègies encaminades a reduir la desigualtat”. Les diferències entre els salaris més alts i els més baixos han crescut a escala mundial, però a Espanya les desigualtats s’han eixamplat més que en qualsevol altre Estat desenvolupat i la bretxa de gènere continua creixent. A Catalunya, el 15% dels treballadors són pobres i els salaris estan per sota de la mitjana europea. Per superar aquest atzucac cal generar ocupació de qualitat amb nou marc laboral orientat a repartir el treball i promoure l’equitat i la inclusió social, amb contractes que garanteixin l’estabilitat i la dignitat, un salari mínim més alt i una inspecció efectiva que eviti abusos. L’avenç cap a un nou model productiu i econòmic basat en l’ètica i la justícia social ha d’incloure polítiques de suport a l’economia solidària i un paper directe del Govern com a generador de canvis a través de clàusules socials de contractació i compra pública.

II. Educar sense deixar ningú enrere

Totes les persones tenim dret a l’educació, però la desigualtat econòmica i social condiciona l’èxit educatiu dels infants i joves. Procedir d’entorns empobrits suposa accedir més tard a l’oferta educativa, tenir pitjors resultats i abandonar abans el sistema. El percentatge de joves catalans que deixen prematurament els estudis o que ni estudien ni treballen és dels més alts d’Europa. No corregir les desigualtats suposa una vulneració de drets i un atac a la cohesió social. Per redreçar-ho cal garantir una educació equitativa i de qualitat que asseguri la igualtat d’oportunitats, apostant per l’educació 0-3 anys i dotant-nos d’una escola pública diversa, no segregada, inclusiva i gratuïta. Calen també més i millors polítiques d’acompanyament i orientació a infants, joves i les seves famílies i, sobretot, garantir als més vulnerables el dret a l’educació més enllà de l’escola.

III. Aplicar una fiscalitat justa

La política fiscal defineix el model de societat que volem construir i és un pilar fonamental per a l’equitat. Per combatre les desigualtats cal revisar les polítiques de recaptació i despesa i adoptar un sistema fiscal just en què paguin més aquells que més tenen. Tenim marge de maniobra: la pressió fiscal a l’Estat espanyol està set punts per sota de la mitjana de la UE: un 37,8% del PIB davant el 45,2% europeu. Per una redistribució més justa i equitativa dels recursos cal augmentar la capacitat recaptatòria de la Generalitat amb la reforma de l’impost sobre successions i donacions, desenvolupar una hisenda pròpia que garanteixi els principis de proporcionalitat i responsabilitat, protegir l’esforç fiscal dels que menys tenen, blindar les cotitzacions a la Seguretat Social, potenciar la lluita contra el frau i obrir la fiscalitat a la participació en base al principi de transparència.

IV. Desenvolupar un sistema de prestacions que garanteixi uns mínims a tothom

El gran número de persones excloses del sistema de protecció social evidencia les limitacions d’un model complex, incoherent i fragmentat. A Catalunya 519.800 desocupats no cobren subsidi ni prestació i 257.700 persones viuen en llars sense cap ingrés. La quantia de les prestacions no arriba al salari mínim interprofessional i la cobertura és insuficient. Per complir l’article 24.3 de l’Estatut cal garantir uns ingressos mínims a tothom en la línia que planteja la ILP per una Renda Garantida de Ciutadania com a dret subjectiu, que més enllà de permetre una vida digna instauri el valor de l’autonomia personal com a objectiu central de les polítiques socials.

V. Assegurar un habitatge digne per a tothom

A Catalunya s’han iniciat més de 110.000 execucions hipotecàries des del 2008 i més de dues terceres parts dels 50 desnonaments diaris tenen com a causa l’impagament del lloguer. Més de 320.000 famílies pateixen pobresa energètica i més d’11.500 persones no tenen llar. El foment de l’habitatge en propietat ha provocat sobreendeutament i la nefasta regulació del sistema bancari agreuja la situació de les famílies amb dificultats. Per fer-hi front cal desenvolupar el reglament de la llei de mesures urgents per afrontar l’emergència habitacional i la pobresa energètica; ampliar el parc públic de lloguer social; fomentar usos alternatius de tinença; i incrementar ​el parc de centres d’acollida i menjadors per a persones sense sostre.

VI. Garantir els serveis sociosanitaris com a dret

Tots els espanyols i els estrangers en territori nacional tenen dret a la salut i a l’assistència social, però els copaga-ments posen en perill l’equitat del sistema i són discriminatoris. L’envelliment de la població i els canvis en les estructures familiars requereixen un nou model d’atenció sociosanitària que superi la forta asimetria actual entre els drets i deures de les usuàries del sistema sanitari i les dels serveis socials. Ambdós han de ser públics i universals, basats en la solidaritat i el principi redistributiu, i finançats majoritàriament a través dels impostos amb un percentatge del PIB equivalent a la mitjana de la UE-15. L’atenció ha d’estar centrada en la persona i promoure la seva autonomia mitjançant la incorporació sistemàtica de la prevenció del risc sanitari i social.

VII. Eradicar les polítiques migratòries racistes

Les lleis i polítiques actuals defineixen un apartheid jurídic que sotmet la població d’origen immigrat a una ciutadania de segon nivell i la crisi de refugiats posa de manifest el concepte d’Europa-fortalesa, a més d’assenyalar que les grans migracions tenen, en origen, una causa d’injustícia sovint alimentada per interessos econòmics i/o polítics. Reclamem un pacte europeu que garanteixi la igualtat de drets i oportunitats i aposti per la pedagogia en tots els àmbits. A l’Estat espanyol cal derogar la Llei d’Estrangeria i les subsegüents normatives que violen drets fonamentals, suspendre les ordres d’expulsió i tancar els CIEs.

VIII. Fomentar un comerç equitatiu i sostenible entre els països

Els actuals intercanvis comercials provoquen greus danys sobre els drets econòmics, socials i culturals de les poblacions més vulnerables degut a un model comercial que destrueix mitjans de subsistència i sabers ancestrals. Davant els límits ambientals i la petjada ecològica del model de consum, reclamem un comerç equitatiu entre els països, respectuós amb la sostenibilitat del planeta i basat en el respecte dels drets humans. Per fer-lo efectiu cal aturar els Tractats de Lliure Comerç que pretenen liberalitzar béns i serveis i afavorir les inversions de capital atorgant més poder a les transnacionals en detriment dels poders públics; prioritzar el benestar de les persones i el medi ambient per sobre dels beneficis econòmics; i promoure la sobirania alimentària.

IX. Exigir el control de les transaccions financeres

L’economia especulativa ha guanyat pes en detriment de la productiva, que és la que crea ocupació i cobreix les necessitats bàsiques, degut a la liberalització dels mercats de capitals i els paradisos fiscals, entre altres. Per revertir aquesta deriva cal regular els mercats de capitals; implantar un impost sobre les transaccions financeres per impulsar el desenvolupament dels països empobrits i combatre el canvi climàtic; afavorir la transparència financera; i acabar amb l’evasió, el frau fiscal i el blanqueig de capitals. A Catalunya reclamem una llei que impedeixi la contractació pública d’empreses radicades o que operin en paradisos fiscals.

X. Auditar el deute públic per dilucidar la seva legitimitat

El Consell de Drets Humans de les Nacions Unides afirma que “la liquidació de deute amb fons oportunistes en condicions abusives té un efecte negatiu directe en la capacitat dels governs per a complir les seves obligacions en matèria de drets humans”. En un context en què el deute extern podria ser considerat un mecanisme de dominació i empobriment que perpetua unes relacions injustes i desiguals, demanem auditories dels deutes públics per dirimir la seva legitimitat; la reclamació de responsabilitats polítiques i judicials als qui hagin contret deutes que han acabat vulnerant els drets de la ciutadania; i pautes per a l’endeutament futur.

XI. Supervisar les inversions realitzades per empreses transnacionals

La limitació de la responsabilitat dels governs a l’interior de les seves fronteres comporta un buit en la protecció real dels drets humans a nivell internacional que les empreses transnacionals aprofiten sovint al no veure’s obligades a respectar-los allà on inverteixen, però els Estats poden convertir els principis rectors de Nacions Unides en obligatoris i acompanyar-los de mecanismes de supervisió. Proposem crear un observatori públic que emeti informes independents sobre els impactes de la inversió catalana a l’exterior i demanem incorporar aquests principis a la promoció de la internacionalització de l’economia catalana com a norma d’obligat compliment.

XII. Implementar una política pública de cooperació internacional coherent i justa

El compromís dels països enriquits de destinar el 0,7% del PIB al desenvolupament dels més empobrits no s’ha arribat a complir mai i, en la pràctica, els empobrits acaben convertint-se en creditors nets dels enriquits pel retorn dels deutes i la repatriació de beneficis de les inversions estrangeres directes. Malgrat haver quedat desfasat, assolir el 0,7 mostraria una mínima voluntat política que ha d’anar acompanyada de polítiques transversals coherents per fomentar el desenvolupament sostenible, la igualtat de gènere i la construcció de pau.

En definitiva, POBRESA ZERO RECLAMA actuar sobre les causes estructurals de les desigualtats potenciant els poders públics com a actor principal de la cohesió social i de l’economia a través de la regulació perquè els mercats treballin també per al benestar comú, amb l’objectiu d’oferir un marc real d’igualtat d’oportunitats, afavorir la redistribució de la riquesa i garantir una vida digna per a tothom.

Més informació:

• Descarrega el Manifest Pobresa Zero 2015 (pdf)
• Web: pobresazero.wordpress.com/
• Facebook: https://www.facebook.com/PobresaZeroCat

La entrada #COMUNICAT: 12 fronts en la lluita contra les desigualtats se publicó primero en SOS Racisme.

La hipòtesi del tancament del CIE queda reforçada després de la històrica mobilització del passat 20 de juny

El proper dijous 2 de juliol es votarà a la Comissió de Justícia i Drets Humans les conclusions del Grup de Treball sobre el model de Centres d’Internament d’Estrangers. Unes conclusions que giraran al voltant de la proposta de tancament dels CIE, que les entitats socials porten anys reclamant i que ha sortit reforçada després de la multitudinària mobilització del passat dissabte 20 de juny.

Durant els 6 mesos que ha estat en funcionament, el Grup de Treball sobre models de CIE ha comptat amb una desena de compareixences d’entitats, juristes, experts i jutges. Tots ells han coincidit en una crítica d’arrel al model de Centres d’Internament d’Estrangers, i la pràctica totalitat en la viabilitat de la proposta del seu tancament.

En aquest moment, el debat en seu parlamentària se situa en tres punts que haurà de recollir el document de conclusions:

• Actuacions urgents per garantir els drets fonamentals de les persones que actualment estan tancades a aquests Centres. Es tracta d’algunes millores de les condicions d’estància als CIE que atempten directament contra la dignitat de les persones detingudes. Per exemple, la instal·lació de lavabos a les cel·les: actualment la seva absència obliga els interns a haver de fer les seves necessitats en cubells o bosses durant la nit. També, que es garanetixi l’assistència sanitària al centre les 24 hores del dia.

• Un posicionament clar i contundent del Parlament pel tancament dels CIE, instant el Ministeri d’Interior a clausurar-los en un període de 6 mesos. Malgrat que actualment ni el Parlament ni el govern no tenen competències sobre el Centre, la proposta que s’està debatint amb els grups és que des del Parlament s’insti formalment al Ministeri de l’Interior a tancar-lo. La majoria d’experts assenyalen que aquest tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers es podria realitzar dins del marc legal actual, i que no suposaria cap daltabaix en els fluxes migratoris. Aquest posicionament aniria acompanyat d’una circular a les forces i cossos de l’Estat amb la prohibició explícita de realitzar batudes per perfil ètnic, que malgrat ser il·legals, segueixen realitzant-se a Catalunya.

• Finalment, un canvi profund en la política migratòria, garantint els drets humans de les persones en trànsit migratori i afavorint la seva acollida i regularització. Es tracta d’encetar una reflexió en profunditat sobre la política migratòria al nostre país, i les seves implicacions pels drets de les persones que la pateixen. Pràctiques com les deportacions forçoses en macrovols -on s’utilitzen pràctiques com la sedació forçosa- o les deportacions exprés que es realitzen sense ni tan sols garantir el dret a assistència lletrada. Amb tot, revisar les implicacions d’una política migratòria basada en l’internament i l’expulsió, que atempta contra la dignitat de les persones, el seu dret a viure en família, i en algunes ocasions, fins i tot, el dret a la vida.

El Parlament de Catalunya ha d’ésser conscient de la responsabilitat que ostenta. Fins avui, la resolució impulsada per les entitats de Tancarem el CIE compta amb el suport de ERC, ICV-EUiA i la CUP. En relació al PSC, les reunions han estat molt positives pel que fa a canvi de paradigma de política migratòria I finalment el grup parlamentari aposta clarament per obrir un proces pel tancament dels CIE. No obstant això, per aconseguir la majoria del Parlament es necessita el vot favorable dels diputats de CDC i UDC.

Tan CDC com UDC, malgrat que han fet declaracions a premsa manifestant que estan per un canvi de model, encara no han aclarit la seva posició a les entitats promotores. Les entitats membres de Tancarem el CIE, els recordem que de cara a la votació de dijous ja no valdrà el silenci ni la indefinició. La societat civil i la ciutadania, ha de saber si aquests partits estan realment compromesos amb una Catalunya on no es vulnerin els drets humans.

En cas que finalment s’aconseguís el suport de CDC i UDC i es pogués aprovar la resolució per majoria, estaríem davant d’una Declaració pionera en matèria de drets humans no només a Catalunya, sinó a tota Europa. Una Declaració que situaria el Parlament de Catalunya com un dels més compromesos amb l’esperit i finalitat de la Carta dels Drets Humans, i que podria ser replicada a altres comunitats autònomes de l’Estat o països d’Europa.

CDC i UDC han de decidir si s’identifiquen amb la política migratòria i de control de fronteres repressiva del PP i Ciutadans, o bé si aposten per una política d’acollida, bon veïnatge i compromesa de manera ferma amb el respecte als Drets Humans.

Les entitats que lluitem per aconseguir el tancament dels CIE tenim clar que amb voluntat política podem tancar-los, i per això exigim al Parlament de Catalunya un posicionament ferm, públic i oficial de rebuig a l’existència dels Centres d’Internament d’Estrangers.

Nota en pdf.

La entrada #COMUNICAT: l Parlament podria aprovar una resolució històrica instant a tancar el CIE Zona Franca se publicó primero en SOS Racisme.

• Nos preocupa el hecho de que todo quede en una mera declaración de buenas intenciones, en la medida que no se han asumido compromisos concretos con calendarización, tan sólo una puesta en marcha “inmediata” y una evaluación “próxima”.
• La Cumbre no ha llegado a establecer cifras concretas de ayuda al desarrollo, ni ha servido parar depurar responsabilidades sobre la continua vulneración de Derechos Humanos, ni para establecer un compromiso real del cumplimiento de éstos en la política migratoria. No ha habido ningún compromiso relativo a la vulneración sistemática de los derechos de asilo y refugio.
• En cambio sí que se ha avanzado en concretar las medidas de control de la inmigración y los acuerdos de repatriación. Por lo tanto, aunque el discurso sobre la inmigración se ha ampliado más allá del control policial la realidad no ha cambiado. Por qué ahora una cumbre de estas características cuando una buena parte de las necesidades que se señalan con relación a África son objeto de denuncia desde hace años? Porque en definitiva se trata de “maquillar” una política que sigue apostando por la externalización de fronteras con el riesgo seguro de vulneración de Derechos Humanos, por una inmigración temporal y selectiva y unas ayudas económicas para aquellos países emisores que hagan de gendarmes de sus gentes. Con el riesgo más que potencial que comporta el aliciente económico en este tipo de procesos, cuando no se establecen en los mismos mecanismos de control y garantías.
• Una Cumbre que ni tan sólo ha lamentado las muertes que este último año se han producido: una consecuencia directa de la actuación de cuerpos policiales y militares, otras dejando que sea el mar quien se trague a las personas. Cómo exigir entonces que se depuren responsabilidades? Como exigir que se informe sobre la situación de los centros de Mauritania? Como exigir que se informe sobre la suerte de los repatriados hasta ahora? Por qué todas estas Cumbres concretan muchísimo más las medidas de cooperación para el control y represión, que las que atañen al campo de los derechos y la justicia social?
• Para qué sirve una Cumbre que no revisa la política de visados, obligatoria para que los habitantes de los cincuenta estados africanos puedan acceder a la UE? Que ni tan sólo ha convocado como interlocutor a la Unión Africana, sino a una selección previa de países? Que continúa usando el término ilegal para referirse al fenómeno migratorio?
• Valoramos con escepticismo las declaraciones del Ministro de Trabajo referentes a la concesión de permisos de residencia y trabajo para personas inmigradas con una orden de expulsión no ejecutable, en la medida que se trata de una declaración de buenas intenciones y aislada, por lo que requerimos al Presidente del Gobierno Español para que la ratifique y concrete a lo largo de su visita a Canarias en los próximos días, ya que la situación lo requiere y se trata de un tema reclamado en infinitas ocasiones por nuestra entidad, entre otras, e incluso por el Defensor del Pueblo.

En definitiva y más allá de discursos comedidos, se trata de materializar la política de los círculos concéntricos propuesta desde 1998: países que no generan emigración, a los que se les pide asumir tareas de control policial, países por donde transitan las personas inmigrantes con estructuras económicas débiles y pocos recursos policiales a los que se les pide la readmisión de inmigrantes irregulares y países emisores de emigración a los que se les condiciona las ayudas a la reducción del número de personas que de sus territorios salen.
Se trata de un paso más para continuar con una Europa que cierra sus puertas a África, exige una inmigración selectiva, explora posibles inversiones en África para su propio interés y gira la cabeza en materia de Derechos humanos. En definitiva desde SOS Racismo denunciamos que se trata de más de lo mismo y mientras, a seguir asistiendo a más muertes y a la desesperación de unas personas que intentan buscar una vida más digna que la política y economía internacional no les permite llevar en sus países de origen.
Federación de Asociaciones de SOS Racismo del Estado Español
12 julio 2006

La entrada En definitiva, más de lo mismo se publicó primero en SOS Racisme.

• Centenares de muertes años tras año son la muestra del fracaso de la política europea de inmigración y también de las consecuencias de un modelo de mundialización que acrecienta progresivamente el abismo de la desigualdad entre el continente europeo y el africano. Estas muertes son evitables porque no son un efecto de una catástrofe natural sino de una catástrofe política y económica. Los flujos migratorios de África no pueden tener como respuesta un blindaje de fronteras y control policial. Aumentar estos recursos militares y policiales a partir de patrullas, satélites etc no hace más que provocar más muertes al forzar rutas más peligrosas. El blindaje de fronteras además de ser injusto es la antítesis del realismo político.
• La subcontratación del control de fronteras a terceros países respondiendo a la nueva política europea de externalización de fronteras provoca un aumento de la impunidad en la vulneración de derechos humanos. Si hasta ahora observábamos la situación de las personas que llegan a nuestras fronteras (inadmisión de solicitudes de asilo, expulsiones, hacinamiento en los centros falta de garantías jurídicas..) ahora esta realidad quedará lejos de nuestra mirada. Ahora queda en manos de países donde el respeto a los Derechos humanos es más que dudoso con la complicidad de una Europa que incentiva esta política y condiciona las ayudas a estos terceros países a cambio de este control. Tenemos datos de cuantas personas se encuentran en el centro construido en Mauritania? Cuantos solicitantes de asilo hay? Cuál es su trato?
• La actitud del gobierno es intolerable vuelve a apostar por más de lo mismo:
  • La implicación en las políticas migratorias del Ministerio de Defensa antes en Ceuta y Melilla, luego en Mauritania y ahora en Senegal no hace más que reforzar la percepción de que se trata de luchar contra una invasión.
  • Las declaraciones del Ministro Moratinos culpabilizando a los países emisores y sugiriendo que se condicionen las ayudas a su implicación en el control de la inmigración son totalmente cínicas. Se puede exigir a países que ocupan los últimos puestos en PIB per cápita que limiten sus ingresos provenientes de la inmigración? Se puede condicionar una ayuda a África al aumento y creación de infraestructuras de blindajes de fronteras en lugar de apostar por fomentar la creación de escuelas, avances tecnológicos en los cultivos agrícolas y otras infraestructuras que saquen de la pobreza a sus habitantes? Cuándo el estado español destinará el 07% a la ayuda al desarrollo?
  • En lugar de replantearse un modelo migratorio que no ofrece vías legales de entrada se sigue apostando por las repatriaciones a partir de convenios y de propuestas como el Plan África. Cómo puede venir actualmente un ciudadano de Mali de forma legal al Estado español? Qué opciones se le ofrecen, más allá de que se quede en su país o se aventure a morir en una travesía?
  • Seguir enviando a la península personas con órdenes de expulsión no ejecutadas que no tendrán ninguna posibilidad de poder formar parte, en igualdad de condiciones, de esta sociedad en los próximos años es perpetuar un modelo instaurado (y practicado por todos los gobiernos anteriores) que es totalmente contrario al respeto a la dignidad humana. Intentar invisibilizar a una persona a partir de un documento de expulsión es abocarlo a la exclusión social, incomprensible en un estado de derecho.

Por todo ello SOS Racismo exige:

• Un aumento de los recursos de acogida en Canarias que de una solución a la saturación de los centros y una coordinación con el resto de administraciones autonómicas para garantizar un proceso de acogida de estas personas.
• Una revocación de todas aquellas órdenes de expulsión no ejecutables.
• Un cese de las políticas de repatriaciones y de externalización de fronteras.
• Un replanteamiento y cambio de orientación de la política migratoria que tenga como prioridad el respeto a los derechos humanos, la apertura de vías legales de entrada y la cooperación internacional efectiva para el desarrollo.

Federación de Asociaciones de SOS Racismo del Estado Español
Barcelona, 16 de mayo 2006

La entrada La política migratoria del Gobierno aumenta el riesgo de muerte de las personas que intentan llegar al Estado español se publicó primero en SOS Racisme.