Racisme social archivos - SOS Racisme

(In)Visibles: Informe 2018 sobre l’estat del racisme a Catalunya

SOS Racisme — Thu, 21 Mar 2019 08:45:00 +0000

Coincidint amb el Dia Internacional per l’Eradicació de la Discriminació Racial, 21 de març, presentem l’informe sobre l’estat del racisme a Catalunya.
Aquest document que publiquem, busca fer una anàlisi sobre les manifestacions del racisme a Catalunya, denunciar-les i fer propostes per a la seva prevenció i eliminació. L’apartat central de l’informe està dedicat a les Identificacions Policials basades en el perfil ètnic. I com és habitual, la part final de l’informe recull els casos d’odi i racisme atesos al Servei d’Atenció i Denúncia per a Víctimes de Racisme (SAiD).
Cada any continuem condemnant i denunciant que la lluita contra el racisme no és un tema prioritari a l’agenda pública i que des de les institucions no es contempla el racisme que exerceixen.
El nostre objectiu és que l’informe, com a eina de denuncia, de sensibilització i recull de propostes, arribi al màxim públic possible.
Per aquest motiu oferim l’informe en versió digital descarregable:

INFORME 2018: L’estat del racisme a Catalunya (PDF)
Dossier de premsa Informe 2018 (PDF)
També es pot donar suport a aquest treball i contribuir a que aquest material, i tota la tasca de denúncia i sensibilització que l’acompanya, es faci de manera independent i sense finançament de cap institució, comprant l’informe:
On comprar l’informe?

Seu de SOS Racisme Catalunya (Rambla Santa Mònica, 10 1a planta. 08002 Barcelona)
Espai Contrabandos (Carrer Junta de Comerç, 20 El Raval – Barcelona)
La web d’editorial Pol·len

Preu i ofertes:

Preu de l’informe: 8€
Regal especial #21M Dia contra el racisme durant la presentació de l’informe a l’Espai Contrabandos 21/3 | 19:30h | C/ Junta de Comerç 20, 08001 Barcelona.

El contingut (excepte les fotografies que són cedides per Fotomovimiento) es distribueix sota llicencia Creative Commons: es pot compartir mencionant l’autoria, sense modificar el contingut i sense objectiu d’obtenir rèdit econòmic. El llibre ha estat editat i imprés per Pol·len Edicions.

La entrada (In)Visibles: Informe 2018 sobre l’estat del racisme a Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

SOS Racisme aconsegueix que es condemni el propietari d’un bar per fer fora cinc persones pel seu color de pell

SOS Racisme — Fri, 08 Feb 2019 16:30:42 +0000

Els fets van passar el 15 de maig de 2016 a un bar d’Arenys de Mar, on el propietari va repetir més d’una vegada “no vull grups de negres al bar”

En aquesta ocasió, la versió dels denunciants va ser recollida a l’atestat policial dels Mossos d’Esquadra

Barcelona, 8 de febrer de 2019 – Fa gairebé tres anys, un dia a les 11 del matí, 5 amics estaven esmorzant a la terrassa de l’Open Sports Cafè, un bar situat al carrer principal d’Arenys de Mar. Un dels socis del bar, que ara ja no n’és propietari, va cridar un dels homes perquè entrés a dins. Li va dir que haurien d’abandonar el bar perquè no hi volia grups de negres. L’home va pagar el seu cafè amb llet, va sortir a la terrassa i va dir als seus companys que havien de marxar. Un d’ells es va negar a abandonar el local i va trucar als Mossos d’Esquadra. L’atestat policial recull que l’aleshores propietari del bar va argumentar: “No vull grups de negres al bar perquè donen mala fama”.
L’acusat ha estat jutjat per un delicte de denegació de prestació d’un servei privat per discriminació, recollit a l’article 512 del Codi Penal, i condemnat a 2 anys, 6 mesos i un dia d’inhabilitació especial per a l’exercici de profesió, ofici, indústria o comerç i inhabilitació especial per a l’exercici de professió o ofici educatiu, en l’àmbit docent, esportiu i de lleure. A més, haurà d’indemnitzar amb 300 euros a cadascun dels cinc homes discriminats, encara que només dos d’ells havien denunciat els fets. La sentència ha estat emesa a data 8 de febrer pel Jutjat Penal número 1 d’Arenys.
SOS Racisme, que ha liderat una acusació on també es personava el Ministeri Fiscal, valora positivament la sentència, en tant que recull correctament les declaracions dels denunciants i testimonis i reconeix els efectes negatius de la discriminació sobre la identitat de les víctimes, a qui s’ha vulnerat un dret fonamental.
Al mateix temps, Lorena Antón, advocada de SOS Racisme, remarca la importància que els agents de seguretat pública facin la seva feina: personar-se al lloc dels fets i recollir les versions de totes les persones implicades. Habitualment, la manca d’atestat policial i de testimonis dificulta el procés penal i fa que molts casos quedin impunes.
A.B, un dels denunciants, assegura que està satisfet amb el resultat de la sentència i agraït per l’acompanyament brindat des del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. “No en tinc cap dubte: si em tornés a passar, que esperem que no, tornaria a denunciar”.

La entrada SOS Racisme aconsegueix que es condemni el propietari d’un bar per fer fora cinc persones pel seu color de pell se publicó primero en SOS Racisme.

#RELATSREALS: “El negre no entra”

SOS Racisme — Wed, 09 Aug 2017 09:11:52 +0000

Era el mes de juny al Masnou, començava a fer calor i tenien ganes de passar-ho bé. Després de l’entrenament de futbol, en Carlos i els seus companys d’equip van decidir sortir a sopar i, després, saltar de local a local i anar fent copes. Aviat es van fer les dues de la matinada. Com que tenien més ganes de festa, van decidir anar a ballar a la discoteca més famosa de tota la comarca per allargar la nit.
En Carlos hi anava amb el fre de mà posat. Un mes abans, s’havia quedat fora del local. Mentre els seus companys d’equip entraven, ell es va entretenir xerrant amb uns coneguts que feien cua i, quan li va tocar el torn, el porter li va dir que no anava vestit correctament. En veure que els seus amics no sortien a buscar-lo, va decidir tornar a casa.
Aquella nit, no volia despistar-se i tornar-se a quedar sol. Va anar enganxat a en Pablo tota l’estona fins que es va acabar la cua:
-Ell no pot entrar –va dir el porter, sorneguer.
-No et preocupis, Carlos, entro jo i vaig a parlar amb el responsable. Espera’m aquí –va tranquil·litzar-lo el seu amic.
Cinc minuts més tard, va aparèixer en Pablo, satisfet:
-El responsable m’ha donat el seu vist-i-plau perquè en Carlos entri –va informar en Pablo al porter– Va, Carlos, entrem.
-El negre no entra!
Just quan passava la cinta de l’entrada a la discoteca, el porter li va etzibar dos cops de puny a la cara. Va quedar estès a terra, inconscient. En despertar-se, va veure tota la camisa tacada de sang i va notar un dolor fort al nas i a la boca, d’on li rajava molta sang. L’ambulància i la policia estaven venint.
-Jo no t’he fet res perquè em peguis! –va dir al porter amb les poques energies que li quedaven.
A l’hospital, li van suturar el nas i el llavi i el van informar que tenia dues dents frontals trencades, una de dalt i una de baix. La seva preocupació més gran, en aquell moment, no era denunciar, sinó veure com li havia quedat la cara. Li costaria molt de temps assimilar que aquelles dents quedarien així, dia rere dia, per recordar-li què havia passat.
L’endemà al matí, va trucar la seva mare, molt preocupada, que el va recollir de l’hospital i va acompanyar-lo a interposar una denúncia. Van quedar molt estranyats quan es van assabentar que el porter l’havia denunciat a ell.
-Però, per què m’ha denunciat?
-No t’ho podem dir.
Va al·lucinar. Com podia estar permesa una cosa així? Es va prendre un temps per assimilar-ho i, quan va estar preparat, va picar a la porta del Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme, que durant quatre anys l’ha acompanyat amb la denúncia, la fase d’instrucció i el judici. En Carlos es mostra agraït: “Crec que un advocat d’ofici no hi hauria dedicat tant de temps ni hauria tingut les mateixes habilitats a l’hora d’afrontar el cas”. Ha hagut d’esperar quatre anys, però, com a mínim, la sentència és clara i va al seu favor: un any d’inhabilitació professional de l’agressor i més de 5.000 euros de multa per discriminació racista i delicte de lesions.
Ara bé, cap xifra no sanarà el trauma que té en Carlos amb la seva boca. Ho ha passat molt malament. Arreglar-se la boca li ha costat molts diners i, tot i això, la mandíbula se li desencaixa i les genives li fan mal. Haurà d’anar amb compte amb cada mossegada de cada àpat. Per a tota la vida. Cada matí, quan es mira al mirall, el seu nou i fals somriure li recorda aquella agressió. “Un somriure sempre és un regal que dónes a algú altre. I no poder-lo donar al 100% fa mal”, reconeix en Carlos.
El porter, en canvi, després de clavar-li un parell de mastegots, va continuar fent la seva vida com si res. Tant és així que, el dia del judici, quan tenia l’oportunitat de demanar-li disculpes, no es va dignar ni a mirar-lo a la cara.
Segons dades de l’informe anual de SOS Racisme, vuit de cada deu persones discriminades en l’accés a serveis privats (com discoteques, bars o botigues) no tiren endavant la denúncia per diversos motius. Tant de bo victòries judicials com aquesta animin les víctimes de discriminació racista a denunciar.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: “El negre no entra” se publicó primero en SOS Racisme.

#RELATSREALS: Odissea per la discriminació inmobiliària

SOS Racisme — Wed, 09 Aug 2017 09:07:46 +0000

La Sara i el seu marit, en Marc, buscaven un pis per llogar a Granollers. Volien una cosa que estigués bé de preu i a la zona on es bellugaven habitualment. Durant la cerca, passaven de la il·lusió al neguit constantment, perquè no hi havia gaires ofertes que s’adeqüessin a les seves condicions. Després de mirar i remirar, van trobar una oportunitat ideal i, a finals de maig, van quedar amb l’agent d’una immobiliària per visitar un pis.

Eren les cinc de la tarda, arribaven puntuals. La Sara es va recol·locar el mocador i va agafar la mà d’en Marc, per calmar els nervis. Quan no feia ni dos minuts que eren davant del portal, va sonar el mòbil:

-Em sap molt de greu, Marc. Una parella ha vingut a veure el pis aquest matí i acaba de llogar-lo. La visita queda anul·lada. –Va informar l’agent, secament.
Que estrany, van pensar. Mentre en Marc xerrava pel mòbil, la Sara va veure una dona al final del carrer parlant per telèfon… Podia ser que l’agent les hagués refusat en veure-les de lluny, per la seva manera de vestir i les seves faccions?

La Sara i en Marc es van desanimar i, durant un temps, van deixar de buscar pis per mandra de tornar a ser discriminades

Tot i quedar una mica abatudes, no van desistir. Dies més tard, van trobar una altra oferta interessant de la mateixa immobiliària. En Marc hi va trucar, marcant el seu accent marroquí. El pis estava reservat, li van dir, sense donar peu a altres opcions. No s’ho van acabar de creure perquè l’oferta va continuar penjada al web durant més de dues setmanes fins que van abaixar-ne el preu. Van decidir tornar a trucar:
-Bona tarda.
-Hola, buenas tardes. Llamo por un piso que he visto anunciado y que está en la calle Ramon Llull. A 480 euros…
-Está reservado.
-Ah, es que hace un mes llamé y me dijeron que estaba reservado, pero veo que todavía está en la página web…
-Este piso no hace un mes que lo tenemos, señor.
-Sí, valía 500€ antes.
-No, sólo hace dos semanas que lo tenemos. Pero está reservado. ¿Qué tipo de inmueble está buscando, Marc?
-Pues por esta zona, algo con ese precio.
-De acuerdo, señor Marc, pues le recojo los datos y le llamamos si le podemos ofrecer algo parecido.
-Vale, muchas gracias.
La sospita que estaven sent discriminats pels seus orígens creixia. En Marc havia gravat aquella trucada i, minuts més tard, va demanar a un company de feina que li fes el favor de trucar a la immobiliària i preguntar pel mateix pis. També enregistrarien la conversa:
-Bona tarda.
-Sí, hola, bona tarda. Estava interessat en el pis de lloguer que teniu al carrer Ramon Llull, 53, que costa 480 euros. El teniu disponible?
-Sí, està disponible. Quan li aniria bé veure’l?
-Doncs, no ho sé, dimecres o dijous.
-Dimecres no, que no hi són els propietaris… dijous.
-Val, doncs, dijous a dos quarts de vuit?
-A veure, deixi-m’ho mirar. Quin és el seu nom?
-José Antonio Rodríguez.
-I el seu telèfon?
-610549273.
-Molt bé, doncs, quedem dijous a les set i mitja al carrer Ramon Llull número 53.
-D’acord, moltes gràcies.
Sospita confirmada. Amb les gravacions a la mà, van decidir adreçar-se al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme per denunciar el tracte rebut. De comú acord, la Sara i en Marc van decidir que, primer, SOS Racisme contactaria amb la immobiliària i, en funció de la resposta, plantejarien la possibilitat d’iniciar algun procediment penal.
La immobiliària va respondre assegurant que hi havia hagut una confusió i que no els constava haver actuat de manera discriminatòria. Malgrat que, molt probablement, amb les gravacions que tenien, un jutge els hauria donat la raó, en Marc i la Sara van preferir no interposar cap denúncia.
Aquell episodi les va desanimar i, durant un temps, van deixar de buscar pis per mandra de tornar a ser discriminades. Casualment, quan van reprendre l’odissea, en un portal d’internet, van veure una oferta de la mateixa immobiliària que els va agradar. Van trucar-hi i, aquesta vegada, la immobiliària havia passat d’un extrem a l’altre: el tracte va ser excepcional. Finalment, van poder accedir al seu dret a l’habitatge.

*Aquest text forma part de #RELATSREALS, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: Odissea per la discriminació inmobiliària se publicó primero en SOS Racisme.

#RELATSREALS: L’odi fet pallissa

SOS Racisme — Wed, 09 Aug 2017 09:03:53 +0000

Penjà el davantal, es posà l’abric i s’acomiadà de les seves companyes. Estava esgotada. Encara no s’havia recuperat de les hores de son perdudes durant les festes de Nadal, en què es va dedicar a treballar incansablement, nit rere nit, a la braseria per fer una mica de calaix.
Eren les cinc de la matinada. El seu amic Oriol l’esperava fumant-se una cigarreta a la sortida, a l’avinguda Meridiana, com de costum.
– Ei, Mariona, com ha anat avui?
– No ho vulguis saber. Hi havia un sopar d’empresa i hem anat de bòlit. A més, s’han deixat la meitat del menjar al plat i l’hem hagut de llençar… I ja saps com m’emprenya, això.
– Sempre passa igual. Anem cap al metro de Marina, oi?
A pocs metres de la boca de metro, hi havia un grup de cinc homes que, a primer cop d’ull, entrarien dins dels cànons de la normalitat inofensiva: ni excessivament forts ni excessivament alts ni vestits amb xupes ni amb botes ni amb el cap rapat. Però, quan passaven pel davant, un d’ells cridà, dirigint-se a la Mariona:
-“Negra de mierda!”
“Com?” Acte reflex, sense pensar en res més enllà que en la seva dignitat ferida, la Mariona es va adreçar a aquell home per demanar-li explicacions:
-“Què m’has dit?”
De cop i volta, l’energumen li propicià una empenta que la va fer caure de cul a terra. L’Oriol, perplex pel que acabava de passar, va anar a socórrer la Mariona, que era incapaç d’alçar-se tota sola. Abans de poder agafar-li la mà, el grup sencer es va abraonar sobre ell. El van pegar amb punys i peus. Per tot el cos. Moltes vegades.
-“Deixeu-lo estar, auxili, que algú ens ajudi!” –xisclava la Mariona, mentre algun dels integrants intentava retenir-la trepitjant-li les mans i les cames per evitar que s’incorporés.
Cap dels dos no sap quant va durar realment aquella pel·lícula de terror. Quan els agressors es van donar per satisfets, van marxar corrent pel carrer Marina, direcció muntanya. L’Oriol havia perdut el coneixement i va quedar estampat a terra, amb diferents ferides al cap i a la cara que sagnaven a raig. La Mariona, amb el cor encongit però conscient que havia de reaccionar, va trucar a la policia i a una ambulància, que les va traslladar a l’Hospital del Mar.
En paraules del metge, l’Oriol havia patit “un traumatisme cranioencefàlic amb pèrdua transitòria del nivell de consciència, una fractura maxil·lar superior esquerra amb enfonsament de l’òrbita esquerra, una fractura d’ossos propis del nas i policontusions”. Arran de les lesions, l’Oriol va ser intervingut quirúrgicament –li van fer una reconstrucció facial– i va rebre tractament antibiòtic, analgèsic, antiinflamatori i ansiolític. Va estar nou dies a l’hospital i 135 dies sense poder treballar. La Mariona no va passar cap nit a l’hospital, però va trigar cinc dies a recuperar-se de l’empenta rebuda.
Tres setmanes després, a la comissaria, l’Oriol va reconèixer el seu agressor, A.C.M, per mitjà d’unes fotografies. De la mateixa manera, en una roda de reconeixement presencial, la Mariona va reconèixer inequívocament A.C.M com l’autor de l’insult “negra de mierda” i dels fets posteriors.
Com que es tractava clarament d’un delicte d’odi, l’Oriol i la Mariona van demanar assessorament legal al Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme (SAiD). L’advocat del SAiD va assumir el cas i va acusar A.C.M de dos delictes contra la integritat moral, un delicte de lesions i una falta de lesions. A més, va demanar al jutge que s’apliquessin les circumstàncies agreujants de racisme i abús de superioritat, ja que eren cinc agressors contra dues víctimes, que es trobaven en clara minoria. En total, l’acusació demanava set anys de presó i una indemnització d’uns 11.000 euros en concepte de responsabilitat civil per les lesions causades.
Durant el judici, que es va celebrar el 28 de novembre de 2016 a la Ciutat de la Justícia, gairebé tres anys després dels fets, l’Oriol i la Mariona van vacil·lar un segon quan exposaven el seu testimoni: l’agressor duia un tatuatge al braç? La manca de seguretat després de tant de temps va obrir la porta al dubte i el jutge va absoldre l’acusat. Ni presó ni indemnització ni justícia per a les víctimes. Un altre perpetuador de violència i odi queda impune. Es recorrerà la sentència.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: L’odi fet pallissa se publicó primero en SOS Racisme.

#RELATSREALS: Envestida pel tren de la islamofòbia irracional

SOS Racisme — Wed, 09 Aug 2017 08:52:33 +0000

Eren gairebé les 10 d’un matí d’abril i la Jenifer es va dirigir a la finestreta de l’estació de Renfe de Mataró per adquirir el seu bitllet. El tren estava a punt de sortir i l’encarregada de les taquilles trigava una mica més del compte a efectuar l’operació perquè havia d’aplicar un descompte especial per a família nombrosa. S’havia format una cua de gent al seu darrere i dues noies van començar a posar-se nervioses:
–¡Que ya viene el tren y se nos escapa! –anava repetint una.
–¡La puta mora de mierda esta podría darse más prisa! –va vociferar amb menyspreu la segona, que s’havia situat al seu costat de manera intimidatòria.
–¿Pero qué dices? Por favor, no me insultéis –va demanar amb educació la Jenifer. Dubtava si valia la pena explicar-los que ella és nascuda a l’Estat espanyol, de pares espanyols i que, senzillament, fa uns anys va decidir convertir-se a l’Islam i portar mocador.
–Si tenéis prisa, iros a la máquina a sacar el billete –va insistir un home que també feia cua.
Eren gairebé les 10 d’un matí d’abril i la Jenifer es va dirigir a la finestreta de l’estació de Renfe de Mataró per adquirir el seu bitllet. El tren estava a punt de sortir i l’encarregada de les taquilles trigava una mica més del compte a efectuar l’operació perquè havia d’aplicar un descompte especial per a família nombrosa. S’havia format una cua de gent al seu darrere i dues noies van començar a posar-se nervioses:
–¡Que ya viene el tren y se nos escapa! –anava repetint una.
–¡La puta mora de mierda esta podría darse más prisa! –va vociferar amb menyspreu la segona, que s’havia situat al seu costat de manera intimidatòria.
–¿Pero qué dices? Por favor, no me insultéis –va demanar amb educació la Jenifer. Dubtava si valia la pena explicar-los que ella és nascuda a l’Estat espanyol, de pares espanyols i que, senzillament, fa uns anys va decidir convertir-se a l’Islam i portar mocador.
–Si tenéis prisa, iros a la máquina a sacar el billete –va insistir un home que també feia cua.
La pluja d’insults i el clima de tensió creixien precipitadament, fins que una de les noies li va etzibar un fort cop de genoll a la zona púbica. Doblegada de dolor, la Jenifer va aconseguir mantenir-se dempeus. Però es va esquerdar tota per dins: ansietat als pulmons, llàgrimes als ulls, confusió al cervell i la boca emmordassada per un nus de silenci.
Enmig del xoc emocional que estava patint la Jenifer, uns Mossos que aquell dia patrullaven per l’estació s’hi van apropar. La presència dels cossos de seguretat no va intimidar les agressores, que continuaven insultant-la rabiosament mentre eren identificades:
–¡Tal y como está el país con los yihadistas, es a ella a quien deberíais detener! ¡Hija de puta!
Després de prendre nota dels noms de totes les persones implicades en els fets, els agents es van adreçar a la Jenifer per aconsellar-li que denunciés aquell episodi:
–Ve al médico de cabecera y solicita un parte de lesiones. Luego vienes a comisaría y pones una denuncia.
Així ho va fer. Abans, va trucar al seu marit i a una amiga seva perquè l’ajudessin a moure’s. Continuava congelada per la perplexitat i la por, emocions que la metgessa va acabar diagnosticant com un fort atac d’ansietat. Mentre denunciava els fets, el seu marit va trucar al Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme, on li van donar hora pel dia següent.
Una vegada interposada la denúncia, el primer que calia fer era localitzar possibles testimonis. SOS Racisme va contactar amb la treballadora de les taquilles de Mataró, que havia vist tota l’escena i es mostrava disposada a declarar-ho tot en un judici.
El mes de febrer passat va finalitzar la fase d’instrucció del cas, que el jutge va tipificar com un possible delicte contra la integritat moral. A l’última declaració d’una de les agressores, l’acusada va negar qualsevol tipus d’acció violenta i va acusar la Jenifer d’haver-la cridat i empentat:
–¿Pero cómo quiere que yo la haya agredido? ¡Con el miedo que le tengo yo a esa gente!
–¿A quién le tiene usted miedo?
–…
–No hi ha més preguntes –va tancar en Josep, l’advocat del SAiD i, per tant, de la Jenifer.
Dóna gràcies perquè no anava amb els seus fills ni amb el seu marit i és conscient que, malgrat patir aquest atac, és una privilegiada. Sap que hi ha persones, especialment dones musulmanes com ella, que viuen menyspreus i atacs com aquest dia rere dia. Ella ha estat agredida una sola vegada, però reconeix que, des que porta mocador, ha obert més els ulls davant la cultura racista que impregna les venes de la nostra societat: “Me resulta muy difícil combatir la ignorancia de la gente, sobretodo sus miradas de desprecio hacia algo que no conocen ni quieren conocer”.
La pluja d’insults i el clima de tensió creixien precipitadament, fins que una de les noies li va etzibar un fort cop de genoll a la zona púbica. Doblegada de dolor, la Jenifer va aconseguir mantenir-se dempeus. Però es va esquerdar tota per dins: ansietat als pulmons, llàgrimes als ulls, confusió al cervell i la boca emmordassada per un nus de silenci.
Enmig del xoc emocional que estava patint la Jenifer, uns Mossos que aquell dia patrullaven per l’estació s’hi van apropar. La presència dels cossos de seguretat no va intimidar les agressores, que continuaven insultant-la rabiosament mentre eren identificades:
–¡Tal y como está el país con los yihadistas, es a ella a quien deberíais detener! ¡Hija de puta!
Després de prendre nota dels noms de totes les persones implicades en els fets, els agents es van adreçar a la Jenifer per aconsellar-li que denunciés aquell episodi:
–Ve al médico de cabecera y solicita un parte de lesiones. Luego vienes a comisaría y pones una denuncia.
Així ho va fer. Abans, va trucar al seu marit i a una amiga seva perquè l’ajudessin a moure’s. Continuava congelada per la perplexitat i la por, emocions que la metgessa va acabar diagnosticant com un fort atac d’ansietat. Mentre denunciava els fets, el seu marit va trucar al Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme, on li van donar hora pel dia següent.
Una vegada interposada la denúncia, el primer que calia fer era localitzar possibles testimonis. SOS Racisme va contactar amb la treballadora de les taquilles de Mataró, que havia vist tota l’escena i es mostrava disposada a declarar-ho tot en un judici.
El mes de febrer passat va finalitzar la fase d’instrucció del cas, que el jutge va tipificar com un possible delicte contra la integritat moral. A l’última declaració d’una de les agressores, l’acusada va negar qualsevol tipus d’acció violenta i va acusar la Jenifer d’haver-la cridat i empentat:
–¿Pero cómo quiere que yo la haya agredido? ¡Con el miedo que le tengo yo a esa gente!
–¿A quién le tiene usted miedo?
–…
–No hi ha més preguntes –va tancar en Josep, l’advocat del SAiD i, per tant, de la Jenifer.
El judici resta pendent, però la Jenifer respira una mica més tranquil·la. No ha estat fàcil perquè, des d’aquell dia, la por la persegueix com una ombra cada vegada que trepitja l’estació. No sempre hi ha persones o cossos de seguretat que puguin presenciar els fets.
Eren gairebé les 10 d’un matí d’abril i la Jenifer es va dirigir a la finestreta de l’estació de Renfe de Mataró per adquirir el seu bitllet. El tren estava a punt de sortir i l’encarregada de les taquilles trigava una mica més del compte a efectuar l’operació perquè havia d’aplicar un descompte especial per a família nombrosa. S’havia format una cua de gent al seu darrere i dues noies van començar a posar-se nervioses:
–¡Que ya viene el tren y se nos escapa! –anava repetint una.
–¡La puta mora de mierda esta podría darse más prisa! –va vociferar amb menyspreu la segona, que s’havia situat al seu costat de manera intimidatòria.
–¿Pero qué dices? Por favor, no me insultéis –va demanar amb educació la Jenifer. Dubtava si valia la pena explicar-los que ella és nascuda a l’Estat espanyol, de pares espanyols i que, senzillament, fa uns anys va decidir convertir-se a l’Islam i portar mocador.
–Si tenéis prisa, iros a la máquina a sacar el billete –va insistir un home que també feia cua.
La pluja d’insults i el clima de tensió creixien precipitadament, fins que una de les noies li va etzibar un fort cop de genoll a la zona púbica. Doblegada de dolor, la Jenifer va aconseguir mantenir-se dempeus. Però es va esquerdar tota per dins: ansietat als pulmons, llàgrimes als ulls, confusió al cervell i la boca emmordassada per un nus de silenci.
Enmig del xoc emocional que estava patint la Jenifer, uns Mossos que aquell dia patrullaven per l’estació s’hi van apropar. La presència dels cossos de seguretat no va intimidar les agressores, que continuaven insultant-la rabiosament mentre eren identificades:
–¡Tal y como está el país con los yihadistas, es a ella a quien deberíais detener! ¡Hija de puta!
Després de prendre nota dels noms de totes les persones implicades en els fets, els agents es van adreçar a la Jenifer per aconsellar-li que denunciés aquell episodi:
–Ve al médico de cabecera y solicita un parte de lesiones. Luego vienes a comisaría y pones una denuncia.
Així ho va fer. Abans, va trucar al seu marit i a una amiga seva perquè l’ajudessin a moure’s. Continuava congelada per la perplexitat i la por, emocions que la metgessa va acabar diagnosticant com un fort atac d’ansietat. Mentre denunciava els fets, el seu marit va trucar al Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme, on li van donar hora pel dia següent.
Una vegada interposada la denúncia, el primer que calia fer era localitzar possibles testimonis. SOS Racisme va contactar amb la treballadora de les taquilles de Mataró, que havia vist tota l’escena i es mostrava disposada a declarar-ho tot en un judici.
El mes de febrer passat va finalitzar la fase d’instrucció del cas, que el jutge va tipificar com un possible delicte contra la integritat moral. A l’última declaració d’una de les agressores, l’acusada va negar qualsevol tipus d’acció violenta i va acusar la Jenifer d’haver-la cridat i empentat:
–¿Pero cómo quiere que yo la haya agredido? ¡Con el miedo que le tengo yo a esa gente!
–¿A quién le tiene usted miedo?
–…
–No hi ha més preguntes –va tancar en Josep, l’advocat del SAiD i, per tant, de la Jenifer.

El judici resta pendent, però la Jenifer respira una mica més tranquil·la. No ha estat fàcil perquè, des d’aquell dia, la por la persegueix com una ombra cada vegada que trepitja l’estació. No sempre hi ha persones o cossos de seguretat que puguin presenciar els fets.

Dóna gràcies perquè no anava amb els seus fills ni amb el seu marit i és conscient que, malgrat patir aquest atac, és una privilegiada. Sap que hi ha persones, especialment dones musulmanes com ella, que viuen menyspreus i atacs com aquest dia rere dia. Ella ha estat agredida una sola vegada, però reconeix que, des que porta mocador, ha obert més els ulls davant la cultura racista que impregna les venes de la nostra societat: “Me resulta muy difícil combatir la ignorancia de la gente, sobretodo sus miradas de desprecio hacia algo que no conocen ni quieren conocer”.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: Envestida pel tren de la islamofòbia irracional se publicó primero en SOS Racisme.

#RELATSREALS: Prohibir per alliberar? Paradoxa laïcista

SOS Racisme — Wed, 09 Aug 2017 08:49:12 +0000

Era finals de juliol i l’Amèlia encara no s’havia inscrit al cicle formatiu que volia fer el curs vinent. La seva mare l’anava empaitant per casa repetint-li:
—Amèlia, o estudies o treballes, a casa amb els braços plegats no t’hi quedaràs.
Entrar a la pública resultava gairebé impossible perquè ja no quedaven places. Però, a última hora, la van trucar d’un institut dient-li que quedaven algunes places. El dia que va anar a omplir la sol·licitud, la secretària li va repetir fins a tres vegades:
—Llegeix-te molt bé les normes del centre.
Quan es va decidir a endreçar els papers, malgrat la mandra que li feia, les va llegir atentament. Al principi, res sorprenent, allò típic de no mastegar xiclet, apagar el mòbil… Però, després, va llegir dos paràgrafs que la van esgarrifar: “En cap cas s’admetrà que sota l’argument de la defensa dels drets individuals es dedueixin situacions discriminatòries que a la pràctica limitin aquests drets, especialment pel que fa a la raó de gènere […] En aplicació dels valors i les finalitats establertes en el PEC que fan referència al principi de laïcitat en l’educació, a la no discriminació per raó de sexe, a la inserció laboral i a la integració a la nostra cultura, s’estableix que en el centre (…) els i les alumnes hauran d’estar amb el cap i la cara descobertes”.
“No ho he entès bé”, va pensar. Va estranyar-li que un centre educatiu públic tingués potestat per imposar allò. Per comprovar-ho, va consultar un advocat d’ofici del seu barri, que la va adreçar al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya. Allà, li van dir que el dret a l’educació i el dret a la llibertat religiosa són fonamentals i superiors a qualsevol normativa que l’obligui a treure’s el mocador. Tenia, doncs, les espatlles cobertes per desobeir.
Abans de pagar la matrícula, va anar a parlar amb el director del centre:
—Aquesta norma ha estat aprovada per la junta del centre perquè hi ha noies que el porten obligades.
—Això deu ser en un 1% dels casos. Què fem les altres 99 que el portem perquè volem? Ens fastiguegem? Jo ni vull ni puc treure’m el mocador —va exclamar l’Amèlia, que pateix tricotil·lomania i s’arrenca els cabells sense adonar-se’n.
—Doncs, necessito que em portis un justificant mèdic.
La doctora del seu CAP li va fer el justificant sense problemes. Va portar-lo al director.
—Ai, no ho veig clar.
—Així, què faig? Pago la matrícula o me’n vaig a la privada?
—Tu paga i al setembre en parlem.
Va arribar el setembre i l’Amèlia va anar a l’acte de presentació del curs amb el mocador al cap. Hi havia altres noies, dues, va observar, que també el portaven. Elles, però, encara no s’havien llegit les normes quan van sentir el director dient:
—… i, finalment, per garantir el vostre dret a la no discriminació, a l’escola, no podeu portar el cap cobert. Ni amb mocadors ni amb gorres ni amb res de res. Ho repetiré les vegades que faci falta.
De sobte, flac!, tots els joves de l’institut es van girar cap a les noies del mocador. Elles es van quedar en xoc i vermelles com un tomàquet, al centre de totes les mirades. “Si ho arribo a saber, no m’hi inscric”, li va confessar després una de les noies, “a segon, canviaré d’escola”.
El malson del primer dia encara no havia acabat. Quan l’Amèlia va pujar a l’aula, la tutora ho va repetir de nou.
—Jo ja he parlat amb el director… –li va comentar tímidament l’Amèlia en acabar la classe.
—Jo, la norma, no la veig justa. Jo ho dic perquè m’ho fan dir, però ja està —va tranquil·litzar-la.
La segona setmana de curs, les gorres lluïen amb tota tranquil·litat. L’Amèlia no va baixar del burro i va portar el mocador cada dia, però les altres dues noies se’l van treure el segon dia i, fins ara, no se l’han tornat a posar.
SOS Racisme va contactar amb el Consorci d’Educació de Barcelona, on van assegurar que pretenien canviar la norma i que ho farien el curs següent, ja que el director es jubilava i l’equip directiu canviava. Ha arribat el nou curs, l’Amèlia s’ha tornat a matricular, però les normes, tant al full de sol·licitud com al web del centre, segueixen intactes. Aviat començarà les classes i està impacient per veure si les noves alumnes que habitualment porten mocador s’animen a desobeir.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.

La entrada #RELATSREALS: Prohibir per alliberar? Paradoxa laïcista se publicó primero en SOS Racisme.

#DOCUMENTACIÓ: L’estat del racisme a Catalunya 2015. Dades i conclusions

SOS Racisme — Fri, 18 Mar 2016 13:00:53 +0000

Avui hem presentat les dades i les conclusions principals de l’informe “L’estat del racisme a Catalunya. 2015“. [Enllaç per descarregar el dossier de premsa a sota] En aquest, alertem que 4 de cada 10 persones que han patit discriminació racista, finalment decideixen no denunciar. Fet que provoca la invisibilització del racisme i la xenofòbia. El paper discriminador de les administracions, ja sigui amb polítiques racistes o no actuant per frenar alguns pràctiques irregulars (identificacions perfil ètnic, abusos de la policia…), provocaria la por i desconfiança que mou a la majoria d’aquestes persones a no denunciar.

Aquesta és una de les principals conclusions recollides a la 7a edició d’aquest informe (per més informació llegiu la noticia o el dossier de premsa). Un document independent i únic a Catalunya, que elaborem des de SOS Racisme amb un triple objectiu:

Fer una denúncia pública de l’existència de situacions discriminatòries i de la presència del racisme al nostre país.
Elaborar un material de sensibilització social que permeti a la ciutadania apropar‐se a la defensa de la igualtat de drets i oportunitats i a la lluita contra el racisme.
Esdevenir una eina per les administracions catalanes que ajudi a planificar polítiques per lluitar contra la discriminació i el racisme a partir d’un diagnòstic.

Enguany farem una edició especial de l’informe, més complerta, en paper. L’edició es farà al maig, aproximadament.
Mentrestant, posem a la vostra disposició el dossier de premsa amb les dades i conclusions principals.
Estat del racisme 2015 – Dossier de Premsa (doc pdf 1MB)

La entrada #DOCUMENTACIÓ: L’estat del racisme a Catalunya 2015. Dades i conclusions se publicó primero en SOS Racisme.

#REFLEXIÓ: Com s’utilitzen els mitjans i la inseguretat per justificar comportaments racistes

SOS Racisme — Fri, 26 Feb 2016 14:36:00 +0000

Fa pocs dies ens assabentàvem que només 3 dels homes detinguts per les denuncies de violacions i robatoris a la ciutat alemana de Colònia per cap d’any eren refugiats. Dades molt llunyanes dels “milers de refugiats” que ompliren els titulars durant dies i dies. D’aquesta nova dada, però, molts pocs mitjans s’han fet ressò. Tot i així, el mal ja està fet: s’ha dispersat la falsa informació i, amb aquesta, la por. Una por que fomenta estereotips negatius i propaga el rebuig i l’odi cap aquestes persones. Pràctiques massa habituals als mitjans de comunicació, com vam poder comprovar al taller sobre cobertura dels refugiats a Europa, que vam fer amb Ruido Photo recentment.
En aquesta ocasió, no podem deixar de banda que s’ha utilitzat la violència masclista com a excusa. Sobre aquest fet en reflexionen la Carina Alcoberro i la Lorena Antón, activista de SOS Racisme.

El uso de los medios y la inseguridad como herramienta para justificar comportamientos racistas

El 2016 comenzó con una noticia ciertamente alarmante: se habían producido centenares de abusos sexuales y de hurtos durante la celebración de la nochevieja en Colonia, y en otras ciudades alemanas, al parecer de forma simultánea y organizada.

A raíz de este suceso los medios comenzaron a hacerse eco de la noticia, poniendo de manifiesto, no tanto la dimensión del ataque, si no las características de los atacantes: ‘hombres de apariencia árabe o del Norte de África’. A partir de aquí la noticia se hizo viral, y fueron numerosas la reflexiones que surgieron en las redes sociales y los medios.

Las críticas iban dirigidas especialmente a la política de ‘puertas abiertas’ que había adoptado Angela Merkel ante la necesidad de gestionar la llegada de personas refugiadas, al vincular las agresiones con la llegada de refugiados.

Home sirià a Colònia amb pancarta “Islam contra el sexisme”

Lo cierto es que del número de detenidos y de ese presunto ataque organizado, poco más se ha sabido hasta el momento. Lo que sí ha ocurrido es que se han adoptado medidas más restrictivas en lo que respecta a las peticiones de asilo por parte de ciudadanos procedentes del Magreb, y además ha habido una respuesta mediática y social en contra de los inmigrantes y extranjeros, reacciones que se han visto en parte reforzadas por la creencia de que la entrada de refugiados provoca inseguridad y delincuencia.

Sobre esta noticia y sus consecuencias se pueden hacer varias reflexiones. Por un lado, resulta curioso que en una sociedad patriarcal, en la que las agresiones y abusos sexuales con frecuencia derivan en un análisis crítico de la actitud de las propias mujeres víctimas (estaba borracha, iba vestida para provocar, no dejó claro que no quería, se fue con él de forma voluntaria…), esta noticia se haya tratado a la inversa. En efecto, en el caso de Colonia, ya no interesa cuál fue la actitud de las mujeres, si estaban provocando o si estaban borrachas –lo cual nos parece correcto-, sino que se ha pasado a destacar el perfil de los agresores, no por ser hombres, sino por ser extranjeros –lo que resulta cuestionable, y además sospechoso. El racismo ha superado en este caso al machismo (aunque éste último no haya desaparecido completamente, ya que hay argumentos que se muestran indignados con que sean extranjeros los que ‘vengan a abusar de nuestras mujeres’).

Es curiosa también la diferencia de tratamiento mediático respecto de otros abusos sexuales que han tenido lugar en contextos similares, como en los propios carnavales de Colonia, ciudad en la que tuvieron lugar los hechos, o como ha ocurrido en España, en las fiestas de San Fermín. En estos casos parece que las agresiones tienen más que ver con el ‘desfase’ de las mujeres, el alcohol, el ambiente festivo, y quizás con el machismo, pero no con la procedencia o el color de piel de los agresores, probablemente nacionales y blancos.

Es asimismo llamativo que se tratara de un ataque organizado, en el que supuestamente participaron más de mil agresores, y que las fuerzas de seguridad no solo no tuvieran constancia o indicios de que esos hechos iban a tener lugar, sino que tardasen días en reconocer la gravedad del asunto y en tomar medidas al respecto. Se entiende que la coordinación de más de mil personas para agredir de forma simultánea en un lugar concreto se ha tenido que llevar a cabo a través de redes sociales, o algún mecanismo que pueda ser detectado por las autoridades, al menos después de los ataques. Sin embargo, de esta supuesta acción coordinada aún no se tiene constancia.

Obviamente estos incidentes tienen que condenarse, y las personas que llevan a cabo conductas delictivas tienen que ser detenidas y juzgadas. Pero no pueden utilizarse hechos de esta gravedad para crear discursos racistas y xenófobos y para justificar políticas restrictivas de derechos de determinados colectivos. Además, favorecen rechazo social y generan problemas de convivencia que pueden desencadenar discriminación y conductas violentas.

La entrada #REFLEXIÓ: Com s’utilitzen els mitjans i la inseguretat per justificar comportaments racistes se publicó primero en SOS Racisme.

#RELATSREALS: D’obrer a obrer, racisme entre iguals

SOS Racisme — Thu, 09 Apr 2015 14:29:50 +0000

El Jordi es lleva a toc de despertador cada matí, quan el sol encara mandreja. Arriba sempre puntual a la feina i procura no cridar mai l’atenció, ni per excés, ni per defecte. Ja fa més d’un any que treballa a la cadena de muntatge d’una empresa de fixacions industrials, a prop de Cornellà.

Els viatges en metro de casa a la feina i de la feina a casa són un bon moment del dia per fer balanç. Se sent satisfet amb tot el que ha aconseguit a Catalunya des que va arribar de Bolívia, però nota un calfred nerviós cada matí en pensar que el seu excompany de feina, el Manel, el pot estar esperant a l’entrada de la fàbrica… Quan de temps més haurà de conviure amb aquest neguit?

Capítol 1 – La cadena de muntatge [Juliol 2014]

Amb les mans suades tot el dia. Així és com treballava a ple mes d’agost en Jordi, que entre peça i peça aprofitava per fer un glop d’aigua. Això rai, hi havia altres patiments diaris molt pitjors que la calor…

– Els estrangers no saben treballar. Però, mira, si no serveixen per a res! Vénen aquí sense estudis ni papers a robar-nos la feina, quina vergonya! Haurien d’anar-se’n tots al seu país.

Era en Manel, un dia més amb la mateixa cançoneta. La vomitava cada matí, ben alt, xerrant amb un o altre company, assegurant-se que en Jordi era prou a prop com per escoltar-la. Però mai no se li havia adreçat directament amb aquell discurs d’odi. Un dia, a la pausa de l’esmorzar, en Manel va acostar-se al Jordi per ensenyar-li unes fotografies del mòbil:

– ¿Has vist quines armes tinc a casa? El meu fill és militar.

En Jordi va quedar-se amb els ulls com plats. Per què li ensenyava, a ell, aquelles fotografies d’armes de foc? Què pretenia? Intimidar-lo, amenaçar-lo? Per quin motiu? Aquella nit la preocupació no el va deixar dormir.

Capítol 2 – El producte: de les paraules als fets [Dinar d’empresa d’estiu, 8 d’agost 2014]

Era el divendres més divendres de tots. En Jordi estava content: era l’últim dia abans d’unes modestes vacances d’estiu i anava amb els companys de la feina a dinar. Llàstima d’en Manel, que als deu minuts de començar ja escopia insults cap als immigrants. Una altra vegada. En Jordi no tenia perquè aguantar tots aquells atacs… Va provar de parar-li els peus:

– Manel, no entenc perquè dius totes aquestes barbaritats. Si, de fet, estàs casat amb una dona paraguaiana…

– Els tallaria el coll, a tots els estrangers!

En Manel, molt irritat pel comentari d’en Jordi, va agafar una botella de vi de sobre la taula amb la intenció de llençar-li pel cap. Per sort, els companys de feina van poder evitar-ho i treure en Manel fora del local.

– Ens veiem a fora!

Capítol 3 – La indigestió o el racisme castigat
Aquella mateixa nit en Jordi va anar a denunciar què havia passat. Va explicar l’escena del dinar, però també va aprofitar per deixar constància de tot el seguit de comentaris racistes que havia hagut de suportar des del dia que va arribar a l’empresa. Conscient que els seus drets havien estat amenaçats, va decidir posar-se en mans del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya perquè li portessin el cas.
El primer dilluns després de les vacances, va rebre una trucada quan estava a punt de sortir per la porta. Era el cap de recursos humans. Li demanava que entrés més tard a treballar. No hi havia ningun problema amb ell, però a primera hora del matí acomiadarien en Manel i no volia que coincidissin. En Jordi va respirar alleugerit. Semblava que la por començava a canviar de bàndol…
El judici va anar molt bé. En Jordi va poder comptar amb el suport d’un company de feina que va testificar al seu favor. Va dir que efectivament en Manel havia intentat llançar una botella de vi a en Jordi durant el dinar d’empresa i que sabia de primera mà que en Manel havia estat acomiadat de l’empresa arran d’aquells fets. A més, va deixar constància que en Jordi no era la primera víctima d’en Manel, sinó que anteriorment ja hi havia hagut altres treballadors que l’havien patit.
La jutgessa ho va tenir clar: va condemnar en Manel a 200€ de multa per una falta d’amenaces amb una agreujant de racisme.

Informe 2014 – Testimoni d’una víctima de racisme from SOS Racisme-Catalunya on Vimeo.

El racisme social: tendència a l’alça des dels últims 6 anys
Segons l’Informe 2014. L’estat del racisme a Catalunya, un 21% dels casos atesos pel SAiD responen a agressions i discriminacions entre particulars, una de les tres tipologies que s’inclouen dins del racisme social. La inseguretat que provoca el context de crisi econòmica ha convertit els immigrants en un col·lectiu diana de gran part de les tensions i frustracions socials.
Habitualment, des del SAiD es procura oferir la mediació com alternativa a la via penal. En el cas que ens ocupa, però, l’amenaça era clara i la mediació no era imprescindible, ja que no es posava en perill la convivència futura de víctima i agressor, en tant que l’agressor havia estat acomiadat de l’empresa.
Josep Granados, l’advocat de SOS Racisme que va defensar en Jordi, veu el cas rellevant per dos motius. En primer lloc, perquè és la primera vegada que s’aplica una agreujant de racisme a un judici de faltes. En segon lloc, perquè, a la sentència, la jutgessa es posiciona a favor de la víctima i considera, des d’un parer propi, que els comentaris de l’agressor són racistes.

L’objectiu de #RelatsReals és informar i sensibilitzar, difonent casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya.

Utilitzem noms falsos per mantenir l’anonimat de la víctima per política de protecció de dades. Però és l’única dada fictícia.

Tots els fets que s’hi narren són reals. El text és de Mònica López Mas.

La entrada #RELATSREALS: D’obrer a obrer, racisme entre iguals se publicó primero en SOS Racisme.