Com el racisme intitucional es ceba contra la infància migrant
Uns 200 menors que van arribar a Espanya des del Marroc i van ser tutelats per la Generalitat estan avui desemparats i vivint als carrers de Barcelona. La situació és més greu si es tenen en compte els menors migrats no quantificats, que viuen en campaments a Montjuïc des de principis de 2019. Per a aquests menors, la tutoria legal és de la Generalitat, però l’Administració ofereix poques ajudes. Per una banda, quan arriben es troben amb una llei d’estrangeria que no els permet treballar legalment o que els ofereix un complicadíssim laberint burocràtic per accedir a drets, i en conseqüència, poder regularitzar la seva situació. Per l’altra, es troben amb l’assetjament policial que, mitjançant la criminalització que promouen els mitjans de comunicació sobre l’infància migrant els estigmatitza i legitima les violències que viuen.
Segons el Butlletí número 23 de dades estadístiques de mesures de protecció a la infància del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 que recull dades de 2020, ‘La situación de los jóvenes migrantes sin referentes familiares en la ciudad de Barcelona’, des de l’any 2015, arribaren casi 9.000 nens i nenes, la majoria procedents del Marroc i Algèria i després d’una penosa travessia en pastera. Un Estat amb una gran falta de serveis consolidats de protecció d’emergència per a nens migrants no acompanyats. Durant anys, es va utilitzar l’espai de detenció de la Ciutat de la Justícia per a donar la primera atenció a aquests nens, amb condicions materials pensades per a atendre nens de reforma i no nens de protecció. El col·lapse d’aquest espai, a causa de l’increment de l’arribada de nens migrants, ha comportat la creació de places d’emergència però en condicions precàries i de provisionalitat especialment en equipaments provisionals com a cases de colònies o albergs.
Atenció precària
A més, la insuficiència d’aquestes places a causa de l’arribada creixent de nens migrants també ha comportat que aquests fossin atesos en les mateixes oficines de la DGAIA, en les comissaries o en altres centres del sistema de protecció com són CRAE i CREI, etc. En els últims anys, un dels problemes principals en l’atenció dels migrants no acompanyats ha estat la falta d’un servei consolidat de protecció d’emergència per a nens migrants sense referents familiars, a fi de proporcionar-los una atenció immediata amb garanties adequades.
Manca de protecció
La manca de protecció als menors migrats i racialitzats i/o refugiats del sud global només posa de manifest com el sistema està al servei d’un racisme institucional que considera nens i nenes de segona a les menors que migren soles.Les institucions no adopten una lògica de protecció, sinó penal i en comptes d’acollir i cuidar es persegueixen menors infractors. Organismes públics com la Fiscalia de Menors i la DGAIA són els màxims responsables de la situació d’especial vulnerabilitat dels joves.
Persecució policial
Així, cal afegir a la desprotecció que pateixen les menors, la pressió i persecució policial que qüestiona la seva simple presència a l’espai públic només per la seva aparença i que els assenyala de manera sistemàtica com a persones perilloses davant de la ciutadania, tot i no haver comès cap delicte. Per altra banda, el discurs d’odi mediàtic generat pels mitjans de comunicació que estigmatitzen i sobreexposen els joves migrants sols a través d’un relat deshumanitzador i criminalitzador entorn de l’estereotip de l’anomenat “col·lectiu MENA”, que es construeix com a problema.
