Totes aquelles que estan situades en l’alteritat —les dones no blanques, les dones del Sud Global o les dones trans— queden fora del marc hegemònic, i les violències que pateixen no són reconegudes com a violències masclistes, racistes, o ni tant sols assenyalades com a violències.
Des de SOS Racisme, igual que des d’altres associacions i col·lectius antiracistes, no podem deixar de plantejar-nos els mateixos interrogants que es repeteixen any rere any i que, des del feminisme blanc, continuen sense resposta. Què s’entén per dona? Qui té el poder de definir què és masclista i què no? Totes aquelles que estan situades en l’alteritat —les dones no blanques, les dones del Sud Global o les dones trans— queden fora del marc hegemònic, i les violències que pateixen no són reconegudes com a violències masclistes, racistes, o ni tant sols assenyalades com a violències.
Enguany, davant l’augment documentat de discursos i atacs islamòfobs a Espanya, proposem posar el focus en la islamofòbia de gènere: la violència específica que pateixen les dones musulmanes pel fet de ser dones i musulmanes alhora, una violència que barreja misogínia, racisme i control cultural i corporal, i que en ocasions es legitima des de discursos que s’autodenominen feministes.
No és una afirmació abstracta: els observatoris i organitzacions que monitoritzen el racisme i la xenofòbia a Espanya han detectat un increment preocupant de missatges d’odi i d’episodis violents contra població musulmana el 2025, amb pics vinculats a esdeveniments locals i una forta presència d’organitzacions i canals organitzats en xarxes que faciliten la difusió de l’odi. Aquests informes alerten, a més, del vincle entre discurs d’odi en línia i agressions físiques a l’espai públic.
En paral·lel, des de SOS Racisme fa anys que advertim del solapament entre racisme i masclisme i reclamen que tots dos s’han de considerar part de la violència de gènere quan afecten les dones. La islamofòbia es tradueix en discriminació laboral, agressions verbals i físiques, expulsió simbòlica de l’espai públic i un augment de denúncies que hem detectat al Servei d’Atenció i Denúncia. Aquesta informació contextualitza per què aquest 25N hem d’incorporar explícitament la islamofòbia de gènere.
Per pensar com actuar i què denunciar, necessitem marcs teòrics que desentrellin les xarxes d’opressió. Aquí convé mirar aquelles autores que fa temps que ens han ensenyat que gènere, raça i colonialitat no són eixos independents, sinó entrellaçats.
Saba Mahmood, desafia lectures simplistes sobre el vel i l’agència: la seva etnografia a Politics of Piety demostra que la pràctica religiosa femenina pot ser una forma d’agència que no encaixa en els marcs liberals occidentals. Mahmood ens obliga a preguntar-nos: qui defineix la llibertat? Què entenem per autodeterminació quan imposem criteris culturals externs? Aquestes preguntes són centrals per evitar convertir la defensa dels drets de les dones en un pretext per a intervencions culturalment imperials.
Cal sumar-hi el qüestionament d’Angela Davis al feminisme blanc —una crítica que avui dialoga amb les denúncies de Rafia Zakaria—: Davis adverteix que el feminisme hegemònic pot universalitzar l’experiència de la dona blanca i, en aquest gest, invisibilitzar o instrumentalitzar altres dones. Zakaria, de manera complementària, assenyala la noció de “blanquitud” com a sistema de dominació que normalitza la idea que la cultura occidental és la més adequada per a la igualtat, i que, quan s’imposa com a paradigma, crea formes subtils i obertes de violència contra dones racialitzades.
Què té de diferent la islamofòbia de gènere en relació amb altres violències? Primer, que combina formes de violència simbòlica (estigmatització, deslegitimació de sabers), institucional (prohibicions, discriminació laboral o educativa) i física (agressions, estrebades del vel). Segon, que sovint està legitimada per narratives “salvadores” —des de certs feminismes fins a discursos polítics— que la presenten com una intervenció necessària en nom de la igualtat. Tercer, que aquesta violència pot ser reproduïda per dones no musulmanes que, des de la convicció de protegir o educar, participen en pràctiques de gatekeeping, silenciament i normalització de la supremacia cultural. En suma: la islamofòbia de gènere és una forma complexa de violència interseccional que requereix respostes també complexes.
A Espanya, l’evidència empírica recent fa que aquesta urgència sigui concreta. A més dels informes sobre l’augment del discurs d’odi, el Govern i l’Observatori Espanyol del Racisme han començat a visibilitzar pràctiques institucionals per “desmuntar la islamofòbia” i a advertir del vincle entre continguts en xarxes i agressions al carrer, cosa que exigeix mesures públiques i comunitàries combinades: prevenció, educació, protecció i reconeixement jurídic. Aquestes respostes s’han de dissenyar amb les mateixes dones musulmanes com a protagonistes, no com a objectes.
Fonts:
https://sosracisme.org/wp-content/uploads/2021/07/InformeIslamofobia_01072021_INTERACTIVO_CAST_.pdf
