Avui, 20 d’abril, es compleixen 6 anys de l’aprovació del Real Decreto Ley 16/2012 “de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions”. Com ja indica al seu títol, la justificació del govern estatal per aprovar aquesta controvertida llei era evitar el frau en l’obtenció de la tarjeta sanitaria espanyola, l’anomenat “turisme sanitari”. Però la conseqüència directa va ser deixar sense cobertura sanitaria a milers de persones en situació administrativa irregular, entre d’altres, amb greu perjudici per la seva salut.
El Partit Popular, partit polític al Govern i impulsor del decret, es va servir de la creença popular, però errònia, que vincula el finançament del sistema sanitari espanyol amb la seguretat social, vinculada al treball i, per tant, a la situació administrativa de les persones. Una ideologia falsa, però que sustenta els discurs populista i racista que denega l’accés a drets a les persones sense permís de residència quan, en realitat, la sanitat es financia amb els pressupostos generals de l’Estat, que recull els impostos directes e indirectes que paguem cada individu.
Increment de mortaldat, por e inseguretat
Una investigació científica publicada recentment, ha demostrat que la mortaldat entre la població sense permís de residència va incrementar un 15% durant els 3 anys posteriors a l’implementació de la llei discriminatòria. En nombres absoluts, suposen 70 defuncions més a l’any, tot i que el percentatge ha anat creixent cada exercici: el 2015 la mortaldat va augmentar un 22,6%. Dades que demostren els greus efectes de l’aplicació de l’apartheid sanitari a les persones migrants sense papers. Tot i la gravetat dels resultats, l’estudi ha despertat poca atenció mediàtica.
El fet que en perdre la tarjeta sanitaria es perdi l’accés a tota medicació subvencionada i a tractaments, agreuja la situació en malalties concretes. Aquelles que requereixen de diagnòstic precoç, seguiment continuat o de tractaments com la quimioterapia, per exemple. Per aquest motiu, segons l’estudi, els casos més perjudicats són els malalts de càncer. Com li va passar al Sr. Grau (nom fictici), el pare d’una dona espanyola que amb la nova llei va perdre el dret a atenció sanitària, tot i que ja l’havia adquirit en el procés de reagrupament, i al que van identificar un càncer. En el seu cas, des del Servei d’Atenció i Denúncia i la PasuCat es va iniciar un procés legal molt complex que li va retornar el dret a la salut i iniciar el tractament.
Una violació al dret fonamental que ha generat xarxes de resistència
El RDL 16/2012 va suposar un punt d’inflexió per la seguretat de les persones migrants, doncs se’ls va prendre un dels drets fonamentals i més bàsics: el dret a la salut. Aquest fet no només suposa una violació de la Carta dels Drets Humans, sinó també la fi de la universalitat de la sanitat a l’Estat espanyol, és a dir, un canvi del model sanitari encobert sota l’aparença d’una llei racista.
L’aplicació del RDL va ser desigual al territori espanyol, ja que algunes autonomies van desenvolupar lleis paral·leles per pal·liar-la, com ara Catalunya. Tot i que no sempre de manera satisfactòria. Es va iniciar una carrera burocràtica, amb instruccions autonòmiques que corregien lleis estatals i provocaren una complexitat normativa i disparitat de criteris entre centres que en la majoria de casos dificultava encara més l’accés a l’atenció sanitària.
La resposta ciutadana, però, va ser molt ràpida: es van teixir mecanismes de solidaritat i suport a les persones, com els grups d’acompanyament de “Jo sí sanitat Universal”, a la que s’hi van unir professionals de la sanitat contraris a aquesta mesura que fins i tot van arribar a promoure la insubmissió. Des de plataformes transversals que agrupaven entitats veïnals, de defensa dels drets humans i de professionals sanitaris, s’iniciaren canals d’atenció a les persones, observatoris i recull de dades dels casos i casuístiques, però també de reunió amb polítics i pressió a les administracions per aconseguir canvis polítics. És el cas de la Plataforma per una Assistència Sanitaria Universal a Catalunya (PasuCat) de la que SOS Racisme en formem part. Altres col·lectius, a més de la denúncia, van crear xarxes d’assistència i assesoria alternativa, com és Espacio del Inmigrante al Raval de Barcelona.
Facturació il·legal i dinàmiques irregulars, 6 anys després
Alguns dels problemes detectats durant els primers anys i que encara persisteixien en molts casos són:
- Desconeixement del personal administratiu de la llei i la seva aplicació, perjudicat per la complexitat de les normatives i agreujat per la presència de cartells dissuassoris als centres, anunciant el cobrament de les atencions o la targeta santaria com a requisit imprescindible.
- L’assistència de menors i dones embarassades, considerats col·lectius de risc, no estava assegurada. El RDL incloïa la seva atenció, però la instrucció ho condicionava al temps de padró, una qüestió que es va subsanar gràcies a la pressió de les entitats.
- Facturació de les urgències, que s’ha detectat que encara es continua fent en alguns centres, com l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital Clínic, etc.
- La negació al dret a les persones ascendents de persones amb nacionalitat espanyola o amb permís de residència, generant el requisit de tenir assegurança privada per poder optar al permís de reagrupament (com va ser el cas del Sr. Grau)
Gràcies a la pressió social exercida entre les usuàries i els col·lectius i plataformes de suport, es va impulsar la derogació de la Instrucció Catalana 10/2012 i finalment l’aprovació de la Llei 9/2017 d’Universalització de l’assistència sanitaria amb càrrec a fons públics, a través del Servei Català de la Salut. El seu objectiu era “assolir la universalització de l’assistència sanitaria” i “eliminar qualsevol desigualtat entre residents a Catalunya” permetent tothom que resideixi a Catalunya rebi atenció sanitària. Però la PasuCat afirma en el seu darrer comunicat que és necessari “vigilar per garantir que la normativa s’apliqui sense arbitrarietats perquè no en quedi ningú exclòs”.
Tanmateix, la plataforma ha continuat denunciant públicament vulneracions de drets que es continuen donant en l’accés a la salut al territori català. A l’estiu coneixiem el cas d’una família a la que l’Hospital del Mar va voler cobrar 1,000€ de dipòsit per atendre d’urgències el seu fill de 4 anys. Fet absolutament il·legal, doncs les urgències i l’atenció als menors ha d’estar coberta en qualsevol situació.
Fa només uns dies, el 5 d’abril, es va convocar un acte de protesta davant de l’Hospital Clínic de Barcelona per donar suport a Juan Felipe i denunciar que aquest centre continua facturant de manera il·legal. Aquest estudiant colombià va ingressar d’urgència el 19 d’octubre amb un fort mal d’esquena, i el van haver d’operar d’urgència per hernia discal. Els estudiants estrangers residents a l’Estat espanyol han de tenir una assegurança privada, però Celta Assistance, la seva asseguradora, li va comunicar després de la intervenció que no es faria càrrec de les despeses. Així que el centre li va fer arribar a ell una factura de gairebé 5,000€. Una situació que viola la llei 9/2017 i fins i tot el RDL 16/2012
Les denuncies demostren doncs que, com denunciem des de la PasuCat, aquesta llei no és suficient per garantir la universalitat a la sanitat catalana, si no ve acompanyada d’un reglament que asseguri el seu total compliment a tots els centres sanitaris públics de Catalunya.
Conflictes entre administracions jugant amb la salut de la ciutadania
El Govern espanyol continua generant encara més inseguretat, denunciant les iniciatives legislatives autonòmiques que cobreixen els drets de les persones migrades. El passat 23 de març, el Consell de Ministres del Govern de l’Estat va impugnar davant el Tribunal Constitucional la llei catalana.
Resulta paradigmàtic que pocs dies després, el 13 d’abril, es presentessin a Madrid els alarmants resultats de l’estudi científic “Els efectes letals de perdre la cobertura sanitaria”, que hem comentat anteriorment. Però res canvia: un altre cop, els drets i la salut dels ciutadans i ciutadanes es gestionen com un afer polític i econòmic, ignorant les conseqüències a les vides de les persones.
Judit Vall, una de les investigadores de l’estudi, assenyalava que les persones en situació irregular en moltes ocasions ja havien desistit d’anar al metge “es senten perseguits i assenyalats, i convènce’ls de que podran accedir al sistema de salut ja no és tan fàcil perquè tenen por a ser denunciats”. Un fet d’extrema gravetat.
Per aquest motiu, les entitats que treballem per protegir els dret de les persones, tenim clar que hem de continuar defensant i difonent que “Il·legals són les factures, no les persones“. I com denunciem des de la PasuCat: “No tornarem a recuperar els drets que teníem fins que no s’anul·li l’esmentat RDL.”
