A la metròpolis barcelonina centenars de persones amb pocs recursos econòmics viuen en naus i solars abandonats, altrament anomenats assentaments irregulars. El seu habitatge són autocaravanes, camions, furgonetes o directament cases autofabricades, on les condicions de vida són molt precàries. No obstant això, les persones que hi viuen senten que aquell espai és casa seva. En la majoria de casos, es tracta de persones migrades que sobreviuen a la ciutat recollint ferralla o realitzant altres activitats per a la subsistència diària.
Recentment hem viscut casos com el de Sant Adrià, on alguns partits polítics s’han escudat en l’expressió “sobreviuen en condicions indignes” o “malviuen en la misèria” per defensar la necessitat de desallotjar el terreny que ocupen 16 persones d’origen romanès. Nosaltres ens preguntem: Què és indigne? Què és misèria? Qui ho decideix?
Considerem que la dignitat d’aquestes persones queda clarament trepitjada en el moment que el problema s’aborda des d’una perspectiva d’ocupació de l’espai públic. Assenyalant-les com a ocupes il·legals i obrint un procediment de desallotjament no s’aconsegueix altra cosa que criminalitzar encara més la seva situació de pobresa i intensificar l’estigma envers la comunitat que representen, en aquest cas, la comunitat gitana.
Si el que es busca és, sincerament, la millora de les seves condicions de vida i el reconeixement de la seva dignitat, hi ha alternatives més humanes per aconseguir-ho que haurien de passar per davant de qualsevol altra opció. Es tracta, senzillament, d‘afrontar el conflicte des d’una perspectiva de defensa dels drets humans i NO d’ordre públic.
Interessar-se per la situació d’aquestes persones, apropar-s’hi amb humilitat, conèixer quines són les seves perspectives de futur i les seves necessitats, són tasques crucials que un bon equip de Serveis Socials ha de saber executar a la perfecció en casos com el que ens ocupa. Es tracta de vetllar per garantir, en definitiva, el seu dret a un habitatge digne provisional (no un alberg impersonal, davant d’aquesta opció és possible que optin per continuar vivint on estan) on poder viure mentre busquen una feina més estable.
Només així es transforma el conflicte. Si s’opta per la via del desallotjament s’està donant una patada per desplaçar una realitat que “fa lleig” cap una altra banda de l’àrea metropolitana, on algun altre ajuntament haurà de decidir què fer. I en el transcurs de tot plegat, les persones afectades seguiran patint i veuran la seva situació encara més precaritzada.
Amb tot, des de SOS Racisme Catalunya demanem a l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs que vetlli pels drets de les 16 persones de l’assentament del barri de la Mina pendents de ser desallotjades.
