Alerta racista? (Article d’opinió d’Alba Cuevas)

Aquests dies han coincidit fets diversos, nacionals i internacionals, que han situat el racisme en l’agenda mediàtica. Sota titulars d’alerta, de perill i fins i tot de novetat, aquests dies estem parlant de diferents situacions de discriminació que amb major o menor visibilitat tenen lloc cada dia als nostres pobles i ciutats, en espais públics i privats. Ens referim al maltractament, abusos o agressions a persones motivades pel seu color de pell, la seva ètnia, cultura o religió. O la promoció d’aquestes mitjançant els discursos públics. O la justificació de les discriminacions des de les lleis i administracions. Fets, per altra banda, considerats delictes d’odi durament sancionats pel Codi Penal, perquè constitueixen una amenaça per la cohesió de la nostra societat i pels pilars de la nostra democràcia.

[Versió extensa de l’article publicat a El Periódico de Catalunya el 4 de febrer del 2017]

Que el racisme estigui ocupant portades i informatius no és quelcom habitual, i ho celebrem. Perquè un dels majors perills és la invisibilització d’aquestes situacions: si no parlem, assenyalem i denunciem el racisme no serem capaces d’eradicar-lo. Si volem que es faci política pública que previngui i condemni el racisme, cal identificar-lo i mostrar que aquest és un greu problema que afecta a tothom: a les persones que el pateixen directament i les que no, perquè suposa viure a una societat injusta, mancada de valors.
Aleshores, vivim avui una situació de major alerta racista? Des de SOS Racisme diem que no més que fa uns mesos. I no ho diem amb l’objectiu de reduir la preocupació, tot el contrari. Si no posant sobre la taula que actes racistes com els que hem conegut recentment es donen a diari i des de fa temps. Que els conflictes entre veïns i veïnes està en creixement des de fa anys i que per les denuncies que rebem hem identificat que cada cop són més violents. A Catalunya, com a la resta dels països europeus, el racisme és avui una de les principals formes de vulneració de drets humans; a les fronteres externes, per exemple amb el no compliment del dret asil per part de la UE, com a les fronteres internes: des de les identificacions per perfil ètnic, la discriminació en l’accés a la salut o a l’habitatge fins als episodis de discurs de l’odi. I el racisme de les administracions legitima les accions racistes a l’escala de veïns.
Per tant, el perill de racisme hi és, però més que una novetat, és un conflicte constant i quelcom estructural. No el podem tractar, doncs, com una alerta passatgera.

Hem d’admirar i donar suport a totes les persones que aquests dies han tingut la valentia de denunciar les situacions de racisme que han patit, perquè no és gens fàcil. Al darrer informe «L’estat del racisme a Catalunya» on des de SOS Racisme analitzàvem la situació del 2015, alertàvem que 4 de cada 10 persones ateses que havien patit una situació de racisme, decidien no seguir endavant amb la denúncia. Una dada coherent amb la de l’Agència Europea de Drets Humans que els darrers anys ha informat que més del 80% de persones víctimes de delictes d’odi decidien no denunciar, en la majoria dels casos per por i per desconfiança en el sistema.
Davant aquesta greu situació, per què resulta difícil condemnar unes declaracions o unes actuacions que són clarament racistes? Siguin els insults que va rebre la noia d’origen indi als ferrocarrils o la regidora musulmana de Badalona al carrer (entre moltes altres situacions que malauradament passen desapercebudes)? Potser perquè no disposem de totes les eines que necessitaríem?

• El compromís i voluntat política per tirar endavant polítiques públiques de prevenció i eradicació del racisme: la llei per la igualtat de tracte, en tràmit parlamentari, és un petit avenç però en calen molts més.
• La protecció efectiva a les persones que han estat víctimes de racisme davant del qüestionament públic que se’n fa.
• Un tractament periodístic adequat i ètic d’aquestes informacions: cal donar veu a tothom? Donaríem veu al presumpte agressor en un cas de violència masclista, per exemple?
• I contundència en la resposta contra el racisme: no podem permetre que altres persones insultin o agredeixin ningú sense reaccionar-hi. Així com no podem permetre que representants públics promoguin i incitin a l’odi i al racisme. Posem en greu perill la construcció d’una societat justa i igualitària.

Des de SOS Racisme continuarem estant al costat de les persones que han patit una situació de racisme, per fer plegades tot el que calgui perquè no quedin impunes. Sovint el camí és llarg i difícil, algunes vegades hem d’acudir fins i tot al Tribunal Europeu de Drets Humans, com és el cas d’alguns polítics racistes. Però pensem que en la defensa dels drets humans no ens podem permetre defallir i cal ser més bel·ligerant que mai i denunciar cada agressió. Perquè en qüestió de drets, no hi ha vulneració petita.