Si gairebé el 90% de la informació que ens arriba sobre l’Islam és negativa, quina imatge ha de tenir la societat en general sobre les persones musulmanes? Sense tenir en compte les notícies o articles d’opinió que, de manera intencionada o no, difonen contingut islamòfob. El mes de setembre l’Observatori de la islamofòbia als mitjans publicava el seu primer informe i les dades són esfereïdores: el 66% de les notícies aparegudes als mitjans durant el primer semestre del 2017 són islamòfobes. Però, què és exactament la islamofòbia?
Avui, 12 de desembre, Dia Internacional contra la Islamofòbia (#StopIslamofobia12D), compartim un article de l’Aina Maria Cotto, estudiant en pràctiques del Màster en Estudis Avançat en Exclusió Social de la UB, que esperem que ens ajudi a aclarir conceptes, sentar bases, per continuar treballant per eradicant la islamofòbia.
Què entenem per islamofòbia?
La islamofòbia és un sentiment d’intolerància i rebuig envers un individu o col·lectiu de confecció musulmana (o llegit com a musulmà, tot i que no ho sigui). Aquest sentiment comporta actituds -físiques o verbals- discriminatòries: des d’un insult, un gest o bé una mirada delatora, o fins i tot restriccions tant en l’àmbit públic com privat, on les accions i comportaments dels individus musulmans es veuen modificats i, en conseqüència, limitats. El paper del islam a Europa està marcat pel fet que representa una religió minoritària vinculada a una immigració instal·lada (Jordi Moreras, 1999). És a dir, que per un costat tenim el rebuig cap a la religió i per una altre, el rebuig cap a la immigració. Així doncs, recau en el col·lectiu discriminat una sèrie d’estigmes i prejudicis que participen en la construcció d’una imatge molt negativa per tota persona que tingui elements físics o comportaments que poden ser directament relacionats amb el món àrab-musulmà. Una imatge que no permet gaudir dels mateixos drets i obligacions que altres ciutadans de la nostra societat. En altres paraules, ser musulmà consisteix en un obstacle –handicap- que no permet tenir una vida normalitzada, no pel fet de ser musulmà en sí, sinó per la reacció i percepció dels demés que comporta un obstacle; quedant en un territori d’hostilitat i desavantatge total, com si de ciutadans de segona categoria es tractés.
En el cas de les persones musulmanes converses, si aquests individus musulmans no porten elements visuals directament relacionables amb la religió -el vel en el cas de les dones, la barba en el cas dels homes-, no seran percebuts com a persones musulmanes -de cara a la societat- ja que les seves característiques físiques no es relacionen amb el món àrab. Però, per altra banda, si aquestes persones posen de manifest a la via pública la seva fe espiritual, tindria per conseqüència una deslegitimació total i directa del individu, a nivell social. Sembla que a ulls d’Occident existeixi la idea de que els musulmans que ho són per herència, no han tingut l’opció d’escollir la seva sort, mentre que els nous musulmans, si. Escullen formar part d’un col·lectiu que sembla que va en contra dels valors occidentals europeus. Una imatge contradictòria amb l’ideal occidental. Aquesta deslegitimació prové en primer lloc d’una incomprensió del canvi d’una part de la seva identitat: deixar de fer certes coses i començar a fer-ne’n d’altres, como ara bé, menjar porc o la ingerència d’aliments halal. I també prové de la nova relació que s’estableix entre l’individu convers i l’altra persona o grup de persones. Aquest canvi té com a conseqüència una reformulació de la relació preexistent entre ambdues parts; i això és degut a la no-normalització de l’islam a Europa. En el cas que poguéssim parlar de normalització de la presència de l’islam, no existiria aquesta barrera o frontera entre una persona musulmana i una no musulmana. No canviaria en res aquesta relació preexistent. I aquesta, també es una de les cares del dau de la islamofobia. Sembla que pel fet de ser musulmà, totes les característiques que a priori eren enteses com a punts forts, queden automàticament anul·lades: els coneixements, l’experiència, la dedicació… tot queda reduït a la seva mínima expressió.
A l’actualitat, ens trobem en una societat que tendeix a ser secularitzada, on tot element relacionat amb l’àmbit religiós queda destinat a la esfera privada, deixant lliure de qualsevol barreja religiosa l’espai públic. És per això que occident rebutja tan directament el vel -hijab- de les dones musulmanes. És el primer element visual que es percep en la diferenciació i per tant, categorització, d’una dona musulmana. D’igual forma passa amb els homes musulmans i les seves barbes. El vel de la dona s’ha convertit en una temàtica de gran importància en relació a l’enteniment i acceptació de l’islam, en la societat actual. Un argument que ha sigut i és utilitzat amb molta recurrència per desqualificar tant la religió com els seus individus. Cal entendre la concepció que se li ha donat al hijab des d’occident: un element opressor, que permet reforçar les diferents identitats, i també és l’element per excel·lència en la distinció entre el nosaltres i el altres. Dos grups que s’oposen: els que considerem com a bons i els que considerem com a no tan bons -passa el mateix a la inversa-. Es tracta de grups de semblança: els que son com nosaltres o al menys ho aparenten ser, es perceben com a millors persones que els que no tenen res a veure -en un principi- amb nosaltres. Des d’un punt de vista analític i reflexiu, el problema està en l’ús que se li dóna al cos de la dona i a la seva propietat.
Tornant a fer memòria del que he pogut explicar abans sobre el tema de les persones retornades a l’islam, sembla que el fet de portar un teixit sobre el cap, un vel, un hijab en aquest cas, té com a conseqüència l‘anul·lació total de voluntat de la persona que el duu, tornant-se dèbil, fràgil, incapacitada per prendre decisions sola, sense capacitat de reflexió. I és que el grup que més pateix islamofòbia és el de les dones, el de les dones musulmanes. Són estigmes que es sumen els uns amb els altres: ser dona, ser musulmana, i portar el vel. De fet, si mirem altres societats com la francesa, on s’han votat lleis i on s’han establert dispositius que permeten frenar la visibilitat de l’islam o dels musulmans a l’espai públic: lleis que prohibeixen l’ús del hijab a les escoles (2004) o a les universitats (2010). Per poder mantenir una vida normalitzada, ser acceptat pels demés ciutadans amb els quals compartim espai, temps, ciutadania i país, hem de procurar no delatar-nos. Persones musulmanes tenen que fer ús d’una identitat que no els representa o no els defineix del tot: comportar-se de manera “normalitzada”, duent elements físics acceptats per la societat, i en cap cas, demostrar la seva fe relacionada amb l’aspecte més espiritual. Quan parlo de normal o normalitzada, faig referència als elements que socialment són acceptats i per tant no representen una barrera entre allò que està permès i el que no ho està; allò que no causa cap obstacle pel bon desenvolupament de la vida social. En definitiva, el musulmà -sigui dona o home- per no rebre aquests atacs -físics o verbals- islamòfobs, hauria de deixar totalment de banda la seva identitat musulmana, al menys, a la esfera pública. Deixar de ser musulmà de cara a la societat i als seus individus, ja que són entesos com a individus estranys i amenaçadors. En definitiva, una vulneració dels drets de ciutadania.
Ja no només parlem de l’ús del vel, fins i tot hi ha partits polítics d’ultradretes i d’altres de dretes, que fomenten un discursos islamòfob i racista. Convertint a la comunitat musulmana en ostatge d’una criminalització estructural, posant de manifest a tots els individus que composen la comunitat musulmana, estigmatitzant cadascun d’entre ells, dificultant l’avenç tant individual com col·lectiu, afavorint la segregació de la ciutadania, posicionant-los en el punt de mira. Per conseqüent, s’han donat pràctiques espontànies de segregació dins l’àmbit de lo públic: escoles, hospitals, etc.
Un altre dels grups que cada cop és més propens a viure o a patir situacions islamòfobes, és el grup dels joves, maneres de relacionar-se que resulten complicades vis a vis d’aquella franja d’edat. En qualsevol societat, l‘adolescència o la joventut representa un ritual de pas entre l’estatus de nen o nena, i l’estatus d’adult; on es produeixen canvis tant a nivell emocional, reflectiu com físic. La persona es troba en un moment de la vida on no sap ben bé com comportar-se i en contrapartida, els altres tampoc saben ben bé com fer-ho amb ells o elles. Deixen de ser nens i encara no són adults. La por o el desconeixement de certs individus o col·lectius en general, i en aquest cas, té com a conseqüència la implantació de mesures que diuen ser mesures de protecció, però que en cap cas ho són; tot el contrari, serveixen per classificar, vigilar i controlar en funció del seu propi interès. En aquest cas i en relació amb la islamofòbia, ens trobem amb el cas del PRODERAI: Protocol de Detecció de la Radicalització Islamista. Es tracta d’evitar possibles radicalismes des d’una primerenca edat, o al menys això es el que diu fer. Però existeix una altra realitat, i es que amb la implantació d’aquesta nova premissa, tots els joves que son identificats com a possibles musulmans o àrabs, seran considerats -en conseqüència- com a sospitosos. Quin és el tracte que estan reben aquests joves per part de la institució? Quina imatge s’està transmetent a la resta de companys? En qualsevol cas, es tracta d’estigmes i d’estereotips, que són naturalitzats pels altres alumnes, interioritzats i com a conseqüència, reproduïts. Es tracta de generalitzar, i d‘estigmatitzar a tot el col·lectiu àrab-musulmà jove; parlem aleshores, d’un clima de sospita generalitzat. Per altra banda, podríem parlar del fet que aquest tipus d’estratègia estatal o governamental permet controlar aquesta part de la població, com una forma de cens o bé de classificació.
I finalment, no podem oblidar-nos que la majoria d’aquests joves, ja han nascut en aquest país, per tant ja no són considerats ni es consideren immigrants, sinó que ja han adoptat la identitat referent a persones nascudes en el país. Amb tot el que allò inclou: estudis, idiomes, costums… però aquí apareix una altra cara de la islamofobia que fa referència a la generació precedent: la dels pares d’aquests joves. Molt sovint, aquests pares, es troben en una situació on les seves identitats s’han convertit en aculturades. Què vol dir això? Que les seves identitats ja no formen part del seu país d’origen -ja que amb el procés migratori, sembla que s’hagi perdut alguna mena d’essència de la persona-, mentre que mai aconseguiren ser vistos i entesos com individus del país de destí -perquè sembla que no aconseguiran adoptar tots aquells costums i maneres de fer i pensar d’aquell nou indret-. De tal manera que, els seus fills es converteixen en l’enllaç entre els seus costums, el seu idioma, i aquells elements que formen part i estructuren la vida en el país de destí. Convertint-se en eines primordials per evitar situacions islamòfobes, de desavantatge de obligacions i de drets.
Aina Maria Cotto
Antropòloga social i cultura. Màster Estudis Avançats en Exclusió Social de la UB. Estudiant en pràctiques i activista del grup de treball #Aixòésracisme
.
.
