L’increment de les manifestacions d’odi a la nostra societat és un problema social i polític de primer nivell, que demana la implicació de tothom, societat civil i administracions.
La setmana dels atemptats de Barcelona i Cambrils l’equip del Servei d’Atenció i Denuncies (SAiD) de SOS Racisme va registrar un increment important tant del nombre de notificacions de continguts islamòfobs publicats a les xarxes socials, com del nombre de persones que demanaven informació i orientació respecte a com poder denunciar o contrarestar amb un discurs diferent.
Per qui es dedica a estudiar aquests fets, això no suposarà cap sorpresa: en efecte, l’experiència dels últims anys ens diu que és justament en les hores i dies que segueixen fets particularment greus i violents, com un atemptat terrorista, quan l’odi (i en particular la islamofòbia) més creix a les xarxes socials. El mateix dia de l’atemptat de Manchester, el passat mes de maig, organitzacions britàniques actives contra el hate speech van registrar un increment del 500% de denúncies per casos de discurs islamòfob a les xarxes.
No obstant això, podem dir que la islamofòbia i l’odi són el «producte» de situacions greus com els recents atemptats terroristes viscuts Catalunya? Encara que els números mostrin clarament com aquests fets actuen de «catalitzadors» de l’odi, la realitat és més complexa i mereix ser analitzada més en profunditat (sobretot si considerem les poques fonts rigoroses d’informació de què disposem i la necessitat de conduir més recerca sobre aquest tema).
En efecte, l’experiència del SAiD ens ensenya que l’odi i la islamofòbia són realitats socials ben presents a Catalunya, i que en el dia a dia (i no solament l’endemà d’un atemptat) es poden manifestar de maneres i amb nivells d’impacte molt diferents, en les persones que les pateixen. Agressions, amenaces, tractes degradants que vulneren la integritat moral de la persona vulnerada, així com la discriminació i la denegació de drets bàsics, com per exemple el d’ingrés a llocs d’oci com bars i discoteques, són només alguns exemples de les conductes que més es denuncien al SAiD i que, d’acord amb el codi penal de l’estat, poden constituir un delicte d’odi.
Els delictes d’odi, val la pena recordar-ho breument, són activitats delictives, previstes pel codi penal i motivades en un prejudici de les persones que els perpetren cap a una o més característiques de les persones que els pateixen (per exemple, el color de la pell, la religió, l’orientació sexual, l’edat etc.). És aquesta «motivació» l’element que els diferencia d’un delicte ordinari, i que determina el seu particular impacte en les persones que el pateixen i la seva perillositat de cara a la cohesió i convivència en el marc de la nostra societat.
De la mateixa manera, a Catalunya, el discurs d’odi i islamòfob ja estava ben present a les xarxes socials abans dels atemptats dels últims dies; i desafortunadament en augment, d’acord amb l’escassa informació disponible (produïda principalment per organitzacions de defesa dels drets humans dels col·lectius més vulnerats).
Però, de què estem parlant quan fer servir l’expressió discurs d’odi? D’acord amb la definició de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, estem parlant de continguts que fomenten, promouen o instiguen l’odi, la humiliació o el menyspreu, així com l’assetjament, les amenaces, l’estigmatització i la difusió d’estereotips negatius, dirigits cap a una persona o d’un grup de persones per una o més de les seves característiques.
Evidentment, els continguts en línia poden incorporar «nivells» d’odi molt diferents i alguns, particularment greus, poden fins i tot arribar a constituir un delicte. Però són una minoria dels casos. Majoritàriament, l’odi es mou dins dels límits de la llibertat d’expressió, agafant formes variables: rumors, notícies falses, generalitzacions sense base, simplificacions extremes, enraonaments capciosos, etc. I en el cas específic dels atemptats de Barcelona i Cambrils (com en els de París, Londres, Manchester, etc.), «carregant» a un conjunt específic de persones la responsabilitat d’uns pocs individus.
En presència de continguts embeguts d’odi, doncs, abans de preguntar-nos si estan permesos o no per la llei, ens hem de preguntar què podem fer perquè l’odi no ompli els espais quotidians de la nostra vida. En aquest sentit, com bé assenyalava Laia Serra en un article a eldiario.es, la resposta social a l’odi i, en particular, la capacitat de contraargumentar i desenvolupar narratives alternatives a partir de la nostra intel·ligència col·lectiva com societat civil, s’ha de considerar molt més àgil i efectiva que l’estrictament legal.
Internet és un dels principals «espais» de comunicació entre persones, per la seva facilitat d’accés i pel seu nivell potencial d’abast, i pot resultar un amplificador particularment eficaç per la divulgació de missatges hostils i discriminatoris i, fins i tot, per la incitació a la violència cap a determinats col·lectius. Però també és un espai sense precedents per construir i difondre noves maneres de veure i entendre el món i de fomentar el respecte pels drets humans.
Així mateix, les xarxes socials semblen oferir a les haters (les persones que «odien» en línia, les que es dediquen a fer circular comentaris potencialment delictius) la possibilitat d’amagar-se darrere de l’anonimat o d’identitats falses, cosa que pot dificultar enormement el control social i la sanció per part de les autoritats. Ara bé, la impunitat a la xarxa és més un mite que una realitat, ja que gairebé sempre és possible determinar l’autoria de qualsevol missatge, imatge o meme difós a Internet.
Però el repte de fons, encara més crucial, és fer créixer el rebuig social i polític cap a tot tipus de manifestacions d’odi, amb el compromís de tothom, incloses les administracions i els partits, prevenir-les i combatre-les obertament, quan sigui necessari. I això depèn, en primer lloc, de la urgència amb què la societat en demana la intervenció. En altres paraules, la reacció i la reactivitat de totes les persones que considerem inacceptable «perdre Internet davant de la cultura de l’odi», com titulava en una famosa portada la revista Time fa un any, és un requisit indispensable per convèncer les administracions i els representants polítics que encara no ho estan del perill que l’odi suposa per la convivència en el marc d’un estat democràtic de dret.
Per aquesta raó, un «bravo!» a totes les persones que durant les últimes setmanes van considerar necessari actuar en primera persona per contrarestar l’odi i la islamofòbia en línia (i no només en línia). Hem de tenir al cap que és una lluita de cada dia, i que com més serem, abans la guanyarem.
Crec que val la pena acabar aquest article amb una consideració final. A la «societat de la comunicació», alguns actors segueixen tenint un paper particularment rellevant en la reproducció i difusió de l’odi cap a determinats col·lectius, degut al seu nivell de visibilitat i a la legitimació social de la funció que desenvolupen. És el cas, per exemple, de representants polítics i professionals de la informació.
En efecte, polítics i professionals dels mitjans de comunicació (també en la seva versió digital) desenvolupen un paper fonamental en la creació i reproducció d’estereotips i prejudicis, actuant tot sovint amb una notable manca de responsabilitat. L’espai que ocupen en el sistema comunicatiu i el valor que la majoria de població atorga a les «declaracions dels polítics», a la «lletra impresa» dels diaris o als informatius televisius segueix sent extraordinari, de manera que desmuntar un estereotip amplificat i legitimat per aquests actors es converteix en una tasca titànica. En aquest sentit, apel·lar a la responsabilitat de polítics i mitjans i, més en general, dels opinion makers, és imprescindible per aconseguir una societat més oberta, cohesionada i respectuosa amb els drets humans.
Edoardo Bazzaco és sociòleg, membre de la direcció de SOS Racisme Catalunya i coordinador de projectes d’àmbit nacional i europeu sobre delictes i discurs d’odi.
Article d’opinió publicat a Catalunya Plural, el 5 de setembre de 2017
