Un equip d’observadores de drets humans, format per representants de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i de SOS Racisme Catalunya, hem viatjat recentment a la frontera est, concretament a Bulgària, el país més pobre de la Unió Europea, per conèixer els procediments de detenció i recepció en aquesta zona tampó.
Allà ens hem entrevistat amb l’organisme públic que gestiona les sol·licituds d’asil i refugi (la State Agency for Refugees – SAR), amb les entitats que financien o realitzen activitats i programes a dins dels centres d’acollida i d’internament (Creu Roja, Càrites, SVV i UNHCR) i amb les que ofereixen suport legal (Foundation Access to Rights, Helsinki Committee Bulgaria, Center for Legal Aid – Voice in Bulgaria). Hem visitat un centre d’acollida i un centre de formació de la Creu Roja a Sofia i ens hem desplaçat fins a la frontera entre Bulgària i Sèrbia, per on moltes persones en cerca de refugi proven de transitar sense ser vistes. Finalment, hem conegut un fotògraf refugiat iraquià que està col·laborant amb Càrites com a traductor.
Després de totes aquestes trobades i experiències, constatem que:
-
Hi ha persones refugiades tancades als centres de detenció (CIE). Malgrat que les organitzacions estan lluitant perquè s’apliquin alternatives a la detenció, hi ha moltes persones que, per por de quedar-se atrapades a Bulgària o ser retornades posteriorment a través del mecanisme de Dublín, no expressen el seu desig de sol·licitar asil o refugi.
-
S’aplica de forma subjectiva i abusiva el procediment accelerat per a la determinació de la necessitat de protecció. Les entitats denuncien que a les persones de determinades nacionalitats, com l’afganesa o la pakistanesa, se’ls reté durant més temps, en condicions de detenció i no d’acollida, i se’ls aplica de forma subjectiva i generalitzada el procediment accelerat, que compta amb menys garanties que l’ordinari i es resol en 3 o 4 mesos, generalment de forma negativa per a les persones sol·licitants.
-
Manca un programa d’integració per a les persones refugiades i les condicions d’acollida són precàries. Les sol·licituds de protecció internacional solen rebre una primera resposta administrativa en només 6 mesos (a Espanya el temps d’espera habitual és de 3 anys). Això es deu, tal com ha reconegut la mateixa Agència Estatal pels Refugiats (SAR), al fet que es vol reduir al màxim l’impacte econòmic que la manutenció i l’atenció mèdica i psicològica dels refugiats pot causar sobre el sistema de salut búlgar. Des del 2014, no se’ls ofereix cap pla d’integració i la majoria dels centres es troben en condicions d’insalubritat.
-
Els menors i les menors d’edat no acompanyades estan desprotegides. Les entitats demanen a l’Estat búlgar una major protecció dels menors no acompanyats, a qui repetidament es tanca en centres de detenció, se’ls posa sota custòdia d’un adult proper que no tenen perquè conèixer o se’ls realitza una prova d’edat poc fiable que condueix a molts errors, entre d’altres irregularitats. No hi ha centres d’acollida només per a MENAS; aquest conviuen amb persones adultes i, fora de l’horari d’atenció dels i les professionals, queden a càrrec dels guàrdies de seguretat privada, amb tots els riscos i la desprotecció que això comporta.
-
Els casos de violència a la frontera resten impunes. Els cossos de seguretat a la frontera búlgaroturca actuen com a un mur de contenció que no deixa entrar les persones refugiades al territori de la UE. Les organitzacions denuncien atacs amb bales de goma, tortures, vexacions, amenaces i altres vulneracions de drets que no s’investiguen.
-
L’aplicació del sistema de Dublín a Bulgària desincentiva l’arribada de persones amb necessitat de protecció per la frontera est de la UE. Retornar persones refugiades que viuen a Àustria o Alemanya cap a Bulgària, pel fet que és el lloc on se les va registrar, és condemnar-les a trobar sort en un país on les condicions d’acollida són molt precàries, gairebé inexistents, i on no hi ha cap política d’integració de les persones refugiades. A més, aquestes han de fer front a la hostilitat institucional i sovint social.
La suma d’aquests i altres factors fa preveure que la xifra de sol·licituds d’asil i refugi a Bulgària caurà en picat enguany. Segons dades oficials, el 2016 van sol·licitar protecció internacional 19.418 persones, mentre que en el que portem del 2017 només ho han fet 2.276 persones.
L’expedició a Bulgària s’ha dut a terme en el marc del projecte CAMINS, finançat per l’Ajuntament de Barcelona, que preveu l’elaboració de materials educatius basats en els relats extrets de l’observació sobre el terreny. El passat mes d’abril es va visitar també la frontera sud espanyola. A finals d’any es presentarà un informe comparatiu d’aquests dos llimbs que controlen el pas a la Unió Europea.
