Notícia extreta del Crític | Pablo Castaño
Aquest diumenge, el Sindicat de Venedors Ambulants de Barcelona organitza la Primera Cursa Antiracista. Quin treball feu a SOS Racisme sobre la persecució policial a venedors ambulants?
El cas més sonat és el de Salou, on va morir una persona, Mor Sylla, arran de l’entrada policial de matinada al seu pis. Anys després a Montjuïc, un guàrdia urbà va provocar la mort d’una persona i va dir que havia estat fugint de la policia. Actualment portem el cas d’una persona que es dedica a la venda ambulant, que va estar acusada de fotre una pallissa a la policia, amb la prova de la gravació d’una càmera de seguretat, però tenim la gravació d’una altra càmera que demostra que era en un altre municipi en aquell moment.
El racisme policial, la violència i la brutalitat policial existeixen. SOS Racisme ha atès gent de Sabadell que ha patit tortures. Tenim una aplicació per denunciar les aturades policials per perfil racial, per donar eines per defensar-se d’aquesta situació. Jo mateix tinc antecedents per un delicte d’atemptat contra l’autoritat, després que em fotessin una pallissa.
Hi ha molt de racisme a Catalunya?
Catalunya és racista; vivim en una societat racista. Hem de fer moltíssima feina de formació antiracista amb perspectiva històrica i desvincular el racisme de la moral. Hem entès que vivim en una societat patriarcal, que puc ser molt bona persona, però reproduir comportaments masclistes, perquè és la forma en què aprenem a socialitzar-nos. Amb el racisme passa exactament el mateix.
Tot Europa té un passat colonial, i Catalunya no se n’escapa. Aquí hem tingut zoos humans a les exposicions universals, que servien per contraposar l’avenç de la societat occidental respecte a l’estat evolutiu inferior de les terres conquerides. Aquí tenim molt el discurs que era l’Estat espanyol, però… i la relació de Catalunya amb Guinea Equatorial i amb Cuba?
Quan en un camp de futbol es crida “mico” a una persona, això no és gratuït. Hi ha hagut una narrativa històrica del racisme: l’opressió i el saqueig de recursos naturals al Sud global generen unes relacions de poder que encara duren avui. Hi ha una interiorització de la jerarquització racial que ve del colonialisme.
Quan parlem de racisme, de què parlem? Quines formes té el racisme a Catalunya?
A l’informe anual de SOS Racisme, el de 2024, la tipologia de casos de racisme més denunciada eren les disputes entre particulars (baralles entre veïns o al carrer); la segona era la discriminació en l’accés a drets socials, i la tercera, la repressió per part de cossos de seguretat pública. Des de la pandèmia, aquestes tres són les tipologies més denunciades. En aquestes disputes entre particulars, s’hi observa molt de discurs d’odi racista.
“La policia t’identifica sense cap sospita; no és un problema de xenofòbia: és de racisme”
A vegades es parla del racisme com si fos una qüestió de comportaments individuals, però a SOS Racisme insistiu que és un problema estructural. Quines són les estructures que sostenen el racisme a Catalunya?
El racisme no té a veure amb les característiques personals de la població que el reprodueix: té a veure amb com s’ha configurat la societat, com hem estat socialitzats. Hi ha moltes estructures que el sostenen. Les institucions deriven d’un passat colonial que no es qüestionen. Tenim estàtues que per a una part de la població són herois i per a una altra part representen figures d’opressió. Això com es cura? Compartint una història. Existeixen estructures neocolonials. Molts manters expliquen que eren pescadors i que han hagut de pujar a una pastera per l’acord de pesca de la Unió Europea amb el Senegal, que beneficia els vaixells bascos i gallecs.
Pel que fa al racisme policial, tot i que puguis ser català, sempre hi haurà un policia que, per un estereotip, pensarà que haurà d’identificar-te, sense cap sospita. Això no els passa a les persones blanques, encara que siguin migrants i estiguin en situació administrativa irregular. No tenim un problema de xenofòbia: tenim un problema de racisme.
En el camp de l’educació, la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) continua mantenint una definició de població gitana com a trapaceros (‘timadors’). La comunitat gitana fa segles que és aquí, són d’aquí, i encara pateixen segregació i exclusió. Vam viure un genocidi, hauríem de saber tots què va ser la Gran Batuda de l’any 1749.
Esteu percebent un increment del racisme relacionat amb la pujada electoral de l’extrema dreta?
El racisme a Catalunya està augmentant, hi ha una legitimació dels discursos d’odi. Abans, certes idees feien vergonya, però la batalla cultural de l’extrema dreta —sobretot a les xarxes socials— està legitimant discursos retrògrads en racisme, feminisme i en relació amb el col·lectiu LGBTIQ+, i ho fa disputant els consensos que teníem sobre drets humans.
Potser no surten amb esvàstiques com quan jo era jove; els qui abans eren neonazis ara vesteixen d’una altra manera i parlen de llibertat per intentar colar el seu missatge. Però el racisme no es tracta només de l’extrema dreta.
“La gent d’esquerres s’ha de formar més: el racisme és un sistema d’opressió, no una discriminació interpersonal”
L’extrema dreta s’ha organitzat; fa temps que treballa. No és un ressorgir gratuït: està perfectament vinculada amb les oligarquies i tenen molts recursos. Això és internacional, no és de Catalunya o d’Espanya. A Catalunya, tots aquests discursos no són nous, però abans eren dirigits cap a la població migrant d’altres territoris d’Espanya o cap a la població gitana. Per la incapacitat dels polítics de fer polítiques que dignifiquin la vida de les classes populars, ens veiem en dinàmiques de l’últim contra el penúltim, en benefici de les elits capitalistes. Som en un moment en què la vida no és fàcil per a les classes populars i, al final, som un boc expiatori.
Per què penses que està creixent tant l’extrema dreta? Què pot fer l’esquerra contra l’ascens dels discursos racistes?
L’extrema dreta sap allò que vol. La gent d’esquerres s’ha de formar més. El racisme és un sistema d’opressió, no una discriminació interpersonal. Les relacions de poder entre els estats també es donen a la societat. En relació amb la immigració, mai hi ha hagut una esquerra forta que defensi la llibertat de moviments. L’esquerra, depenent del moment i dels interessos electorals, és més dura o menys dura… pot generar la sensació que no sabem què volem o que som hipòcrites. Per a la gent que se sent amenaçada, és més fàcil culpar els qui considerem vulnerables.
