“El racisme vol que abandonem la nostra identitat catalana”

Notícia extreta de la Directa | Albert Alexandre

Arriba a l’entrevista amb les presses de qui té mil coses a fer. Enraona de pressa, saltant d’una idea a una altra, però sense perdre mai el fil, passant d’aspectes personals a qüestions estructurals amb la facilitat de qui domina l’art de l’oratòria. Cheikh Drame (Dakar, 1992) explica que fa molt temps que reflexiona sobre el racisme i que encara en fa més que pateix la violència que una societat com la catalana exerceix contra qui considera “l’altre”. És educador social, president de SOS Racisme Catalunya i integrant de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (CNAACAT). En un moment en què els discursos d’extrema dreta s’estan fent hegemònics, la seva veu i les seves idees són, més que mai, un bon antídot contra l’odi.

Vas arribar a Martorell de nen. Com va ser l’experiència de migrar de ben petit?

Tenia 6 anys, el dia que vaig fer el viatge era el meu aniversari, i vaig arribar a Barcelona amb 7 anys. Encara que de vegades la gent em diu que és una ximpleria, per mi aquella experiència no va ser migrar. En cap moment vaig decidir venir, perquè era molt feliç al Senegal amb els meus avis. Vivia genial, i de cop i volta em van dir que m’havien de reagrupar. Recordo el viatge com una experiència de luxe: tota l’estona estava acompanyat de les hostesses i fins i tot em van portar a la cabina del pilot. Aleshores vaig arribar a l’aeroport del Prat. Portava un bouboú, que és una peça de roba tradicional senegalesa, de color violeta brillant. Em va sobtar veure tanta gent blanca. Sentia que tothom em mirava.

Aleshores, no va ser traumàtic?

Va ser una experiència molt divertida. El que va ser traumàtic va venir després, quan vaig haver d’adaptar-me als canvis i als codis culturals. Al Senegal em llevava al matí a una casa de patis oberts amb jardí i, des de primera hora, ja estava jugant amb la colla. De cop i volta, tot es va tornar rígid i vaig haver-me d’adaptar a una altra realitat, perquè no coneixia els meus pares. Hi havia parlat, però m’havien criat els avis i una cosina de la mare. Aleshores, arribar a un poble que es diu Martorell, on la nostra va ser la primera família negra, amb una llengua nova, amb codis culturals diferents, amb una escola nova, amb un pare molt tradicional i que em feia anar amb el cap rapat… Jo tinc una petita discapacitat a la cama, vaig una mica coix, i això va fer que cada dia fos una batalla per sobreviure. Era el “negro, calvo y cojo”. Les mestres deien que era un noi intel·ligent, però agressiu. I és clar, havia de sobreviure. Més tard vaig aprendre la llengua, vaig fer amics i he acabat tenint certa nostàlgia de Martorell, però allí hi he viscut situacions de racisme brutals.

Quina mena de situacions?

“El primer que vaig aprendre en castellà van ser ‘negro de mierda’. Era el que se’m deia sempre i tothom reia. Jo també, fins que em vaig assabentar de què volia dir”

Sempre ho explico i la gent vol pensar que m’ho invento. Això no obstant, les primeres paraules que vaig aprendre en castellà van ser “negro de mierda”. Era el que se’m deia sempre i tothom reia. Jo també reia, fins que me’n vaig assabentar què volia dir. Va ser la primera vegada que em van portar a direcció de l’escola, a primer de primària. Com dic sempre, això que vivim ara amb l’auge de certs discursos no és nou. Per Carnestoltes, els joves més grans portaven el braçalet amb l’esvàstica nazi, samarretes blanques, tirants amb la bandera d’Espanya, botes de skinheads, boina i un bat. Avui, quan parlo amb joves, els dic que a les places dels pobles, no fa tant, tot eren quillos, grenyes, bombers, Adidas, white power i “arriba España”.

En les darreres manifestacions en suport a Palestina hem vist gent jove que és objecte de racisme molt indignat. És el jovent qui s’endú la pitjor part del racisme?

Crec que sí. El discurs d’odi va directament cap aquí. Fixem-nos en la infància migrant. El que anomenen “mena” encaixa a la perfecció en les teories de la deshumanització de Frantz Fanon, i la zona del ser i no el ser. És una criminalització brutal, que al final serveix per justificar l’odi que puguin rebre aquests nens. Més enllà d’això, la joventut o l’adolescència són etapes crítiques, en què es desenvolupa la personalitat. Per exemple, jo, de jove, he negat el meu origen i he dit que era francès. Ho feia per sobreviure. A totes les comunitats no blanques, els joves et diuen que no volen que els seus pares parlin el seu idioma. En molts casos, els joves no saben d’on són, tot i que siguin d’aquí, perquè al final sempre transiten per identitats múltiples. Diuen: “A casa m’ensenyen la cultura, menjo el menjar tradicional i vesteixo la roba tradicional, però si surto i ho expresso a fora, la gent em pregunta si és Carnaval”. Aquesta mirada de l’altre, si no estàs treballat, acaba sent una profecia autoacomplerta.  Si tu a un jove li dius constantment que és ruc, s’ho acaba creient. En els tallers que faig a escoles veig joves que accepten que els anomenin “mi esclavito”. Si a casa de les famílies socialment racialitzades, no pots tractar aquests temes, a fora de casa tampoc, i l’únic espai on ho pots comentar és al carrer amb amics que pateixen situacions similars, t’acabes retroalimentant, et tanques en la teva bombolla. I d’alguna manera et dius, “per què vull ser part d’aquesta societat, si és una merda?”. És el que històricament li ha passat al poble gitano o als joves que han migrat sols, que troben més suport en la vida precària, que en la societat que els criminalitza.

Tens una criatura de dos anys i n’esperes una altra. Com els explicaràs tot el racisme que segurament viuran?

És molt complicat i, quan hi penso, recordo com els meus pares s’han entregat perquè jo pugui estar aquí fent aquesta entrevista. En el cas de la meva criatura, quan veu un cotxe de la policia em diu: “Mira papa, nino-nino”. Perquè veu la policia amb il·lusió. Algun cop he pensat de dir-li: “Nino, caca”. Però després penso que només té dos anys. Així i tot, això em fa reflexionar, perquè jo no podia parlar de certs temes amb els meus pares i el meu fill sap a què em dedico, i els contes que li llegim intenten reflectir la suposada diversitat per la qual treballo. Però encara que és trist pensar-ho, jo no veuré la fi del racisme, ni el meu fill, ni els meus nets, si en tinc. Quan era jove no entenia els meus pares, no suportava quan em deien: “Si et diuen negre de merda, tu ignora’ls”. Jo pensava: si m’ho diuen i ajupo el cap, demà m’escopiran i demà passat se’m pixaran a sobre. Ells, en realitat, pensaven que no eren al seu país i que hi tornaríem, i per això no es podien arriscar a perdre la feina. Amb l’edat, ets capaç d’entendre-ho i ara els dono les gràcies pels valors que em van transmetre i per les pràctiques comunitàries que he heretat d’ells. Sí que penso, però, que tant de bo algú m’hagués parlat de racisme quan era petit. No soc ingenu i sé que el meu fill viurà situacions de racisme com la meva, i per això li dic mig de broma: “Avui, ‘ets molt bufó’; demà, ‘els papers’”.

En una intervenció al Congrés dels Diputats espanyol explicaves l’evolució del racisme i deies que, si als inicis del colonialisme es relacionava amb l’ànima, ara es relaciona amb la seguretat. Fins a quin punt, com afirmaves aleshores, la seguretat és un constructe social?

Ho és quasi tant com la raça. Evidentment, si estic treballant en les altures sense cap mena de mesura de prevenció, em puc sentir insegur, però és una percepció. Quan els mitjans de comunicació posen “migració” i, al costat, “delinqüència” i “crim”, tot i que les dades no ho corroborin, per a qui s’està parlant i de quina mena d’inseguretat parlen? A les persones racialitzades no se’ns considera ciutadans, perquè la meva inseguretat la genera la policia i d’aquesta no se’n diu res. Tot i que considero que tinc la pell molt dura, encara ara, quan veig un policia, hi ha alguna cosa dins meu que s’encén perquè, quan ens detenen, justifiquen la violència amb la qual ens tracten dient que estem nerviosos o que estem alterats. Tanmateix, moltes vegades ens provoquen per aconseguir aquestes reaccions. En el context estatunidenc, per exemple, els pares afroamericans diuen als seus fills joves que vigilin quan surten de festa. Això no ho fan els pares blancs. Tot i que són part de la mateixa terra, els uns no poden cometre els errors dels altres. Si tu i jo sortim de festa, anem borratxos I comencem a fer el babau, la mirada que hi haurà sobre mi serà molt diferent. Actes quotidians com anar a la feina poden ser insegurs per a les persones racialitzades. Per quins carrers transito? Em trobaré un control policial? A mi no em genera inseguretat passejar pel barri del Raval a la nit, però, en canvi, quan entro en un jutjat, em sento insegur. Vaig anar a renovar el NIE i no parava de pensar a qui havia de trucar si passava alguna cosa.

Fa un temps, el qui era comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent, reconeixia que hi ha un biaix racista quan la policia fa identificacions. Quin és el paper dels cossos policials en una societat amb aquesta malaltia?

La policia és l’element més fàcil de reconèixer dins d’una societat racista perquè és qui té el monopoli de la violència. El problema no són les actituds individuals, perquè ja hi ha agents no blancs. Per això parlem de racisme estructural. Aquest sistema s’ha creat i neix com a resultat de la violència colonial, per mantenir el supremacisme blanc a escala global. Fins i tot als estats del Sud Global es reprodueix el racisme perquè les morts de Bakary Diba, de fred, a la Ciutadella; o de Brian Rios, sota custòdia policial, no tenen el mateix impacte que quan una persona blanca mor en un país africà. T’asseguro que quan passa, la policia africana fa tots els possibles per esclarir les raons de la mort. Tal com explica Michelle Alexander a El color de la justícia [Capitan Swing, 2014], en els seus orígens, els xèrifs als Estats Units eren sobretot homes blancs que s’encarregaven de donar caça als esclaus que fugien de les plantacions. La policia és l’eina bàsica per generar processos d’alterització, és a dir, crear un altre inferior i un nosaltres civilitzat. Així mateix, la policia és el que veiem més, però els nostres representants polítics fan servir les mateixes lògiques de deshumanització. Josep Borrell, quan era l’alt representant de Política Exterior de la Unió Europea, va dir que el continent era un jardí envoltat de males herbes i calia protegir-lo. A Gaza es veu molt clar: per molt que veiem la duresa dels fets, el relat és que Israel és l’única democràcia a l’Orient Mitjà i la resta són terroristes.

Hi ha qui diu que quan es parla d’integració o d’inclusió, en realitat es parla de desintegració d’altres cultures. Quin és el model al qual hem d’aspirar?

Sempre dic que no hi ha una cultura millor i una cultura pitjor. Totes les cultures agafen el que els interessa i deixen de banda el que no els interessa. Aquí som una societat potser més individualista, que potencia el desenvolupament personal. Això està molt bé i té avantatges. En contra, sovint veiem notícies de gent gran que mor sola i que ningú troba fins que el cadàver ja fa pudor. Al Senegal, una altra cultura que també és la meva, és inconcebible que a una persona gran la fiquin en una residència. Són models més comunitaris, que tenen coses molt bones, però en els quals perds intimitat. Tota cultura o comunitat té bones pràctiques que hem d’intentar adoptar. El discurs antiracista renega de la paraula “integració” perquè significa integrar-se a un sistema que és violent amb nosaltres. Això es veu a França quan pares racialitzats tenen fills i se’ls diu que no han de parlar-los en la seva llengua materna perquè els estan cohibint la llibertat. En el cas de l’atemptat de Charlie Hebdo es veu clar. Un dels joves havia nascut a França, els seus pares també, tenia notes brillants i després d’haver-se graduat no tenia possibilitats de trobar feina d’informàtic, únicament pel seu nom. Aleshores va venir l’altra banda, amb tota la seva propaganda que alimenta l’odi, li va donar un sentiment de pertinença i el va captar i manipular.

I enmig d’una cultura minoritzada com la catalana, com s’articula la qüestió de la integració?

És clar, hi ha el tema de la catalanofòbia, que per mi té a veure amb la integració. És evident que existeix un conflicte entre Espanya i Catalunya, i també és evident l’opressió històrica contra el poble català. Però això no pot servir per negar el racisme ni les opressions que viuen catalans d’altres tonalitats i fenotips. Ens parlen d’integració, però quantes vegades, inclús si ens dirigim a una persona catalanoparlant en català, ens contesta en castellà? Ens encanta parlar d’integració, però la responsabilitat sempre la posem en qui considerem que és nouvingut o qui no és blanc. Si tant ens agrada, la integració ha de ser per a ambdues parts, no pas responsabilitat d’una sola part. Perquè si no, correm el risc d’obviar les dinàmiques que impedeixen això que anomenem “integració”. Què vol dir integració? Deixar totes les teves identitats i ser el que jo vull que siguis? Doncs, si és això, no ho volem.

En un context com aquest, com aconseguim que el català esdevingui una llengua que guanyi parlants?

“Hi ha un imaginari discriminatori i reduccionista cap al continent africà i les persones negroafricanes. Encara hi ha gent que em felicita perquè parlo molt bé”

En primer lloc, ves a Banyoles o a Olot a veure què parlen els joves racialitzats. Analitzem una mica el territori i mirem després si el fet que el català no es parli és culpa dels nouvinguts que no volen parlar-lo. En segon lloc, mirem quin paper juga de l’Estat Espanyol i la gent que diu que viu aquí de tota la vida i es vanagloria de no parlar el català. En tercer lloc, moltes vegades ningú es queixa del ric que no parla català; encara més, li fem una reverència. El problema el pateixen les persones en situació de precarietat o de vulnerabilitat. Com podem fer més accessible i fàcil el català per a aquestes persones? Hi ha moltíssima voluntat per part de molta gent migrada d’aprendre el català, però potser les seves condicions estructurals fan que això quedi en última posició de la llista. En últim lloc, crec que hi ha un imaginari discriminatori i reduccionista cap al continent africà i les persones negroafricanes. Avui encara hi ha gent que em felicita perquè parlo molt bé. Es pensa que diré “hola amigo yo salta valla año pasado busca trabajo”. Hi ha molta gent que està molt desmotivada perquè pensa que mai serà acceptada ni farà entendre que també és catalana. Per exemple, quan parlo amb les meves germanes, una nascuda a Granollers i l’altra a Martorell, em diuen que constantment els pregunten d’on són. És una llàstima que a gent que ha crescut aquí no se’ls reconegui aquest sentiment de pertinença.

En aquest sentit, hi ha un problema de base, que rau en la manera com la gent blanca ens relacionem amb la població que racialitzem. Com ha de ser aquest acostament?

El problema sorgeix quan l’única cosa que se’ns pregunta és d’on som. Perquè això neix amb la voluntat d’etiquetar-te. S’han d’establir ponts perquè els joves racialitzats acabin acceptant aquesta identitat catalana, perquè al final el que passa és que la rebutgen i s’acaben generant bàndols. N’hi ha que diuen que no són catalans i els pregunto: “quantes vegades has anat al Senegal, col·lega? Què en saps d’allà?”. El racisme vol que abandonem aquesta identitat i que neguem la nostra part d’aquí, que neguem que som afroespanyols, afrocatalans o afrobascos.

Et preocupa l’ascens de l’extrema dreta o que hi hagi espais polítics que s’autodenominen d’esquerres que adopten els mateixos discursos racistes i antiimmigració, com, per exemple, el laborisme a la Gran Bretanya?

Ser racista dona vots, l’antiracisme, no. Vivim un capitalisme racial. La doctora Kimberlé Crenshaw, quan crea el terme “interseccionalitat”, tot i ser dona, tenir un grau de discapacitat i ser dissident sexual, considera que el primer marcador discriminatori és la raça. Dit això, és clar que fa moltíssima por l’extrema dreta. Encara que soc un antiracista crític, sé que els meus aliats són els sindicats o els moviments en defensa de l’habitatge. Als meus amics blancs d’aquests moviments els dic de broma: a mi l’extrema dreta em deportarà al meu país, però a tu què et passarà? Tothom té por i jo dono les gràcies a gent com Jordi Magrinyà, que militaven en moviments antifeixistes i que van fer front a l’extrema dreta. Gràcies a aquesta generació no tenim una Espanya 2000 ni Bastión Frontal a Barcelona, però no tothom pot fer confrontació directa. Sigui com sigui, hi ha discursos antiracistes que consideren que l’esquerra, tot i dir una cosa, fa polítiques contràries, semblants a l’extrema dreta. Només cal recordar els discursos de Pedro Sánchez quan es va produir la massacre de Melilla.

I si tothom fa discursos racistes, quina és la diferència amb l’extrema dreta?

És la normalització de la violència. El sistema capitalista comporta crisis cícliques i, en aquestes crisis, les classes socials baixes són les que més pateixen i puja l’extrema dreta. Per què? Perquè els progressistes o l’esquerra mai acaben garantint solucions reals en matèria de condicions de vida. Fa temps que assenyalem el perill dels discursos d’odi, però ara és quan es comença a parlar d’extrema dreta. No és res nou. La diferència és que si en el futur hi ha una violència com la que es va viure a Torre Pacheco, segurament quedarà impune o fins i tot s’encoratjarà.

Creus que, fins que la gent blanca d’esquerres no s’ha sentit amenaçada, no s’ha posat el crit al cel contra l’extrema dreta?

Efectivament. Quan deportin la gent racialitzada a qui li tocarà el torn? A la gent LGTBIQ+, les feministes i finalment a la gent d’esquerres en general.