Comunicat 8M: El feminisme serà antiracista i trans-incloent, o no serà!
El dia 8 de Març es celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Des de Sos Racisme llancem aquest comunicat per manifestar la nostra posició davant el feminisme hegemònic que surt al carrer, com anys anteriors, a manifestar-se i a denunciar les opressions que el patriarcat exerceix encara avui dia contra les dones. Surt per evidenciar que encara hi ha molta feina a fer i que els nostres drets encara se segueixen vulnerant de manera sistemàtica. Nosaltres, però, seguim trobant a faltar que l’antiracisme sigui un dels pilars fonamentals de la lluita d’aquest feminisme «majoritari». Es fa imprescindible per tant, parlar, avui més que mai de blanquitud i de feminisme blanc.
Parlem primer dels termes ‘Feminisme blanc’ i blanquitud:
La falta d’acceptació del racisme com a problema estructural i el seu necessari abordatge, que hauria d’anar començar en l’àmbit educatiu i tenir penetració en tots els sectors, fa que quan es parla de ‘blanquitud’ o de ‘feminisme blanc’, es rebi en molts casos com una qüestió de colors i un atac a aquest col·lectiu construït com a blanc. Per això, primer de tot cal aclarir que aquesta terminologia són conceptes teòric-politics que defineixen corrents ideològics. En aquest sentit, des de mitjan segle XX es van iniciar estudis sobre la blanquitud. Un principi central dels estudis de la blanquitud és una lectura de la història i els seus efectes sobre el present, on es diu que el mateix concepte de superioritat racial es va construir socialment per a justificar la discriminació contra els no-blancs. Les àrees importants de la cerca en estudis de la blanquitud inclouen la naturalesa del privilegi blanc i identitat blanca, el procés històric mitjançant el qual es va crear una identitat racial blanca, la relació de la cultura amb la identitat blanca i els possibles processos de canvi social que afecten la identitat blanca.
Partint d’aquesta base, el feminisme blanc es descriu com aquell que reprodueix la blanquitud, lluitant només per allò que concerneix a dones travessades pel privilegi blanc i que reivindica una idea homogènia de ser dona. A més, així com les lògiques colonialistes, el feminisme blanc concep l’experiència de la dona occidental com una experiència universal i nega, mensysté o invisibilitza la diversitat de l’experiència de ser dona fora de la perspectiva occidental. Per tant, trobem a faltar la incorporació de la perspectiva interseccional dels feminismes negres, i la visió del feminisme decolonial, per tal d’unificar la lluita i articular-la d’una manera vertaderament amplia i combativa.
Les reivindicacions més comunes del feminisme hegemònic són les referents a la violència masclista, a la visibilització de la precarietat laboral, a la feminització de la pobresa i en les tasques de les cures. Poques són encara les veus que reivindiquen la importància de l’eix antiracista en la lluita feminista. Les dones racialitzades han de conviure, no només amb la opressió patriarcal i de classe, sinó també amb la racial, i d’altres moltes vegades, amb la irregularitat administrativa.
De quin feminisme parlem quan les nostres reivindicacions només serveixen per a un tipus de dona concret?
Fa menys d’un mes que s’ha anunciat la reobertura del mòdul de dones del CIE de Barcelona, una presó absolutament opaca on només s’hi tanquen a persones migrants pel fet d’haver migrat i atenent a les lògiques racistes segons les quals els grups de persones provinents del sud global careixen totalment de drets o estàn relegades a l’explotació i la marginalitat. A això s’hi suma una situació encara més vulnerabilitzada, en què les dones, migrants i no blanques son tancades en aquestes presons. Els diversos col·lectius del moviment antiracista barcelonès varem en concentració, comunicats i exercint pressió (com es porta fent amb tots els mòduls de cie) però, no hem vist aquests esforços per part dels col·lectius feministes blancs, així com no es veuen a les feministes blanques com a aliades en cap manifestació ni espai antiracista.
Què passa amb les dones marroquines que treballen com a temporeres de la fruita i que són explotades, violades i ignorades? Què passa amb tantes dones d’Abya Yala o de les Filipines que segueixen treballant de manera precària i sense els drets bàsics en el sector de la llar i les cures? Amb les dones afrodescendents i les dones gitanes que denuncien constantment l’invisibilització de la seva presència i discriminació històrica a l’Estat espanyol? Per què encara es veu com una contradicció que una dona musulmana o gitana pugui ser feminista? De quin feminisme parlem quan les nostres reivindicacions només serveixen per a un tipus de dona concret: la dona blanca, de classe mitjana i alta, i cis gènere.
La transfòbia és un instrument racista i colonial
Volem destacar també, que no pot haver lluita feminista ni antiracista sense confrontar el cis-hetero-patriarcat. La transfòbia és un instrument racista i colonial que, a partir de la imposició de visions biologicistas vuitcentistes que van intentar suprimir i estigmatitzar altres maneres de ser que havien existit abans de l’expansió europea en el món, i que a més estan típicament encarnades en cossos no-blancs. A través de la construcció del sistema binari del gènere lligat a la genitalitat s’exerceix una violència que té un fort component racista. Per tant, diem NO radicalment a les derives més reaccionaries del feminisme que des de fa uns anys han iniciat una creuada contra les persones transexuals.
I la islamofòbia de gènere?
Aquest mateix any també hem sigut testimonis de un fenòmen paradigmàtic en el que el feminisme blanc i el complexe del salvador blanc s’aunen per reproduir les lògiques racistes i colonials a través de la idea d’aquest feminisme que veu el que vol veure i és cec a les narratives que no el reforcen. Els videos virals de dones que es tallaven un cabell en suport a les dones d’Irán, especialment fets per dones blanques, de classe mitja-alta, amb influència pública, que es sitúen al costat de les dones d’Irán quan les violències són exercides per altres persones musulmanes, però són totalment cegues i mudes davant la islamofòbia de gènere que viuen les dones musulmanes a occident.
¿On són aquestes «germanes» quan les dones musulmanes denuncien que a les feines no se’ls respecta el dret a portar el vel? Com dir-los quealgunes dones ni tan sols poden veure aquest «sostre de vidre» que altres dones blanques volen trencar? Per què insisteixen que se sumin a la lluita, que hi hagi una unitat per fer més força, si ni tan sols creuen que el racisme, juntament amb el capitalisme, i el colonialisme formin part de les mateixes estructures de poder que sustenten el patriarcat?
Reclamem per tant, fer una revisió urgent de l’origen dels privilegis que tenen unes poques dones i de les diverses opressions que interseccionen a d’altres. A les racialitzades no blanques aquestes opressions exerceixen profundes violències en les seves existències i qüestionen constantment la seva pròpia humanitat. La sola presència a l’espai públic ja és triplement violenta, la vulneració dels drets està tan naturalitzada a causa del racisme estructural i estructurant que existeix a la societat, que se’ls invisibilitza en una lluita que diu ser de totes les dones.
Quins drets defensem quan parlem de feminisme? Per a qui lluitem quan neguem les lluites i les narratives d’altres dones, d’altres feminismes? Com podem apel·lar a la unitat si només ho fem des de la nostra posició de privilegi sense qüestionar-nos per què els tenim, aquests privilegis?
I finalment, què poden fer les dones blanques occidentals? En primer lloc, prendre consciència dels seus privilegis. Només prenent-ne consciència i situant-se, es pot entendre i construir un feminisme realment transformador per a totes les dones. Hem d’assumir que el racisme, juntament amb el capitalisme, el colonialisme i el patriarcat, forma part dels mateixos mecanismes de poder. Així doncs, de la mateixa manera que no podem deslligar la lluita feminista de la lluita contra el sistema capitalista opressor, no podem pretendre que el feminisme i l’antiracisme siguin dos lluites diferents.
