Migra Studium, Tanquem els CIE, Irídia i SOS Racisme exigim la clausura immediata del CIE de la Zona Franca i l’alliberament de les persones internades en ell, per les circumstàncies excepcionals que concorren en l’actualitat.
Estat d’Alarma i deportacions impossibles
La pandèmia pel coronavirus SARS-CoV-2 està provocant una cascada de decisions polítiques, socials, econòmiques i jurídiques que eren impensables al nostre país fa unes poques setmanes. La declaració de l’Estat d’Alarma, previst en l’art. 116 de la Constitució, és l’exemple més notori.
Els Centres d’Internament d’Estrangers i les polítiques migratòries d’expulsió i internament no podien quedar al marge i també, per la via dels fets, s’estan veient afectats.
En primer lloc, més de la meitat dels 196 països del món han vetat l’entrada de viatgers procedents d’Espanya (1), entre ells el Marroc, país al què s’efectua el major percentatge d’expulsions i devolucions d’estrangers des de fa anys. Ja sigui pel nombre de nacionals marroquins expulsats o també perquè el Marroc admet les expulsions en el seu territori de nacionals de tercers països, sobretot de l’Àfrica subsahariana (2).
En un país confinat, amb la llibertat deambulatòria dels ciutadans i els desplaçaments terrestres, aeris i marítims greument restringits, es pot parlar, sense por d’exagerar, d’un bloqueig tècnic dels mitjans de transport i el creuament de fronteres necessaris per executar les expulsions (3). Les expulsions resulten, ara per ara, impossibles.
Sense expulsió no hi pot haver internament
La naturalesa dels CIE els converteix en dispositius en els quals es compleix la mesura cautelar d’internament prevista en l’art. 61 de la Llei d’Estrangeria. Només en el cas que hi hagi possibilitat d’expulsar és legal privar de llibertat en un CIE Per això, la llei imposa un límit als internaments: “durant el temps mínim i imprescindible” (4) per verificar l’expulsió.
En el moment actual, impossibilitades les expulsions i devolucions pel tancament de fronteres, els CIE són dispositius ineficients i sense objecte, són incapaços d’aconseguir l’efecte per al qual van ser creats. En les actuals i excepcionals circumstàncies, l’internament comporta un patiment inútil i un recurs no solament il·legítim, sinó totalment injustificat.
Internament inútil, insalubre i insegur
No hem d’oblidar el dèficit sistèmic i habitual de l’assistència sanitària, de les mesures d’higiene i de les condicions de vida a l’interior del CIE. Fa poc menys de vuit mesos, denunciàvem les deplorables condicions d’insalubritat del centre durant la sufocant onada de calor del passat mes de juliol (5).
Com resumia la Campanya Estatal pel tancament dels CIE i la fi de les deportacions fa poques hores, les persones al CIE estan tancades en cel·les col·lectives i són obligades a compartir bany (6). No tenen accés lliure i constant a aigua corrent i la majoria de moviments (fins i tot per anar al bany) els interns els han de fer escortats per un agent de la policia, incrementant el risc de contagi. El sabó, els llençols nets, els contenidors de deixalles i la roba neta estan racionats o són manifestament insuficients. És impossible garantir la desinfecció realista dels centres, al ser llocs distribuïts en zones comunes en què es concentra constantment un elevat nombre de persones.
En el passat, els episodis amb brots de malalties infectocontagioses (tuberculosi, sarna…) sovint han significat el tancament dels centres per a la seva desinfecció i neteja, en concret els casos més recents ocorreguts el mes de febrer tant al CIE de Zapadores (Valencia) com al CIE d’Aluche (Madrid) (7).
És sabut que l’atenció del servei sanitari prestat per la mercantil privada Clínica Madrid no està present de la mateixa manera en tots els centres d’internament i, en els centres que opera, ni és contínua, ni compta amb els mitjans adequats i necessaris. Per als casos que surten de la mera administració de control farmacològic o de l’atenció de malalties molt lleus, el servei sanitari del CIE recorre sistemàticament i repetidament als recursos públics d’urgències hospitalàries (Hospital Clínic). Recursos públics que, com tots sabem, ja es troben sotmesos a una forta demanda i pressió des de fa dies.
Els agents del Cos Nacional de Policia, el personal de neteja i serveis, els membres de Creu Roja encarregats de l’atenció social als centres no estan exempts de ser transmissors i/o receptors del virus. La seva entrada i sortida exposa a les persones internes privades de llibertat. Els mateixos interns dissabte passat es queixaven que se’ls privava de visites de familiars i ONG però en canvi els operaris de les obres de reforma segueixen entrant i sortint del CIE, afegint doncs més risc. Hi ha, a més, persones internes que pateixen malalties cròniques de risc enfront el virus SARS-CoV-2.
Els interns del CIE de la Zona Franca són conscients que les deportacions i expulsions ara mateix no es poden fer efectives. Davant l’absurditat de la situació, porten des de dissabte en actitud de protesta pacífica, negant-se a entrar al menjador ni volent pujar a les cel·les, exigint una resposta per part de la Direcció del centre. Repetits incidents en el passat fan pensar que hi ha un risc real que aquesta protesta legítima per part dels interns sigui gestionada per part de la policia amb força excessiva o fins i tot amb violència i agressions físiques (8). Després d’anys d’exercir de jutge de control del CIE d’Aluche, Ramiro García de Dios declarava: “los CIE son centros de sufrimiento y espacios de opacidad e impunidad policial”(9).
