#COMUNICAT: Sobre la situació al Mediterrani

Al llarg d’aquest estiu no hi ha dia que no hàgim de llegir a la premsa notícies dramàtiques sobre persones mortes o desaparegudes quan intentaven arribar a les costes europees. Les dades oficials ens diuen que aquest any ja són més de dues mil. I malauradament no ens estranya. No ens estranya perquè la política europea pel que fa a migracions i control de fronteres ja fa molts anys que no només es mostra ineficaç, sinó que és assassina.
Des de començaments d’any, unes 300.000 persones han intentat arribar a Europa, la gran majoria fugint de conflictes bèl·lics -sobretot de Síria, però també d’Afganistan o d’Eritrea- una situació perfectament previsible, tenint en compte que la guerra a Síria ja fa més de quatre anys que dura i no sembla que hagi d’acabar aviat. D’aquest país han hagut de fugir quatre milions de persones, la majoria establertes ara a Turquia, Egipte, el Líban o Jordània, a més d’Iraq, que també genera els seus propis refugiats.
Però la UE continua girant els ulls cap a una altra banda, malgrat haver signat en el seu moment convenis internacionals de refugi i asil; les institucions europees, així com els governs de la majoria dels estats membres, es defensen dient que hi ha massa persones cercant refugi, però és que les refugiades no poden ser mai “massa”, són les que la guerra origina. A més, no oblidem que Europa no és del tot innocent en aquests conflictes (intervenció a Iraq, que desestabilitza la zona; venda directa d’armes a Síria…).
Un altre argument utilitzat per la UE és que s’han de prendre decisions conjuntes, però de moment els països que reben més persones refugiades són els que fan frontera amb Síria (com el Líban, que només té 6 milions d’habitants!), Turquia o, dins la UE, Grècia, el país que està travessant per la situació econòmica més dura de la Unió. Segons dades de l’ACNUR, entre l’1 de gener i el 24 d’agost, Grècia havia rebut 181.488 persones per desembarcament directe; Itàlia,109.500, i Espanya, 1.953 (procedents de l’Àfrica, no pas del Pròxim Orient).

• Derogar immediatament el reglament de Dublín, que preveu el retorn d’una persona refugiada al país on va sol·licitar l’asil des d’un altre estat membre de la UE i impedeix la lliure circulació d’aquestes persones.
• Instal·lar oficines de registre i acollida prop dels passos fronteres de les zones en conflicte per registrar les víctimes sol·licitants d’asil i refugi. Informar-les dels seus drets, oferir-los la possibilitat d’acollir-se als tractats internacionals sobre asil i refugi. Satisfer les seves necessitats bàsiques més immediates (salut i alimentació). Aquestes oficines es podrien gestionar a través de les ambaixades dels països veïns (1).
• Gestionar la documentació amb agilitat perquè puguin traslladar-se immediatament a un país europeu amb plenes garanties.
• Repartir amb el màxim d’equitat possible les persones sol·licitants d’asil entre els diferents països de la UE, tenint en compte el nombre d’habitants de cada país i els recursos econòmics de què disposa, però agafant com a base el nombre de persones sol·licitants d’asil i no pas una quantitat establerta prèviament per a cada país. És a dir, acordar un % però no pas una quantitat preestablerta. Les persones acollides haurien de tenir cobertes les necessitats bàsiques des del primer moment, haurien de disposar de la documentació necessària que les acredités com a refugiades i haurien de poder circular lliurement per tota la UE, independentment del país que les hagués acollit en primera instància.
• Denunciar l’intent d’establir categories diferenciades de persones refugiades, en funció de les seves creences, tal com proposaven Eslovàquia i altres països.
  Exigir a l’Estat espanyol que agiliti les mesures oportunes per començar l’acollida i legalització de les persones refugiades que li pertocarien en aplicació de les mesures anteriors. La política de la UE, en definitiva, és la suma de les polítiques dels seus estats membres i no s’hi val d’escudar-se en “instàncies superiors” per justificar la passivitat i la inoperància.
• Instar el govern de la Generalitat i els Ajuntaments catalans a establir mesures d’acollida urgent, tal com ja s’ha proposat a l’Ajuntament de Barcelona.

Recordem que FRA (Agència dels Drets fonamentals de la UE) i ACNUR ja han proposat mesures que, fins ara, no han estat tingudes en compte.
Aquestes mesures s’han d’entendre només com a una resposta urgent a la situació intolerable d’emergència que s’està vivint en el Mediterrani i que no es pot allargar més, sota cap concepte. Però si volem aconseguir una pau més estable també caldrà que els països de la UE es decideixin d’una vegada a treballar seriosament i sense hipocresies per fer front a les causes estructurals que provoquen les situacions dramàtiques que obliguen aquestes persones a fugir de casa seva, ja sigui per causa de la guerra, de la fam o de la misèria.
(1) Els consolats a Síria s’han hagut de tancar per motius de seguretat i ara no es dóna cap visat. Al 2010, se’n van donar 300.00 per entrar a la UE.
 
Foto de la portada: Fronteres a Palestina, de Paolo Cuttitta a Flickr.