Des del col·lectiu DRARI , ens han fet arribar aquesta notícia publicada al diari El Períodico de Catalunya que parla sobre els joves acollits per la Generalitat, les seves expectatives i la necessitat de formar-se per tal de trobar feina. És molt important, que els joves, una vegada deixin de ser tutelats, trobin les eines necessàries per encarrilar una vida laboral. Cal destacar que són només una excepció aquells que arriben a la universitat, degut a la manca de formació prèvia.
La vida després de la tutela
• Els joves acollits per la Generalitat sospiren per trobar una feina per encarrilar el seu futur H Els educadors insisteixen en la necessitat que es formin
«Em dic Souhaila, visc en un centre de menors amb 10 noies i vull ser educadora social. No fa falta carrera ni res». «¡No, Souhaila! ¡Sí que et fa falta una cosa, hauràs de fer un cicle formatiu de grau superior!». La Souhaila és una jove de 17 anys nascuda a Asilah (Marroc) i qui li contesta és la seva educadora, Arantza Escrit. Aquest diàleg reflecteix una de les vivències diàries de la majoria dels menors acollits per la Generalitat i els treballadors socials que els atenen. Per un costat, la necessitat imperiosa de buscar feina; per l’altre, la tasca insistent dels tècnics per transmetre als joves que sense formació els serà encara molt més difícil trobar un lloc de treball.
Mentre l’oportunitat laboral no arriba, l’Imad, de 19 anys, ha fet nombrosos cursos, l’últim de peixateria. El seu amic Youssef s’ha format en «muntatge de pladur» i, com el 60% dels joves tutelats o extutelats, es troba a l’atur. Kaoutar, que va estar vuit anys internat en un centre de menors, té ben clar el seu objectiu: estudiar un cicle de grau mitjà, ser estilista i muntar un negoci al Marroc per tornar amb els seus. «La meva família és la meva família», argumenta.
La universitat és excepció
L’actitud de Kaoutar és exemplar i fins i tot excepcional, perquè segons relata l’educadora Geni Flos, una de les tècniques responsables de les 40 beques de formació que dóna la Fundació La Caixa, «en el món dels extutelats qui segueix fins a la universitat és una excepció». Com explica Ángel Rodríguez, també educador, en el cas dels joves procedents d’altres països «el seu projecte migratori està molt encaminat a treballar».
Les carències formatives que arrosseguen tenen molt a veure amb una vida que no ha estat gens semblant a un camí de roses. Al conflicte familiar s’hi ha unit la vivència als centres d’internament. «Els nostres educadors estaven obligadíssims per les normes, però es podria ser més comprensible; si estaves dos dies sense entregar el mòbil a l’entrada et registraven per tot arreu, això treu totalment la intimitat. ¿De què servia no tenir llibertat? Em vaig fugar diverses vegades però em vaig portar bé quatre mesos perquè me’n volia anar d’allà», explica la Souhaila sobre el centre en què va estar un any. «Havies d’aguantar, però hi havia noies que explotaven, es posaven boges, a cridar o a trencar coses», recorda. Ara viu en un altre centre amb normes menys estrictes.
Suport integral
La Conselleria d’Acció Social promou des de fa anys els processos d’acollida familiar com a alternativa a la dels centres d’internament, i defensa que el seu suport a aquests joves és integral perquè in
clou suport econòmic, apartaments com els vuit acabats d’inaugurar a l’Espai Cabestany de Barcelona, i assessorament jurídic, educatiu i laboral. Tot per intentar superar la lògica urgència de l’ara i aquí que presideix l’existència d’aquests joves i que, com diu Kaoutar, puguin «fer la seva vida».
