Avui és el Dia Internacional de les persones Treballadores, dia de lluita pels drets i reivindicacions de la classe obrera. Per a la gran majoria és un dia festiu més que poder dedicar a l’oci, oblidant que hi ha una part de la societat que viu i treballa de manera precària, i que encara no gaudeix dels drets que tota persona treballadora hauria de tenir.
En aquesta pandèmia global s’evidencien encara més les desigualtats de partida que venim arrossegant de fa temps: el racisme estructural, la violencia institucional, les desigualtats de gènere, de classe, de situació administrativa, etc. I és que els privilegis no s’esborren amb el confinament, també te’ls emportes a casa. Com diu la Françoise Vergès “el confinament és possible gràcies a totes les persones invisibilitzades, la majoria dels cops mal pagades i explotades”.
Per tot això, avui volem visibilitzar quatre sectors paradigmàtics on treballadors i treballadores, necessàries per a què altres persones visquin el confinament amb totes les comoditats, surten tots els dies a treballar sense gaudir del reconeixement social que mereixen i de la protecció institucional que, ni abans ni durant l’estat d’alarma, no han tingut per a poder desenvolupar la seva feina de manera segura, digna i humana:
- Treballadors de la indústria alimentària. Un noi català amb poc més de 20 anys, originari de Ghana, va perdre la vida el 22 d’abril en intentar travessar el riu Gurri amb la bicicleta quan tornava de la seva precaria feina a Le Porc Gourmet. Un altre company, Sarbjit Singh, també català i d’origen indi continua desaparegut. La companyia n’estava assabentada de la perillositat del trajecte, tot i així, mai es van posar mesures adequades per evitar morts innecessàries. El grup de suport Càrnies en Lluita i sindicats com la COS, porten temps lluitant perquè l’empresa, amb la Generalitat al seu servei, respecti els drets dels seus treballadors. Arran del tràgic succés exigeixen actuacions urgents.
- Els riders, un sector amb un perfil jove i moltes vegades migrants, amb jornades d’entre 80 i 90 hores setmanals, són ja coneguts per les denúncies de la seva condició com a “falsos autònoms”, van ser declarats com a feina de caràcter essencial, sense que les empreses per les que treballen s’encarreguin de proveïr el coneixement i els materials necessaris per a desenvolupar la seva tasca de manera segura. De fet, les empreses han accentuat les males pràctiques i els obliguen a treballar més pel mateix sou. Davant l’inacció del govern espanyol, Felipe Corredor, portaveu del col.lectiu Riders X Derechos, explica que van convocar la vaga del passat 16 d’abril, junt amb un comunicat on remarquen la indefensió total dels treballadors i la manca d’accés a les xarxes de la Seguretat Social per poder viure i quedar-se a casa.
- Treballadores de la llar i les cures, un sector altament feminitzat, racialitzat, precaritzat i invisibilitzat que fa temps que reivindiquen al govern espanyol la seva inclusió al Règim General de la Seguretat Social i la ratificació del conveni 189 de la OIT, per gaudir de drets tan bàsics com l’accés a l’atur. I parlem de les regulars, perquè més de 200.000 estarien treballant de manera irregular per decisió dels seus ocupadors, segons calcula l’associació SEDOAC. La Clàudia va ser acomiadada a començaments del març, raó per la qual no té dret a demanar el subsidi previst per a aquest sector. I la Diana, treballadora interna i també acomiadada, tot i tenir dret a subsidi cobrarà molt menys del que li pertoca. Hi han moltes dones que cuiden dels dependents de les famílies acomodades perquè aquestes visquin el confinament amb tranquilitat, mentre les famílies d’aquestes treballadores es queden soles a casa.
- Treballadores sanitàries. La Paola Peralta, sol·licitant d’asil veneçolana i infermera d’urgències, espera confinada a casa seva l’homologació del seu títol mentre veu com els hospitals se saturen degut a l’emergència. El govern espanyol acaba d’aparcar el pla per a la contractació de sanitaris i sanitàries estrangeres sense donar cap explicació. En vistes de començar el pla de desescalada del confinament, entenem que simplement ja no els calen i ni tan sols es molesten en argumentar adequadament aquesta decisió. I això és perquè es normalitza el que el no és normal: la instrumentalització de les persones migrades, que per una banda els hi retallen drets amb la Llei d’Estrangeria i de l’altra “flexibilitzen” aquestes mateixes lleis quan es tracta de “l’interès nacional”, un interès que ni de lluny beneficia tothom.
Volem recordar que precisament el sistema capitalista, patriarcal i colonial en què vivim s’ha nodrit i es manté al llarg dels segles gràcies a l’explotació, la precarització, la jerarquització racial del treball i les relacions asimètriques i extractivistes entre el Nord i el Sud globals. I dins d’aquesta lògica són les persones migrants i racialitzades les que estan cridades a servir i a ocupar les feines amb menys prestigi social, a posar els seus cossos quan les societats del Nord ho necessiten, però a ser rebutjats quan ja no els calen. Perquè la dignitat i els drets laborals només són, a la pràctica, un privilegi del blanc burgès.
Qui s’encarrega de sostenir la vida en temps de crisi generalitzada? Doncs totes aquelles persones, que lluny de poder romantitzar el confinament quedant-se a casa, no poden escollir no sortir perquè no sortir implica no poder viure. Persones que, tot i la precarietat i sous de misèria, assumeixen riscos inacceptables per a la majoria de nosaltres, fins al punt d’arriscar les seves pròpies vides.
