Per a SOS Racisme la convocatòria d’eleccions anticipades el mes de setembre passat, no només va ser una sorpresa sinó que també va suposar canvis en l’agenda de l’entitat i l’endarreriment d’alguns temes durant gairebé sis mesos. I en aquest sentit les primeres reaccions van ser negatives. Poc a poc, seguint l’actualitat i intentant tenir-hi incidència, ja que, com a organització social antiracista i de defensa dels drets humans, una de les nostres funcions és conèixer i analitzar la realitat amb el profund convenciment de treballar per transformar-la, comencem a plantejar-nos que aquesta nova conjuntura ens brinda la possibilitat de poder fer un debat interessant sobre els pilars fonamentals que haurien de caracteritzar aquesta nova Catalunya.
Dins de SOS Racisme les posicions al voltant d’una possible sobirania de Catalunya, o de quina ha de ser la relació amb l’estat espanyol, són diverses, però totes parteixen d’una premissa: el reconeixement dels drets dels pobles, i entre aquests el dret a l’autodeterminació; defensem, per tant, el dret de Catalunya a decidir.
Des de la manifestació multitudinària del passat 11 de setembre, abans de la campanya electoral, i aquests dies, ja en plena campanya, la possible consulta per la independència de Catalunya ha estat el tema central, que lamentablement ha tapat altres temes fonamentals en el context que estem vivint, i ha fet oblidar que a les eleccions del proper diumenge ens hi juguem el govern de Catalunya dels propers quatre anys; el govern, en definitiva, que ha d’aprovar els pressupostos, el que haurà de decidir les polítiques socials, el que tindrà la potestat de desenvolupar lleis, el que haurà de plantejar camins per superar aquesta crisi econòmica i social,… Aquests són aspectes fonamentals, tant en la Catalunya de l’endemà del 25 de novembre, com també en la discussió del model de societat que volem.
Si avui tenim la possibilitat de dibuixar els pilars d’una Catalunya que es planteja una relació diferent amb l’estat -un estat independent, una república independent, una nació dins un estat federal-, no podem desaprofitar aquesta oportunitat i hem d’anar més enllà i ser exigents amb les nostres condicions. Hi ha qüestions que són primordials: la igualtat de drets i d’oportunitats per a tothom, la garantia dels drets humans i de la justícia social, la construcció d’una Catalunya oberta i inclusiva, un concepte de cultura en evolució constant que s’enriqueix de totes les aportacions i que camina cap al mestissatge,… entre moltes altres. El que tenim clar és que un procés de canvi i de transformació com el que s’està obrint en aquests moments al nostre país, ens ha de conduir a una societat millor, i, en aquest context, la nostra aposta és clara: Per la igualtat de drets i d’oportunitats, construïm una Catalunya antiracista.
Fa temps, que des de SOS Racisme, alertem que el racisme a Catalunya s’està normalitzant i consolidant. El passat mes de juliol, en la presentació del nostre informe sobre el 2011, L’estat del racisme a Catalunya, alertàvem d’un canvi d’actitud per part de la població, que ha passat de dir “Jo no sóc racista, però…” a dir “Jo sóc racista, i què?”. Un canvi en el llenguatge que també es veu reflectit en les dades dels casos de racisme i xenofòbia que atenem des del Servei d’Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme i xenofòbia; efectivament, en els darrers dos anys hem observat una tendència a l’alça -tant en nombre com en gravetat- de casos de racisme social, és a dir d’aquells que es donen en espais de convivència i quotidianitat.
Prenent com a referència aquesta petita mostra estadística, però tenint en compte també la realitat de països propers d’Europa, on el racisme i l’extrema dreta estan creixent de forma molt preocupant, considerem que està més que justificat el fet de posar la lluita contra el racisme com un aspecte fonamental i transversal de la política del país. Si continuem declinant aquest tema a àmbits sectorials i no el visualitzem des d’una òptica global de país, no serem capaços de combatre’l, i la fractura social acabarà sent un fet.
La garantia de la igualtat de drets i d’oportunitats per a tothom i la lluita contra el racisme, es formulen per tant com un dels reptes fonamentals als quals haurem de fer front a Catalunya els propers anys. I és en aquest sentit, que des de SOS Racisme volem posar alguns elements sobre la taula.
Reconèixer els drets polítics a totes les persones que viuen a Catalunya, incloent-hi òbviament el dret a votar i a ser votat. Entenem que totes les persones que viuen a Catalunya han de ser ciutadanes, i que mai no podrem parlar de ciutadania plena si no es garanteixen els drets polítics a tothom, a les persones que estan treballant, que paguen impostos i que formen part d’aquesta societat. Aquest és un element primordial, en tant que país democràtic, i també per garantir la pertinença, la construcció conjunta del país i en definitiva la cohesió social.
Noves competències i política migratòria. Des de la primera llei d’estrangeria aprovada a l’estat espanyol al 1986 fins a les darreres reformes o les diverses normatives de la Unió Europea, la política migratòria s’ha caracteritzat per la vulneració constant dels drets humans: control de fronteres, centres d’internament, morts al mediterrani, expulsions,… En la construcció d’aquest nou model per a Catalunya, tenim l’oportunitat de plantejar la gestió dels moviments migratoris garantint els drets humans, considerant les persones que emigren com a tals, i per tant reconeixent la seva integritat i la seva dignitat.
Drets socials per a tothom. La crisi econòmica s’està usant de coartada per reduir els drets bàsics de moltes persones immigrades: accés a la sanitat, als serveis socials, a l’educació… És imprescindible que en la discussió d’un nou model de societat la igualtat de drets i d’oportunitats sigui una premissa innegociable i la base sobre la qual desenvolupar les polítiques públiques. Cal assegurar la mobilitat social de totes les persones, per evitar processos d’exclusió social que ens debiliten i ens posen en risc de fractura social; i per assegurar la cohesió i la convivència, cal garantir l’accés als drets a totes les persones, en igualtat de condicions. I, d’aquesta manera, créixer i consolidar un estat de dret ple.
Una cultura en constant evolució és enriquidora i facilita la pertinença. La cultura és quelcom que ens uneix i ens identifica amb la col•lectivitat; i aquesta afirmació és tan certa com que la cultura està en contant evolució, que s’enriqueix i es transforma amb les aportacions de tothom. El que avui entenem per cultura catalana, com deia Pep Fornés en el seu article Catalunya: un nou estat inclusiu en l’Europa dels pobles?, res té a veure amb determinades concepcions obsoletes i és aquesta nova concepció de transformació la que ens permet construir pertinences, desenvolupar projectes comuns, crear proximitat i garantir la cohesió social.
Aquestes són algunes de les nostres exigències, unes exigències que han de ser presents en la discussió sobre la forma que haurà de prendre aquest nou estat i que s’hauran de tenir en compte per posar-nos-hi a treballar l’endemà mateix de les eleccions. És a dir, que no podem esperar a ser un país independent per posar sobre la taula aquests temes, per prendre’ns la lluita contra el racisme i en defensa de la igualtat de drets com una de les prioritats que tenim com a país.
Aprofitem el moment que estem vivint per intentar transformar realment les coses, si estem davant un procés de canvi, fem el possible perquè aquest sigui profund i ens permeti viure en un país més just i més igualitari, on el racisme no tingui cabuda.
