Des de SOS Racisme Catalunya volem recordar que el racisme no és una opinió, és una vulneració de drets, és violència. I n’hi ha prou amb què una sola persona percebi com a racista un fet que l’interpel·la per qüestionar col·lectivament aquella acció i passar-la pel sedàs crític. Moltes festes tradicionals tenen un origen violent i d’humanitat dubtosa, i hem d’acceptar que hi ha festes que són racistes: per l’origen, pel contingut, perquè celebren un model de societat i un conjunt de pràctiques racistes, que generen desigualtats socials reals perquè perpetuen un model social establert amb el Colonialisme, que respon a dinàmiques de jerarquització i dominació.
A Catalunya, en els últims anys hem estat testimonis d’un creixent nombre de denúncies públiques referents al Blackface, sobretot en festes o actes avalats per institucions com administracions, centres educatius i/o entitats públiques i privades. Això ha derivat en coneguts moviments de repudi, reivindicació i la conseqüent difusió i debat sobre la seva pràctica, i la ridiculització de les persones racialitzades no-blanques. Per això considerem encara més greu la decisió d’avalar el seu exercici –sobretot baix tutela institucional–, ja que actualment està prou difosa a nivell mediàtic i popular com per a ignorar el seu rerefons racista. Tant és així que molts ajuntaments i centres educatius o veïnals s’han sumat al no exercici d’aquesta pràctica i consegüent reconeixement del seu racisme.
L’Afrofémina Nebetawy ens comparteix una sèrie de reflexions arran del recolzament públic, d’aquest any 2020, per part dels consellers de la Generalitat a la cavalcada d’Igualada, la més antiga de Catalunya i on es segueix practicant el Blackface:
«Quan era petita i veia una persona pintada de negre, disfressada de persona afrodescendent, em sentia malament, com si m’insultessin, com quan em deien “negra”. No sabia per què. La majoria de les vegades, una no sap per què sent el que sent, perquè els sentiments no sempre es poden explicar amb paraules.
Ara sé i puc dir que el denominat Blackface és una tradició colonialista i racista, que representa a les persones negres com un acudit, com éssers que no formen part de la nostra realitat i la nostra vida. Els altres.
Fa uns anys hem decidit alçar la veu per dir que som aquí, que som persones i que no ens agrada veure’ns representades d’aquesta manera. I al 2019, Casa nostra, casa vostra va impulsar una campanya perquè a les cavalcades de Reis de Catalunya deixessin de pintar senyors blancs, i comptessin amb persones afrodescendents reals per fer de rei Baltasar, un blackface que porta dècades portant-se a terme. L’any passat, Igualada ja va ser l’única capital de comarca de Barcelona que no es va sumar a la campanya, i aquest any, amb unes 200 cavalcades sense blackface, Igualada continua sense baixar del burro.
L’excusa és que a Igualada no només hi ha un Baltasar, sinó que hi ha centenars de patges que reparteixen els regals pujant per les parets dels edificis, i que és una tradició molt antiga. Precisament, aquest any va complir 125 anys i hi havia fotos i banderoles per tot arreu, pel qual el contundent argument de “si no t’agrada no hi vagis” no ha servit aquesta vegada perquè me’ls han ficat fins a la sopa.
I que resulta que som molt males persones per voler carregar-nos-la. La qüestió és que ningú entén que no és la tradició el que ens molesta, sinó el fet que pintin la gent de negre. Diuen que no és colonialisme, que és perquè no els reconeguin. Aleshores jo sempre pregunto: per què han de ser negres? Per què us costa tant reconèixer que aquests patges representen esclaus negres? És perquè no us agrada aquesta idea? Doncs menys ens agrada a nosaltres, els qui ens sentim representats. Si no t’agrada alguna cosa, has de canviar-la en lloc de negar-la.
I aquí és on aprofito per agrair la feina de la comissió de Reis de Vallbona d’Anoia, que han començat per reconèixer que el blackface és un acte racista i han decidit canviar-lo. Perquè no hi ha prou en entestar-se a dir que això o allò no és racisme des del bàndol que no el pateix, que no sap què sentim quan veiem gent pintada de nosaltres. El racisme es combat reconeixent-lo i canviant. Els patges i patgesses de Vallbona van canviar el blackface per un maquillatge colorit de fantasia i elegància a l’estil dels carnavals venecians, i tant a mi com a altres companyes activistes afrodescendents ens va semblar preciós. I el feedback al seu compte d’Instagram va ser molt positiu i no va haver-hi queixes per infants traumatitzats ni res per l’estil.
Ser negre no és cap disfressa. És sortir al carrer cada dia per carregar-nos a les espatlles el qüestionament, els estereotips i la lluita per habitar un espai que ens pertany, però que hem de reclamar contínuament perquè no es considera nostre.
Defensen a capa i espasa el fet de pintar-se de negre, però pocs fan l’esforç de ficar-se a la nostra pell. Pregunten què serà de la il·lusió dels infants però, i els nostres infants? I aquí és on es delaten. Perquè és aquí on, sense adonar-se, confirmen que no formem part de la seva realitat. Mai s’han aturat a pensar en els nostres infants, que miren aquelles cares negres pintades i ens fan preguntes. Els infants que de ben petits reben atacs racistes del tipus “no vull que em toquis, que taques”. Perquè en lloc d’educar en la diversitat, en què existeixen persones de diversos colors i cultures, els hi estem ensenyant que les persones negres són una mena de disfressa grotesca. Els nostres infants no importen. La imatge que es crea de nosaltres no importa.
Això és el que vaig sentir en veure les fotos dels senyors i senyores del Govern, posant alegrement amb els Reis d’Igualada, i compartint-ho orgullosos al seu compte de Twitter com un acte gloriós. Quan semblava que es començava a crear consciència i que l’any que ve potser s’ho tornaven a mirar, s’alcen de nou com els irreductibles gals del blackface. Després que tantes poblacions estiguessin canviant, després que TV3 decidís no retransmetre la cavalcada d’Igualada per ser poc inclusiva, i quan tot el que envoltava Igualada semblava dir-li que potser s’estava equivocant, van aquests senyors i senyores a fer-se la foto, mostrar el seu recolzament i donar-los l’empenta que necessitaven per continuar fent la seva.
Vaig sentir un cop més com el Govern de totes les catalanes, com tantes altres institucions, col·lectius i persones, no ens representa, ni ens valora, ni ens escolta. Em torna a envair el sentiment de no ser d’enlloc, de no ser ningú, i que les nostres vides continuen reduïdes a simples anècdotes, figurants, disfresses.
I a ningú li cau la cara de vergonya.»
Nebetawy.
