Notícia extreta de Línea, el diari metropolità | Laura Santos
A Barcelona i a la seva àrea metropolitana encara perduren restes materials, culturals i ideològiques de l’herència esclavista. No van ser fets aïllats. Tampoc un ‘negoci’ protagonitzat per uns quants. Resseguim la història de la mà d’experts i posem damunt la taula què queda de tot plegat.
Encara que no ho sembli, la història de Barcelona està estretament lligada a un passat esclavista. Si bé molts poden pensar que l’esclavització, el comerç i el tràfic de persones, així com la seva explotació en plantacions de sucre i tabac, són fets que només van tenir lloc en indrets com els Estats Units, la veritat és que Catalunya i l’àrea metropolitana de Barcelona van participar activament en aquest negoci.
Perquè ens en fem una idea, entre el 1789 i el 1845, gairebé el 25% dels vaixells de negrers que van entrar a l’Havana (Cuba) eren embarcacions catalanes. A més, segons el mapa Espanya esclavista elaborat per Martín Rodrigo, investigador de l’Institut d’Història Jaume Vicens i Vives, de la Universitat Pompeu Fabra, avui dia encara perduren una cinquantena de rastres materials del passat esclavista metropolità. I, per si això no fos prou, les investigacions han confirmat fins a 40 noms d’empresaris, armadors, comercials i capitans de vaixells catalans que es van enriquir de tot plegat, entre els quals destaquen figures metropolitanes com l’economista Joan Güell Ferrer –pare del reconegut polític i mecenes Eusebi Güell– o el banquer i senador espanyol Antonio López.
El 25 de març, amb motiu del Dia internacional de memòria de les víctimes de l’esclavitud i del tràfic transatlàntic d’esclaus, es recorda anualment aquest passat, i des del Línia ho hem volgut fer de la mà de diferents experts en la qüestió. Amb ells resseguim la història d’aquesta herència esclavista i, a més, posem l’accent en la manera com s’està recordant. Com evoquem la memòria colonial de la nostra metròpoli, de la qual els nostres avantpassats van ser-ne participants actius?
Un fenomen en dos actes
Àngels Casals, professor d’Història Moderna a la UB, explica que hi ha dos moments essencials pel que fa a la presència d’un passat esclavista a l’actual àrea metropolitana. En primer lloc, a finals de l’edat mitjana, quan “Barcelona es transforma en un punt neuràlgic tant pel que fa a la venda com a la presència d’esclaus”, afirma l’expert. En aquell moment, Casals assegura que fins al 15% de la població barcelonina eren persones esclavitzades, principalment “provinents del nord d’Àfrica, dels Balcans i del Mar Negre”, les quals eren forçades a treballar com a mà d’obra en activitats portuàries en ciutats com Mataró o en àmbits domèstics –cases, tallers i obradors– de la capital catalana.
El segon període clau del passat esclavista metropolità se situa entre finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX, un moment en què Barcelona es converteix, progressivament, en un centre mercantil fonamental per al tràfic transatlàntic i el comerç de persones. Al contrari que al segle XV, però, aleshores es tractarà d’un negoci opac i no es farà de forma evident o directa a les costes catalanes.
En el negoci esclavista hi havia les cares visibles que traficaven amb persones i els inversors: els que, a grans trets, van pagar tot l’entramat per enriquir-se
De fet, David Martínez, professor d’Història a la UAB, relata que, d’entrada, en aquesta època “no hi ha constatació directa que els ports de Mataró o de Barcelona fessin comerç amb esclaus”, sinó que, en tot cas, el negoci es va fonamentar en les inversions dels catalans al conegut com a “comerç triangular”, una ruta comercial esclavista el nom de la qual fa referència al trajecte que feien els vaixells a través de l’Atlàntic entre Europa, Àfrica i Amèrica per traficar.
En concret, el viatge era el següent: els bucs europeus anaven fins al continent africà per intercanviar els seus productes –armes, metalls i roba– per persones. D’aquí, els vaixells navegaven fins a terres americanes per vendre-les a propietaris de plantacions i, finalment, les embarcacions tornaven a Europa amb tota mena de productes, com sucre, tabac i cotó de les mateixes explotacions esclavistes. Un comerç on fer fortuna que, alhora, també implicava certes expedicions en les quals es raptaven homes, dones i nens de les seves comunitats d’origen, moltes de les quals desaparegudes avui dia.
Qui va fer la ciutat?
La participació catalana en el “comerç triangular” tenia dos vessants. Per una banda, les cares visibles que capitanejaven els vaixells que traficaven amb persones esclavitzades i, per l’altra, els inversors: els que, a grans trets, van pagar tot l’entramat per fer negoci i enriquir-se.
Tal com explica Casals, “encara no s’ha pogut quantificar tota la gent que va invertir en el tràfic d’esclaus i quin impacte econòmic va tenir sobre el conjunt de la població”. Ara bé, sí que s’ha pogut documentar la participació de figures de la burgesia catalana en aquest negoci esclavista. De fet, moltes són les grans personalitats de l’època modernista; homes admirats i glorificats pel pensament avantguardista i per ser els promotors dels grans avenços a les ciutats catalanes. Destaquen, per exemple, les inversions de l’indià i negrer Josep Xifré per fer els Porxos d’en Xifré, actualment al districte de Ciutat Vella, o el cas de l’esclavista Miquel Biada, popularment conegut per impulsar el primer ferrocarril peninsular entre Barcelona i Mataró.
Amb tot, continua Casals, “la gent que va invertir i beneficiar-se del tràfic d’esclaus també va ser la que després va pagar les cases de Via Laietana, del Passeig de Gràcia o de l’Eixample que s’estaven construint a l’època”.
El llegat incomplet
Davant d’això, com recordem, doncs, el nostre passat esclavista? O, millor dit, com tractem l’herència colonial d’una metròpoli quan la historiografia assenyala que part de la construcció de la capital catalana es va fer a partir dels beneficis d’un negoci basat en el rapte, el tràfic i l’explotació d’éssers humans?
Pel que fa a la memòria històrica, Casals apunta que cal fer “bona recerca per esbrinar tot el que no sabem i divulgar i explicar amb claredat i de forma objectiva tot el que s’ha descobert”. A més, l’expert afegeix que “també s’ha de parlar de les conseqüències que tot això va tenir, tant en la societat que va beneficiar com en la que va perjudicar”. I a partir d’aquí, insisteix Casals, actuar en conseqüència. “Després de presentar aquest debat al gran públic, el que no has de fer és posar noms de carrers als esclavistes, glorificar-los i fer-los homenatges o biografies apologètiques, sinó explicar qui eren realment. Que la gent sigui conscient del preu de la història i del fet que el benestar de les societats occidentals es va aixecar damunt d’això”, sentencia.
“La gent que va invertir i beneficiar-se del tràfic d’esclaus també va ser la que després va pagar les cases de Via Laietana, del Passeig de Gràcia o de l’Eixample”, diu Casals
Per la seva banda, Oriol Regué, historiador especialitzat en esclavitud, treball forçat i migracions forçades i professor a la Universitat de Lleida, parla de la necessitat de construir aquesta memòria històrica més enllà dels esclavistes. L’emissió de documentals com Negrers. El passat esclavista de Catalunya l’any 2023 o l’última exposició feta sobre el tema al Museu Marítim –La infàmia. La participació catalana en l’esclavitud colonial– constaten que es tendeix a parlar d’aquest passat centrant-se, sobretot, en els negrers catalans en comptes de posar el focus en les persones esclavitzades. Un prisma que deshumanitza les víctimes i que les col·loca com una conseqüència material d’un fenomen passat.
Quin és el problema d’aquesta narrativa? Regué creu que fa que l’esclavisme s’entengui “com un mal moral molt genèric” en el qual només “hi ha una condemna cap a l’esclavitud, però no es va més enllà dels esclavistes ni s’aprofundeix en la memòria de les persones que van interactuar i reaccionar a tot el que els van fer els catalans”, reflexiona l’expert.
Com s’hauria de treballar, doncs, aquesta memòria des de l’òptica de les persones esclavitzades? Segons l’historiador, posant el focus en diverses realitats. Des de les més evidents, com ara la resistència de les grans revoltes contra els propietaris esclavistes, fins a les que s’obvien amb més facilitat i que, per exemple, estan lligades al dia a dia de les plantacions. “Una plantació de sucre podia arribar a tenir 300 esclaus. Això és una comunitat que s’organitzava, que creava vincles, que es relacionava entre si i que vivia el seu dia a dia”, diu Regué, per al qual “les formes de resistència no han de ser sempre heroiques i impressionants, sinó que també en formen part actes tan quotidians com el fet de tenir fills a la plantació”. “Tot això existia i també mereix ser recordat. El llegat català de l’esclavitud no pot centrar-se únicament en els esclavistes o pensar en els esclaus només com a xifres”, conclou Regué.
Si bé aquest canvi de perspectiva pot semblar força trencador, la veritat és que ja fa anys que la historiografia el posa en pràctica. Ara bé, la realitat del debat públic és una altra. Sembla que encara estem lluny de poder parlar de les implicacions de l’esclavisme català des de tots els seus vessants, sense moralines i responsabilitzant-nos de la nostra herència colonial. La qüestió, al cap i a la fi, potser rau a preguntar-nos què estem fent avui dia per recordar tots els llegats.
Com ho reparem?
A l’àrea metropolitana, i especialment a Barcelona, el passat esclavista i colonial és evident a l’espai públic. Basha Changue, formadora de l’organització SOS Racisme i exdiputada de la CUP al Parlament, remarca que s’ha fet poca cosa per retirar els símbols i les representacions que glorifiquen l’època colonial, malgrat tenir un “impacte en l’imaginari col·lectiu a l’hora de normalitzar la deshumanització de persones negres o de mantenir la jerarquia racial”. En aquest sentit, Changue argumenta que, lluny de mirar-se de forma crítica i amb coneixements de les implicacions racials que comporten, en realitat tot plegat són “símbols d’orgull a la ciutat”.
A banda de la retirada de l’estàtua del banquer i esclavista Antonio López l’any 2018, no s’ha fet gaire res més per eliminar la ideologia colonial de l’espai públic. Tampoc per recordar el benefici econòmic que va suposar l’esclavitud per a la construcció de la ciutat. “Tot l’Eixample es va aixecar amb diners de l’explotació de colònies d’ultramar, així com el front marítim i el Moll de la Fusta”, afirma Changue.
Què implica, doncs, no revisitar tot aquest passat de forma crítica? Segons l’exdiputada de la CUP, la història esclavista de la metròpoli és un dels focus d’origen del racisme actual –especialment contra les persones negres–, cosa que, alhora, es tradueix en diferents formes de racisme institucional, com ara “la violència policial, l’exclusió residencial o el desemparament de les comunitats negres”, enumera.
Enmig d’aquest context, Changue destaca que l’educació i la memòria històrica colonial són clau. “Quan parlem de memòria colonial no és per viure instal·lats al passat, sinó que entenem que només es pot projectar el futur si reparem l’origen del racisme actual, que per a nosaltres és clarament una conseqüència del passat colonial”, afegeix la formadora de SOS Racisme, apuntant que només així serà possible un canvi de paradigma.
No es tracta únicament de “resignificar carrers i places o de treure estàtues”, sinó de “trencar amb tots els discursos i relats que estan directament lligats a la deshumanització de les persones no blanques i que fomenten la violència sobre aquests cossos”, insisteix Changue. Almenys si es vol “construir un futur per a una Barcelona realment multicultural”, conclou.
