El sistema, en situacions d’alarma, du a terme actuacions racistes amb una clara impunitat
L’emergència sanitària ocasionada pel Covid-19 ens ha posat en la tessitura d’haver d’actuar ràpid. I altre cop les mesures adoptades en un moment de crisi s’han planificat sobre la base d’estructures racistes que denunciem de fa molts anys. No és casualitat que els plans de precaució i els relats mediàtics sobre la pandèmia tinguin un biaix racista. El racisme és estructural. Hem vist com s’ha criminalitzat i agredit la població xinesa perquè se l’ha identificat com a causant del virus (vegeu, a tall d’exemple, Donald Trump parlant contínuament del “virus xinès”). Els mitjans de comunicació han contribuït a racialitzar el virus, i en un clima de por i incertesa aquestes situacions no es condemnen amb la contundència que s’esperaria dels poders públics.
Integrants de la població xinesa, com a resposta, han engegat una campanya anomenada I’m not a virus. La campanya, des d’una perspectiva comunicativa, és potent, però indigna que cada vegada els col·lectius racialitzats haguem de sortir a desmentir l’evidència.
L’altra cara de la moneda del racisme la veiem després que diverses associacions xineses hagin donat material sanitari com a gest altruista en llocs com Manresa. El ressò que es dona a aquests casos, en forma de bonisme civilitzador, perpetua la idea que quan es fan actes heroics, i només en aquests casos, sí que podem començar a considerar les persones racialitzades com a conciutadanes.
També és alarmant el cas d’Haro (la Rioja), on es va assenyalar la població gitana com a responsable de la propagació del virus, perpetuant així les connotacions negatives que històricament té assignades aquesta comunitat, que legitimen el racisme institucional, que en aquest cas es va manifestar amb les vigilàncies selectives de la Guàrdia Civil als barris on hi ha una majoria de població gitana.
Aquestes dinàmiques perpetuen la concepció col·lectiva del ser i el no ser, del nosaltres i els altres. Diferencien, classifiquen i ens mostren com el discurs polític i mediàtic normalitza el racisme i la xenofòbia.
I encara una altra evidència d’aquest racisme institucional: en l’actual situació d’alarma, no s’ha plantejat el tancament de tots els CIE (i els que han tancat ho han fet tard), obviant les recomanacions sanitàries aplicades per a la resta de la població. S’està vulnerant el dret a la salut de les persones preses, que recordem que són víctimes del sistema racista (travessat per la llei d’estrangeria), només perquè es troben en situació administrativa irregular. També la paralització dels procediments d’estrangeria afecta les vides i els projectes vitals d’una manera molt sagnant.
El que acaba passant és que el sistema, en situacions d’alarma, du a terme actuacions racistes amb una clara impunitat. Ho veiem també quan, aprofitant les actuacions de control de l’epidèmia, estan augmentant les identificacions racistes per perfil ètnic a l’espai públic. La dura situació d’exepcionalitat que vivim no pot ser l’excusa perfecta per retallar drets, reproduir el racisme institucional i donar ales als discursos d’odi, sovint massa habituals. En temps de pandèmia, combatem també el racisme!
*Aquest article fou escrit per Susan Kalunge, afrofeminista, activista i mebre del Consell de SOS Racisme, i publicat originalment al Diari Ara el 21/03/2020, amb motiu del Dia Internacional per l’Eradicació de la Discriminació Racial.
