Notícia extreta de la Directa.cat
La penalista Laia Serra exerceix d’advocada defensora de diverses persones que es van manifestar contra Vox al Raval. Serra analitza el perill que suposa que l’extrema dreta, en connivència amb la Fiscalia, estigui utilitzant els delictes d’odi per atacar l’acció política confrontativa.
El 25 d’agost del 2020, la diputada de Vox Rocío de Meer, en una intervenció al Congrés dels Diputats va qualificar els barris amb diversitat cultural d’“estercoleros multiculturales”. Tot seguit, ella i la seva formació política van estar divulgant aquest mateix missatge a xarxes socials. Una setmana després d’aquestes declaracions van anar al barri del Raval amb el pretext de conversar amb el veïnat sobre la inseguretat al barri. La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, amb l’objectiu d’aconseguir capturar imatges que projectin la idea de la intolerància de les esquerres, és una estratègia comunicativa clàssica de l’extrema dreta.
“La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, és una estratègia clàssica de l’extrema dreta
El Raval que destaca per ser un barri amb un teixit veïnal compromès i enxarxat, lògicament, va expressar el seu repudi als missatges denigrants de la formació política. Aquell escrache va ser denunciat davant la policia per part de diversos diputats i membres de Vox. La formació política, segons fonts periodístiques el 2023, hauria dedicat 560.000 euros en despeses judicials. I és que una part rellevant de l’activitat de la formació política, es basa en la litigació de casos dels quals pugui treure rèdit polític, sigui simbòlic o jurídic. En el procediment judicial del cas del Raval, Vox es va pretendre personar com a víctima d’un delicte d’odi, delicte que haurien comès els veïns manifestants, entre els quals es troben activistes antiracistes racialitzats. El potencial polític del cas era clar, per una banda, que el sistema judicial legitimés que un partit d’extrema pogués ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi, i per l’altra, continuar fent que l’acció política confrontativa sigui considerada un delicte d’odi ideològic. Les conseqüències socials d’aquests plantejaments són ben perilloses.
El que potser no és tan sabut és que en aquests procediments judicials està intervenint la Fiscalia de delictes d’odi, que amb la seva presència, valida implícitament el fet que es tractaria de procediments judicials sobre fets discriminatoris. I no es tracta només d’efectes simbòlics. La Fiscalia de delictes d’odi, en els seus escrits d’acusació, reclama que s’incrementin les penes a imposar als activistes, en base a l’aplicació de l’agreujant de discriminació ideològica.
“El sistema judicial legitima que un partit d’extrema dreta pugui ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi.”
A l’Estat espanyol, la interpretació dels delictes d’odi es va consolidar el 2019 amb la publicació de la Circular 7/2019 de la Fiscalia de delictes d’odi. Aquella circular va imposar el seu criteri interpretatiu aprofitant que els tribunals no tenien un criteri propi sobre com aplicar aquesta mena de delictes, i aprofitant que socialment tampoc hi havia una reivindicació sòlida i unitària perquè s’apliquessin els delictes d’odi amb perspectiva de drets i amb la finalitat perquè es van crear: protegir col·lectius històricament vulnerabilitzats. En aquella circular, la Fiscalia de delictes d’odi, proclamava que la gènesi d’aquells delictes seria la de combatre la intolerància i, per tant, un nazi podria ser protegit pels delictes d’odi. La conseqüència pràctica d’aquest prisma és que resulta irrellevant si en una actuació de confrontació política s’advoca per la defensa dels drets col·lectius i per la vigència de valors com la igualtat, o a l’inrevés, es proclama la denigració i la discriminació.
Més enllà de l’estigma que suposa atribuir una motivació discriminatòria a activistes que compten amb una llarga trajectòria en la defensa de la igualtat i el combat del feixisme, aquests procediments comporten que els cossos policials, inclòs el cos dels Mossos d’Esquadra, realitzin “informes d’intel·ligència” sobre els activistes, que s’acosten massa al que sempre s’ha conegut com a fitxes polítiques. En aquests kafkians informes, es consideren indicis de polarització rellevants el fet d’acudir a manifestacions en les quals hi ha banderes violetes o roges, banderes antifeixistes o senyeres. És a dir, que els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal, la participació en qualsevol acte de protesta, encara que no s’hi doni cap situació de violència. Una altra conseqüència greu és que Vox, procediment rere procediment, està tenint accés a tots aquests informes polítics d’activistes, amb l’exposició que això suposa per aquests darrers.
“Els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal la participació en qualsevol acte de protesta.”
La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) en la seva Recomanació número 15 del 2015 sobre discursos d’incitació a l’odi, ja alertava del risc que la persecució d’aquests delictes per part dels estats acabés justificant la repressió a la crítica política. La Circular 7/2019 sobre delictes d’odi no conté cap menció a aquest risc potencial, que ja s’està convertint en real.
En l’actual context d’auge del feixisme, la Fiscalia de delictes d’odi no pot anar acompanyada de l’extrema dreta en els procediments judicials que criminalitzen els activismes i la lluita col·lectiva, que són els que estan a primera línia enfrontant una deriva autoritària que està minant els valors i els vincles que estructuren la nostra societat.
És hora de teixir posicionaments col·lectius clars que reivindiquin que es deixi de sostreure els delictes d’odi de la finalitat antidiscriminatòria per a la qual van ser creats, i que facin palès el rebuig a unes pràctiques d’Estat que es justifiquen en nom de la protecció d’uns col·lectius, que acaben sent represaliats.
