Les associacions i col·lectius que treballem pel tancament dels centres d’internament d’estrangers (CIE) ens trobem de manera relativament freqüent un fet molt greu: la presència de menors no acompanyats. En relació a això, cal fer una precisió inicial: els menors no acompanyats (també anomenats MENA) no poden ser detinguts i internats a un CIE, tal com disposen les lleis de protecció del menor i la pròpia Llei d’Estrangeria. Tot i això, els darrers mesos hem pogut comprovar quelcom que ja imaginàvem: que les autoritats competents no tenen previst fer res per canviar-ho, incomplint així la seva responsabilitat i el seu mandat.
Per això cal preguntar-se: per què acaba un menor a un CIE si això està prohibit per l’ordenament jurídic? Les raons cal trobar-les en l’absència de certesa que presenten els mètodes de determinació de l’edat, així com en la instauració d’un procediment jurídic que contravé tant les pròpies obligacions internacionals contretes per Espanya com la pròpia normativa interna.
Les històries es repeteixen gairebé sempre de la mateixa manera: tenim coneixement que uns menors no acompanyats estan retinguts al CIE, que van arribar junts en una pastera i van ser interceptats per les autoritats espanyoles en algun punt de la costa. No portaven cap documentació, però van manifestar la seva minoria d’edat. No tots ho fan: alguns prefereixen passar per adults i evitar una hipotètica intervenció de les institucions de protecció de la infància, perquè el seu projecte migratori no passa per estar un temps en un centre de protecció. Altres, en canvi, ho diuen perquè confien en aquesta protecció. El que acostuma aleshores és que davant la manca de documentació i desconfiant de la seva paraula, se’ls fan les proves radiogràfiques de determinació de l’edat, segons determina el protocol (segons recull l’article 190 del reglament de la Llei d’Estrangeria i l’article 2 del reglament dels CIE).
Moltes vegades, el resultat d’aquestes proves és que sí són majors d’edat, el que suposa el seu internament al CIE a l’espera de ser retornats als seus països d’origen. Però es passa per alt un fet de vital importància per aquests nois: el resultat de les proves presenta un marge d’error fins a 18 mesos, tal com estableixen les Sentències de 4 de maig de 2010 del Jutjat de Primera Instància número 28 de Madrid, i de 8 de juny de 2011 del Jutjat de Primera Instància número 80 de Madrid.
Un marge d’error de 18 mesos significa que un jove que segons les proves mèdiques és major d’edat, en realitat en pot tenir 16 anys i mig. Un fet gens banal. I tot i que les institucions ho neguen contínuament, per la nostra experiència podem afirmar que això passa realment. Fa uns mesos, per exemple, es va denunciar la presència d’un menor al CIE de Barcelona. Havia estat internat després que les proves mèdiques l’identifiqués com a major d’edat. Per fortuna, va poder demostrar amb documentació oficial la seva edat real i el van haver de deixar en llibertat. És a dir: durant unes setmanes un menor va estar retingut al CIE fins que va poder demostrar que les proves mèdiques s’havien equivocat. Què succeeix amb tots els que no poden demostrar-ho?
Insistim, l‘internament en un CIE de menors no acompanyats (és a dir sense pares ni tutors legals) està prohibit, tal com recull l’article 62.4 de la Llei Orgànica 4/2000 sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social; que a més indica a l’article 62 bis i) «Els menors estrangers no acompanyats que es trobin a Espanya passaran a disposició de les entitats públiques de protecció de menors, tal com estableix la Llei Orgànica de Protecció Jurídica del Menor (LOPJM) i d’acord amb les normes previstes a l’article 35 d’aquesta llei».
És competent la Direcció del CIE per ocupar-se d’aquests casos? Sí, ho és. I segons determinen les lleis (l’article 12.1. de la LOPJM i 190 del RD 557/2011, concretament) a més, tenen l’obligació d’informar a la DGAIA, després a Fiscalia de Menors i finalment a la Subdelegació del Govern, en aquest ordre. Per tant, no als cònsols, ni tampoc als jutges, com acostumen a fer. En qualsevol cas, la llei no prohibeix que s’informi a aquests segons, però sí exigeix que s’informi als primers.
Per què falla de manera tan evident un sistema amb la conseqüència que un menor estigui en un CIE? Assenyalàvem anteriorment que això es deu als propis mitjans de detecció de l’edat, així com a un procediment jurídic creat per encobrir, mitjançant l’aparença del dret, la voluntat de no identificar a menors d’edat. En la pràctica, el procediment per a la determinació de l’edat s’ha convertit en un exercici més de política migratòria que no pas de protecció dels menors, ja que la seva competència es vincula a un òrgan no jurisdiccional, com és la Fiscalia, el criteri d’aplicació general és no donar credibilitat als documents que porten els menors, el procediment s’efectua sense assistència lletrada i sense possibilitat d’ulterior recurs, entre altres.
Què pretenem les associacions de defensa de drets humans quan detectem un menor no acompanyat al CIE? En primer lloc, la seva sortida immediata i la protecció del menor per part de la institució corresponent, a Catalunya la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). Però les circumstàncies amb les quals ens trobem, en concret la no aplicació de la presumpció de la minoria d’edat i del deure d’atenció immediata dels menors, evidencien que es passen per alt l’especial vulnerabilitat del menor no acompanyat i el compliment del principi fonamental en la protecció de menors: l’aplicació de l’interès superior del menor en les decisions preses que l’afecten (article 3.1 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant i article 2 de LOPJM).
Per altra banda, també exigim que els Cossos i Forces de seguretat davant la possible estada al CIE d’un menor no acompanyat, posin immediatament a disposició de les autoritats competents, la DGAIA, i en coneixement del Ministeri Fiscal, que aquesta persona ha de ser considerada menor i protegida com a tal segons l’article 12.4 de la LOPJM.
La gravetat de la qüestió no és només l’internament de menors no acompanyants al CIE, tot i la seva prohibició. És que a aquest fet, se suma la no actuació de l’administració pública, no complint amb el seu deure de protecció de la infància. La DGAIA se supedita a la voluntat de la Direcció del CIE, que a la vegada es supedita a la resolució judicial de l’internament, que es dicta basant-se en el resultat d’unes proves de determinació d’edat que no són fiables. I a més, les peticions i denúncies fetes des de les organitzacions de defensa de drets humans queden no resoltes, atès que es nega sistemàticament la presència de menors al CIE i, en moltes ocasions, amb una resposta que arriba molt tard. I ens trobem així, una i una altra vegada, amb un cercle viciós que mostra la inoperància de l’Administració pública que està ometent el seu deure d’actuació en la protecció de menors que es troben en el seu territori.
I enmig dels laberints burocràtics i les lleis ineficaces, injustes i racistes, hi ha un menor patint a un recinte de privació de la llibertat on no hauria d’estar. Un menor que no és considerat com a tal, pel fet de ser migrant.
La presència de menors no acompanyats als centres d’internament, o els que estan retinguts a la Ciutat de la Justícia dies i dies, així com també la realitat dels que malviuen sols als carrers dels nostres pobles i ciutats, ens alerta. En primer lloc, per la desprotecció de la infància en general i, en segon lloc, situa l’origen estranger dels infants com un element més per legitimar aquesta desprotecció, incomplint d’aquesta manera la responsabilitat de les institucions públiques i de l’Estat.
