#REFLEXIÓ: En la mort de Muriel Casals

Com a tantes altres persones i associacions de Catalunya, la mort de Muriel Casals ens ha entristit profundament. Quan ella va ser presidenta d’Òmnium Cultural, els lligams entre les dues associacions es van estrènyer de manera especial: el seu afany per lluitar per una Catalunya inclusiva, la seva clarividència en apostar per un país de tothom, un país que només podia tenir futur si totes les persones que hi vivim contribuíem a construir-lo, va acostar els objectius de SOS Racisme Catalunya als d’Òmnium Cultural.

Sentíem l’altre dia les seves paraules, en la reproducció d’una entrevista que li havien fet a Catalunya Ràdio, i ens tornàvem a emocionar quan deia que ella no havia hagut de renunciar mai a la part francesa de la seva identitat per poder lluitar de forma inequívoca per aconseguir la plenitud de Catalunya; de la mateixa manera no podem exigir que ningú renunciï als seus orígens per sumar-se a la lluita del nostre poble. Perquè es tracta de sumar, no de dividir ni de restar. Aquest concepte polièdric de la identitat, entesa com a un itinerari personal, bastit per experiències múltiples, és ben lluny de la d’aquells que ens voldrien monolítics, d’aquells que volen jutjar les persones pel color de la seva pell, pel seu lloc de naixement o per la suposada puresa de la seva sang.
La Muriel Casals va deixar la presidència d’Òmnium però ens consta que el seu llegat ha estat recollit per la nova direcció. Continuarem estrenyent els nostres llaços, continuarem treballant junts per una Catalunya lliure i diversa, i sempre tindrem present la Muriel en el nostre record. Descansi en pau.
 
 
Aquest text l’hem fet arribar a la direcció actual d’Òmnium Cultural, amb el desig que el traslladessin també a la seva família.