Si una paraula s’ha repetit a les pancartes i peticions d’aquest mes a Ceuta és «asil». Però enmig de totes elles, una altra crida l’atenció: «Nosaltres també som humans». No demana res, simplement recorda el que, en diversos moments d’aquest mes de crisi humanitària a Ceuta, sembla que s’ha oblidat. Els migrants també són humans.

Fa un mes que unes 80.000 persones van entrar a Ceuta via el Marroc. La gran majoria van tornar poques hores després. D’altres, més d’un centenar, van morir ofegades i van ser enterrades, moltes sota un número sense identificar. Les que queden –un ball de xifres constant– s’estan convertint en les protagonistes d’una crisi humanitària que es fa més crua cada dia que passa.

L’esclafit de violència dels últims dies a Ceuta deixa clar que el problema està lluny de solucionar-se, i que això va per llarg. Aquest dijous alguns manifestants van calar foc a un campament de migrants a la platja i van boicotejar el repartiment de menjar. I enmig de tot plegat, hi ha hagut un crit que no ha passat desapercebut: «La Creu Roja és una màfia». Criminalitzar el dèbil i també qui l’ajuda.

Pot semblar inofensiu, només és un crit, però parlant amb voluntaris de l’entitat remarquen que «els que impedeixen que una organització humanitària com és Creu Roja compleixi amb la seva funció d’atendre els més vulnerables, no poden ser humans», i recorden que és una xarxa humanitària, una organització independent que protegeix la vida i la dignitat de les persones en situació de vulnerabilitat.

Des de l’Associació Elín –entitat que defensa els drets dels migrants a la frontera sud– condemnen fermament la violència recent. «Fa estremir comprovar com s’ha normalitzat que s’impedeixi l’accés a l’únic menjar diari de milers de persones que fa setmanes que sobreviuen al carrer. Hi ha línies que una societat no hauria de creuar mai«.

Els preocupa profundament la normalització d’una violència que s’obre pas, cada vegada més ràpid, entre la ciutadania. «Cap malestar ni cap reivindicació política pot justificar comportaments que priven d’allò més bàsic als que ja estan en una situació extrema. I és que darrere aquesta situació cal recordar que hi ha persones –famílies, joves, menors, dones– que fa dies que dormen a la intempèrie.»

Però com hem arribat fins aquí? L’estancament després d’un mes d’una crisi social i humanitària, l’oportunitat de rèdit polític, les peculiaritats de la ciutat i un debat racista i classista són el còctel perfecte per a l’atac i la criminalització del més dèbil.

Fins ara només dos espais han estat habilitats per acollir migrants: Loma Colmenar i Loma Margarita. Un és, ni més ni menys, un aparcament on, quan l’exèrcit hi va instal·lar les primeres tendes, van sortir volant pel vent.

A partir d’aquí el govern central ha anat anunciant un increment dels llocs habilitats per acollir aquestes persones: antigues fàbriques de farina en desús, una hípica, esplanades… i poliesportius, els equipaments que més reticències generen entre els veïns. Fins al punt que, tot i haver estat publicats al BOE, es van retirar. L’inici del curs escolar a tocar en el calendari també ha estat un dels factors que ha fet pujar el to entre els veïns, que veien com es quedaven sense espais esportius.

El xoc entre administracions, la pressió dels veïns i uns migrants amb por que ja no saben on anar fan que la situació torni a la casella de sortida.

«Ceuta sempre ha estat racista i classista, tot i fer bandera de ser la ciutat de les quatre cultures. És mentida. Ara està sortint la Ceuta de veritat«, ens diu una veïna i acadèmica experta en migracions que s’estima més mantenir l’anonimat. «Ceuta és com un poble, aquí ens coneixem tots», i ens avisa de les repercussions personals i laborals que podria tenir per a ella publicar el seu nom.

Ens explica, sorpresa, com la visió dels veïns que posen els drets humans al davant sembla que es va apagant. És normal, diu, que la gent estigui enfadada i farta de tot plegat, però opina que s’hauria de canalitzar la ràbia cap a les institucions «que no fan res» i no pas cap al més dèbil:

«Què faries tu si estiguessis un mes dormint al carrer, sense menjar, sense lavabo, i no poguessis tornar al teu país d’origen?»

I aquí és quan entra en joc una altra dada. Ceuta, igual que Melilla, destaca per una elevada concentració de personal militar i policial en relació amb la seva població. Amb uns 84.000 habitants, el 2025 la ciutat tenia més de 1.200 efectius de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, segons dades del Ministeri de l’Interior. Això representa més d’1,4 efectius d’aquests dos cossos per cada 100 habitants.

A aquesta elevada presència policial cal afegir-hi la important presència militar de la ciutat: la Comandància General de Ceuta té actualment més de 2.600 militars. En termes proporcionals, això suposa més de 3 militars per cada 100 habitants. En conjunt, les xifres mostren una concentració de personal uniformat excepcionalment elevada en relació amb la dimensió demogràfica de Ceuta.

Amb tot, grups i grupuscles d’extrema dreta han aprofitat la crisi humanitària de Ceuta com una oportunitat per atiar el foc i fer córrer com la pólvora a les xarxes discursos racistes i xenòfobs. «És un error reduir tot el que passa a grups d’extrema dreta», reivindica Cheikh Drame, president de SOS Racisme. «L’extrema dreta pot organitzar, alimentar i donar legitimitat a determinats discursos, però aquests discursos no apareixen del no-res: fa anys que construïm els migrants com una amenaça i els etiquetem com el focus del problema i el boc expiatori», recorda.

L’Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia (OBERAXE), adscrit a la Secretaria d’Estat de Migracions, ha detectat aquest juliol 57.406 continguts de discurs d’odi i narratives discriminatòries a les xarxes socials, davant dels 40.800 detectats al juny. Aquest augment arriba principalment, diuen, pels pics registrats els dies 30 i 31 de juliol, després de l’entrada de migrants a Ceuta i que van sumar, en només dos dies, 9.590 missatges d’odi detectats a les xarxes. Una de les paraules més repetides: «invasió».

«Invasió» és el concepte que s’ha colat a la finestra d’Overton, la teoria política que descriu la gamma d’idees tolerades en el discurs públic en un moment donat.

Les xarxes socials juguen un paper clau en aquesta crisi migratòria. El ministre d’Afers Estrangers, Unió Europea i Cooperació, José Manuel Albares, ha relatat aquest divendres en detall algunes de les notícies falses i ha dit que la viralització la van instrumentar «des d’una internacional reaccionària a Europa per desestabilitzar i fracturar la UE». Albares diu que aquesta onada reaccionària també s’ha alimentat des de mitjans i comptes espanyols.

Un avís del que vindria les pròximes setmanes i on ràpidament se sumarien membres de Vox o fins i tot la italiana Giorgia Meloni, que va arribar a suspendre l’acord de Schengen amb Espanya per als viatgers no europeus per la crisi a Ceuta.

El cas de Ceuta és, segons experts en extrema dreta, un exemple del moment geopolític actual, amb moviments per desestabilitzar Europa aprofitant un punt tan sensible com és la frontera marroquina. Això, barrejat amb el malestar d’alguns veïns, genera un ambient inestable que acaba sent instrumentalitzat per l’extrema dreta. Una oportunitat, a més, de carregar contra el govern de Pedro Sánchez que tampoc van desaprofitar des de les files populars, amb la visita recent de José María Aznar.

El president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, repeteix cada dia que el govern central ha abandonat Ceuta i que la solució és retornar tots els migrants, adults i nens. Recentment Vivas ha rebut crits d’adulació i banys de masses per demostrar-li suport. Ell mateix s’ha sumat al crit de «fora invasors».

Per això són claus veus com la de l’advocada de la Coordinadora de Barrios, Patrícia Fernández Vicens, amb qui parlàvem fa poc, que recorden que, «més enllà dels discursos, les devolucions col·lectives estan prohibides» i que «s’han de fer expedients individuals dels menors de Ceuta» i estudiar-los cas per cas.

Però si amb tot això no n’hi havia prou, en plena crisi migratòria aquest dimarts la primera reunió del curs del Consell de Ministres va impulsar una doble reforma de les lleis d’estrangeria i asil. Es feia per obligació, per adequar-se a la normativa de la Unió Europea, i si el Congrés l’aprova, comportarà canvis profunds que no es veien des de fa dècades en qüestió de política migratòria a Espanya. La Fundació Elín, des de Ceuta, qualificava l’anunci de sensacionalista. «A l’asil no s’hi accedeix per gust, sinó que és un dret davant de situacions com ara conflictes bèl·lics o persecució», insistia un dels seus portaveus, l’educador social Ramsés Mohamed.

SOS Racisme s’hi sumen i recorden que cal garantir la seguretat i condicions d’acollida dignes per a totes les persones: «Si només actuem quan esclata la violència arribem tard, hem de revisar unes polítiques migratòries que tracten massa sovint la migració com un problema de seguretat i no pas com una qüestió de drets, tal com apunta l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans».

A Ceuta, a poc a poc s’intenta anar filiant i documentant tots els migrants, donar-los menjar i tenir un control mèdic de tots ells. Alguns menors aviat seran enviats a la Península. Però si tot plegat no s’accelera i s’arriba a una solució, aquesta crisi –humanitària, social, política– seguirà sent el caldo de cultiu perfecte per oblidar que el migrant també és humà i no només una arma política. I ens haurem de preguntar, una vegada més, on s’acaba la llibertat d’expressió i on comencen els delictes d’odi.

La entrada El perill de la paraula «invasor» se publicó primero en SOS Racisme.

El ataque contra un niño marroquí y una adolescente ceutí, la violencia contra hombres racializados, o el reparto de sprays de gas pimienta a mujeres ceutíes para “defenderse de los invasores”, subrayan una deriva racista en la ciudad autónoma.

El martes 8 de septiembre una nueva noticia de violencia llegaba a los titulares sobre Ceuta. Esta vez, el protagonista era un niño, Ali, de ocho años, disparado con perdigones mientras dormía en una tienda de campaña en un asentamiento en la barriada del Príncipe. Tras haber cruzado la frontera a nado, el pequeño pernoctaba con sus padres y su hermano de tres años cuando unos encapuchados que iban en moto dispararon perdigones contra las lonas. 

Uno de esos perdigones hirió al pequeño muy cerca del ojo, abriéndole una brecha. Cuando su madre salió de la tienda a rogar a los encapuchados que cesaran su ataque, la amenazaron de muerte, según relataba ante los medios. Aún no se ha esclarecido la autoría, y la familia no ha denunciado, temen que los servicios sociales les separen de sus hijos. 

El ataque contra Ali no es el primero de estas características. El pasado 30 de agosto dos hombres marroquíes eran disparados también con perdigones en la misma barriada, ambos tuvieron que ser atendidos en el Hospital Universitario de Ceuta debido a las heridas sufridas. Mientras, algunos medios recogen cómo el 1 de septiembre, un ciudadano marroquí denunció otro ataque cerca de la zona. Un día después sería un vecino ceutí  quien denunciara haber sido disparado en Lomas de Colmenar.  Como en el caso de Ali, los atacantes iban en moto y llevaban pistolas de aire comprimido.

La agresión física contra Ali, no es la única cometida contra menores que ha saltado esta semana a los medios, mostrando cómo el odio desatado contra las personas migrantes que aún continúan en la ciudad autónoma no se detiene ante la infancia. Según recogía ElDiario.es el pasado lunes, la familia de una niña ceutí denunciaba cómo la pequeña, de 13 años, había sido atacada verbalmente en una protesta que reclamaba seguridad ante el inicio de las clases . La niña, que se había unido junto a su prima a la convocatoria, celebrada el domingo, debido a su preocupación ante la vuelta al instituto, fue increpada al grito de “¡invasora! ¡tú de dónde has salido!”, por varios manifestantes, que le exigieron que mostrara su DNI.

“Para mí esta gente que estaba en esa manifestación no son de Ceuta. Aseguraría casi al 100% que no eran de aquí”, explica Fatima, tía de la víctima, a El Salto, en conversación telefónica. Fatima asegura que hizo fotos a los agresores que a su vez estaban fotografiando a la menor. Fotos que ha mostrado a vecinos y vecinas: nadie conoce a los agresores. “Nosotros somos de aquí de muchísimas generaciones, somos bastante conocidos, a esta gente nadie le conocía. Nunca hemos tenido un trato así aquí en Ceuta. Jamás hemos vivido algo así”, lamentaba la ceutí. 

Tras la agresión, la niña tiene miedo a salir sola de casa, “al instituto la tenemos que llevar y traer nosotros y eso que lo tenemos al lado. Tiene miedo de la inseguridad que se vive ahora mismo en la ciudad y también tiene miedo de, ‘a ver si me van a confundir’, porque ya ha pasado una vez”, explica Fátima. La familia en este caso sí ha denunciado y está pendiente de cómo avanza la investigación. 

Para la tía de la niña agredida, es incomprensible que la violencia alcance a la infancia: “Es que ya sea española, sea de donde sea, ¿a dónde vas a increpar a una menor?” Asegura que como el resto de los ceutíes, ella comparte el descontento por “la situación extrema” que se alarga durante más de un mes, “pero llegar a este punto de agredir verbalmente a una menor, sea de donde sea, no me parece lo más normal”.

La familia está recibiendo mucho apoyo por parte de ceutíes de todas las confesiones e incluso ya en la manifestación, según cuenta Fátima, muchos de las participantes, al ver lo que sucedía apoyaron a la niña. Sin embargo, la brecha está ahí: “una manifestante recuerdo que me ha dicho, ‘echamos de menos a la comunidad musulmana’, y digo, ‘pues mira, precisamente por estas cosas la comunidad musulmana no  puede ir a estas manifestaciones, si vamos a estar constantemente a gritos de musulmán el que no bote, fuera moros, o lo que sea, esto va a provocar que no vayamos’”. 

A Fátima le indigna que su sobrina tenga miedo a salir a la calle por el color de su piel. “¿Qué pasa? ¿Que por ser de color moreno ya no podemos salir a la calle? Esto no lo podemos permitir”.  Considera que si alguien tiene que desaparecer de la calle son las personas llenas de odio, como quienes atacaron a la niña, y espera que la agresión no quede impune. 

Mientras el despliegue de racismo alcanza a personas racializadas de todas las edades y géneros, la extrema derecha ha hecho de la “defensa” de las mujeres frente a la violencia sexual en la ciudad autónoma, una de sus banderas. La apuesta ha trascendido lo discursivo. La semana pasada, según mostraban varias cuentas de redes sociales de extrema derecha, el activista ultra Juan Ruiz, junto a Revuelta —las ex juventudes de Vox— repartían sprays de gas pimienta en la ciudad autónoma a las mujeres para “defenderse de los invasores”.

La acción estaba enmarcada en la campaña de recaudación de fondos en GoFundMe “Ayudemos a las mujeres de Ceuta a sentirse más seguras”, iniciativa que ha sido denunciada por el colectivo Afroféminas ante la Fiscalía General del Estado, señalando que se incurre en tres delitos que tienen que ver con el reparto ilícito de armas, la incitación al odio, y la captación ilegal de fondos. “No vamos a permitir que se vulneren las leyes de seguridad ni que se utilice el racismo en nombre de los derechos de las mujeres. Exigimos la incautación del material y el bloqueo inmediato de los fondos”, afirmaba la presidenta de la organización, Antoinette Torres Soler, en una nota de prensa difundida por el colectivo.

“La extrema derecha nunca se ha preocupado por nuestra seguridad, ni está preocupada ni está defendiendo a las mujeres; lo que hace es utilizarnos como objeto discursivo para construir un enemigo racial”, denuncia Zinthia Álvarez,  integrante de Afroféminas, en conversación con El Salto. La activista explica cómo las mujeres son convertidas en un “territorio simbólico que hay que ‘proteger’ frente al hombre racializado, al moro, al africano, al negro”, este discurso convive con el ataque a las feministas cuando son ellas las que denuncian la violencia consecuencia del patriarcado.

Para Álvarez una muestra clara de que no es las seguridad de las mujeres lo que preocupa a quienes instrumentalizan el miedo a la violencia sexual, es la indiferencia que muestran hacia la posibilidad de que las menores migrantes no acompañadas sean devueltas a Marruecos, donde muchas se encontrarán en una situación de vulnerabilidad, “al contrario, sostienen que deben ser devueltas a su país. Esa diferencia de trato evidencia que el criterio no es la protección de las mujeres en sí misma, sino quiénes son consideradas merecedoras de esa protección en un momento concreto y frente a un enemigo concreto”.

La activista conecta esta caracterización del hombre africano como potencial agresor sexual, con toda una herencia colonial, y denuncia que, a diferencia de lo que sucede cuando quien comete un acto de violencia sexual es blanco, cualquier agresión cometida por un hombre racializado situa a millones de hombres bajo sospecha: “La violencia sexual existe y debe perseguirse siempre, independientemente del origen del agresor. Pero utilizarla selectivamente para construir una categoría racial de hombres peligrosos es racista”. 

Álvarez denuncia un marco en el que medios de comunicación y políticos han repetido a todas horas la idea de que se sufre una “invasión” a manos de persona que constituyen una “amenaza”, ante la que la población estaría desprotegida, un discurso que construye “el escenario emocional necesario para que determinadas respuestas violentas parezcan razonables”, algo que ha llevado a ataques tanto contra personas migrantes, como contra ceutíes racializados.

“No se trata únicamente del reparto de gas pimienta por parte del agitador y racista Juan Ruiz junto a miembros de la organización la Revuelta. Se trata de qué ocurre cuando se normaliza la idea de que determinados cuerpos son una amenaza y, simultáneamente, se legitima que la ciudadanía se arme simbólica o materialmente para defenderse de ellos y se acepte o valide el uso de la violencia”, apunta la activista.

Como le pasó a la sobrina de Fátima en la manifestación, los casos de vecinos ceutíes que han sufrido agresiones por su racialización son numerosos, mientras alarma el hecho de que sucedan sin mucho reparo ante la cámara, como ocurrió el pasado 17 de agosto a un periodista del Pueblo de Ceuta, atacado mientras hacía su trabajo.

El pasado lunes, otro ceutí denunciaba haber sido agredido por dos personas que de nuevo “le confundieron con un ciudadano marroquí”. El ataque sucedió en pleno centro de la ciudad, donde el hombre fue atacado e increpado por dos vecinos que se acercaron intencionadamente para insultarle, golpeándole uno de ellos en la cara, según relató el denunciante ante los medios. El agredido terminó mostrando su DNI para confirmar que era español, ante lo que los atacantes huyeron del lugar.

Las tensiones raciales que se están avivando en la ciudad autónoma se inscriben en un marco que tilda a quienes llegaron a Ceuta los últimos días de julio como “invasores”. Según denunciaba el diputado Mohamed Mustafa en una entrevista reciente con El Salto, presentar a estas personas como invasores, está permitiendo que se les pueda atacar, mientras que el discurso del miedo, habilita que cualquier ilegalidad pueda ser permitida. Para el periodista Youssef M. Ouled, presentar a las personas migrantes “como ‘invasores’, ‘violadores en masa’ y ‘armas’ en una supuesta ‘guerra híbrida’”, permite que dejen de ser vistos como personas “con derechos y dignidad”, y pasen a ser algo “contra lo que se puede ejercer todo tipo de violencia social e institucional”.

La entrada El racismo asalta Ceuta: agresiones a menores, gas pimienta y ataques contra vecinos se publicó primero en SOS Racisme.

La brutal paliza que propinaron dos agentes de la policía a una familia afrocolombiana en València continúa su periplo judicial. Los hechos tuvieron lugar el 17 de mayo de 2025, cuando varios agentes de la Policía Nacional acabaron deteniendo a cinco ciudadanos colombianos tras ser golpeados en plena calle San Vicente.

Varios testigos grabaron la actuación de los agentes con su móvil, en unas imágenes en las que se puede apreciar como un agente de la policía nacional coge por el cuello y por detrás a una de las denunciantes, tirándola brutalmente al suelo. Ya en el suelo, otro policía la aporrea con saña en el cuerpo. Inmediatamente después, el primero se une a otros dos que comienzan a pegarle a una segunda persona que no se alcanza a ver bien en el vídeo. Al terminar de golpearla, uno de ellos vuelve con la mujer que todavía no se recupera, tumbada en el suelo, propinándole un fuerte golpe con la porra a la altura de la cabeza.

Tras estos 8 segundos, continúa la grabación hasta finalizar, pudiéndose observar como la agarran violentamente, cara al suelo, para finalmente esposarla. Durante todo el vídeo se observa, en el ángulo superior derecho, cómo otro policía tiene detenida durante todo el tiempo a otra persona, que está de pie, por la fuerza. Finalmente, llega una patrulla y se llevan a la persona que estaba retenida de pie y también se llevan a rastras a la mujer. En los últimos segundos del vídeo se pueden observar aproximadamente a 10 policías involucrados.

Los hechos fueron condenados desde numerosos colectivos y organizaciones, que calificaron como “brutal” la actuación policial y hasta el entonces presidente de Colombia, Gustavo Petro, llegó a condenar la agresión a través de sus redes sociales, solicitando, además, explicaciones al Gobierno de España.

La querella judicial se abre camino

Las víctimas de dicha actuación policial denunciaron a los agentes por utilizar “una fuerza totalmente desproporcionada e innecesaria”. El juzgado admitió la querella y la jueza citó a los denunciantes y a los denunciados.

El juzgado de instrucción número 20 de València, que investiga los hechos, citó hace unos días a los agentes en calidad de investigados para continuar con las diligencias. Los policías acusados acudieron acompañados por sus respectivos abogados y, según publica el diario Levante-EMV, se ampararon en su derecho constitucional a no declarar.

En el mismo medio, el abogado de las afectadas, el penalista Juan Molpeceres, califica como “curioso que los policías no den su versión de los hechos” lo que “cuando menos, resulta sospechoso”. Molpeceres señala que los agentes solo se han limitado a aportar una serie de pruebas con la supuesta pretensión de “encajar conductas de mis representados en espacios en los que no hay vídeos, lo que, además de ser una casualidad, llama poderosamente la atención”.

La entrada Imputan a los policías que pegaron una paliza a una familia afrocolombiana se publicó primero en SOS Racisme.

Por primera vez, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH) en Estrasburgo ha admitido a trámite una demanda — presentada por Irídia en nombre de la víctima— por unos hechos ocurridos el 12 de enero de 2020 en el Centro de Internamiento de Extranjeros (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. Así lo ha comunicado el TEDH al Gobierno de España, quien no llevó a cabo en el momento de la denuncia la investigación efectiva correspondiente.

Ahora, tras la admisión a trámite de la demanda, el Tribunal de Estrasburgo examinará el caso y el Gobierno “tendrá que dar explicaciones sobre las carencias en la investigación de este caso en particular y sobre los protocolos de prevención de los malos tratos en los CIE a nivel general”, se puede leer en la nota de prensa enviada por Iridia, quien denuncia que, ante una denuncia por un posible caso de tortura, se produjeron ciertas irregularidades. Denuncia Iridia que “las imágenes de las cámaras de seguridad no se custodiaron adecuadamente por parte del CIE, de forma que no se pudieron recuperar cuando así lo ordenó el juez”, que el denunciantes “fue expulsado del país antes de que pudiera declarar sobre los hechos”.

El denunciante, que tras ser expulsado pudo volver a territorio español, finalmente pudo declarar y “se ratificó íntegramente en su denuncia”. El reconocimiento efectuado por parte de un médico forense, además, acreditó, “tanto la existencia de un eritema compatible con la agresión como secuelas psicológicas relacionadas con los hechos denunciados”.

Una causa sobreseída por la justicia española que ahora el TEDH pide reabrir

Según se puede leer en la demanda “se invoca una vulneración de los artículos 3 (en sus dimensiones material y procesal), y 13 del Convenio Europeo de Derechos Humanos, en relación con el artículo 1 del mismo, por la existencia de actos que pueden constituir tortura y/o tratos inhumanos o degradantes, por la ausencia de una investigación efectiva y la negativa a abrir un juicio contra los presuntos autores, así como por el incumplimiento del derecho a un recurso efectivo”.

El demandante alega que el 12 de enero de 2020, y tras discusión, “un agente de policía lo siguió por las escaleras mientras se dirigía a su habitación, y presuntamente le golpeó en el cuello con el puño, lo que le hizo caer. Posteriormente, lo arrastró escaleras abajo. A continuación, le puso la rodilla sobre el cuello para inmovilizarlo”, se lee en el documento remitido por el TEDH. Tras esto, y “con la ayuda de otros agentes, trasladaron al demandante a la enfermería, donde se le administró Diazepam, y después fue enviado de vuelta a su habitación. Esa misma noche, más tarde, el demandante intentó suicidarse con un cordón de zapato. Otros internos alertaron a los agentes de policía. Fue trasladado a la enfermería y posteriormente puesto en aislamiento”. Ese mismo día se llevó a cabo un reconocimiento médico y en el informe emitido se diagnosticó al demandante un síndrome de abstinencia de cocaína y un leve eritema en el cuello”.

Por primera vez, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH) en Estrasburgo ha admitido a trámite una demanda — presentada por Irídia en nombre de la víctima— por unos hechos ocurridos el 12 de enero de 2020 en el Centro de Internamiento de Extranjeros (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. Así lo ha comunicado el TEDH al Gobierno de España, quien no llevó a cabo en el momento de la denuncia la investigación efectiva correspondiente.

Ahora, tras la admisión a trámite de la demanda, el Tribunal de Estrasburgo examinará el caso y el Gobierno “tendrá que dar explicaciones sobre las carencias en la investigación de este caso en particular y sobre los protocolos de prevención de los malos tratos en los CIE a nivel general”, se puede leer en la nota de prensa enviada por Iridia, quien denuncia que, ante una denuncia por un posible caso de tortura, se produjeron ciertas irregularidades. Denuncia Iridia que “las imágenes de las cámaras de seguridad no se custodiaron adecuadamente por parte del CIE, de forma que no se pudieron recuperar cuando así lo ordenó el juez”, que el denunciantes “fue expulsado del país antes de que pudiera declarar sobre los hechos”.

El denunciante, que tras ser expulsado pudo volver a territorio español, finalmente pudo declarar y “se ratificó íntegramente en su denuncia”. El reconocimiento efectuado por parte de un médico forense, además, acreditó, “tanto la existencia de un eritema compatible con la agresión como secuelas psicológicas relacionadas con los hechos denunciados”.

Una causa sobreseída por la justicia española que ahora el TEDH pide reabrir

Según se puede leer en la demanda “se invoca una vulneración de los artículos 3 (en sus dimensiones material y procesal), y 13 del Convenio Europeo de Derechos Humanos, en relación con el artículo 1 del mismo, por la existencia de actos que pueden constituir tortura y/o tratos inhumanos o degradantes, por la ausencia de una investigación efectiva y la negativa a abrir un juicio contra los presuntos autores, así como por el incumplimiento del derecho a un recurso efectivo”.

El demandante alega que el 12 de enero de 2020, y tras discusión, “un agente de policía lo siguió por las escaleras mientras se dirigía a su habitación, y presuntamente le golpeó en el cuello con el puño, lo que le hizo caer. Posteriormente, lo arrastró escaleras abajo. A continuación, le puso la rodilla sobre el cuello para inmovilizarlo”, se lee en el documento remitido por el TEDH. Tras esto, y “con la ayuda de otros agentes, trasladaron al demandante a la enfermería, donde se le administró Diazepam, y después fue enviado de vuelta a su habitación. Esa misma noche, más tarde, el demandante intentó suicidarse con un cordón de zapato. Otros internos alertaron a los agentes de policía. Fue trasladado a la enfermería y posteriormente puesto en aislamiento”. Ese mismo día se llevó a cabo un reconocimiento médico y en el informe emitido se diagnosticó al demandante un síndrome de abstinencia de cocaína y un leve eritema en el cuello”.

El demandante fue expulsado del país apenas 11 días más tarde de los hechos que se relatan, sin haber podido declarar y después de que su abogado presentara un informe con los hechos al juez de guardia y se pidiera una investigación de los hechos y medidas cautelares. El juez sobreseyó la causa “por falta de pruebas suficientes”, lo que fue respondido por el abogado del demandante con una queja “por la falta de una investigación suficiente”. Tras solicitar la reapertura del caso, en noviembre de ese mismo año, el juez instructor lo reabrió. Como el demandante había vuelto a España, en febrero de 2021 pudo declarar sobre los hechos. A pesar de haberlas solicitado el juez, las autoridades policiales no aportaron la totalidad de las grabaciones de las cámaras de seguridad del recinto donde el demandante declara que ocurrieron los hechos.

A pesar de presentar un recurso en la Audiencia Provincial, esta lo desestimó el recurso y confirmó el sobreseímiento del caso

Tres años más tarde, en junio de 2024, el juez instructor de lo penal sobreseyó las actuaciones y decidió no procesar a los agentes de policía “porque no resultaba suficientemente justificada la comisión de ningún hecho de relevancia pena”, se lee en el resumen remitido por el TEDH sobre el caso. “El juez consideró que, aunque no estaba clara la razón concreta por la que el demandante había caído por las escaleras —dado que las grabaciones de las cámaras disponibles no cubrían esa zona en concreto—, la conducta de los agentes de policía era compatible con sus declaraciones, según las cuales estaban intentando calmar al demandante, que había subido las escaleras gritando y golpeando la barandilla, y no lo habían tocado en ningún momento. Además, tras el incidente lo habían llevado a la enfermería porque mostraba signos evidentes de agitación”. A pesar de presentar un recurso en la Audiencia Provincial, esta lo desestimó el recurso y confirmó el sobreseímiento del caso, el recurso de amparo presentado por el demandante no fue admitido a trámite.

Ante estos hechos el TEDH pide que el Gobierno aclare si el demandante fue sometido a un trato degradante y si la investigación llevada a cabo se hizo de manera escrupulosa. Además de solicitar copias de las grabaciones y otros materiales de la investigación, “se requiere al Gobierno demandado que aporte información sobre la estrategia contra la violencia aplicada en el CIE de la Zona Franca de Barcelona, sobre las medidas implementadas en el CIE para erradicar el maltrato físico, y sobre la formación en comunicación intercultural, técnicas físicas de contención y prevención del maltrato recibida por los agentes de policía que trabajaban en el CIE y que estuvieron implicados en los hechos del 12 de enero de 2020”.

Un paso importante

Iridia ha calificado la decisión del TEDH como “relevante”, ya que “permitirá examinar las obligaciones del Estado de proteger a las personas privadas de libertad y de investigar de manera rigurosa, independiente y efectiva cualquier denuncia de tortura o malos tratos”, algo “especialmente importante en los Centros de Internamiento de Extranjeros, unos espacios de privación de libertad en los que las personas internas se encuentran en una situación de particular vulnerabilidad y bajo la custodia directa del Estado”.

Iridia: “Es un paso muy importante para luchar contra la impunidad de lo que ocurre en los CIE”

No es la primera vez que Iridia y otros grupos de defensa de los derechos humanos pone el foco en los CIE, considerados espacios de “no-derecho”, ya que no solo “implican la privación de libertad por motivos estrictamente administrativos, vinculados a políticas públicas de control de fronteras”, sino también porque “no disponen de mecanismos reales y efectivos de prevención de la tortura”. A esto se le suman los numerosos obstáculos “estructurales” que suelen dificultar los procesos de denuncia  en estos centros y que “impiden a las personas internas acceder a la justicia en igualdad de condiciones con el resto de la población”. “Es un paso muy importante para luchar contra la impunidad de lo que ocurre en los CIE”, asegura el abogado Ton Mansilla, abogado especializado en derechos humanos en Iridia.

La entrada El TEDH investigará por primera vez una demanda por malos tratos en un CIE español se publicó primero en SOS Racisme.

Només s’atendran casos d’especial emergència.

• Correu: denuncia@sosracisme.org

Durant el mes d’agost, el nostre servei estarà en mode guàrdia. Les respostes poden experimentar retard.

Per a denúncies d’EMERGÈNCIA, seguir els següents passos:

1. Explicar breument el motiu, detallant data i lloc dels fets.

2. Adjuntar aquells documents que cregui necessaris perquè valorem el cas.

3. Indicar-nos un número telefònic al qual comunicar-nos. Correu: denuncia@sosracisme.org

Altres vies de contacte:

• WhatsApp 652 87 34 06 (escrit i àudio). Si el motiu NO és una denúncia, si us plau comunicar-se a través de les següents vies.
  • Formació: formacio@sosracisme.org
  • Comunicació, premsa, mitjans: comunicacio@sosracisme.org
  • Administració: administracio@sosracisme.org
  • Sensibilització: sensibilitzacio@sosracisme.org
  • Direcció: coordinacio@sosracisme.org

La entrada Avís: De l’1 fins el 31 d’agost tanquem l’atenció del SAiD se publicó primero en SOS Racisme.

El 24 de juliol de 2025, Mamedi, jove nascut i criat a Montornès del Vallès, va morir per un tret d’arma de foc a l’interior de les dependències de la Policia Local. La seva mort va commocionar profundament el municipi i va generar una àmplia preocupació entre familiars, amistats, veïnat i entitats socials davant les circumstàncies en què es van produir els fets.

Un any després, la família encara no ha pogut enterrar el cos. La necessitat de continuar practicant diligències d’investigació ha impedit que, fins al dia d’avui, el procés de dol i de comiat hagi pogut començar. Aquesta situació ha prolongat un patiment que va molt més enllà de l’àmbit judicial i continua tenint un profund impacte emocional sobre la família.

Aquest primer aniversari coincideix amb una novetat judicial especialment rellevant. Recentment, l’Audiència Provincial de Barcelona ha estimat el recurs presentat per la família, ha revocat la resolució del jutjat d’instrucció que havia denegat la pràctica de diverses diligències d’investigació i n’ha ordenat la pràctica, en considerar que la seva denegació generava una situació d’indefensió per a la família. Aquesta resolució representa un punt d’inflexió en el procediment judicial i reforça la necessitat que la investigació continuï avançant amb totes les garanties.

Coincidint amb aquest primer aniversari, familiars, amistats, veïnat i entitats convoquen una nova mobilització a Montornès del Vallès per reclamar veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició, així com per reiterar la necessitat que els fets s’esclareixin mitjançant una investigació exhaustiva, efectiva.

Des de l’inici del procediment judicial, l’advocat de la família ha posat de manifest l’existència de contradiccions entre l’acta d’aixecament del cadàver, l’informe d’autòpsia i les declaracions dels agents implicats. Aquestes contradiccions afecten aspectes rellevants per comprendre què va passar la nit del 24 de juliol de 2025 i reforcen la necessitat que la investigació continuï avançant amb totes les garanties que un cas d’aquestes característiques requereix.

Amb l’objectiu d’esclarir aquests interrogants, la família va sol·licitar fa mesos la pràctica de diverses diligències d’investigació. Entre elles, la revisió de determinades lesions recollides en l’acta d’aixecament del cadàver que no consten en l’informe forense, així com la realització d’una nova prova pericial per determinar amb més precisió la posició que ocupava Mamedi en el moment de rebre el tret. Segons la defensa, aquestes diligències podrien aportar nous elements tècnics que contribuïssin a reconstruir els fets amb la màxima objectivitat possible.

Tanmateix, el Jutjat d’Instrucció va denegar la pràctica d’aquestes diligències, una decisió que va portar la família a presentar un recurs davant l’Audiència Provincial de Barcelona. Paral·lelament, el procediment ha estat marcat per períodes d’inactivitat que han endarrerit l’avanç de la investigació i han prolongat l’espera de la família que, un any després, continua sense haver pogut recuperar el cos de Mamedi per donar-li una sepultura digna i iniciar el procés de dol.

Un any després de la seva mort, moltes de les preguntes que la família planteja des del primer dia continuen sense una resposta clara. Per aquest motiu, considera imprescindible que la investigació es desenvolupi amb el màxim rigor, que s’esgotin totes les vies d’investigació disponibles i que es practiquin totes les diligències necessàries per contribuir a l’esclariment complet dels fets.

El recurs presentat per la família davant l’Audiència Provincial de Barcelona ha suposat un punt d’inflexió en el procediment judicial. En la seva resolució, el tribunal revoca la decisió del jutjat d’instrucció que havia denegat la pràctica de diverses diligències d’investigació i n’ordena la realització, en considerar que la seva negativa generava una situació d’indefensió per a la família i privava la investigació d’elements tècnics rellevants per a l’esclariment dels fets.

L’Audiència recorda que la mort d’una persona a l’interior d’una dependència policial constitueix un fet d’especial gravetat i assenyala que, precisament per aquest motiu, els poders públics tenen l’obligació de garantir una investigació «especialment rigorosa, eficaç i capaç de determinar de manera indubtable si l’ús de la força va ser necessari i proporcionat», d’acord amb la jurisprudència europea i estatal aplicable en casos de morts sota custòdia o derivades de l’ús de la força policial.

En aquesta mateixa resolució, el tribunal considera que la prova pericial sol·licitada per la família no constitueix una petició «superflua o dilatòria», sinó una diligència pertinent que pot aportar informació objectiva sobre la posició que ocupava Mamedi en el moment de rebre el tret. Segons recull l’auto, aquesta prova podria «reconstruir amb objectivitat la dinàmica dels fets i confirmar, o si escau refutar, la versió oferta per l’agent implicat».

Més enllà del seu valor jurídic, aquesta resolució envia un missatge clar: davant la mort d’un ciutadà a l’interior d’una dependència policial, la investigació no pot donar per tancada cap hipòtesi sense haver esgotat abans totes les diligències útils i pertinents. L’objectiu d’aquestes proves és garantir que els fets s’aclareixin amb el màxim rigor, transparència i objectivitat.

En paraules de l’advocat de la família, Eduardo Cáliz, la resolució de l’Audiència «ha de permetre avançar cap a un coneixement complet de la veritat i garantir les respostes que la família reclama des del primer dia». Tal com ha reiterat durant tot el procediment, «la família només demana veritat, justícia i una investigació a l’altura de les exigències d’un Estat de dret».

La continuïtat del procediment judicial, juntament amb els obstacles i els retards que han marcat la investigació durant aquests mesos, ha tingut conseqüències especialment doloroses per a la família de Mamedi i per al seu entorn més proper. Un any després de la seva mort, encara no ha estat possible recuperar el seu cos per procedir al seu enterrament i iniciar el procés de comiat i de dol. Aquesta situació excepcional ha fet que, dotze mesos després dels fets, la seva mare, la resta de familiars, les seves amistats i una part important de la comunitat continuïn esperant poder acomiadar-se d’ell amb la dignitat que mereix qualsevol persona.

La impossibilitat de donar sepultura a Mamedi ha tingut un profund impacte emocional sobre tota la família i, de manera especialment intensa, sobre la seva mare. Alhora, aquesta espera també ha marcat les persones que l’estimaven i el conjunt de la comunitat que, des del primer dia, ha acompanyat la família i continua reclamant que els fets s’esclareixin amb totes les garanties. El dret a poder acomiadar-se d’un ésser estimat forma part d’una necessitat profundament humana i col·lectiva que, en aquest cas, continua interrompuda un any després.

Més enllà de les implicacions jurídiques, aquesta situació posa de manifest les conseqüències que poden tenir els retards i els obstacles en una investigació d’aquestes característiques. Quan una família no pot recuperar el cos del seu ésser estimat durant un període tan prolongat, el procediment judicial no només afecta l’esclariment dels fets, sinó també la possibilitat d’iniciar el procés de dol i de reconstruir la vida després de la pèrdua. Aquestes circumstàncies poden comportar situacions de revictimització, en obligar les víctimes i el seu entorn a conviure durant mesos amb una pèrdua que encara no han pogut tancar.

Per a la família de Mamedi, conèixer tota la veritat sobre el que va succeir la nit del 24 de juliol de 2025 i poder recuperar finalment el seu cos no són dues qüestions separades. Formen part d’un mateix procés: el dret a una investigació rigorosa, independent i desenvolupada amb totes les garanties, així com el dret a acomiadar-se del seu fill i donar-li una sepultura digna.

La mobilització convocada amb motiu del primer aniversari de la mort de Mamedi neix de la voluntat d’acompanyar la seva família, mantenir viva la seva memòria i reclamar que la investigació continuï avançant amb el rigor, la transparència i totes les garanties que un cas d’aquestes característiques exigeix.

La mort d’una persona a l’interior d’una dependència policial constitueix un fet d’especial gravetat que requereix una investigació exhaustiva, independent i efectiva. En aquest sentit, la recent resolució de l’Audiència Provincial de Barcelona reforça la necessitat que s’esgotin totes les diligències d’investigació pertinents per contribuir a l’esclariment objectiu dels fets.

Des del primer dia, la Plataforma Justícia per Mamedi ha mantingut una mateixa reivindicació: que s’investiguin totes les circumstàncies de la mort de Mamedi amb el màxim rigor, transparència i respecte als drets de la família. La resolució de l’Audiència Provincial representa un pas important en aquesta direcció, però la investigació continua oberta i encara queden interrogants per aclarir.

Amb aquesta finalitat, es convoca una concentració el dissabte 25 de juliol de 2026 a les 18:30h, al carrer de la Llibertat s/n (davant de l’Escola Marinada – Montornès Nord)  de Montornès del Vallès, per reclamar veritat, justícia i reparació, i per exigir que els fets s’esclareixin amb totes les garanties.

Aquesta mobilització vol ser també una crida col·lectiva a la defensa dels drets humans, del dret a la veritat i del dret de totes les famílies a una investigació efectiva quan una persona mor sota custòdia policial. Un any després, la família continua sense haver pogut acomiadar-se del seu fill. Per això, la societat no pot permetre que aquest cas caigui en l’oblit fins que s’esclareixin completament els fets.

Compte: ES41 3025 0005 8414 3332 8366
PayPal: https://PayPal.me/cnaacat

Contactes per a mitjans
Advocat
Eduardo Cáliz | 667 880 061 | eduardo.caliz.robles@gmail.com

Portaveus
Cheikh Drame Tine | 631 211 148 | cheikh.drametine@gmail.com
Jenabou Dembaga Susoko | 635 38 23 34 | justiciaparamamedi@gmail.com
Fatiha El Mouali | justiciaparamamedi@gmail.com 

La entrada Comunicat de col·lectius, plataformes i activistes antiracistes per demanar veritat i justícia per Mamedi: després d’un any d’impunitat se publicó primero en SOS Racisme.

L’Adel va anar a la comissaria del Cos Nacional de Policia espanyola de Sant Feliu de Guíxols per renovar la documentació de residència i va acabar patint una agressió que li ha deixat seqüeles físiques i psicològiques. La jutgessa que instruïa el seu cas va demanar les imatges dels fets, però havien estat esborrades.

El dia que l’Adel va anar a la comissaria de la policia espanyola de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), a les nou menys deu del matí, per renovar el seu permís de residència, va canviar-li la vida per sempre. Mai va pensar que el tràmit que havia fet en altres ocasions acabaria amb una agressió que, segons un informe del Centre d’atenció a víctimes de maltractaments i tortura Sira, pot ser tipificada com a tortura. Va ser l’1 de juliol de 2022. “Encara ara tinc marques”, explica quan han passat quatre anys.

L’Adel –que prefereix no aparèixer amb el seu cognom– té 47 anys i va néixer a Larraix, el Marroc. Amb 24 anys va marxar per començar una nova vida a Catalunya on es va casar, treballa com a pintor i té dos fills, un dels quals té una discapacitat del 80%. Actualment viu a Sant Joan de Palamós, a pocs quilòmetres de la comissària on es van produir els fets. 

“Quan vaig ingressar a la comissaria, em van portar primer a un despatx, que és on es lliura tota la documentació”, explica. “La portava preparada i ordenada, perquè sempre me la prepara el gestor anticipadament per a tenir-ho tot en ordre”, afegeix. Ja des d’un bon inici, segons relata, el tracte de l’agent que hi havia a la saleta va ser agressiu. De mal humor, li va etzibar que faltava el document que acreditava el pagament de taxes per poder renovar el permís de residència i ell li va respondre que si mirava el codi de barres del document podia comprovar que l’impost estava pagat. “Em va dir: ‘tu no em dius el que haig de fer’”, explica el veí de Sant Joan de Palamós.

Per sortir del mal tràngol, l’Adel va comentar a l’agent que si ho preferia, podia anar al banc a buscar el rebut i tornar, però el policia li va contestar que si marxava no podria tornar a entrar i hauria de demanar una nova cita. Veient que el policia no volia ajudar-lo, l’home va decidir marxar. Abans, però va expressar el seu descontentament amb la forma com l’havia tractat.

“Li vaig dir que ja agafaria una altra cita i me n’aniria a un altre lloc, però que no eren maneres de tractar la gent”, explica l’Adel. Aquella queixa va ser l’inici de tot plegat. “Què has dit, fill de puta?”, va cridar el policia. Ell es disposava a marxar i va ser aleshores quan el policia que hi havia a l’entrada de l’oficina li va demanar la documentació. L’Adel va començar a regirar les butxaques del seu pantaló de pintor i l’agent, abans que pogués fer res, se li va abraonar al damunt i el va reduir a terra.  

Segons l’Adel, els nivells de violència a partir d’aleshores van prendre una nova dimensió. “El policia que m’havia demanat la documentació, em va intentar agafar del coll fent-me com una clau, jo vaig moure el cap com a acte reflex, em vaig sobresaltar instintivament, però no vaig oposar resistència”, diu. Una vegada a terra van aparèixer quatre agents més i el van emmanillar. “Se’m van posar al damunt, em pressionaven la cara i les costelles contra el terra; i un per darrere em doblegava les cames com si m’estigués resistint”, recorda. Li van trencar les ulleres i això li va produir talls a les celles, el van arrossegar per terra produint-li lesions als genolls i quan el van posar de peus, un dels policies li va donar un cop de puny a la cara. 

En aquell moment, va aparèixer un policia de paisà que en paraules de l’Adel semblava el cap de la resta i que li va dir: “Estàs cridant a la meva comissaria; ara t’assabentaràs, moro de merda, et penses que estàs al Marroc? Resa al teu Déu, que ni ell et deslliurarà”. 

A continuació, el van portar per la força a la tercera planta de la comissaria. “Mentre pujava, sentia que m’anaven a matar. Pensava en els meus fills, tenia molta por de morir”, rememora. “No paraven de cridar-me: ‘Fill de puta, moro de merda, veniu aquí i us creieu els amos’”, explica.

L’Adel estava en xoc i quasi va perdre el coneixement. A la tercera planta el van ficar en una sala de tres metres quadrats que, assenyala l’Adel, “no tenia càmeres” i on dos dels policies mentre li posaven una porra al coll, li cridaven: “Et rebentaré el cap, el pixaré, et cremaré els papers”. 

L’Adel va preguntar-li al cap de la resta per què l’estaven tractant amb tanta violència, i l’agent li va donar un cop de taló a la cara que va fer que perdés una dent. “Després em va pegar una segona puntada amb el taló a l’esquena, que em va deixar una rascada important i aleshores, tots els policies em van començar a pegar: moltes puntades i cops estant estirat a terra, emmanillat per darrere”, explica. “Quan es van cansar, em van asseure en una cadira i em van emmanillar per sota del seient, en una postura incòmoda, que m’obligava a estar inclinat”, afegeix. 

L’Adel no entenia res i plorava de ràbia. Demanava anar al bany o aigua, però tot li era negat. Per contra, el policia que ell identifica com a cap el va amenaçar d’expulsar-lo de l’Estat espanyol i l’Adel va respondre-li que això no era potestat seva. Un altre agent va agafar-lo del coll de nou com a represàlia i aleshores l’Adel va caure desmaiat a conseqüència de la maniobra asfixiant. Al cap d’una estona es va despertar tot moll perquè li havien llençat aigua per despertar-lo. “Em vaig adonar que no sabien què fer amb mi i vaig percebre un canvi d’actitud”, diu. “En aquest moment, va aparèixer un nou agent vestit de paisà, d’uns 40 anys, que jo crec que era marroquí, amb bigoti, i em va explicar que havien trucat a l’ambulància”, diu.

Quan quatre anys després, l’Adel narra per darrer cop la seva experiència, assenyala que durant tot aquell temps es va sentir “segrestat”. 

Els dos infermers que el van veure a la saleta van assenyalar que no podien fer-li una valoració mèdica allà i van demanar de portar-lo al CAP. Els policies van acceptar la demanda, però, com farien durant tot el trasllat i la revisió mèdica, van indicar al personal mèdic que l’Adel era “molt perillós” i que calia tenir-lo controlat. Tres agents van pujar a l’ambulància i d’altres van seguir el vehicle fins al CAP de Sant Felius de Guíxols. Allà li van fer una revisió que va començar a les 10.17 hores del matí i va durar onze minuts. A continuació, el van conduir de nou a la comissaria on l’actitud va canviar una mica, assenyala la víctima. Li van deixar trucar a la família i també va poder contactar amb un advocat que li va facilitar el seu germà, tot i que els policies insistien que era millor que contractés un lletrat d’ofici.

Després de prendre-li les empremtes als calabossos, va poder reunir-se amb el seu advocat. L’Adel va demanar de declarar a Sant Feliu de Guíxols, però els agents es van mostrar contraris que ho fes fins que el lletrat va amenaçar de demanar l’habeas corpus –procediment per obtenir la immediata posada a disposició de l’autoritat judicial de qualsevol persona detinguda il·legalment– per invalidar la detenció. Aleshores, l’home va poder presentar-se davant la jutgessa, que el va deixar en llibertat.

Dies més tard, l’Adel presentaria una denúncia a través de SOS Racisme en la qual es demanaven les gravacions de les càmeres de videovigilància de la comissaria. Tanmateix, quan la magistrada va requerir la prova, les imatges havien estat esborrades. A més, l’Adel va presentar dos informes mèdics que certifiquen la violència rebuda: el primer molt exigu del CAP i un segon, hores més tard de ser agredit, quan ja estava en llibertat, de l’Hospital de Palamós. Aquest segon corroborava l’agressió. 

Tot i les proves, la causa va quedar arxivada. Va ser reoberta quan SOS Racisme va presentar un recurs a l’Audiència de Girona en el qual va presentar un informe pericial basat en el Protocol d’Istanbul. Al mateix temps, però, els agents del Cos Nacional de Policial (CNP) han denunciat l’Adel per atemptat contra l’autoritat.

El seu advocat actual considera que la fase d’instrucció del cas “és deficient” i apunta que “no s’ha fet la investigació pertinent per resoldre’l”. 

Quan l’Adel va sortir dels jutjats el va rebre el seu germà. Ja en llibertat, alguna cosa s’havia esquerdat dins seu. “Estava tan trencat, tan malament, tan destrossat que no tenia ni ganes de viure”, afirma. El germà, que viu a Cadaqués, li va dir si volia passar uns dies amb ell per descansar i l’endemà, amb tota la família, es va traslladar al poble del Cap de creus.

Segons relata, va ser a la platja del municipi que va tornar a veure els dos primers agents que havien començat l’agressió. Tot i que en un primer moment va pensar que era casualitat, després va considerar que era impossible que fossin allà per atzar. A menys de tres metres de distància, els agents comentàvem amb fanfarroneria com havien agredit l’Adel. “Em vaig posar molt nerviós i el meu germà va intentar calmar-me, dient-me que era el que estaven buscant, que era una provocació perquè jo reaccionés i poguessin justificar el que m’havien fet, així que vam decidir anar-nos-en de la platja”, diu. 

En la seva descripció dels fets, l’Adel esmenta diversos tipus de tortures físiques com puntades de peu, cops de puny, bufetades, maniobres per asfixiar-lo o obligar-lo a romandre en postures humiliants i estressants. Així mateix, també descriu tortura psicològica, com les amenaces que va rebre, els insults racistes o l’alternança de rols dels agents.

Per la seva banda, l’informe del Centre Sira, basat en el Protocol d’Istanbul, certifica la veracitat d’allò que descriu l’Adel i assenyala que algunes de les agressions viscudes per l’home encara eren visibles quan es va dur a terme la investigació, l’agost del 2024. En són exemple la pròtesi dental que porta o les ferides que té a la tíbia o a l’esquena.

Alhora, encara perduraven els símptomes d’estrès posttraumàtic.“Quan creuo la duana, amb el mateix cos de policies, sempre penso ‘a veure què passarà’, i a vegades els agents són molt educats i simpàtics, però fins que no veig la seva reacció estic nerviós”, explicava. En aquest sentit, l’informe apunta que l’home va patir una disminució de la gana i va perdre més de deu quilos després de patir l’agressió.

De la mateixa manera, segons l’informe de Sira, l’Adel presentava símptomes depressius. “Hi ha dies que estàs bé però i hi ha dies que estàs baix i te’n vas al fons, i venen els records, perds la força, i has d’estar lluitant per sobreviure. No hi ha la tranquil·litat d’una vida normal. No notes la felicitat que tenies abans. A vegades estic molt trist”, afirmava.

La entrada Un veí de l’Empordà denuncia la policia per tortura: “Deien que em rebentarien el cap, se’m pixarien i em cremarien els papers” se publicó primero en SOS Racisme.

Amb els vots favorables del govern (Junts i ERC), PSC, CUP i En Comú Podem i els contraris de PP i Vox, el Ple ha aprovat una moció impulsada pel grup local d’Amnistia Internacional i 27 entitats més per prendre mesures contra les identificacions per perfil racial. Concretament, seguint la recomanació del Defensor del Pueblo, proposen implementar uns formularis de parada, identificació i registre (FIP) en què es reculli la percepció de l’agent sobre la condició ètnica-racial de l’identificat, la condició autopercebuda i la nacionalitat de la persona identificada; el motiu de l’actuació policial; el resultat de l’acció i dades del lloc, hora, data i unitat policial.

Les persones identificades hauran de rebre una còpia del formulari. A més, amb dades anonimitzades, aquests formularis haurien de permetre detectar patrons de discriminació amb l’objectiu de prendre mesures correctives. La moció també contempla que l’Ajuntament mantingui un diàleg amb entitats de drets socials i altres col·lectius representants de minories ètnic-racials per informar sobre les dades dels formularis i millorar la confiança local. Finalment, demana fer formacions en bones pràctiques en intervencions policials no discriminatòries als agents de la Policia Local.

“Les parades i identificacions basades en el perfil racial són el resultat d’estereotips policials i socials pels quals determinats grups de persones són assenyalats amb més freqüència com a possibles sospitosos de certs tipus de delictes, en funció de la seva pertinença a una determinada raça, origen ètnic o color de pell”, recull la proposta, “per tant, no respecten el principi d’igualtat ni el dret a la no-discriminació, ja que l’actuació policial no es basa en criteris raonables i objectius per a la prevenció del delicte, sinó en característiques físiques o trets percebuts de la persona”.

Tal com va publicar la Directa en un reportatge el setembre passat, els Mossos d’Esquadra reconeixien que de les 1.042.845 identificacions del 2024, 508.419 van ser a persones sense nacionalitat espanyola. Això representa que un 16,15% de la població estrangera de Catalunya va ser identificada, 10 punts menys que la població amb nacionalitat espanyola. “Dins d’aquest mig milió llarg, el percentatge més gran va tenir per objectiu persones provinents de diferents zones d’Àfrica (220.510) i d’Amèrica, (142.298), a molta distància de les que tenien nacionalitats d’altres estats membres de la Unió Europea (72.162)”, recull l’article.

“És una cosa molt freqüent i que evidencia la profunditat del racisme judicial, policial, ja que al final també la policia és una eina”, va dir el president de SOS Racisme Catalunya, Cheikh Drame, en una entrevista a elCugatenc arran de la seva participació a l’edició de l’any passat del Congrés de Joves per la Pau – Arcadi Oliveres, promogut per la Universitat Internacional de la Pau (Unipau), “Eduard Sallent, cap de Mossos d’Esquadra, en una entrevista als Matins de TV3 amb la Lídia Heredia, diu que és cert que la policia té un biaix ètnic”. Set anys abans, també de la mà de la Unipau, en aquest cas al curs d’estiu, Beatriu Guarro, professora emèrita del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i membre de SOS Racisme, ja advertia d’aquest fenomen i deia que només calia complir la llei.

La seva organització ha fet un seguiment de les identificacions per perfil racial, amb una campanya de sensibilització i incidència així com informes com Vigilància 2.0 (2021) on s’evidenciava que per cada persona amb DNI se n’identificaven 3,48 d’estrangeres: “Malgrat que la desproporció hagi baixat en la majoria de les Àrees Bàsiques Policials també analitzades en l’anterior informe L’aparença no és motiu, aquesta continua sent molt elevada, fet que vol dir que la diferència entre les identificacions a població estrangera i població nacional segueix existint”.

En clau local, Amnistia Internacional va publicar a l’abril l’article Pareu el racisme, no les persones – Campanya #AtureuElRacisme, un escrit publicat a elCugatenc on posava les bases de la campanya en clau local. A partir d’aquesta feina, van sumar el suport de col·lectius fins aconseguir-ne 27 més per presentar la moció: Refugees Welcome, QgatSud, Sindicat de Llogateres, Marea Blanca, Plataforma de Pensionistes, Gilgal Solidari, elCugatenc, Enginyeria Sense Fronteres, Unipau, Oxfam Intermón, Associació de Joves Africans de Catalunya (AJAC), Amics del Poble Yazidita, Fora de Quadre, Nuevos Pasos, Petits Músics del Món, Aula de So, la Floresta contra Fronteres, Irídia, SOS Racisme, Fundació Bayt al-Thaqafa, Mujeres Palante, Migress, Regularización Ya, Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC), Trenzadas, Cooperativa la Tregua i Entitats Catalanes d’Acció Social.

La moció ha arribat al Ple com a proposta d’En Comú Podem i de la CUP i ha aconseguit un consens ampli. Juanma Cayuelas, regidor d’En Comú Podem, ha argumentat que les identificacions per perfil racial generen desafecció ciutadana i per això la formació ha de permetre reforçar les actuacions de la Policia Local. En la mateixa línia, la portaveu de la CUP, Ariadna Sierra, fent un símil amb la detecció i correcció de negligències sanitàries, ha defensat que la moció només pretén donar més eines a la policia, permetent que les actuacions quedin documentades: “És una garantia per a la ciutadania i també per als agents perquè dona garanties sobre la seva actuació”.

La proposta ha tingut el suport del responsable polític de la Policia Local, el tinent d’alcaldia Bernat Picornell (ERC), que, seguint la línia dels proposants, ha assegurat que els formularis esdevenen una eina de transparència que protegeix la ciutadania però també dona garanties als agents en les seves actuacions. Per això, s’ha compromès a convocar una reunió entre les entitats proposants i la Policia Local per estudiar com concretar les mesures a través d’una instrucció interna.

José Gallardo, regidor del PSC, tot i el vot favorable, ha mostrat una certa discrepància. Ha defensat que els agents ja actuen sota principis de legalitat, proporcionalitat i servei a la ciutadania: “No compartim discursos que puguin generar desconfiança”. Ara bé, considera que els formularis no són mecanismes de control sinó una garantia per als agents i per als ciutadans identificats i detinguts. Això hauria de permetre, a ulls del socialista, incrementar la confiança de la ciutadania envers la policia.

Però el PP i Vox ho veuen just a la inversa. Alfredo Bergua, regidor popular, ha assegurat que l’enfocament de la moció suposa partir de la idea que els agents actuen de forma incorrecta i, per tant, han de ser fiscalitzats. De fet, assegura que ja comuniquen les detencions i identificacions al Ministeri Fiscal i actuen sota un codi deontològic. “Cap agent hauria d’estar obligat a explicar percepcions personals perquè la seva funció és actuar davant de conductes o indicis, no classificar les persones”, ha argumentat, tot dient que no s’ha detectat un problema de perfilament racial a la ciutat, “la millor garantia és dotar la policia de recursos”.

Gairebé el mateix ha dit el portaveu de Vox, Marcos Rodríguez, que ha assenyalat ERC, com a encarregada de l’àrea de Seguretat, perquè, considera, assenyala els agents. Més enllà del qüestionament dels populars, que Vox comparteix, el seu portaveu també ha dit que el formulari esdevé una càrrega de feina per als agents. Com que en les intervencions dels partits de dretes, han criticat Junts per alinear-se amb les esquerres, el tinent d’alcaldia Jordi Puigneró ha rebatut que la moció pretén aplicar millores als protocols tot i que ha reconegut que “no hi ha notícies que a Sant Cugat hi hagi aquesta problemàtica”.

La entrada El Ple aprova implementar un formulari per detectar i prevenir les aturades i identificacions policials per perfil racial a Sant Cugat del Vallès se publicó primero en SOS Racisme.

A la recta final del procés de regularització extraordinària, la violència institucional als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) del Regne d’Espanya no cessa i s’agreuja. Aquests dies Henry Josué Vargas, una persona hondurenya privada de la seva llibertat al CIE de València, denunciava la brutal violència rebuda per part dels agents policials que el traslladaven en el vol de deportació.

Aquests fets no són nous, les organitzacions que acompanyen persones migrants als CIE ho denuncien des de fa anys. En un comunicat emès recentment, diferents organitzacions de Barcelona posen en coneixement els greus casos de violència institucional dels darrers mesos al CIE de la Zona Franca. Aquestes situacions van ser denunciades per les vies legals oportunes a la direcció del CIE, als jutjats de control i al Defensor del Poble. El comunicat assenyala que la resposta que reben és el silenci administratiu, l’arxivament de les denúncies i la manca d’investigació dels fets exposats. Això reflecteix el coneixement i la complicitat estatal davant d’aquesta situació.

La violència als CIE s’exerceix per diferents vies: des de tractes degradants i vexatoris per part de la policia fins a la manca de compliment de les garanties legals mínimes. Les entitats denuncien que les persones reben insults i expressions humiliants de manera habitual, així com una relació constant basada exclusivament en ordres i crits, generant un clima d’intimidació, humiliació i desemparament.

Qui denuncia aquestes situacions a l’interior del CIE o organitza accions de resistència rep càstigs exemplificadors, com la deportació immediata sense ser notificades amb una antelació mínima. El preavís, que consisteix a informar les persones que la deportació es durà a terme en el termini de les següents 24 o 48 hores, està reconegut a la jurisprudència nacional i la legislació internacional, però al CIE de Barcelona no es compleix.

Una altra pràctica que es denuncia és la tancada prolongada a les habitacions, durant catorze i quinze hores diàries, cosa que genera ansietat, aïllament i un important deteriorament psicològic en les persones que passen pel CIE. Les organitzacions acompanyants denuncien que l’aïllament s’utilitza com a forma de càstig davant de les queixes o necessitats mèdiques urgents, com quadres d’ansietat.

Així, els organismes que haurien de brindar assistència exerceixen diferents formes de violència. L’assistència mèdica és deficient i es limita a sobremedicar, especialment les dones, davant de les diferents malalties que manifesten. Fins i tot hi ha hagut situacions en què el personal mèdic justifica la tancada com a moments de “vacances i descans”, quan les dones manifesten la seva preocupació per les obligacions que tenen fora, tant laborals com de cura a les seves criatures. Les organitzacions van acompanyar dones que es trobaven en període de lactància a qui se’ls van subministrar pastilles per interrompre la producció de llet sense explicació ni consentiment informat.

Per la seva banda, la violència que enfronten les dones que són mares s’estén a les criatures. S’han acompanyat situacions extremadament greus com la separació forçada amb nadons acabats de néixer que es trobaven lactat o trasllats a altres ciutats sense que els menors tinguessin persones responsables de la seva cura. La separació de mares dels seus fills és una de les moltes violències racistes, capitalistes i patriarcals que es perpetren contra les dones migrants i racialitzades.

Aquests fets no són casos aïllats, sinó que responen a la mateixa estructura racista, capitalista i patriarcal dels CIE. Tot això passa en un context marcat per l’entrada en vigor del Pacte Europeu de Migració i Asil, amb què els marcs jurídics europeus i internacionals continuen legitimant, aprofundint i normalitzant les violències envers les persones migrants.

Al Regne d’Espanya, mentre l’Estat promet drets a una part de la població migrant, s’agreugen les polítiques racistes contra una altra part d’aquesta població. Tot i això, la victòria recent dels moviments migrants amb l’aprovació de la regularització extraordinària obre un horitzó d’organització i lluita a tots els nivells per al tancament dels CIE. No és una demanda simbòlica, sinó una necessitat urgent per començar a destruir la maquinària de violència racista institucionalitzada que opera al cor de l’Europa fortalesa.

La entrada CIE: violència racista institucionalitzada se publicó primero en SOS Racisme.

“Nos hallamos ante un hecho grave: el fallecimiento de un ciudadano en el interior de unas dependencias policiales”.

Así se expresa la Audiencia de Barcelona para ordenar un impulso a la investigación de la muerte de Mohamadou Diawara, el joven con problemas de salud mental que murió el 24 de julio de 2025 tiroteado por un policía local de Montornès del Vallès (Barcelona) tras entrar en comisaría con un cuchillo.

Los magistrados encargados de revisar las decisiones del juez de Granollers revocan su negativa a analizar los orificios de bala del cadáver del joven, tal y como pedía la familia. El auto de la instancia superior, al que ha tenido acceso elDiario.es, envía además un mensaje claro al instructor: tiene “una obligación ineludible de llevar a cabo una instrucción exhaustiva”.

El abogado de la madre del fallecido, Eduardo Cáliz, celebra la decisión de la Audiencia y confía que la resolución “permita avanzar a un conocimiento completo de la verdad y garantice las respuestas que la familia reclama desde el primer día”. “Los familiares solo quieren verdad, justicia y una investigación a la altura de las exigencias de un Estado de Derecho”, agrega el letrado.

La familia denunció en un reportaje en elDiario.es el maltrato institucional de un caso que asocian con el racismo y la falta de comprensión de los cuerpos policiales con los problemas de salud mental que sufría el joven. A ello se sumó la paralización de la causa durante meses, que impide enterrar el cadáver del joven.

Diawara, que tenía diagnosticado un trastorno mental, murió con 22 años de un tiro mortal disparado por un agente de la policía local de Montornès, tras entrar en la comisaría con un cuchillo e intentar atacar a otra agente. No hay grabación del momento exacto de los disparos porque la cámara que debería haber captado los hechos estaba estropeada.

La investigación judicial contó, a las pocas semanas, con una conclusión rotunda de los Mossos d’Esquadra. La policía catalana remarcó que los agentes de Montornès actuaron en legítima defensa y que los disparos fueron “un medio necesario y proporcional para evitar daños irreparables”.

El abogado de la familia de Diawara reclamó una diligencia más para investigar más el caso, toda vez que del instante de los disparos no se conserva ningún vídeo.

En concreto, la defensa solicitó un informe médico forense que determinara la distancia entre el orificio de entrada y salida de la bala y la perpendicular de ambas. Todo ello con el objetivo de determinar la posición exacta del joven fallecido en el momento del disparo. El dictamen, destacó la defensa, es de “escasa dificultad” y no demoraría la investigación.

El instructor rechazó la petición de la familia al considerar que no estaba argumentada “con el debido rigor técnico ni jurídico” ni se concretaba su “utilidad para incidir de manera relevante” en el caso o complementar los informes periciales ya emitidos.

En cambio, la sección 6ª de la Audiencia de Barcelona sí considera pertinente el informe pericial solicitado por la familia. “Lo único que se solicita es que se tomen medidas de los orificios” de bala, zanja el tribunal.

La denegación realizada por el instructor, a juicio del tribunal que revisa sus decisiones, “genere una evidente indefensión” a la familia y vulnera su derecho a la tutela judicial efectiva, además de “privar a la causa de un elemento técnico para alcanzar la verdad material”.

Señalan los jueces que no pueden “ni deben” descartar ninguna de las dos versiones sobre los hechos ni “cerrar la puerta” a la realización de una prueba pericial para esclarecer “un extremo tan relevante para la causa” como es la posición del cuerpo del fallecido en el momento del disparo.

“La concreción de las mediciones balísticas solicitadas (distancias y perpendiculares entre los orificios de entrada y salida del proyecto) no constituye una petición superflua o dilatoria, sino una prueba pertinente”, concluyen los magistrados.

La familia del fallecido, incide su letrado, “solo ha pedido que se investiguen todas las circunstancias de la muerte de su hijo y que se lleve a cabo con la celeridad y dignidad que merece un caso como este”. “Lamentablemente, la instrucción ha sufrido retrasos continuos e injustificables”, apostilla Cáliz.

El tribunal recuerda la jurisprudencia europea y nacional que exige una investigación judicial “especialmente rigurosa, eficaz y capaz de determinar de manera indubitada si el uso de la fuerza fue necesario y proporcionado” en casos de muertes por el uso de la fuerza letal a manos de agentes de policía.

En suma, para los jueces la determinación científica de la posición “exacta” del cuerpo de Mohamadou Diawara en el momento de recibir el impacto de bala permitirá “reconstruir con objetividad la dinámica de los hechos y confirmar, o en su caso refutar, la versión ofrecida por el agente implicado”.

La entrada La Audiencia de Barcelona afea al juez que frene la investigación de la muerte del joven tiroteado por un policía local se publicó primero en SOS Racisme.