El pasado martes 5 de mayo co-organizamos junto al colectivo Don’t Hit a la negrx el encuentro <<Ballroom is Black. Desafíos antirracistas en la escena.>>, un espacio de reflexión sobre el antirracismo como práctica urgente, tanto dentro como fuera de la escena ballroom. 

Queremos agradecer a todas las personas que participaron en el encuentro y que compartieron sus reflexiones alrededor de los orígenes de y la ancestralidad ligada a la cultura ballroom, cómo se traslada de Estados Unidos a Abya Yala, y cómo se trata de una cultura o contracultura primero negra y después trans y la apropiación de esta, especialmente por personas blancas.

Agradecimientos:

• Ponencias:
  • Pantera Godoy: Artista, DJ, perfomer y activista afrotrans colombiana vinculada a la escena ballroom como territorio de resistencia, comunidad y afirmación. 
    • Resumen ponencia: Enfatizó el borrado de los orígenes de la cultura ballroom, e hizo un ejercicio de memoria recordando a figuras tan importantes como Crystal Labeija, quien empezó el sistema de casas, o la performer Paris Dupree, y de cómo se ha blanqueado la historia y herencia de aquellas personas que empezaron las primeras balls de los años 80 en el barrio de Harlem en Nueva York. Hoy en día el ballroom es considerado mainstream, y por este motivo no quiere que nos olvidemos de que “Ballroom is Black” (frase acuñada por la madre Malí) es un espacio de supervivencia, de goce, de cuidados creado y sostenido por personas negras y trans, y cualquier persona que forme parte tiene que interiorizarlo, reconocerlo y respetarlo. 
  • Cacao Díaz: Performer y vocalista que articula diversas disciplinas de las artes vivas y escénicas para construir relatos y vibraciones a partir de su experiencia vital como migrante y cuerpo trans.
    • Resumen ponencia: Compartió diferentes preguntas que tiene alrededor de la escena, como sus sentimientos encontrados con la categoría de “Sex Siren” de las balls, de cómo muchas veces las personas que compiten no han practicado el trabajo sexual como método de supervivencia, y cómo le parece una forma de apropiación. Reivindicó que enunciar “Ballroom is Black” en Europa, donde la mayoría de cuerpos son blancos, no tiene el mismo peso o sentido que enunciarlo en otros territorios como, por ejemplo, Colombia. 

Además queremos agradecer a Don’t Hit a la negrx por co-organizar este evento con nosotres.

Os dejamos algunas de las fotografías que hemos realizado del encuentro. 

_______ CATALÀ______

El passat dimarts 5 de maig vam co-organitzar amb el col·lectiu Don’t Hit a la negrx la trobada <<Ballroom is Black. Desafíos antirracistas en la escena.>>, un espai de reflexió sobre l’antiracisme com a pràctica urgent, tant dins com fora de l’escena ballroom.

Volem agrair a totes les persones que van participar en la trobada i que van compartir les seves reflexions al voltant dels orígens de i l’ancestralitat lligada a la cultura ballroom, com es trasllada dels Estats Units a Abya Yala, i com es tracta d’una cultura o contracultura primer negra i després trans i l’apropiació d’aquesta, especialment per persones blanques.

Agraïments:

• Ponències:
• Pantera Godoy: Artista, DJ, perfomer i activista afrotrans colombiana vinculada a l’escena ballroom com a territori de resistència, comunitat i afirmació.
  • Resum ponència: Va emfatitzar l’esborrament dels orígens de la cultura ballroom, i va fer un exercici de memòria recordant a figures tan importants com Crystal Labeija, qui va començar el sistema de cases, o la performer Paris Dupree, i de com s’ha blanquejat la història i herència d’aquelles persones que van començar les primeres balls dels anys 80 en el barri d’Harlem a Nova York. Avui dia el ballroom és considerat mainstream, i per aquest motiu no vol que ens oblidem que “Ballroom is Black” (frase encunyada per la mare Malí) és un espai de supervivència, de gaudi, de cures creat i sostingut per persones negres i trans, i qualsevol persona que formi part ha d’interioritzar-ho, reconèixer-ho i respectar-ho.
• Cacao Díaz: Performer i vocalista que articula diverses disciplines de les arts vives i escèniques per a construir relats i vibracions a partir de la seva experiència vital com a migrant i cos trans.
  • Resum ponència: Va compartir diferents preguntes que té al voltant de l’escena, com els seus sentiments oposats amb la categoria de “Sex Siren” de les balls, de com moltes vegades les persones que competeixen no han practicat el treball sexual com a mètode de supervivència, i com li sembla una forma d’apropiació. Va reivindicar que enunciar “Ballroom is Black” a Europa, on la majoria de cossos són blancs, no té el mateix pes o sentit que enunciar-lo en altres territoris com, per exemple, Colòmbia.

A més volem agrair al col·lectiu Don’t Hit a la negrx per co-organitzar aquest esdeveniment amb nosotres.

Us deixem algunes de les fotografies que hem realitzat de la trobada.

La entrada Agradecimientos encuentro “Ballroom is Black. Desafíos antirracistas de la escena.” se publicó primero en SOS Racisme.

«BALLROOM IS BLACK. Desafíos antirracistas en la escena» es una charla entre Pantera Godoy y Cacao Díaz en la que compartirán reflexiones sobre el antirracismo como práctica urgente, tanto dentro como fuera de la escena, abriendo preguntas sobre privilegios, representación y las realidades actuales de nuestras existencias. La invitación es a construir espacios más cómodos, conscientes, abiertos al diálogo y al debate colectivo.

Pantera Godoy es artista, DJ, performer y activista afrotrans colombiana vinculada a la escena ballroom como territorio de resistencia, comunidad y afirmación. Su trabajo entrelaza movimiento, memoria y disidencia para visibilizar las experiencias negras y trans dentro de esta cultura.

Cacao Díaz es artista afrodescendiente, performer y cantante, articula varias disciplinas de las artes vivas y escénicas a través del cuerpo. Construye relatos vibraciones a partir de su experiencia vital como migrante y cuerpo trans.

• Fecha: 5 de mayo
• Hora: 17:00h
• Lugar: Ravalora’t – Sala Ciutat Vella,  C/ Maria Casas Mira 38, 08001, Barcelona
  

Organizan: SOS Racisme Catalunya y Don’t Hit a la Negrx.

La entrada BALLROOM IS BLACK. Desafíos antirracistas en la escena se publicó primero en SOS Racisme.

El 24 de juliol de 2025, el veí Mamedi, jove nascut i criat a Montornès del Vallès, va morir per trets d’arma de foc dins les dependències de la Policia Local. La notícia va commoure profundament el barri i el conjunt del municipi. Després de vuit  mesos, la dilació en la tramitació del procediment ha comportat que la família encara no hagi pogut enterrar el cos. El procés judicial, marcat per la manca de resposta sostinguda, genera també incertesa.
La seva comunitat d’amics, família, amistats i veïnat s’ha mobilitzat i impulsen una Caixa de Resistència per fer front al procés d’aclariment de la seva mort.

Per a les persones que convivien i havien crescut amb ell, Mamedi no s’assembla a la imatge que ràpidament es va projectar en alguns relats mediàtics. Era un jove conegut i arrelat al poble, amb vincles d’amistat construïts a través de l’escolarització, de la pràctica esportiva —va jugar a categories inferiors de l’equip de futbol de Montornès— i de les relacions comunitàries teixides al llarg de la seva vida. En el moment de la seva mort, treballava com a repartidor a Amazon.

La vida de Mamedi, com la de molts altres joves que viuen sota el pes de la precarietat econòmica, les desigualtats estructurals i les experiències de discriminació racial i social, ha estat sovint travessada per la sospita i el control, en lloc de l’acompanyament i les cures. Tanmateix, aquesta dimensió humana va quedar pràcticament absent del relat públic inicial. Des del primer moment, una part significativa de la cobertura mediàtica va reproduir la versió policial sense contrastar els fets, eclipsant les circumstàncies reals de la seva mort.
A això li hem de sumar que el primer comunicat oficial de l’Ajuntament —encapçalat per l’alcalde José Antonio Montero Domínguez (Montornès en Comú)— es va limitar a descriure els fets com “un incident en què un home armat va ser abatut”, sense identificar la víctima ni expressar condolències a la família. Aquesta resposta institucional inicial planteja qüestions sobre el tractament comunicatiu dels fets i el paper de l’Ajuntament en la gestió dels mateixos.

Fins avui, el procediment judicial ha estat marcat per la manca de prioritat i per obstacles en la seva tramitació: després de més de set mesos sense resposta per part dels jutjats, només després de la cobertura mediàtica per part de mitjans com Catalunya Ràdio i elDiario.es la situació va començar a atreure certa atenció pública, administrativa i judicial.

La família i el seu advocat, Eduardo Cáliz (Arrels Advocats), han sol·licitat la revisió de l’autòpsia i altres diligències, davant les contradiccions detectades entre l’acta de llevament del cos i l’informe forense, així com entre les declaracions dels tres agents implicats. Aquesta revisió és especialment rellevant, ja que, segons fonts policials, l’única càmera que no funcionava era precisament la situada al lloc dels fets, i només es disposa d’imatges de càmeres externes, fet que dificulta corroborar de manera objectiva la versió policial. Aquestes peticions han estat reiteradament rebutjades, amb l’argument de no dilatar la fase d’instrucció; cosa que evidencia no només la manca de priorització del cas, sinó també les limitacions en l’esclariment dels fets. A dia d’avui, més de vuit mesos després de la mort de Mahamedi, encara no hi ha respostes clares sobre les circumstàncies en què es va produir.

La dilació en la tramitació del procediment, que ha tingut com a conseqüència la no devolució del cos, ha generat un impacte emocional molt greu en la família, impedint-los dur a terme el procés de dol i afectant especialment la salut emocional de la mare. Aquesta situació prolongada, sumada als temps judicials, provoca un patiment sostingut i un elevat nivell d’estrès per a la família, i posa de manifest la manca d’atenció a la dimensió humana del cas.La comunitat, la família i les amistats d’en Mamedi exigeixen responsabilitats institucionals, l’esclariment dels fets i un procediment just. La comunitat, la família i les amistats d’en Mamedi exigeixen responsabilitats institucionals, l’esclariment dels fets i un procediment just.

Davant aquesta situació, la família, amics i amigues d’en Mahamedi no han descansat en cap moment. Per donar a conèixer el cas i garantir que els procediments legals continuïn endavant, la família i la comunitat local han creat una Caixa de Solidaritat per assegurar que el cas no quedi desprotegit per manca de recursos.
Amb aquesta finalitat,  es convoca una mobilització el dissabte 25 d’abril a l’Avinguda de la Llibertat, 2, Montornès del Vallès, a les 12:30 h, per exigir veritat, justícia i rendició de comptes, així com per visibilitzar el rebuig de la comunitat a l’obstrucció judicial i la falta de transparència en el cas.

Compte: ES41 3025 0005 8414 3332 8366
PayPal: https://PayPal.me/cnaacat

El 24 de julio de 2025, Mamedi, un joven nacido y criado en Montornès del Vallès, falleció a causa de heridas de bala en el interior de las instalaciones de la Policía Local. La noticia conmocionó profundamente al barrio y a todo el municipio. Ocho meses después, la demora en la tramitación del caso ha hecho que la familia aún no haya podido enterrar el cuerpo. El proceso judicial, marcado por una falta de respuesta continuada, también está generando incertidumbre.

Su círculo de amigos, familiares, conocidos y vecinos se ha movilizado y está creando un Fondo de Resistencia para hacer frente al proceso de esclarecimiento de su muerte.

Para quienes convivieron con él y crecieron a su lado, Mamedi no se correspondía con la imagen que se proyectó rápidamente en algunos medios de comunicación. Era un joven conocido, muy arraigado en el pueblo, con amistades forjadas en la escuela y en el deporte —había jugado en las categorías inferiores del equipo de fútbol de Montornès— y con vínculos comunitarios tejidos a lo largo de su vida. En el momento de su muerte, trabajaba como repartidor para Amazon.

La vida de Mamedi, al igual que la de muchos otros jóvenes que viven bajo el peso de la precariedad económica, las desigualdades estructurales y las experiencias de discriminación racial y social, ha estado marcada a menudo por la desconfianza y el control, más que por el apoyo y el cariño. Sin embargo, esta dimensión humana estuvo prácticamente ausente del relato público inicial. Desde el principio, una parte significativa de la cobertura mediática reprodujo la versión policial sin verificar los hechos, eclipsando las circunstancias reales de su muerte.

A esto hay que añadir que el primer comunicado oficial del Ayuntamiento —presidido por el alcalde José Antonio Montero Domínguez (Montornès en Comú)— se limitó a describir los hechos como «un incidente en el que un hombre armado fue abatido a tiros», sin identificar a la víctima ni expresar sus condolencias a la familia. Esta respuesta institucional inicial plantea interrogantes sobre la gestión mediática de los hechos y el papel del Ayuntamiento en su gestión.

Hasta la fecha, el proceso judicial se ha caracterizado por la falta de prioridad y obstáculos en su tramitación: tras más de siete meses sin respuesta por parte de los tribunales, solo tras la cobertura mediática de medios como Catalunya Ràdio y elDiario.es la situación comenzó a atraer cierta atención pública, administrativa y judicial.

La familia y su abogado, Eduardo Cáliz (Arrels Advocats), han solicitado una revisión de la autopsia y de otros trámites, a la luz de las contradicciones detectadas entre el informe de entrega del cadáver y el informe forense, así como entre las declaraciones de los tres agentes implicados. Esta revisión es especialmente relevante, ya que, según fuentes policiales, la única cámara que no funcionaba era precisamente la situada en el lugar de los hechos, y solo las imágenes de cámaras externas, lo que dificulta corroborar objetivamente la versión policial. Estas solicitudes han sido rechazadas en repetidas ocasiones con el argumento de no prolongar la fase de investigación; un hecho que pone de manifiesto no solo la falta de prioridad que se le ha dado al caso, sino también las limitaciones a la hora de esclarecer las circunstancias. A día de hoy, más de ocho meses después de la muerte de Mahamedi, sigue sin haber respuestas claras sobre las circunstancias en las que se produjo.

La demora en la tramitación del procedimiento, que ha impedido la repatriación del cuerpo, ha causado un gran sufrimiento emocional a la familia, impidiéndole llevar a cabo el proceso de duelo y afectando especialmente a la salud emocional de la madre. Esta situación prolongada, unida al calendario judicial, inflige un sufrimiento continuado y un alto nivel de estrés a la familia, y pone de manifiesto la falta de atención a la dimensión humana del caso. La comunidad, la familia y los amigos de Mamedi exigen que las instituciones rindan cuentas, que se aclaren los hechos y que se celebre un juicio justo.

Ante esta situación, la familia, los amigos y los seres queridos de Mahamedi no han descansado ni un momento. Para informar sobre el caso y garantizar el proceso judicial, la familia y la acción comunitaria han impulsado una Caja de Resistencia para que el caso no se vea desprotegido por la ausencia de recursos.

Con este fin, se convoca una concentración el sábado 25 de abril en la Avenida de la Llibertat, 2, Montornès del Vallès, a las 12:30 h, para exigir verdad, justicia y rendición de cuentas, y para poner de manifiesto el rechazo de la comunidad ante la obstrucción judicial y la falta de transparencia en el caso.

Cuenta: ES41 3025 0005 8414 3332 8366
PayPal: https://PayPal.me/cnaacat

La entrada Comunicat de col·lectius antiracistes per demanar veritat, memòria i justícia per la mort de Mamedi a la comissaria de Montornès del Vallès se publicó primero en SOS Racisme.

Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.

Vivim en un món travessat per relacions de poder que venen de lluny, del colonialisme entre d’altres, i que continuen operant a diferents nivells: del global al local, de l’economia a la política, dels mitjans a la vida quotidiana. Aquestes relacions no només organitzen l’ordre internacional; també produeixen jerarquies socials que es tradueixen en racisme, domini patriarcal, classisme, discriminació i desigualtats en l’accés efectiu als drets. Com advertia Frantz Fanon, el món colonial es construeix sobre una divisió radical: la zona de l’ésser i la zona del no-ésser, on unes vides són reconegudes com a plenament humanes mentre altres són sistemàticament deshumanitzades.

Aquestes jerarquies no són només simbòliques. S’enxarxen en un ordre econòmic i polític que, des dels seus orígens colonials, ha organitzat la producció de riquesa i la distribució de drets a partir de categories racials. En aquest sistema, el privilegi blanc continua operant com una estructura de poder que condiciona qui accedeix amb més facilitat a drets, oportunitats i protecció institucional.

En un context de conflictes globals, crisis econòmiques i tensions geopolítiques, els relats simplificadors s’obren pas amb facilitat. La desinformació, cada cop més industrialitzada, redueix problemes complexos a explicacions ràpides i assenyala poblacions concretes com a responsables. Així, el racisme no només circula en discursos: també s’inscriu en polítiques públiques, en institucions i en les condicions materials de vida.

A Catalunya, aquestes dinàmiques globals aterren en debats molt concrets: l’accés a l’habitatge, el funcionament del sistema d’acollida, l’abolició de la llei d’estrangeria o els obstacles estructurals a la regularització administrativa i l’auge de discursos reaccionaris a escala local. Però també en qüestions que interpel·len directament les nostres institucions: des de les vulneracions de drets sota custòdia policial fins a les contradiccions d’algunes respostes institucionals davant del racisme. Entendre aquestes connexions és imprescindible per abordar el racisme no com un problema puntual, sinó com una realitat estructural.

Si mirem el sistema d’acollida, és evident que continuen operant dinàmiques i pràctiques que evidencien el biaix racista de moltes polítiques migratòries. La deriva de la Unió Europea cap a una Europa fortalesa fa anys que es consolida: el Mediterrani continua sent una de les principals fosses comunes del món mentre es criminalitza l’acció de defensa dels drets de les persones i entitats que acompanyen aquestes persones. Episodis com la massacre de Melilla o les ampliacions dels mòduls per a dones dels CIE en són una mostra dolorosa.

Al mateix temps, la guerra d’Ucraïna va demostrar que quan hi ha voluntat política és possible activar mecanismes d’acollida ràpids i integrals: regularització administrativa immediata, accés a habitatge i desplegament de serveis socials i educatius, i no sentíem parlar d’efecte crida. El problema, per tant, no és la capacitat d’acollir, sinó a qui s’està disposat a reconèixer com a subjecte amb drets.

Aquest contrast es fa encara més evident quan observem la situació de milers de persones que viuen i treballen a l’Estat espanyol, però continuen atrapades en la irregularitat administrativa. Aquesta situació condemna a una vulneració sistemàtica de drets i impacta directament en àmbits com l’accés a l’habitatge. La precarietat jurídica es converteix així en precarietat vital: impossibilitat de signar contractes, dependència d’economies informals i exposició constant a l’exclusió residencial, estigmatització permanent com hem vist en episodis de desnonaments col·lectius com l’assentament del B9, el del Parc Joan Miró o el de la Plaça Karl Marx de Nou Barris. Fa anys que el moviment antiracista denuncia que la irregularitat no és un accident del sistema, sinó una forma de violència institucional estructural.

En aquest context, cal reconèixer també les victòries que neixen de l’autoorganització. La iniciativa Regularización Ya ha estat un exemple clar de mobilització impulsada per persones migrants i racialitzades que ha aconseguit situar el debat sobre la regularització al centre de l’agenda política. És una lliçó important: els drets no arriben només per voluntat institucional, sinó per la pressió col·lectiva i l’organització política de les persones afectades.

Tot i que no és l’única causa del racisme, l’auge dels discursos d’odi i de l’extrema dreta contribueix decisivament a la seva normalització. A Catalunya i arreu d’Europa, aquests discursos construeixen un relat que criminalitza la població migrada i racialitzada i la converteix en boc expiatori de problemes socials complexos. Però també busquen dividir i enfrontar la classe treballadora, tant la d’origen local com la migrada, tot ocultant que la classe treballadora d’aquest país és plural i diversa. Quan es construeix el conflicte entre “autòctons” i “migrants”, el que realment es fa és desviar el focus de les desigualtats estructurals i debilitar qualsevol possibilitat d’aliances socials.

En aquest mateix marc s’inscriu el relat del “bon” i el “mal” immigrant, una narrativa que l’extrema dreta també utilitza per jerarquitzar i dividir la població migrada i racialitzada i que sovint acaba penetrant en el debat públic i traduint-se en un cicle de violència racista. Aquesta manipulació legitima discursos que deshumanitzen poblacions senceres.

A més, el discurs moralitzador amb què aquests actors polítics assenyalen determinades comunitats sovint contrasta amb les seves pròpies pràctiques. Les irregularitats denunciades en la gestió de fons recaptats per les joventuts del partit d’extrema dreta per a persones afectades per la DANA en són un exemple. A això s’hi suma el fet que alguns dels seus membres acumulen denúncies o condemnes per violència masclista mentre, al mateix temps, es presenten com a suposats salvadors de les dones quan proposen prohibir el burca i el nicab amb l’argument que són opressors per a la dona o incompatibles amb la nostra cultura. Mentrestant callen davant manifestacions amb passamuntanyes per part d’organitzacions de caràcter neonazi als nostres carrers. Per això llancem la pregunta a la ciutadania: On queda la llibertat religiosa quan es pretén decidir sobre el cos i les creences de les altres persones? Com es pot alliberar la dona prohibint-li l’accés a l’espai públic per un tros de tela?

Massa sovint, l’antiracisme destaca per la seva absència en polítiques que es reivindiquen progressistes. Representants de l’esquerra han acabat assumint marcs racistes impulsats per l’extrema dreta amb l’esperança de disputar-li alguns vots. Però assumir aquests relats no és només un error polític: és una renúncia als principis més bàsics de drets i igualtat.

I aquesta manca de valentia també es fa evident davant les morts sota custòdia policial, una realitat que continua colpejant especialment persones racialitzades, siguin aquestes migrades o locals. Els processos oberts, com el de Brian Ríos, o el de Mahamedi a Montornès del Vallès ens recorden que no parlem d’excepcions. No ens podem permetre que les morts per violència racista sota custòdia policial continuïn formant part de la normalitat institucional.

Davant el racisme, la desinformació i la violència institucional, no hi ha neutralitat possible. La història ho demostra: els drets mai han estat un regal del poder, sempre han estat el resultat de la lluita col·lectiva. Les lluites antiracistes que avui hi ha a Catalunya formen part d’una genealogia més àmplia de resistències anticolonials i panafricanistes que, arreu del món, han combatut la deshumanització i han defensat la dignitat dels pobles.

Per això SOS Racisme Catalunya ho té clar: mentre hi hagi vides condemnades a la zona del no-ésser, la lluita antiracista continuarà. Perquè sense justícia no hi haurà pau.

La entrada Radiografia del racisme a Catalunya a l’any 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

Agraïments:

Ponències:

• Aliou Diallo: Activista antiracista i prohabitatge.
  • Resum ponència:  Va presentar l’“Informe per la transformació antiracista de l’habitatge a Catalunya”, del que és coautor junt amb el Marc Borràs-Batalla, i que va ser coordinat per Entitats Catalanes d’Acció Social i l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació. Va parlar de la discriminació que pateixen les persones racialitzades durant el primer, segon i tercer contacte amb les agències immobiliàries; a la primera trucada telefònica, a la visita física, i a la negociació, respectivament. Diallo va defensar que les immobiliàries tinguin un registre públic dels pisos que hi disposen i de les sol·licituds que hi reben, i posa l’accent en què Catalunya és una de les regions d’Europa amb més habitatge, amb 400.000 habitatges buits. 
• Fàtima Aatar: Representant del Sindicat d’Habitatge Socialista de Girona.
  • Resum ponència: Va fer un recull de les diferents situacions de discriminació en la que es troba la clase treballadora a l’hora d’accedir a llogar un pis: discriminació directa o indirecta al sector privat (per qüestions de circuits tancats, etc.), traves administratives i/o institucionals que generen un accés diferenciat (Ajuntaments que exigeixen el padró o una situació administrativa regularitzada, això implica una exclusió de pisos públics cap a comunitats marginalitzades), discriminació estructural per part dels serveis socials (amenaça de treure custòdies a famílies migrants, o fins i tot usuàries han rebut comentaris racistes com “ves-te’n al teu país”). 
• Tarek Cheriha: Representant del Sindicat d’Habitatge de Salt.
  • Resum ponència: El Sindicat d’Habitatge de Salt va néixer al 2021 quan l’Ajuntament de Salt va comprar habitatges de protecció oficial que excloïen a gent estrangeria sense permís de residència, etc., i va originar per defensar el dret universal a l’habitatge. Va reinvidicar que la no-acció dels ajuntaments en la crisi de l’habitatge que estem vivint torna a ser racisme institucional, ja que, per exemple, tenen la potestad de sancionar immobiliàries que no lloguen a col·lectius marginalitzats i tot i això no ho fan (encara que entén que es tracten de mesures punitivistes).
• Moderació de la Gemma Ferreón, directora de SOS Racisme. 

També volíem agrair a l’Ateneu Popular de Salt per cedir-nos l’espai, i als co-organitzadors Federación SOS Racismo i l’Aliou Diallo.

Us deixem algunes de les fotografies que vam realitzar de la trobada.

La entrada Agraïments Polifa 2026: Racisme immobiliari se publicó primero en SOS Racisme.

Com cada any des de fa més de 30 anys, SOS Racisme Catalunya ha presentat el seu informe anual sobre l’estat del racisme a Catalunya. El passat dissabte 21 de març, l’entitat va compartir públicament les dades i l’anàlisi de Invisibles. “L’estat del racisme a Catalunya 2025”, en una roda de premsa i un acte obert a la ciutadania.

Amb l’objectiu de descentralitzar i arribar a altres territoris de Catalunya, i inspirades per la gran feina que fa Fruita amb Justícia Social com a organització que defensa i lluita pels drets humans de les treballadores de la campanya de la fruita, vam decidir presentar l’informe a Lleida. Per tant, aquesta presentació ha estat en col·laboració amb l’entitat Fruita amb Justícia Social.

L’informe recull i analitza els casos de racisme registrats pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), un recurs gratuït i especialitzat que ofereix acompanyament jurídic i psicosocial a persones víctimes de discriminació i violència racista. Més enllà de documentar casos, l’objectiu de l’informe és visibilitzar el racisme estructural i quotidià que persisteix en múltiples àmbits de la societat catalana i que, sovint, queda invisibilitzat en els registres oficials.

Durant l’any 2025, el SAiD ha atès 583 situacions de racisme en 70 municipis, amb 356 persones que han sol·licitat atenció per primera vegada. D’aquestes, 251 han estat identificades com a situacions de racisme, i 72 s’han assumit com a casos nous per al seu seguiment i denúncia. Tanmateix, el 71,31% dels casos identificats no han estat denunciats, a causa de factors com la desconfiança en les institucions, la por a represàlies o la manca de recursos.

Les tipologies de racisme més freqüents inclouen agressions i discriminacions entre particulars (25,5%), abusos per part de cossos de seguretat pública (16,33%) i discriminació en l’accés als drets socials com l’educació, l’habitatge o la salut (13,55%). També es registren casos significatius de discurs d’odi (9,56%), discriminació en serveis privats com el transport o l’oci (5,98%) i racisme laboral (4,38%) .

A més, l’informe alerta sobre l’elevat índex d’infradenúncia, especialment en casos de violència policial (75%). També destaca que la gran majoria de casos de discursos d’odi són de caràcter islamòfob, i de les 21 nacionalitats dels denunciants, la nacionalitat marroquina ha estat la més nombrosa.

SOS Racisme denuncia la persistència del racisme com una forma de violència estructural, i reclama una resposta institucional efectiva, el compromís polític i social, i la garantia d’accés a la reparació. Com a entitat amb més de tres dècades de trajectòria, renova el seu compromís amb la defensa dels drets humans i la transformació estructural per a una societat més justa, equitativa i antiracista.

La entrada INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025 se publicó primero en SOS Racisme.

En aquesta ocasió presentem l’esdeveniment «Racisme immobiliari. Com opera, com ho afrontem i com ho prevenim?», un espai de reflexió crítica sobre el racisme en l’accés i el gaudi de l’habitatge. La trobada estarà dividida en tres parts:

• Presentació de l’informe “Guia per la transformació antiracista de l’habitatge a Catalunya” d’Entitats Catalanes d’Acció Social i l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-discriminació a càrrec de l’activista antiracista i prohabitatge Aliou Diallo (co-autor de l’informe).

• Taula rodona entre entitats prohabitatge de Salt i Girona (Sindicat d’Habitatge de Salt i Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya) amb la moderació de la Gemma Ferreón, directora de SOS Racisme.

• Treball en petits grups per elaborar un full de ruta per la prevenció i lluita contra el racisme immobiliari a càrrec d’Aliou Diallo.

Comptarem també amb un petit refrigeri gratuït.

• Data: dijous 26 de març

• Hora: 18:00h 

• Lloc: Ateneu Popular de Salt,  C/ de Sant Antoni, 1, 17190 Salt (Girona) 

Organitzen:

SOS Racisme Catalunya, Federación SOS Racisme i Aliou Diallo

La entrada Polifa 2026: Racisme immobiliari se publicó primero en SOS Racisme.

Convoquem roda de premsa per l’informe 2025 de SOS Racisme. Reserva’t la data!

El pròxim dijous 19 de març, a les 10:00 h, farem la roda de premsa de presentació de l’informe anual de SOS Racisme: Invisibles. L’estat del racisme a Catalunya. Aquesta és la 17a edició de l’informe anual de SOS Racisme Catalunya, un document que té com a objectiu contribuir a la visibilitat del racisme a través de la denúncia pública. 

L’acte, que tindrà lloc a la Sala Berta Cáceres de lafede des de les 10:00 h fins les 11:00 h, comptarà amb la direcció de l’entitat i una integrant del SAiD (Servei d’Atenció i Denúncia). Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

La intenció és poder compartir aquestes reflexions i que les nostres dades serveixin com a eina de denúncia i d’incidència als col·lectius, les entitats i les persones que lluiten diàriament contra el racisme.  

La entrada Roda de Premsa Informe 2025 INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya | SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

El pròxim dissabte 21 de març, a les 11:00 h, farem la presentació de l’informe anual de SOS Racisme: INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya amb la col·laboració de l’entitat Fruita amb Justícia Social. L’acte tindrà lloc al Convent de Santa Clara a Lleida des de les 11:00 h fins les 13:00 h, i comptarà amb diveres ponències de la mà de professionals en l’àmbit de l’antiracisme i els drets de les treballadores de la campanya de la fruita de Lleida. Realitzem anualment aquest informe amb l’objectiu de plasmar l’experiència del dia a dia, per identificar problemàtiques a través de l’anàlisi de casos i les seves casuístiques. Així, aquesta anàlisi es construeix amb la informació de tots els fets i situacions que ens arriben al SAiD, independentment de si resulten o no en un procés de denúncia i reparació formal.

La entrada Presentació Informe 2025 INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya | SOS Racisme Catalunya se publicó primero en SOS Racisme.

“Catalunya és un territori racista. Ara bé, dir això és assenyalar a la població catalana? No. Aquí entra el factor de com entenem el racisme” és el que comentava ahir el Cheikh Drame, president de SOS Racisme, durant el programa de Bon Dia Barcelona de Betevé. “Si entenem el racisme com una discriminació individual entre éssers humans, una cosa que només és qüestió d’idees que amb educació se soluciona, tenim un problema, perquè el racisme és estructural”. 

Durant l’entrevista el Drame va parlar de temes d’actualitat, com ara la prohibició del burka i el niqab als espais públics que estan impulsant els partits del PP i Vox, que no té un rerefons racista, sinó que és racista, ja que aquestes mateixes persones creuen que estan “alliberant” a les dones musulmanes quan no es posicionen en contra de la bretxa salarial, ni defensen polítiques feministes i ridiculitzen les violències masclistes que hi pateixen les dones. 

El Drame també celebra la regularització de milers de migrants a l’Estat Espanyol, victòria fruit de la lluita antiracista i del moviment Regularización Ya, però amb prudència, ja que encara no ha sortit al BOE.

Finalment, fa menció del racisme immobiliari a Catalunya i especialment a Barcelona, i més que res en l’accés a l’habitatge. 

La entrada Cheikh Drame: “El racisme forma part del nostre sistema, hem après a socialitzar de forma racista”. se publicó primero en SOS Racisme.