“Totes les actuacions que tenen a veure amb els fluxos migratoris que circulen constantment per aquells territoris, estan regides per la llei de la força i l’arbitrarietat“. Les activistes de SOS Racisme que es van traslladar a Frontera Sud per recollir testimonis i veure directament el #RacismedeFrontera que s’hi dóna recullen la seva experiència en aquest article.
[Article publicat a Catalunya Plural – elDiario.es en català i en castellà]
Un grup d’activistes de SOS Racisme vam viatjar a la Frontera Sud (Nador, Melilla, Tànger, Ceuta) durant la tercera setmana del mes d’abril. Vam visitar associacions que treballen pels drets humans als dos costats de la frontera, ens vam entrevistar amb periodistes i advocades, vam aconseguir testimonis de persones que viuen bloquejades a la frontera, sigui als CETI, sigui a la banda marroquina. I la conclusió a què vam arribar és que, per molt que Ceuta i Melilla pertanyin a la UE, com a territoris espanyols que són, per molt que el Marroc sigui un país “amic” amb el qual l’Estat espanyol i la UE tenen tracte preferent, totes les actuacions que tenen a veure amb els fluxos migratoris que circulen constantment per aquells territoris, estan regides per la llei de la força i l’arbitrarietat.
La ciutat de Nador, a tocar de la frontera de Melilla, té una legislació d’excepció que permet actuar amb la màxima impunitat a les forces de l’ordre. Les anomenades “forces auxiliars” de la policia del Marroc actuen de forma repressiva contra les persones desplaçades, sense cap tipus de control. Hi ha testimonis que ens diuen que fins i tot han trencat braços i cames de persones que han estat retornades des de territori espanyol “en calent”, per tal que no tornin a intentar saltar la tanca. Els assentaments del Gurugú han estat desmantellats i incendiats per tal d’obligar els qui hi vivien a desplaçar-se a d’altres llocs, més lluny, a uns 15 Km. de la ciutat. Les persones negres –la majoria, ja que vénen de països de l’Àfrica subsahariana– no poden sortir dels seus refugis (de fet, a Nador no en vam veure cap) per por de ser apallissades per bandes armades incontrolades que actuen impunement, davant dels ulls de la mateixa policia. Segons l’AMDH (Associació Marroquina dels Drets Humans), Nador és una ciutat militaritzada i els subsaharians saben que si els detenen els tancaran en un centre d’internament abans de ficar-los en autobusos per enviar-los al sud del país, a les portes del desert, o els traslladaran amb avió a algun país africà que no necessàriament serà el seu país d’origen. I estem parlant d’entre 3000 i 4000 persones, entre homes, dones i criatures, moltes de les quals tindrien dret a acollir-se a la protecció internacional si es complissin les lleis, sigui perquè fugen de territoris en conflicte, sigui per motiu de persecució política, per orientació sexual, per violència de gènere, en definitiva, per causes que la Convenció de Ginebra contempla com a susceptibles de demanda d’asil.1
Per la frontera de Beni Nzar, que separa Nador de Melilla, també hi han passat uns 5000 sirians, segons ens informa el portaveu de l’AMDH. Es tracta de persones que fugen d’un país en guerra i, per tant, s’haurien de poder acollir a la protecció internacional subsidiària, tal com marca la llei; però si han aconseguit creuar aquest pas és perquè la majoria ha hagut de pagar al voltant de 2500 € als traficants –marroquins i espanyols- que actuen en el territori; una altra manera d’arribar a Melilla, molt perillosa, és passar amagant-se sota un cotxe: llavors el trajecte sol costar uns 1000 €; una tercera possibilitat és fer el viatge en pastera de Nador a Almeria. Aquesta opció té l’avantatge per als traficants que, quan l’embarcació és a alta mar, truquen a la policia perquè els intercepti i així poden tornar a negociar. La quantitat de diners que es mouen al voltant de la frontera (construcció de les tanques, control de la frontera, comerç “atípic” –que és com anomenen el petit contraban- activitats mafioses, suborns als vigilants de frontera, etc.) és tan gran, que acabes entenent que ningú posi remei a la situació: el negoci és el negoci i que la mercaderia siguin éssers humans és totalment secundari. És per això que moltes de les associacions, basades al Marroc amb activistes sovint d’origen estranger, que treballen en el territori han de fer-ho de forma gairebé clandestina, si no volen ser clausurades o expulsades de territori marroquí. Els activistes marroquins tenen dificultats per treballar atès que són molt controlats pel règim. Ni tan sols organismes internacionals, com l’ACNUR, poden fer gran cosa: treballen a Melilla, però no al costat marroquí de la frontera; tenen una oficina a la capital, Rabat, però a les persones desplaçades que intenten creuar per Ceuta o Melilla els queda molt lluny. Així doncs, la seva funció és ben limitada i la seva efectivitat, més que dubtosa, depèn exclusivament de la voluntat de les persones que hi treballen.
Una altra “curiositat” de la frontera és que, tant a Ceuta com a Melilla, les oficines per poder demanar asil i per informar-se de com s’han de tramitar les sol·licituds, són ja en territori espanyol, és a dir, que només hi poden accedir aquelles persones a qui ja s’ha permès prèviament de creuar la frontera (les que han arribat saltant la tanca solen informar-se directament als CETI); no cal dir que aquestes oficines són buides en tot moment. Les que demanen asil a Melilla obtenen una “targeta vermella” la validesa de la qual es limita a l’espai territorial d’aquella ciutat: una altra irregularitat administrativa que contravé la legislació vigent.
Pel que fa a la situació de les dones, la vulneració dels drets humans és encara més cruel. Així com per als homes arribar a passar la frontera és una qüestió de diners, per a les dones és una qüestió de diners, de sexe i de maternitat. Si una dona vol arribar a Europa ho haurà de pagar amb el seu cos d’una manera o altra. Les més joves i boniques seran preservades (per un vigilant assignat) per ser venudes més tard a màfies traficants de dones per la prostitució. O a qui pagui el preu més alt pel cos d’aquesta noia o nena. Però la gran majoria han estat violades reiteradament al llarg dels seu periple pel desert de Líbia, fins arribar al Marroc, i continuen sent ”propietat” de la màfia que els ha gestionat el viatge i que continua usant els seus cossos a pler, obligant-les a prostituir-se, a avortar si es queden embarassades… Aquest control sobre les dones es continua exercint fins i tot a l’interior dels CETI i elles no tenen cap possibilitat de denunciar la situació ja que viuen sota amenaça constant sobre la seva vida o la de les famílies que han hagut de deixar enrere. Quan no són destinades a la prostitució, les dones són usades amb una altra finalitat. I és que una dona embarassada o amb un fill és un tiquet d’entrada per als homes. D’aquesta manera, a moltes dones se’ls assigna un «novio»: aquest home serà la seva parella a canvi d’assegurar la seva protecció física així com el suposat pas a Europa. Un embaràs o un fill o filla menor en el moment de passar la frontera, sol ser garantia d’acolliment per als progenitors atès que s’intenten preservar els nuclis familiars.
Una altra realitat de la frontera són els MENAS, els menors no acompanyats, que tampoc es salven d’aquesta vulneració constant dels drets humans. Molts es troben pel carrer, vestits amb parracs, demanant menjar… tant al Marroc com a Ceuta. Segons ens van explicar, en aquesta ciutat no hi ha cap alberg per a persones sense recursos; moltes criatures no estan escolaritzades (només les que viuen amb famílies que s’han pogut empadronar a la ciutat) però a la majoria, generalment procedents del Marroc, se’ls nega aquest dret així com el dret a la sanitat i, en general, qualsevol altre dret que seria imperatiu si es complissin les normatives espanyoles i europees de protecció del menor. Però la resposta de l’administració espanyola és que no es pot atendre tots aquests infants perquè cal evitar l’efecte crida, si no totes les criatures del Marroc voldrien escolaritzar-se a Ceuta! Algunes associacions que treballen a la ciutat intenten suplir, de forma gairebé clandestina, aquestes mancances, però no poden atendre totes les criatures que voldrien per falta de mitjans. A més, han de suportar la pressió de la població benpensant de la ciutat, que considera que cal “netejar Ceuta”, un eslògan que no ens ve gens de nou.
Però també vam trobar gestos de solidaritat, no només de les associacions, que sovint s’hi juguen la pell, sinó també de la població dels voltants de Nador, que proporciona aigua, menjar i electricitat (imprescindible per poder recarregar els telèfons mòbils), a les persones dels assentaments, on no està coberta cap d’aquestes necessitats bàsiques.
Per sort, si persones com José Palazón ens van ajudar en el seu moment a obrir els ulls sobre el que està passant a l’última frontera europea, cada vegada són més les associacions que, com la nostra, hem decidit anar a comprovar-ho per poder denunciar amb coneixement de causa. Nosaltres tenim encara la veu que es nega a les persones desplaçades; i tenim el deure de no callar si no volem ser còmplices de tanta ignomínia.
Beatriu Guarro (@labeatriufapiu) i Marilda Sueiras, membres de SOS Racisme Catalunya
1 Tot i que la Convenció de Ginebra (1951) no parla de forma explícita d’orientació sexual o de violència de gènere, s’han informat positivament moltes sol·licituds per aquestes causes entenent que es tracta de “pertinença a un grup social particular”.
