Un jove de nacionalitat romanesa roman en el Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona malgrat que la llei prohibeix la reclusió dels comunitaris abans de la seva expulsió
Gabriel I. té 28 anys i un innegable accent aragonès. No podia ser d’una altra manera, perquè des dels sis anys ha viscut a Saragossa. O, més aviat, ha intentat sobreviure: maltractat pel seu pare, després d’una infància dura entre centres d’acolliment i un pas per la presó, va aconseguir treball i ara té un fill en camí. Els seus plans es van truncar el passat 4 d’abril, quan va rebre l’ordre d’expulsió d’Espanya. No pel robatori que va cometre, sinó per una qüestió administrativa: no tenir la nacionalitat espanyola. Gabriel és de nacionalitat romanesa, encara que ni es recorda dels anys que va passar al país d’origen dels seus pares.
Des de fa més d’un mes roman tancat en el Centre d’Internament d’Estrangers (*CIE) de Barcelona. eldiario.es va accedir aquest dijous al *CIE per a entrevistar-se amb el jove al segon intent. En la primera visita, la Policia va al·legar que l’intern no havia tramitat correctament la petició. Als pocs minuts de rebre a aquest periòdic, Gabriel expressa el seu malestar: “Ser aquí no és vida, és una tortura”.
Aquest divendres, el jove ha conegut que la setmana vinent serà deportat a Romania en un vol regular i ha sol·licitat l’asil al·legant el seu arrelament a Espanya. “A Romania no tinc res, ni família ni amics. No conec ni l’idioma. Si arribo allí, dormiré en la terminal de l’aeroport i buscaré la manera de tornar a casa”, avança.
El cas d’aquest jove sintetitza diverses realitats del *CIE: l’existència de centres de privació de llibertat no per haver comès un delicte sinó per no tenir els papers en regla; el temor i la *mella psicològica davant la deportació després de tota una vida a Espanya; i unes condicions de vida dures a l’interior del centre. Gabriel ha arribat a passar quatre dies en vaga de fam en el *CIE.
Però el cas de Gabriel té una particularitat extra en tractar-se d’un ciutadà romanès, un país de la Unió Europea. La llei d’estrangeria en vigor sí que permet l’expulsió d’Espanya de ciutadans comunitaris, però no el seu internament en un *CIE. Per a José Javier Ordóñez, advocat de *Migrastudium, el servei jesuïta a migrants, el cas “és el súmmum de la injustícia dins d’un centre injust com ja és el CIE”. “És excepcional i no té cobertura legal”, insisteix el lletrat.
“Una granja d’humans”
“El CIE és una granja d’humans. És pitjor que la presó, i jo he estat en la presó”, explica Gabriel. A diferència d’un centre penitenciari, recorda Gabriel, el CIE no compta amb instal·lacions educatives, laborals o esportives. Durant el dia, els interns transiten entre les seves habitacions –compartides per fins a sis persones–, el pati, el menjador i les sales de visites (si tenen, doncs, a diferència de Gabriel, molts són migrants nouvinguts sense xarxa de coneguts a Espanya). La resta és esperar el seu vol de deportació.
No té objeccions Gabriel per a comptar la seva experiència carcerària a Saragossa, que com tantes unes altres va ser producte de cometre un delicte en un context de pobresa. Després de fugir amb 13 anys d’un pare maltractador, va malviure en centres d’acolliment o cases ocupades de Saragossa. I va començar a robar. Primer, rememora ell mateix, paquets de mortadel·la del súper “per a poder menjar”. Però un dia el robatori va ser d’uns 600 euros en monedes d’una botiga. I li van enxampar. Després d’any i mig entre reixes, que va aprofitar per a treure’s el graduat escolar i un curs de cuina, va obtenir el tercer grau. “Amb la presó vaig canviar”, afirma.
El *CIE és una granja d’humans. És pitjor que la presó, i jo he estat en la presó
Després de sortir de presó, va trobar treball en una obra i un domicili estable. I va conèixer a la seva parella, actualment embarassada. La primera ecografia la hi va haver de narrar per telèfon, perquè Gabriel estava ja en el *CIE. El passat 4 d’abril uns agents de la Policia Nacional, explica aquest jove, li van anar a buscar a casa. Li van demanar que els acompanyés a comissaria. “I jo, com cada vegada que em paren els policies pel carrer, vaig obeir”.
En comissaria li van comunicar que tenia una ordre administrativa d’expulsió. Un moment que Gabriel no pot oblidar: “No és normal que et vinguin a buscar a casa, no és normal que en comissaria un cap no escolti els seus agents quan li van dir que vaig venir voluntàriament. No és normal res”. D’una comissaria de Saragossa va ser conduït al *CIE.
Aïllat en el *CIE
En el *CIE, la jornada comença sobre les set del matí. Sobre les nou els interns desdejunen. Després passen el matí al pati fins a l’hora de menjar. Una de les queixes de Gabriel és que va passar un mes fins que li van permetre no menjar peix, al qual és al·lèrgic, la qual cosa va provocar que li sortissin granellades per tot el cos.
Sobre les 13.30 hores, els interns tornen a les cel·les, i quatre hores després poden tornar a sortir al pati o a una sala amb màquines de cafè i ‘snacks’, que cal pagar. Al voltant de les 20 hores, se sopa. I una altra vegada a la cel·la, que no disposa de dutxes, que són comunitàries.
La convivència amb els altres interns és bona, assegura Gabriel, que sí que reconeix moments de tensió amb alguns agents, però també que es porta bé amb uns altres. La major topada va ser fa unes setmanes, quan es va arronsar amb un caragol solt d’una cadira i després de queixar-se a un policia, Gabriel assegura que l’agent va respondre amb amenaces i insults. I el jove, “en un rampell”, reconeix, va replicar: “Us mataré i em mataré per totes les il·legalitats que esteu fent amb mi”.
Gabriel admet que aquesta disputa va ser en realitat producte de l’ansietat per estar tancat. Però li va ocasionar conseqüències greus i va passar uns dies en una cel·la d’aïllament. “Només podia fer tres passos, i em deixaven sortir res més que una hora al dia. Era horrible”, rememora ara. Després de la disputa i abans de ser internat en aïllament, va ser reconegut per una psiquiatra de l’Hospital *Clínic, qui en un informe va descartar que el jove presentés risc de suïcidi.
Després de sortir de l’aïllament, Gabriel es va trobar que la seva Bíblia, la seva poca roba i els papers que guardava en la seva cel·la s’havien esfumat. “Vaig arribar a passar un dia sencer sol en calçotets”, recorda. La roba que li va proporcionar la Creu Roja, denúncia, era *inusable i feia olor d’horrors. Els seus companys de cel·la li van donar una samarreta, uns pantalons i unes sabatilles, i aquest dijous una amiga de Saragossa li va venir a portar més roba.
Expulsió, però no internament
Més enllà del cas concret de Gabriel, existeixen criteris contradictoris entre diferents CIE d’Espanya a l’hora d’internar a comunitaris. Mentre a Barcelona sí que es permeten, a Madrid estan prohibits després que el jutge de control del centre de la capital d’Espanya, en un acte del passat mes de desembre, vetés l’internament d’una ciutadana romanesa.
“Els ciutadans comunitaris no poden ser ingressats en el CIE per a dur a terme la seva expulsió decretada administrativament”, va recordar el jutge al director del centre de Madrid, que havia advocat per l’internament de la dona romanesa. El magistrat va advertir a més que des del centre no es podia efectuar “una interpretació extensiva” de les normes d’estrangeria per a limitar drets fonamentals com la llibertat.
Aquesta interpretació judicial, no obstant això, no ha arribat a Barcelona, ja que els dos casos anàlegs que coneix *Migrastudium s’han resolt sense que hagin pogut ser revisats pel jutjat de control de la capital catalana. A l’inici de l’any, una dona búlgara i una altra croata van ser deportades després de passar pel *CIE de la Zona Franca, compte Ordóñez.
El lletrat alerta a més que en els últims mesos ha detectat major presència de ciutadans de l’est d’Europa, especialment dones, en el CIE barceloní. “No sabem quin criteri hi ha darrere d’aquest augment per part de la Policia, és una loteria, i en ser arbitrari és més difícil de combatre amb les eines legals que tenim”, assevera el lletrat.
Aquesta és una notícia originalment publicada a el Diario.es
