Ghassan Saliba Zegondi (Secretari Immigració de CCOO de Catalunya), Alba Cuevas (Portaveu SOS Racisme), Àlex Castellano, president de FAPAC, Santi Castella, president de MLP (Moviment Laïc i Progressista), José Luis Nuñez, secretari de CONFAVC, i la portaveu d’AMIC-UGT, Janette Vallejo
Als anys setanta, la immigració procedent d’altres llocs de l’Estat va tenir un paper determinat en la lluita per la democràcia i pels drets nacionals, que va comportar l’aprovació de l’actual Constitució i l’estat de les autonomies.La seva implicació activa estava vinculada al compromís de l’esquerra catalana, i del moviment obrer i social, de vincular la lluita per la recuperació de la democràcia i els drets socials, amb la recuperació de l’autogovern i els drets nacionals de Catalunya.
“És català qui treballa o viu a Catalunya” va ser el lema que va exemplificar aquesta aposta d’una àmplia majoria de la ciutadania catalana per la cohesió social i per un ampli compromís popular i social en la construcció nacional de Catalunya. La unitat de la classe treballadora -al marge de la seva procedència territorial- al voltant d’un projecte nacional i social va ser decisiva per fer realitat avanços en drets nacionals i en drets socials i laborals que defineixen la nostra societat actual.
Ara, més de 40 anys més tard, el model d’organització de l’Estat nascut durant la Transició democràtica -plasmat en la Constitució i en l’anomenat Estat de les autonomies – està esgotat i ens trobem davant de l’iniciï d’una nova transició, en què es plantegen les mateixes qüestions que anys enrere, però amb la complexitat de principis del segle XXI: retrocés democràtic o aprofundiment en la participació democràtica, retallades socials i laborals o avançar en l’estat de benestar, recentralització preconstitucional o avançar en el dret de decidir dels pobles, el reconeixement de l’estat plurinacional o el ple autogovern, en el cas de Catalunya…
Avui, més del 16 % de la població catalana són persones que han vingut d’altres països, de la Unió Europea i extracomunitaris. Una immigració que té aspectes comuns amb la immigració interna que va rebre Catalunya a mitjans del segle XX: ambdós moviments tenen una base econòmica, persones a la recerca d’una vida millor per a elles i per als seus fills i filles. Però també hi ha aspectes que no són comuns i que representen un dels principals desavantatges per a la nova immigració, com ara les dificultats per al manteniment de la legalitat administrativa i les mancances en drets fonamentals, com ara el dret a la participació política i el dret al vot.
En tot cas, aquesta desigualtat en drets –que esperem transitòria- no ha de qüestionar la seva pertinença a la societat catalana i per tant les persones immigrades també han de ser protagonistes actives , com tota la ciutadania, en el procés de la construcció nacional. Totes les forces progressistes, tant de l’àmbit polític, sindical o social, preocupades pel futur de la cohesió social de la societat catalana, s’han de plantejar seriosament com fer que més d’un milió de persones procedents d’aquest darrer flux migratori es sentin involucrades en aquest procés històric que comença la societat catalana per aprofundir la democràcia participativa, per afermar l’estat de benestar i per avançar cap el dret a decidir i el ple autogovern de Catalunya.
En una Catalunya inclusiva segueix plenament vigent el lema “és català qui treballa o viu a Catalunya”, que va definir la lluita per les llibertats nacionals, la democràcia i els drets socials a la dècada dels anys setanta del segle passat. Tanmateix, la nova realitat social vinculada als nous moviments migratoris ens obliga a intervenir sobre les noves desigualtats legals (entre d’elles el dret a la participació política), socials, lingüístiques… Qualsevol projecte social i nacional ha de tenir en compte aquesta realitat i en conseqüència ha de dissenyar una estratègia que garanteixi la incorporació d’aquesta nova diversitat en el procés de la construcció de una nació catalana inclusiva i cohesionada socialment.
En matèria d’immigració, les competències que reconeix l’Estatut de Catalunya del 2006, la Llei d’acollida i el Pacte Nacional per a la Immigració són passes en el bo camí, però en alguns aspectes s’han quedat curtes i en altres no s’ha pogut desenvolupar plenament per la política de retallades que ha dut a terme tant el govern central com el català, i per la política recentralitzadora del govern central. Ara, davant del procés iniciat cap al ple autogovern per a Catalunya, cal plantejar-se un nou model de gestió de la realitat migratòria que defineixi la societat catalana actual i que ens permeti dotar-nos dels instruments necessaris per gestionar-la adequadament i garantir la plena cohesió social i la igualtat de drets i deures per a tota la ciutadania.
Fins ara, el debat s’ha centrat, en gran mesura, sobre qui té les competències per gestionar les autoritzacions i altres tràmits administratius. I tot i que en la situació actual és un tema important, queda clar que un ple autogovern incorporaria aquestes competències de manera plena. Tanmateix, més enllà d’aquests aspectes administratius i de gestió dels fluxos, és important definir quin model de societat volem i com afecta això la inclusió de les persones estrangeres que resideixen al nostre país i com es fomenta el seu sentiment de pertinença a Catalunya.
És evident que l’aposta per un model de societat inclusiu i cohesionat, que garanteixi els mateixos drets i deures per a tota la ciutadania més enllà del seu origen passa, en primer lloc, per desenvolupar plenament, la Llei d’acollida o el Pacte nacional d’immigració. S’ha de promoure l’aprenentatge i l’ús del català com a llengua comuna, i l’accés al coneixement de l’entorn social, laboral, cultural i polític per afavorir l’autonomia personal i la igualtat d’oportunitat. però també per evitar que el 16 % de la població no quedi al marge d’aquesta nova transició que està vivint el nostre país cal dotar de veu i vot aquestes persones en tant que ciutadanes i superar els dèficits democràtics que representa la situació actual que deixa una part important de la població estigui fora del sistema de representació democràtica. Un ple autogovern és l’oportunitat per reconèixer la ciutadania catalana a totes les persones que viuen o treballen a Catalunya.
Llegir més articles de “Mistos Electorals 25N 2012 Construïm una Catalunya antiracista“
