D’Arcadi Oliveres, economista i membre de Justícia i Pau.
L’autor planteja una qüestió decisiva de la que es parla massa poc: el contingut d’una possible independència. I proposa els seus desitjos que no necessàriament han d’ésser compartits per tothom. Però que obliguen a una indispensable reflexió més enllà dels sentiments.
Un article publicat a Foc Nou http://www.focnou.cat/
No es pot negar la satisfacció que per a una part important dels catalans, respectant evidentment als altres, suposa la massiva reivindicació de la independència i del dret a la autodeterminació de Catalunya tal com fou expressada el passat 11 de setembre.
És un pas més en un procés endegat pels ciutadans i els moviments socials, que s’avançaren als partits polítics, amb les sovintejades consultes realitzades a diferents municipis sobre el mateix tema.
Tanmateix i, afortunadament, en els darrers dies ja han començat a sorgir propostes que raonablement volen farcir de contingut una paraula que, tot i que ben atractiva, resulta alhora poc indicativa de com desitgem que sigui la nostra independència. Expresso tot seguit els meus desitjos al respecte, que no necessàriament han d’ésser compartits per tothom.
Catalunya independent haurà d’ésser forçosament una república. En un món en el que pretenem l’aplicació de la Declaració Universal dels Drets Humans i la igualtat dels ciutadans davant de la llei, la noblesa, l’aristocràcia i, naturalment, la monarquia no tenen cap mena de sentit i, filant prim, segurament tampoc de legitimitat.
- L’ús de la violència ha d’ésser rebutjat en tot el procés i en tot moment, i per descomptat el nou estat no pot admetre l’existència d’una institució, que com l’exèrcit, té per objectiu l’ús de la força armada. Congruentment amb això, no es pot pas pensar amb l’adhesió de Catalunya a cap tipus d’aliança o bloc militar. Ben al contrari, com ja fan alguns d’altres països, Catalunya hauria de presentar-se com un referent en processos de negociació de conflictes i de pacificació.
- La solidaritat ha d’ésser un dels eixos centrals del possible nou estat independent. Solidaritat entre tots els ciutadans del país. Solidaritat, àdhuc fiscal, amb els altres pobles d’Espanya. Solidaritat amb els països del Tercer Món. I solidaritat, finalment, amb les futures generacions, mitjançant el consum responsable i una aposta pel decreixement econòmic material i cura del medi ambient.
- La vida econòmica caldria que s’estructurés amb una dinàmica empresarial de tipus cooperatiu que Catalunya ja tingué durant una part del govern de la República entre 1936 i 1939. I, alhora, una estructura tal hauria de quedar impregnada d’un retorn a la natura, de formes ecològiques d’agricultura, de la potenciació d’una activitat productiva al servei de la cura de persones, i de potenciació del coneixement científic i d’aplicacions tecnològiques destinades fonamentalment a cobrir les necessitats de la gent.
- La dinàmica financera hauria d’anar a càrrec d’una banca pública, de la banca ètica i de les cooperatives de crèdit, i, segurament, caldria plantejar-se la continuïtat en l’ús de l’euro, la implantació del qual ha esdevingut, fins ara, fortament negativa per a les capacitats adquisitives dels assalariats.
- Finalment, i des de l’òptica social, s’hauria d’optar pel repartiment de la feina, per tal de reduir el nombre d’aturats, per l’extensió màxima dels sistemes de protecció social i d’una renda bàsica de supervivència. Igualment, la cultura i els sistemes informatius caldria que mantinguessin la qualitat necessària per tal de no convertir els espectadors en hostatges de la indignitat intel·lectual i dels atacs a la intel·ligència.
No combrego, per tant, amb la idea de que estratègicament és convenient fer primer el pas cap a la independència i més endavant anar-ne fent la seva gradual definició. Si ho fem així, correm el perill de que tot aquest camí, ara començat, culmini tan sols en un canvi de dues a quatre barres i de l’ús de la Ñ al de la NY. Per a un viatge així, no cal esmerçar-hi tantes il·lusions.