La discriminació en l’accés a locals d’oci és una de les tipologies de denúncia que més creixen al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme. El 2016, de 80 casos de racisme nous, els casos de dret d’admissió racista van representar el 15%. 11 punts més que el 2015. Però les persones racialitzades no són les úniques en patir discriminació en el seu temps d’oci. Durant el 2017 han tingut molt ressó mediàtic dos casos de negocis d’oci que havien discriminat joves disminuïts. Tot i la seva similitud, els periodistes que han cobert aquestes noticies no han relacionat els casos, perdent una oportunitat d’oferir context i base jurídica a les noticies.
Per quin motiu? Quina diferència hi ha entre no deixar entrar un grup de joves amb Sindrome de Down a una discoteca i denegar l’entrada a un grup de joves d’origen magrebí, negres o llatinoamericans? En tots dos casos s’aplica de manera incorrecta i abusiva el dret d’admissió. En totes dues situacions hi ha un grup de persones a les que se’ls vulnera uns drets i s’afecta a la seva dignitat. En ambdós casos hi ha organitzacions donant suport a les persones afectades i denunciant els fets. Però el tractament no és igual.
El poder de les opinions
El cas de la discriminació al grup de joves disminuïts va generar molt ressó mediàtic. Però la noticia va traspassar la secció d’informatius per arribar a la secció d’opinió. Així trobem columnistes o lectors que han volgut manifestar el seu rebuig a aquesta discriminació a El Punt Avui (http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/23-lectorescriu/1129858-un-dret-d-admissio-inadmissible.html) o l’editorial de El Periódico del 19 de març del 2017. (http://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20170419/discriminacions-per-sindrome-de-down-5983314)
No hem trobat cap exemple denunciant el dret d’admissió racista.
La veu silenciada de les persones protagonistes
Una característica comuna és que en poques ocasions es recull l’opinió o la veu de les persones afectades. En general s’inclouen les declaracions de les persones representants de les entitats que donen suport a la denuncia o altres persones considerades expertes. Però són pocs els exemples de notícies que recullin el testimoni de les persones que han patit el fet que es denuncien o que poden parlar des de l’experiència personal. En aquest cas, destaquem la noticia de Lleida.com (http://www.lleida.com/noticia_canal/quan-la-discriminacio-esdeve-oportunitat), que entrevista els joves amb Síndrome de Down i a la directora de la seva entitat.
Un bon exemple el trobem també a La Ser, que va entrevistar dos dels nois negres que van ser discriminats a una discoteca de Madrid (http://play.cadenaser.com/audio/001RD010000004576936/)
Ni tan sols la seva imatge per il·lustrar la noticia. Només El Periódico, que tot i no incloure cap declaració de cap persona amb disminució, sí il·lustra la noticia amb una foto on són protagonistes http://www.elperiodico.cat/ca/societat/20170430/els-discapacitats-exigeixen-una-llei-amb-sancions-clares-i-severes-per-a-la-discriminacio-6007957. Tampoc ho fan les noticies sobre discriminació racista.
Seguiment del cas
Els mitjans locals són els únics que fan seguiment de l’evolució dels casos. En el cas de Lleida, Nació Digital ha publicat diverses peces des del moment de la denúncia fins a la sentència judicial.
Per l’altra part, Betevé ha estat el mitjà que a més dels resultats de l’acció de testing va recollir la resposta de les parts interpel·lades i les conseqüències del procediment del cas.
-
BTV resultats testing: http://beteve.cat/sos-racisme-discriminacio-oci-nocturn/
-
BTV resposta Jamboree: http://beteve.cat/jamboree-apolo-neguen-discriminacions-racistes-entrada/
-
BTV seguiment de la noticia (resposta síndica 2015) http://beteve.cat/jamboree-apolo-neguen-discriminacions-racistes-entrada/
La crónica com a eina de denúncia
Per narrar situacions difícils de demostrar, doncs les proves són minses i s’ha de jutjar segons la versió d’una persona contra l’altra, el paper dels periodistes com a testimonis és important per donar veracitat a una de les versions. Per aquest motiu es va incloure la figura del periodista infiltrat a totes les accions de “testing night” que s’han realitzat. A l’acció duta a terme el 2014, per exemple, es va convidar a periodistes de La Directa i La Vanguardia (http://www.lavanguardia.com/ocio/20140609/54408811290/viacrucis-entrar-discoteca.html) , i els detalls dels seus relats donen una visió dels fets que faciliten la comprensió i l’empatia del lector.
Però també trobem exemples en que el cronista ha volgut provar els fets de manera autònoma, sense implicar-se en cap acció coordinada, com va fer el periodista Adriàn Crespo (https://directa.cat/racisme-de-porter-racisme-dempresa) per La Directa aquest mateix any.
Article escrit per Jose Peñín, responsable de comunicació de SOS Racisme Catalunya
.
.
.
