La seguretat o la inseguritat són temes recurrents als mitjans de comunicació i a la vida política de diverses administracions. Però seguretat de qui? I seguretat davant de què? La qüestió se centra en què entenem per seguretat i sobretot qui té el poder per decidir sobre què és seguretat, a qui hem de protegir i de què l’hem de protegir, quins són els mecanismes i límits que tenim per imposar aquesta seguretat… Per això cal, també, parlar del racisme que hi ha darrere del disseny del model de seguretat… Per assolir una verdadera seguretat cal assegurar una societat sense racisme:
1. La suposada o imposada crisi de seguretat a cop de titular
Tot i que manca informació objectiva sobre la qüestió, és evident que de seguretat-inseguretat se’n parla, hi ha dos actors que hi tenen certa responsabilitat: representants i càrrecs polítics, i mitjans de comunicació. Càrrecs electes i partits polítics instrumentalitzen la seguretat-inseguretat ciutadana per treure’n rèdit electoral. Això suposa una gran irresponsabilitat, perquè contribueix a la difusió i l’acceptació d’un discurs alarmista i reaccionari que opta per l’opció fàcil de culpabilitzar els sectors vulnerabilitzats, com ara les persones sense llar, la infància migrant no acompanyada, les treballadores sexuals, els venedors i venedores ambulants…, enlloc d’abordar les causes i buscar possibles solucions. Mitjans de comunicació i/o professionals de la comunicació també contribueixen a generar aquesta situació d’alarma entorn de la seguretat-inseguretat.
2. Racisme
El racisme no és una qüestió moral. El racisme està vinculat a dinàmiques de poder que vulneren drets i s’emmarca en les estructures de control de l’Estat, i en aquest sentit la seguretat-inseguretat, la por, el confort, la tranquil·litat,… es converteixen en mercaderia molt preuada per reproduir i consolidar lògiques de discriminació, persecució, exclusió i expulsió amb determinades persones i/o col·lectius. De manera recurrent el poder (polític, econòmic, social) assenyala determinats col·lectius, com ara les persones migrants i racialitzades com a no blanques, com a culpables i/o generadores d’inseguretat, entesa aquesta únicament des de la perspectiva de la delinqüència. El boc expiatori canvia segons el moment: carteristes del metro, narcopisos, les persones que es dediquen a la venda ambulant als carrers de la ciutat o els infants i joves estrangers no acompanyats.
3. Reptes
La repressió no solucionarà els problemes de seguretat-inseguretat. Una reforma del codi penal que endureixi les penes de presó contra els delictes menors patrimonials, i/o una major presència de policia al carrer, no pot donar resposta a problemes que tenen relació amb una crisi econòmica, social i política, global i estructural, que s’acarnissa amb les persones i els col·lectius més vulnerabilitzats . La pobresa, la crisi immobiliària, les mancances de l’estat del benestar, lleis (com el cas de la llei d’estrangeria) injustes i que tanquen portes, …. són els elements que caldria assenyalar com a culpables de la inseguretat que moltes persones pateixen.
Fragment extret de l’article Per assolir una verdadera seguretat cal assegurar igualtat de drets i una societat sense racisme, publicat a l’Informe (In)Visibles 2019 i escrit per Alba Cuevas, ex directora de SOS Racisme.
[metaslider id=13020]
