Els resultats del #28A ens auguren un camí llarg i difícil en la lluita antiracista, que cada cop es lliurarà amb més força als carrers, vista la poca atenció que els partits dediquen a la població migrada i racialitzada i a les seves necessitats.
Amb els resultats electorals al davant, podem dir que el fet que els tres partits de dreta i extrema dreta espanyola (PP- 66 escons, C’s – 57 i V0X – 24) no sumin prou escons per poder formar govern és una notícia tranquil·litzadora, tot i que la irrupció d’un partit antidrets com V0X ens inquieta enormement: hem vist com a Europa, malgrat que no formin part d’alguns governs, aquests partits són capaços de condicionar les agendes.
*Font: Diari Ara
Encara està per veure amb qui voldrà pactar el partit més votat, el PSOE (123 escons), i si el resultat d’aquests pactes conduirà a transformacions profundes de les polítiques i lleis racistes o a la perllongació del racisme d’estat. Prenent en consideració la trajectòria del partit i la tebior de les propostes del seu programa, tot apunta que res no canviarà: es continuarà imposant la Llei d’Estrangeria, continuaran les obres de construcció de nous CIE, es mantindran sota mínims els recursos per a salvament marítim. Es continuarà criminalitzant, en definitiva, el dret a la lliure circulació de les persones i el dret a vot continuarà vinculat a la nacionalitat, privant així entre un 10 i un 15% de la població del dret a decidir. Perquè això no passi, és clau que els partits que estan en condicions de poder donar suport a un govern encapçalat pel PSOE (Podem – 42 i ERC-15, entre d’altres) no s’oblidin dels seus programes electorals i li exigeixin que desenvolupi una política amb els drets de totes al centre.
Quines frases incendiàries racistes hem sentit durant la campanya?
En aquesta contesa electoral la situació de Catalunya ha fornit prou material als partits de dreta i d’extrema dreta per atiar el vot de la por. Així doncs, les aparicions de missatges racistes i xenòfobs han estat molt menors que en d’altres ocasions, tot i que n’hi hagut, certament, i alguns de molt greus.
El cap de llista de V0X proposava despenalitzar la incitació a l’odi i perseguir aquelles persones que ajudin els immigrants irregulars (al programa El gato al agua); també es manifestava en contra de la ”invasió islamista” que vol “imposar la sharia”. Per reforçar aquest “perill d’invasió” s’ha remuntat a Isabel la Catòlica i fins i tot a Covadonga. També manifestava que obrir les fronteres és suïcida i que “a qui truqui a la porta de casa nostra cal preguntar-li a què ve”. I, per descomptat, no han faltat mentides sobre les “52.000 persones que utilitzen il·legalment la sanitat pública” i que haurien de ser expulsades.
El col·lapse que pateix aquest servei bàsic, per culpa de les retallades imposades per l’anterior govern, és atribuït per Pablo Casado, candidat del PP, a l’accés a la sanitat dels immigrants “sense papers”. Tampoc no té cap mena de vergonya a l’hora d’inflar desmesuradament la xifra d’arribades irregulars durant els últims anys ( tal com alertava eldiario.es) i parla de l’efecte crida que tenen intervencions humanitàries, com el rescat del vaixell Aquarius (així ho recollia Público).
Després del recompte electoral, el líder de V0X (24 escons) va sortir a analitzar els resultats, deixant ben clar el seu posicionament respecte al dret a la lliure circulació: “24 diputados dirán que nuestras fronteras tienen que ser defendidas de la inmigración ilegal, quien entre ilegalmente en nuestra casa tendrá que ser expulsado” (VIDEO, minut 11:45).
Res no ens fa dubtar que la presència de l’extrema dreta al Congrés normalitzarà els discursos d’odi racistes i sexistes, malgrat que no són nous ni exclusius d’aquesta ideologia.
El debat sobre racisme i immigració, fora del focus. Quines implicacions té silenciar-lo?
El fet que durant la campanya electoral s’hagi parlat poc d’immigració no ens ha de fer pensar que els partits polítics hagin fet cas de les recomanacions del moviment antiracista en campanyes anteriors i que no quedi feina per fer en la matèria, al contrari!
L’absència, en els discursos polítics i programes electorals, d’un plantejament seriós sobre la immigració, des d’una perspectiva de drets, així com de qualsevol referència a la discriminació que pateixen les persones racialitzades a l’Estat, mostra un cop més que es tracta de temes deliberadament invisibilitzats i que queden lluny de ser prioritaris.
A Catalunya i Espanya ja fa molt temps que les institucions tracten de forma diferent les persones en funció dels seus orígens, garantint espais de dret per a unes i imposant espais de no-dret per a les altres. Aquesta discriminació institucional fomenta el racisme i la xenofòbia socials, que són alimentats per partits de dreta i d’extrema dreta per tal d’apartar el focus de les causes reals dels problemes que viu la societat. Els partits democràtics haurien d’encarar aquest fet amb valentia i amb propostes clares i desacomplexades que frenin en sec el cercle viciós del racisme. I això no passa precisament per fer un tractament utilitarista de la immigració, obrint i tancant la porta en funció del mercat de treball, o regulant-ne els fluxos en funció del pagament de les pensions, com proposa per exemple Ciutadans.
L’arribada de persones migrants està directament relacionada amb les polítiques neocolonials dels països rics i, com que aquestes no sembla que hagin de canviar aviat, no podem seguir esquivant les vulneracions de drets a veure si desapareixen soles. Cal parlar de fluxos migratoris i de tendències demogràfiques i cal tenir-les en compte a l’hora de pensar en pressupostos, per tal de preveure la cobertura de les necessitats de totes les persones que viuen aquí, sigui quin sigui el seu origen i la seva situació administrativa. Quan es parla d’economia, de salut, d’educació inclusiva, d’habitatge… s’ha de tenir sempre en ment la totalitat de la població que viu aquí. I també, per descomptat, quan es parla de drets polítics i socials. Només quan totes les persones siguin tractades de la mateixa manera i se’ls reconeguin els mateixos drets, podrem dir que estem avançant en el camí de l’eradicació del racisme i cap a la democràcia real.
Un cop més, els resultats són per a tothom, però el dret a decidir-los no.
El més greu de tot plegat és que les persones que pateixen directament les conseqüències d’aquest estat racista no poden expressar lliurement la seva opinió a les urnes, perquè se les priva del dret a vot. Això només s’aconseguirà canviar amb el reconeixement del dret a vot vinculat a la residència i no pas a la nacionalitat.
*Per a més informació, llegeix el manifest de la plataforma VotxTothom
En definitiva, la població que no està sotmesa al control policial, a la restricció de drets, a la prohibició dels permisos de treball o al qüestionament dels serveis socials i de totes les altres institucions de l’estat, en sap molt poc sobre racisme. A sobre, sovint quan algú proposa a les persones no racialitzades de revisar els privilegis que tenen, la resposta és “a la defensiva” i denota escassa disposició a analitzar la posició de poder (de privilegi o opressió) que cadascú de nosaltres ocupa a la societat. Un procés, aquest, indispensable per a poder participar a la lluita antiracista.
No podem acceptar que el racisme sigui a la cua dels interessos de la majoria de partits i de les persones que no el pateixen. No podem acceptar que els drets humans siguin unes boniques paraules que s’afegeixen en alguns programes electorals per quedar bé.
La igualtat de drets i oportunitats hauria de ser la base sobre la qual pivotessin totes les polítiques dels partits i el funcionament de les institucions. Només així, potser, aconseguirem anar avançant cap a una societat més justa i més solidària.
