-
L’Estat delega el dret de l’habitatge a actors privats que no garanteixen ni l’ús social ni el principi de no-discriminació: l’interès econòmic passa per davant de la lògica de protecció social.
-
El marc legal reconeix clarament el dret a accedir i a viure en un habitatge sense patir situacions de discriminació ni assetjament. Tanmateix, la inacció de l’administració precaritza i buida de significat aquest dret.
Els casos de racisme en l’àmbit de l’habitatge no són conflictes puntuals, sinó que existeix una omissió sistemàtica dels deures de les administracions i unes pràctiques discriminatòries normalitzades d’agències immobiliàries, propietaris i veïns que obstaculitzen l’accés i el gaudi d’un dret bàsic a les persones migrants i racialitzades com a no blanques.
La discriminació racista en l’àmbit de l’habitatge és estructural i està molt normalitzada. I no es concreta únicament en l’accés, sinó que també es dóna en el gaudi i manteniment de l’habitatge. L’informe InVisibles. L’estat del racisme a Catalunya (2019) recull que un 21% dels casos de discriminació en l’accés als drets socials recollits pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) el 2019 responen a vulneracions del dret d’accés a l’habitatge. Al mateix temps, un 55% dels casos entre particulars, la tipologia de racisme més denunciada el 2019 al SAiD, es produeixen dins l’escala de veïns.
El dret a l’habitatge està reconegut a múltiples textos normatius de caràcter internacional, estatal i autonòmic. En concret a Catalunya, la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge estableix que les administracions han de “promoure l’erradicació de qualsevol discriminació en l’exercici del dret a l’habitatge, per mitjà de l’establiment de mesures d’acció positiva en favor de col·lectius vulnerables i de la penalització de conductes discriminatòries en l’accés a l’habitatge” i manifesta clarament que “totes les persones han de poder accedir a un habitatge i ocupar-lo, sempre que compleixin el requeriments legals i contractuals aplicables a cada relació jurídica, sense patir discriminacions, directes o indirectes, ni assetjament”.
Malgrat això, el dret a l’habitatge i el seu gaudi és un dret en precari que l’administració no garanteix ni protegeix.
D’una banda, en el camp de l’ACCÉS a l’habitatge no s’aplica la normativa vigent, on es reconeix el dret i la possibilitat d’iniciar un procediment sancionador en cas de discriminació. A més, l’administració no reconeix aquestes situacions com a vulneracions de drets, sinó que les interpreta com un tema de consum i valida que la gestió de l’habitatge estigui en mans del sector privat.
D’altra banda, en el camp del GAUDI de l’habitatge, la desprotecció encara és major, ja que l’administració ni es planteja intervenir a partir de la normativa vigent perquè la discriminació es dóna en espais privats i íntims, entre veïnes, deixant el tema en mans dels àmbits de convivència, en els serveis municipals de comunitats de veïns i de mediació (en el millor dels casos) on no s’incorporen ni la dimensió del racisme, ni la vulneració del dret. A més, les persones racialitzades i migrants no poden escapar tan fàcilment d’aquests contextos d’assetjament veïnal, precisament perquè també se les discrimina en l’accés a l’habitatge.
Al mateix temps, el racisme ha imposat un imaginari social que atribueix a les famílies racialitzades i migrants, sobretot a mares soles amb fills, característiques com la insolvència econòmica, comportaments depredadors (pel que fa a la conservació del pis), comportaments incívics (pel que fa a soroll i olors) o, fins i tot, una animadversió directa i explícita per part de veïns, propietaris i immobiliàries. El discurs mediàtic, que criminalitza les ocupacions i les condicions d’infrahabitatge, alimenta i perpetua aquest imaginari racista.
Amb tot, regna la impunitat i manquen mecanismes de denúncia. Ni els serveis de mediació ni els funcionaris judicials reconeixen el racisme entre particulars i la vigilància ciutadana del racisme veïnal és inexistent, lluny de la sensibilització que hi ha en altres àmbits com la violència masclista. Urgeix que les administracions reconeguin el racisme com la raó principal que impedeix l’accés i el gaudi de l’habitatge, i que treballin en desenvolupar polítiques públiques que garanteixin aquest dret a tothom per igual.
