Aquest reportatge escrit per Laura Jiménez forma part del projecte “D’infància en perill a infància perillosa”. L’article va ser publicat al diari Ara el 04 de març de 2020.
El port de Melilla és una frontera dins de la ciutat fronterera. Esportistes matiners recorren l’espatllera que s’eleva sobre el dic nord. L’accés està fortificat. Una càmera de seguretat enregistra qualsevol moviment al mirador de l’entrada. La zona, abans de pesca i passeig, és un punt calent per a les forces de seguretat. La suposada raó és la presència de joves marroquins, molts d’ells menors, que pul·lulen per allà, especialment de nit, amb la intenció d’accedir al port i abordar algun dels tràilers amb mercaderia que van cap a la Península.
“A Melilla hi ha hagut una pèssima gestió de la problemàtica d’estrangeria de menors”, exposa l’advocat melillenc Antonio Zapata, defensor de centre de La Puríssima, antiga fortificació militar que ha arribat a acollir més de 700 nens. “El problema dels menes (menors estrangers no acompanyats, segons recull la legislació espanyola) era reduït a un problema de llibertat i seguretat; tenim menors en situació de carrer sobre els quals l’única actuació ha estat la policial”, puntualitza.
El creixement exponencial en l’arribada de nens procedents, sobretot, del Marroc, ha posat en evidència el fracàs de sistema d’acollida de menors a l’estat espanyol des del 2017. La infància en perill es torna, per a les institucions, en infància perillosa.
El Riski (arriscat, en anglès), com diuen els nois al fet de colar-se al port, n’és un exemple. Diversos d’ells han mort o han estat mutilats intentant aferrar-se als eixos dels camions. No obstant això, el port s’ha blindat amb les mateixes concertines lesives que l’Estat està retirant de la tanca que separa Melilla del Marroc.
Segons organitzacions de defensa de la infància a Melilla, com Prodein, la raó per la qual intenten sortir així de la ciutat és la deixadesa per part de l’administració en la gestió de la seva documentació com a menors tutelats per la Ciutat Autònoma. El permís de residència que els atorga la llei arriba tard, si és que arriba. Segons dades del ministeri de Treball recollides per El País, el 2019 només el 21% dels menors estrangers tutelats a l’Estat tenien permís de residència.
L’enfocament es posa en el control migratori i no en l’acollida. A Melilla, una ciutat de 84.000 habitants en 12 quilòmetres quadrats, la frontera ho impregna tot, fins a les trampes del sistema. Passa, per exemple, al centre de la Puríssima, on les baixes “tècniques”, és a dir, que un nen no aparegui en un dia o dos, s’utilitzen com a baixes administratives que paralitzen la tramitació de la residència, segons denuncien educadors. La directriu obliga a qui arribi després de les 22.30 hores a buscar-se la vida. “Es queden al carrer”, explica Diego Cañamero, cap del Grup de Menors (Grumen) de la Policia Local. “El que fan alguns és que, aquella mateixa nit, es personen aquí a la Prefectura perquè els puguin ingressar”, diu.
[metaslider id=7967]
“Devolucions en massa” encobertes
A l’altre costat de la frontera, la situació no és millor. “Hi ha una coordinació en la frontera per bloquejar el flux de menors no acompanyats perquè no creuin a Melilla”, exposa Omar Naji, vicepresident de l’Associació Marroquina de Drets Humans. “Cada setmana les autoritats marroquines fan batudes”, assegura. Segons Morad el Oumali, responsable a Nador de l’Agència de Cooperació Nacional, organisme encarregat de la política assistencial, no hi ha xifres de quants nois viuen en la indigència a la ciutat o a la vila fronterera de Beni Ensar. “Pel que fa a la província de Nador, per la seva situació geogràfica, hi van nens de tot el territori nacional, sobretot per emigrar”, assegura. Una fundació treballa per localitzar-los i derivar-los a l’únic centre per a menors desemparats a Arruit, a 34 quilòmetres de la frontera, i que va ser concebut per acollir orfes de la zona. També rastregen els pares per “reintegrar” els nois en les seves pròpies famílies.
Segons Naji, es tracta de “devolucions en massa” encobertes. “Generalment els expulsen a Casablanca en condicions molt difícils i els abandonen allà”, diu. “Són marroquins que viuen en territori marroquí i el deure de l’autoritat marroquina és protegir aquests menors per la Convenció Internacional de Drets de l’Infant que el Marroc ha ratificat”, reivindica.
Catalunya acull 4.203 nens, el doble que Andalusia (2.172), segons dades de la Generalitat
El Registre de Menors no Acompanyats és l’instrument que ha utilitzat l’Estat per repartir fons entre comunitats autònomes, però els números no quadren. Catalunya acull el doble de nens que Andalusia, segons dades de la Generalitat (4.203) i la Junta (2.172). En el registre, les xifres ballen: 1.938 estaven inscrits a mitjans del 2019 a Catalunya, davant dels 5.183 a Andalusia. El desajust es produeix només amb els cossos autonòmics. La Brigada d’Estrangeria de la Policia Nacional és l’única que pot accedir al registre, mentre que a Catalunya són els Mossos els que fan la identificació dels nois i després passen la informació, per via telefònica, al cos de l’Estat. Els nens registrats en altres comunitats autònomes no són donats de baixa en el Registre, en aquesta comunitat, fins que el centre d’acollida sol·licita la baixa. El procés, que pot portar mesos, converteix els nens en invisibles.
El cap de la Unitat de Menors dels Mossos d’Esquadra, David Casanovas, denuncia que el problema està en les competències de la Policia Nacional, que és qui gestiona el registre. La posició del Govern és meridiana. “El que se sap és que tots els governs autonòmics tenen la mateixa competència de protecció de menors i també se sap que Catalunya no té frontera directa amb el Marroc”, il·lustra el secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós, per apuntar a la responsabilitat de l’Estat en la gestió de fronteres i d’altres comunitats en el seu “desistiment de funcions”.
Des del Síndic de Greuges s’al·ludeix a una falta de planificació que està creant un “sistema paral·lel”. Segons denuncia, l’obertura de centres ad hoc per a estrangers, segons la gestió d’emergència de la Generalitat, està creant “segregació” entre autòctons i estrangers. “L’atenció a aquests adolescents ha de donar-se amb els recursos que ja té el sistema”, apunta Maria Jesús Larios, adjunta al síndic per a la defensa de nens i adolescents. “Hi ha indicis que fan pensar que les polítiques de control de fluxos migratoris es posen per davant del que serien les polítiques d’infància i adolescència, que són les que són aplicables en aquest cas perquè estem parlant de menors d’edat”. Aquests indicis són, per exemple, no facilitar la documentació –sobretot de treball–, derivar a centres amb més població migrant, la creació de recursos ad hoc, etc.
