A Catalunya, centenars de persones sobreviuen cada dia sense llar, sense drets i sense protecció. Desallotjaments, incendis i persecució institucional formen part d’una mateixa realitat: la vulneració sistemàtica del dret a l’habitatge i la criminalització de la pobresa i les persones en situació de migració i d’irregularitat administrativa.

Al parc Joan Miró, el passat mes d’octubre a Barcelona, la Guàrdia Urbana ha desallotjat una quarantena de persones sense llar, majoritàriament joves d’origen subsaharià. Vivien al parc des de feia mesos. L’operatiu policial ha retirat matalassos, objectes personals i pertinences sense oferir cap alternativa d’habitatge digne.

El missatge és clar: expulsar la pobresa, no resoldre-la.

Albert Batlle, tinent d’alcaldia, ha justificat l’operació apel·lant a la “normalitat de l’espai públic”. Però darrere d’aquesta retòrica hi ha persones. Persones que treballen, que estudien, que intenten viure. El dret a l’espai públic i a una vida digna no pot estar reservat a qui té papers o diners.

A Badalona, vivien (abans del desallotjament) més de 400 persones des de feia dos anys a l’antic institut abandonat B9, al barri de Sant Roc. L’Ajuntament de Xavier García Albiol ha litigat per aconseguir-ne el desnonament, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya n’ha avalat l’execució.

Una nova expulsió, una nova vulneració dels drets humans més bàsics.

El passat desembre feu 5 anys de l’incendi de la nau de Badalona, al barri del Gorg, on malvivien més de 150 persones, la majoria d’elles senegaleses. Cinc van perdre la vida. Poques setmanes abans del primer aniversari, un altre incendi a Barcelona va provocar la mort de quatre membres d’una mateixa família, entre ells dos infants. En tots dos casos, les víctimes eren persones migrades, racialitzades, sense alternatives habitacionals, vivint en infrahabitatges insalubres i massificats.

Els dos locals on es van produir els incendis eren propietat de grans tenidors: un banc i una gran empresa. L’administració, un cop més, prioritza els interessos del capital per sobre de la protecció social.

Segons dades de l’Agència d’Habitatge de Catalunya, bancs i fons d’inversió acumulen més de 30.000 habitatges buits. Mentrestant, centenars de persones dormen al carrer o en assentaments precaris. Aquestes situacions no són casos aïllats. Són la conseqüència directa d’un sistema capitalista, classista i racista que vulnera els drets econòmics, socials i culturals de les persones migrades, provinents del sud global. Són drets humans que les institucions —municipals, autonòmiques i estatals— vulneren de manera sistemàtica i amb total impunitat.

La llei d’estrangeria perpetua aquesta violència estructural.

Condemna milers de persones a la irregularitat administrativa, els impedeix accedir a un contracte de treball, a un habitatge o a la sanitat. Un marc legal que fabrica exclusió i alimenta la desigualtat. Un instrument que converteix la supervivència en delicte.

És urgent situar el dret a l’habitatge com a punt de partida. Cal una estratègia col·lectiva que vagi més enllà dels dispositius d’emergència i les respostes puntuals.

Ningú hauria de perdre casa seva per la seva situació administrativa o econòmica. L’accés als subministraments ha de ser universal i garantit per a totes les persones.

Cap vida humana pot ser desallotjada.