Moltes vegades cal un esdeveniment greu, com la mort d’una persona, per fer despertar la societat i provocar una reacció ciutadana. Fa 20 anys l’assassinat d’una noia dominicana a Madrid per part d’un grup de feixistes va fer prendre consciència a molta gent que el racisme i la xenofòbia eren molt presents a l’Estat Espanyol, i la va convertir en un símbol.
Aleshores feia 3 anys que s’havia creat SOS Racisme Catalunya, i no va ser fins aquell moment que es va entendre la necessitat que la societat s’organitzés i lluités contra l’odi racial. Efectivament els fets van portar la unió de diferents sectors contra el racisme: sindicats, partits polítics, associacions, món de la cultura i ciutadania en general van sortir al carrer en la manifestació antiracista més gran mai viscuda a la ciutat de Barcelona, com en altres ciutats espanyoles.
Lucrecia Pérez tenia 33 anys i feia poc més d’un mes que havia arribat a l’Estat Espanyol buscant una feina. Un grup de violents i xenòfobs, format per un guàrdia civil de 25 anys i 3 joves de 16, van dirigir-se a una zona coneguda per la presència de persones migrants. Tots quatre van tirotejar un grup que es trobava dins d’una discoteca abandonada, la Four Rouses, que feien servir per refugiar-se i dormir. Un tret va anar directe al cor de Lucrecia, que es va aturar deixant una nena de 6 anys orfe de mare a la República Dominicana.
Malauradament l’experiència com entitat de defensa dels drets humans ens diu que el racisme i la xenofòbia estan en augment constant. I que les mostres de rebuig multitudinàries i heterogènies, com la que es va donar el 1992, han quedat molt lluny.
Al Servei d’Atenció i Denúncia per a les víctimes de racisme i xenofòbia (SAiD) atenem anualment més de 600 persones. I any rere any aquests casos augmenten en número i cruesa. I aquest fet no és gratuït: la normalització del racisme a Catalunya (i la resta de l’Estat) és conseqüència de les polítiques racistes, com la Llei d’Estrangeria; lleis discriminatòries que converteixen un part de la societat en no-ciutadans, com la darrera reforma sanitària que nega aquest dret fonamental a les persones sense papers.
S’ha creat un estat d’opinió en el que tota persona diferent, per origen, color de pell o cultura, es pot menystenir, se li poden negar els drets i es pot agredir; perquè no són persones, són mà d’obra barata que en un context de crisi com l’actual es pot rebutjar i expulsar, perquè a més se les culpabilitza de la precària situació social.
Mentre les organitzacions racistes i feixistes tornen a créixer amb força a casa nostra i la resta d’Europa, la classe política tanca els ulls amb covardia. Davant la poca eficàcia de la justícia, els delictes racistes resten impunes, el que dóna peu a que creixin mentre les víctimes s’encongeixen desprotegides.
El discurs racista no només es consolida al carrer, sinó que s’accepta a la política i a les administracions públiques. I de les paraules als fets hi ha molt poca distància.
Fa 20 anys que una dona jove va morir assassinada pel simple fet de ser negra i pobre, i es va convertir en un símbol de la lluita contra el racisme. Fa alguns mesos una altra noia jove i negra va morir tancada a un Centre d’Internament per a persones Estrangeres (CIE) sota la custodia del govern. I a Barcelona, a Málaga… malauradament les víctimes d’aquests guantánamos europeus són vàries, i es sumen a les víctimes de l’extrema dreta i del racisme social i institucional. Cada dia tenim víctimes del racisme i la xenofòbia que la societat ja no veu, o no vol veure. Per això les entitats de defensa dels drets humans reclamem que la lluita contra el racisme és ara més necessària que mai. Que s’ha d’enfortir a través de les lleis, de l’educació, de la sensibilització i amb la implicació de tota la societat.
13 de novembre del 2012
SOS Racisme Catalunya
